El fragment del mes

Don Llop havia tret el nom d’Etó d’un llibre molt antic. Don Llop tenia a la biblioteca de la masia molts llibres en llatí i en grec i altres llengües, però sobretot en llatí i grec, tots molt antics. Els havia comprat anys enrere, quan una llei dels liberals va permetre que es poguessin comprar a baix preu les terres i les pertinences dels convents.

Cor de roure, d’Emili Teixidor (1932-2012)

 

 

 

  • Personatges literaris d’Osona

    Personatges literaris d’Osona. Maria Dolors Orriols Monset

    Maria Dolors Orriols (Vic, 1914 – Barcelona, 2008) va ser una escriptora, editora, traductora i activista cultural catalana.  

     Orriols va néixer al número 9 de la plaça Major de Vic, a can Merino, en el si d’una família catòlica, liberal i catalanista. De ben jove, es casà i es traslladà a Barcelona, on naixeria el seu primer i únic fill.  Des de petita, Orriols sempre s’havia sentit atreta per l’art i la literatura, però no seria fins al 1937, que emprendria la seva carrera literària. El 1949 va publicar el recull de contes Cavalcades; el 1950, la novel·la Retorn a la vall, i un any més tard, un altre recull, Reflexos.  

     El 1952, edita la revista Aplec (1952), que fou frustrada per les autoritats franquistes. El 1947 fa el primer viatge a París i, allà, s’introdueix en els cercles intel·lectuals dels cafès parisencs. Més tard, als anys setanta, torna a la capital francesa, on fa llargues estades per escriure.  El 1990, finalment, veu la llum la seva novel·la El riu i els inconscients (1990), escrita als anys cinquanta, la seva obra mestra. Es tracta de la primera novel·la en català que descriu l’experiència de la guerra i la postguerra. En aquesta, el riu Gurri, amb la seva veu lírica i atàvica, acompanya el relat de les vivències sòrdides dels personatges, els “inconscients”. 

     Recentment, la publicació de l’estudi Maria Dolors Orriols, viure i escriure (Eumo, 2019), de Montserrat Bacardí, ha impulsat la reedició i la divulgació contemporània de la seva obra, i el fet que, el passat 2022, l’escriptora fos la tercera dona en rebre la distinció de vigatana il·lustre. 

    Article complet

  • Personatges literaris d’Osona

    Personatges literaris d’Osona. Anton Carrera Busquets

    Continuant amb els articles de persones emblemàtiques d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem d’Anton Carrera i Busquets (Vic, 1943), que és poeta, pintor i rapsode. És de Sant Julià de Vilatorta i hi viu des que es va jubilar després de trenta-un anys dedicant-se a la docència de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari. 

    És llicenciat en Filologia catalana i en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Des de ben jove cultiva la poesia i fou proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona el 1991. D’aquest any és el seu magnífic llibre de poesia Tremp d’or (Edicions 62, 1991) en què mostra, per una banda, la seva destresa per escandir versos decasíl·labs precisos i diamantins i, per l’altra, composicions d’arrel oriental com ara les tankes. 

    Ha publicat una quinzena de llibres de poesia i enregistrà com a rapsode tres discos als anys setanta. Els seus darrers llibres de poesia són Recer (Témenos Edicions, 2014) i Aiguaneix (Témenos Edicions, 2020). La seva poesia descriu l’encalç i la captura de l’instant, ben a la vora de la natura i de les creacions humanes. De fet, Recer conté setanta-dues tankes, una per cada capitell del claustre romànic de Santa Maria de l’Estany, al Moianès. Cada tanka és acompanyada per una fotografia del capitell del qual parteix el poema. En una escriu: “Esventa els grisos / que la claror no juga / a mitges tintes! / Com la podries perdre / si mai no va ser teva?”. 

    Article complet

  • Personatges literaris d’Osona

    Personatges literaris d’Osona. Carles Dachs Clotet

    Carles Dachs Clotet (Santa Eugènia de Berga, 1987) és poeta, traductor i editor, i va ser cofundador d’“Els Papers Díscols”, una petita col·lecció de plaquetes de poesia. Dachs és, també, professor de català i, entre 2017 i 2021, va ser lector de català a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest. Allà, amb Kálmán Faluba i Balázs Déri, va traduir una antologia de poesia hongaresa contemporània publicada a la revista Reduccions. A més, aquest març ha participat a l’estada de  traducció de poesia catalana a l’hongarès i a l’inrevés que acull la residència Faberllull d’Olot.

    Tots els seus poemaris han estat guardonats amb un premi. El 2010 va guanyar el Premi Joan Duch per a Joves Escriptors 2009 per Suc de llum (Fonoll); el 2015, el XVII Premi de Poesia Maria Mercè Marçal per A dalt més alt (Pagès Editors), i el 2021, el Premi de Poesia Sant Cugat a la Memòria de Gabriel Ferrater i el Premi de Poesia Crítica Serra d’Or per Vent a la mà (Edicions 62). 

    Aquest últim poemari, Vent a la mà, segons el jurat del premi, convenç pel “gran control formal i de la imaginació”, que convida el lector a la reflexió. El llibre, el trobem dividit en tres parts diferenciades de forma i contingut: la primera, unes quartetes d’estructura inusual i d’origen persa, anomenades robayat; la segona, el poema llarg “Duna”, que ens evoca el pas del temps, i la “Tonada”, uns sonets colpidors dedicats a la mort del pare.

    Com a poeta, Carles Dachs vetlla per la bellesa del poema, perquè el ritme dels versos, la cadència de les paraules, la mètrica de la forma i la idea, encaixin d’una manera natural i harmoniosa, que ens suggereix emoció, sinceritat i senzillesa. Així mateix, els seus poemes diríem que són el resultat d’una labor exigent o d’un joc pacient, que es construeix lentament i amb cura, amb la càrrega de la responsabilitat de qui vol fer bé la seva feina.  

    Article complet

  • Personatges literaris d’Osona

    Personatges literaris d’Osona. Xevi Pujol Molist

    Continuant amb els articles de persones rellevants d’Osona vinculades a la llengua o a la literatura, avui parlarem de Xevi Pujol Molist (Vic, 1984), enginyer de telecomunicacions, graduat en Filologia catalana i poeta. Als disset anys va començar a escriure poesia, però no va ser fins als vint-i-tres que s’hi va començar a dedicar ‘de debò’, en paraules seves.

    Ha publicat els llibres El satèl·lit d’una engruna (Emboscall, 2008), Mar cendrosa (Fonoll, 2009), Treva d’estàtues, dins Fred de pomes dolces (amb Maria Rovira i Lastra i Rafel Vilà i Nogueras, Viena Edicions, 2011), Deu sonets seguit de Mirall de foc (Emboscall, 2014) i Tremola’ns (Edicions 3i4, 2022).

    Amb Mar cendrosa (amb Joan Teixidor), el 2008 va guanyar el desè Premi de poesia Joan Duch per a Joves Escriptors. També ha obtingut el XLIV Premi Joan Teixidor de Poesia i el 46è Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó.

    Pujol, a més a més, ha estat traductor del poeta letó Zeļģis, a més d’haver signat traduccions de poesia dispersa de l’alemany i l’anglès, que han aparegut a revistes com Reduccions. Ha traduït a la nostra llengua el llibre Beasts, de Krišjānis Zeļģis, amb el títol Bèsties (Curbet Edicions, 2018).

    Es dedica, a més a més, a participar en recitals, converses, espectacles i festivals de poesia. Ha col·laborat amb la revista digital Núvol.

     

     

     

     

    Autora de la foto: Judith Casas

    Article complet

  • Ruta literària per la ciutat de Vic

    Laura a la ciutat dels sants. De ruta literària per Vic 

    Aquest divendres, 2 de juny, es va tancar el cicle dels clubs de lectura de nivell intermedi de Torelló amb una ruta literària guiada per Vic, en una de les visites que s’emmarquen dins la programació d’activitats de foment de la lectura i de coneixement de l’entorn.

    La lectura del trimestre era l’obra de Miquel Llor Laura a la ciutat dels sants, publicada el 1931. De la mà de Xavier Cervera (Forum Vicus), es va fer un recorregut pels espais de la novel·la, el qual va consistir en una passejada pels espais descrits a la novel·la (carrers, places i l’interior d’alguns casals), i amb les paraules de Llor vam entreveure com era Vic a principis de segle XX. També vam descobrir quines famílies vigatanes es podien amagar rere els personatges principals de la novel·la, i les diferències entre la realitat i la ficció.

    A la ruta hi van assistir membres del club de lectura, alumnes, professorat i participants del voluntariat per la llengua. Paral·lelament, s’havia dut a terme la tertúlia del club de lectura sobre el llibre, en la qual es va parlar de temes  com ara les diferències de vocabulari, l’empobriment de la llengua, el contrast entre el camp i la ciutat, la manera de ser de la gent de poble, si eren més o menys tancats, la figura de l’hereu, el que s’esperava de les dones cent anys enrere, les novel·les psicològiques, la literatura catalana i europea de l’època…

    Els clubs de lectura es duen a terme gràcies a la col·laboració de les biblioteques de Torelló, que estan adherides al Voluntariat per la Llengua i que col·laboren amb l’Oficina de Català duent a terme activitats diverses, com ara visites guiades, clubs de lectura, etc.

    Article complet

  • Estudiants de C2 del CNL Osona recomanen llibres

    Tretze tristos tràngols, d’Albert Sánchez Piñol

    Albert Sánchez Piñol és un antropòleg africanista i escriptor nascut a Barcelona l’any 1965. És membre del Centre d’Estudis Africans i col·laborador actiu del diari Ara. Les seves vivències al Congo han definit, en gran manera, els trets característics de la seva producció literària. La seva primera novel·la, La pell freda (2002) va ser guardonada amb el premi Ojo Crítico i finalista del premi Llibreter. Entre les seves obres destaquen Pandora al Congo (2005), Tretze tristos tràngols (2008) i Victus (2012).

    Tretze tristos tràngols és una obra que té una clara continuïtat temàtica amb la seva novel·la més coneguda, La pell freda, ja que totes dues s’emmarquen en la narrativa fantasiosa i tracten sobre la solitud, la por i la supervivència en un context advers. Cada conte té un caire diferent, però tots ens deixen amb un amarg regust de tristesa i desesperança.

    Homes de la lluna que treballen al camp com esclaus, un nàufrag rescatat per un vaixell de sonats, un jove amb un braç de pota d’elefant, un armari que engoleix éssers vius… El llibre recopila tretze històries breus i independents a través de les quals l’autor aborda temes universals amb originalitat i imaginació. Són relats estrafolaris, inversemblants, surrealistes que plantegen situacions impactants amb finals sorprenents, tètrics, dramàtics i sovint alliçonadors.

    Piñol construeix uns personatges molt convincents a través d’una descripció detallada de les seves accions i pensaments. Això fa que ens hi identifiquem, ens preocupem per ells i ens emocionem amb les seves vivències. Cada conte és únic, ens planteja un problema actual des d’una perspectiva peculiar. Ens introdueix a situacions complicades que hem d’afrontar, posant-nos al límit i ens ensenya que totes les accions tenen conseqüències.

    L’obra ens convida a reflexionar sobre els principis ètics de la nostra societat. Tretze tristos tràngols és una obra ben escrita i captivadora, i conté una gran la varietat de gèneres: històries de terror, d’aventures, de ciència-ficció, de fantasia i alguna de realista. Albert Sánchez Piñol té una gran habilitat per explicar històries curtes i fàcils de llegir. Escriu amb una prosa rica i fluida que ens transporta fàcilment a altres mons i temps. És un llibre que no deixa a ningú indiferent.

    Text de Mariona Arumí, estudiant de C2 del CNL Osona

    Article complet

  • Estudiants de C2 del CNL Osona recomanen llibres

    Blau de Prússia

    Villaró i Boix, Albert. Blau de Prússia. Barcelona: Columna Edicions, 2006, 334 pàg.

    ISBN  9788466407564

    Blau de Prússia (2006) és una de les obres més conegudes de l’escriptor andorrà Albert Villaró i Boix. Nascut a la Seu d’Urgell l’any 1964, historiador de formació, és autor de més d’una quinzena de llibres. Actualment, és coordinador de la secció d’història d’Andorra Recerca + Innovació i col·laborador dels diaris Segre i Diari d’Andorra.

    L’obra situa el lector a cavall de Catalunya i Andorra. Seguint la seva passió per la història, Villaró sap enllaçar el passat del Principat amb l’Andorra contemporània i ens mostra un país en ple procés de modernització, un país que intenta agafar el seu protagonisme davant dels seus veïns: Catalunya i França.

    La novel·la parteix de l’incendi del santuari de Meritxell l’any 1972 i continua amb un crim transfronterer als anys noranta, que fa ressorgir el malson de l’incendi i deixa en evidència les classes altes d’aquest país pirinenc. L’assassinat és investigat per l’Andreu Boix, un policia vidu, desmotivat i de dol per la mort de la seva dona.

    L’autor descriu un territori que fins aleshores vivia gairebé a les fosques, estereotipat com a paradís fiscal,  un país on l’economia i la classe social burgesa són les que en decideixen el funcionament. Des de l’inici de l’obra, l’autor sap mantenir la intriga i l’interès dels que la llegeixen. Així i tot, algunes incògnites queden sense resoldre, i deixa la porta oberta a la imaginació del lector o a la decepció d’aquells que busquen totes les respostes en l’obra.

    En definitiva, amb la novel·la que li donà el XIII Premi Carlemany, Villaró capta l’atenció d’aquells lectors àvids de novel·les policíaques. Ens trasllada a un moment històric que va commocionar tot un país, entrelligant-lo amb un crim per resoldre, mentre se supera un dol i sorgeixen retrobaments i noves oportunitats. Per a aquells que en quedin captivats, la història d’Andreu el Vidu, no acaba pas aquí…

    Text de Virginia Maria Martens, estudiant de C2 del CNL Osona

    Article complet

  • Estudiants de C2 del CNL Osona recomanen llibres

    Ressenya de Canto jo i la muntanya balla

    Nascuda a Malla l’any 1990, Irene Solà és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i, posteriorment, s’especialitza en Literatura, Cinema i Cultura Audiovisual a la Universitat de Sussex. L’any 2012 publica el seu primer poemari Bèstia (Premi Amadeu Oller) i l’any 2018 la seva primera novel·la, Els Dics (Premi Documenta). No és d’estranyar, doncs, que, aprofitant-se de la seva base acadèmica, dins la seva trajectòria literària hi trobem un treball transversal que navega entre la poesia i la prosa enèrgica i emotiva que captiva el lector.

    Canto jo i la muntanya balla és una novel·la fragmentada, que ens situa en una zona d’alta muntanya entre Camprodon i Prats de Molló, que fa una fotografia de la vida, els costums i les dificultats dels qui habiten en aquell indret. Solà agafa bocinets d’aquest microcosmos i l’observa des de tantes perspectives, mirades i maneres d’entendre la vida com sigui possible. Amb extrema delicadesa, explica una mateixa història a través de les paraules de tots els qui formen part d’aquell territori, ja siguin persones, esperits, animals, bolets, tempestes i, fins i tot, el mateix planeta terra.

    Podríem dir que l’escenari és el veritable protagonista de la història amb una narració discontínua, però ben estructurada i enèrgica, a través de veus diferenciades que encaixen en el relat a la perfecció. Solà escull minuciosament les paraules i les expressions i les fa concordar amb la naturalesa d’aquell qui parla. 

    L’autora juga amb les veus narratives, però sobretot hi predomina un to de caràcter més intimista en el qual trobem divagacions o frases amb repeticions que aporten molta força al relat i que transmeten l’angoixa, la soledat o la desesperació dels personatges per sobreviure. Una prosa ràpida i colpidora com la de Mercè Rodoreda. Si hagués de destacar un fragment on es fes palès aquest estil, seria la narració de la mort de l’Hilari per part del cabirol. 

    L’entorn rural en el qual es desenvolupa l’obra té tocs que recorden l’obra Solitud, de Caterina Albert (Víctor Català, 1904). Sovint s’hi respira, a través de les seves pàgines, una presència latent del perill i una resignació constant dels personatges cap a un possible destí fatídic. 

    Canto jo i la muntanya balla és una oda a la natura i a la seva cruesa que ens recorda que la vida no espera, que som aquí només durant una estona. Una obra que emociona amb els seus tocs salvatges, no apte per a aquells qui no estiguin disposats a llegir-la sense prejudicis. 

    Text de Sílvia Cano Manera, estudiant de C2 del CNL Osona

    Article complet

  • Estudiants de C2 del CNL Osona recomanen llibres

    Ressenya de Mirall  trencat

    Mercè Rodoreda. Mirall trencat. Club Editor Jove. Club Editor 1984, S.L. 8a reimpressió: maig del 2010. 392 pàgines. 

    Mirall trencat és una novel·la escrita per Mercè Rodoreda l’any 1974, tot i que estava en forma de petits fragments en la ment de la seva creadora molt temps abans. Sorgeix del desig de l’autora de reflectir la decadència de les famílies riques en l’època de la postguerra, en record de la seva experiència a l’exili.

    En el moment de publicar-la ja era una escriptora de renom, havia obtingut el premi Víctor Català l’any 1958 per Vint-i-dos contes, i el Premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull per El carrer de les camèlies l’any 1966. Aquest relat té tots els ingredients Rodoreda: vides vulnerables, la decadència de la postguerra, un llenguatge poètic i la figura de la rosa (en aquesta ocasió de color carn), que no hi podia faltar. Aquesta obra té un munt de personatges, essent el principal Teresa Goday, clar exemple de la pompositat de la societat rica de l’època. 

    La novel·la descriu una família rica i burgesa catalana en decadència a causa de la Primera Guerra Civil Espanyola. La història comença amb la Teresa Goday, una dona d’origen humil, que es casa amb un senyor adinerat, molt més gran que ella, la qual cosa li proporciona una vida acomodada. Després, apareixen el segon marit, els fills, els nets i altres personatges, que van prenent protagonisme en l’obra. Tots ells tenen unes vides desgraciades, plenes d’enganys i desventures.  

    El llenguatge del llibre és ric i ple de belles descripcions d’ambients de la casa, dels arbres del jardí, les joies; però tot traspua una tristesa i un pessimisme latent. La malaurança dels personatges traspassa els fulls del llibre i arriba al lector amb una vivor com si ho visqués en pròpia carn.   

    Veig una clara diferència entre els primers capítols i els últims; al principi és més descriptiu, després es va endinsant en aspectes més interns i emocionals dels personatges i al final hi ha un món més irreal amb l’aparició d’un fantasma i  una reencarnació, cosa que li dona un toc més fantasiós i misteriós.

    Des del meu punt de vista, és un bon retrat de l’alta societat catalana de principis del segle XX, de la seva hipocresia i materialisme, abocada a un desenllaç trist i amarg.

    Text de Marta Lázaro Valls, estudiant de C2 del CNL Osona

    Article complet

  • Estudiants de C2 reflexionen sobre els clàssics

    El clàssic de quan llegir els clàssics 

    Per què llegim? Aquesta és una pregunta ben simple i, al mateix temps, ben complicada. Evidentment cada dia llegim una infinitat de coses—amb el significat més ampli possible del mot—per pura necessitat. Però, per què encara, malgrat totes les opcions d’entreteniment que tenim disponibles, hi ha persones que tenen la necessitat d’agafar un llibre i llegir-lo? I encara més, per què dels milers de llibres actuals de tots els continents (o quasi tots) que tenen disponibles, encara n’agafen un que es va escriure fa més de 500 anys i del qual, pràcticament segur, n’existirà més d’una versió cinematogràfica? Perquè simplement no s’asseuen davant d’una pantalla i s’estalvien tot l’esforç que comporta llegir? Doncs, molt probablement, perquè deu ser un clàssic. 

    Segurament hi ha tantes respostes a la pregunta “per què llegim” com persones a qui es pregunta, però tal com diu Laura Borràs a la seva xerrada La importància de llegir els clàssics, i lluny de ser un simple tòpic, segurament ≪llegim o per saber qui som i d’on venim, o per tenir més eines per saber cap on anirem≫; o totes dues coses. Si seguim llegint els clàssics és simplement perquè segueixen aportant-nos alguna cosa. Per alguna raó—més que probablement lligada a la seva alta qualitat literària i al fet que interactuen i reaccionen a molts altres clàssics de la seva tradició— admeten sempre noves formes de lectura que els fan immunes al pas del temps. Com que sempre es poden llegir d’una nova manera el seu sentit es manté intacte. 

    Però quan comencem a llegir-los? Si tenen tanta complexitat literària i mobilitzen tantes idees i filosofies diferents, seria lògic pensar que només ho hauríem de fer quan abans ja haguéssim llegit tot allò contra el que reaccionen, o bé després d’haver cursat carreres de filosofia i lletres.

    Res més lluny de la realitat. Tota la nostra societat i cultura està impregnada de la nostra tradició. No necessitem haver llegit Kafka per entendre què significa que una notícia sigui kafkiana. Els clàssics no només es poden llegir a qualsevol edat, degudament adaptats, sigui a primària o a secundària, sinó que s’han de llegir a qualsevol edat. Perquè, a part de ser el nostre llegat cultural, són també una forma de comprendre la importància de la cultura i d’educar les noves generacions amb una idea tan clàssica com revolucionària: és només criticant i reaccionant a allò establert que la nostra cultura avança. I si avança és que està viva. 

    Article d’Albert Caballeria, estudiant de C2 del CNL Osona

     

     

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    abril arbre conill conte lectura lluna santjordi Suficiència VxL