UNA ESTIRADETA FINS AL SOFÀ DE CASA MEVA: Una fita impossible
Ja sabeu els que em seguiu que el meu blog està dedicat principalment a explicar les excursions i viatges que faig amb la meva família. Aquestes sortides em permeten que vagi descobrint racons singulars d’arreu de la geografia de casa nostra. Acostumo a donar dades reals dels temps emprats, del desnivell del recorregut, d’indicar una font per omplir la cantimplora, de raconets curiosos i fins i tot acostumo a afegir alguna llegenda d’aquell indret per fer-lo més màgic.
El viatge que vull compartir amb vosaltres avui, però, surt una mica d’aquesta línia. Us avanço que no per això és menys sorprenent, quasi diria extraordinari perquè té alguna cosa de misteriós i inexplicable.
Fa molts anys que viatjo, però fa exactament deu anys que intento fer un viatge que em resulta totalment impossible: fer un viatge fins al sofà de casa meva i fer una estiradeta! Us podeu preguntar com puc precisar tant la data. I tant: els anys que el Martí, el meu primer, fill va néixer.
No vull dir que el sofà no sigui un racó curiós ni que no sigui bonic; al contrari! és un sofà molt gran, consta de tres seients espaiosos que es poden estirar. Si els estires tots tres alhora, arriben a formar una superfície considerable de possible descans. La zona on podria descansar l’esquena no és menys confortable ja que també pot adoptar diferents posicions. També podria dir que el sofà es troba en un lloc molt apartat de la casa i de difícil accés, però res més lluny de la realitat. Casa meva consta d’una distribució on la cuina i el menjador comparteixen espai, o sigui que la distància no és cap problema, a l’inrevés, el sofà està molt a prop. Si estic en aquesta estança (com acostumo a fer) el puc veure des de qualsevol angle, és un lloc de pas però ai las! Mai puc arribar-hi. Si la distància ja veieu que no presenta cap dificultat, el desnivell tampoc ja que és tot pla (com solen ser els pisos). Pla del tot no. Sovint, no ho nego, per arribar al sofà s’ha d’anar saltant per sobre de sabates oblidades, playmobils que s’entesten a romandre al mig i d’altres objectes curiosos.
Un altre problema amb què em trobo és el nivell d’ocupació. Si am
b el Martí la quantitat de coses disseminades arreu va augmentar considerablement, amb el naixement de la Clara, la cosa no només es va duplicar sinó que va adquirir dimensions estratosfèriques. La superfície buida que hi ha sobre el sofà cada cop és més minsa i la situació cada cop empitjora: és com picar ferro fred! Potser podríeu pensar que intento fer el viatge en temporada equivocada, que si a l’estiu hi ha més ocupació, que si és millor que hi vagi a l’hivern… Us ben asseguro que no es qüestió d’estacions de l’any, sempre hi ha overbooking.
Però tranquils, a la nit, quan les bèsties són a dormir i faig una petita incursió fins al sofà per poder fer aquesta estirada, sempre em trobo que s’ha de plegar la roba que hi ha a sobre i només em queda el desig que sigui només de l’última rentadora del dia.
Però, amics, no defalliré en l’intent, el temps corre al meu favor, o això espero!
Montserrat Gracia
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.