Les dones de la Principal
Després de Memòria d’uns ulls pintats Lluís Llach ha tornat a sorprendre amb Les dones de la Principal, en què ens fa testimonis d’un temps passat. Aquesta novel·la, Llach l’ha ambientat en un escenari que coneix molt bé, un poble petit d’una comarca vinícola, i l’ha acompanyat d’elements familiars com per fer-la una mica més seva. És el cas del piano i de la música, sempre presents de manera subtil.
Tres dones de tres generacions viuen a la Principal, la casa més gran, poderosa i senyorial del poble de Pous, a la comarca de l’Abadia. Són àvia, mare i filla, i totes tres es diuen Maria. La Maria Roderich, que va rebre el sobrenom de La Vella quan encara no tenia vint anys, s’ha de posar al capdavant de la Principal i el negoci de les vinyes en un moment molt difícil, quan la fil·loxera arriba amenaçadora. Continuarà el negoci la seva filla, la Maria Magí, coneguda com la Senyora, que anys més tard –en l’actualitat– Maria Costa encara manté amb el llistó ben alt.
Les tres dones constitueixen l’eix al voltant del qual es desenvolupen els fets que es narren a la novel·la, amb un crim com a rerefons, la investigació del qual serveix de fil conductor per fer un retrat de l’època que viu cadascuna d’elles.
Argumentar una novel·la a partir de tres dones de tres generacions no és nou. Allende ho va fer a La casa dels esperits o, més recentment, Carolina De Robertis a La montaña invisible (2011) explica la història de l’Uruguai a través de les peripècies de les seves protagonistes. És una bona manera de mostrar els canvis que es produeixen al país i a la societat a través dels personatges d’una mateixa família. Però abastar en una novel·la un espai de temps tan llarg –més d’un segle– i un nombre elevat de personatges pot tenir certes dificultats. Les dones de la Principal de vegades s’enreda de tal manera que el lector està temptat d’agafar paper i llapis per anotar qui és qui. I no perquè la trama sigui massa enrevessada, que no ho és, sinó perquè l’autor va tan amunt i avall en la narració, fent servir diferents punts de vista i perícies literàries, que en algun moment el lector, si no està gaire atent, es pot acabar perdent i no saber de quina Maria s’està parlant.
D’altra banda, l’assassinat que serveix de motiu per donar forma a l’argument queda una mica deslluït de tan a poc a poc com el deixa anar. Però això no té cap importància, perquè el que de veritat amaga l’obra és la crònica d’un temps, que l’autor transmet a través dels personatges, alguns caricaturitzats, com la Vella o el mossèn. I si bé la columna vertebral de la novel·la són les tres dones protagonistes, hi ha altres personatges cabdals que en realitat són la veritable ànima de la història, com l’entranyable Úrsula.
Amb una certa nostàlgia, Llach fa un retrat d’una època ja desapareguda, de vegades amb un punt d’humor –la Gestòria n’és un exemple–, en una novel·la entretinguda, amb un argument que atrapa, molt ben escrita i amb un deix poètic que no pot amagar la sensibilitat del seu autor.
Títol: Les dones de la Principal
Autor: Lluís Llach
Any de publicació: 2014
Editorial: Empúries
Pàgines: 393
ISBN: 978-84-16334-61-2
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.