• Berlín, ahir i avui

    He tornat a Berlín. És una ciutat que em fascina. Cada vegada que hi vaig és diferent i cada vegada em sorprèn i m’atrau com si l’acabés de conèixer. El primer cop hi vaig anar per unir-me a les veus reivindicatives. Vaig col·laborar a fer pintades al mur i vaig participar a les manifestacions silencioses. Uns anys més tard, quan la ciutat ja era un territori sense cap barrera, hi vaig tornar. Els berlinesos es barrejaven amb certa timidesa i encara eren visibles algunes diferències.

    Ara Berlín és un ciutat sencera, vibrant, agradable i acollidora. Els joves no recorden el mur perquè, quan va ser enderrocat, ells encara no havien nascut. Passejant pels carrers, els visitants no tan joves encara es pregunten: «I això què era, la part Oriental o l’Occidental?» Però ja no té importància.

    Berlín em captiva. M’agraden els seus parcs, grans i frondosos, els seus edificis antics i moderns, les seves places, els seus mercats, les platges que han fet a la vora del riu i la seva gent. Però el que més em sedueix és la seva història. Poques ciutats la tenen tan a flor de pell com Berlín. En aquest viatge amb els alumnes, hem fet un recorregut per alguns dels llocs on han passat esdeveniments que han marcat la ciutat i ho hem fet principalment a través dels seus museus.

    I141_parks_u_gaerten__960x763_c_scholvien

     

     

     

     

     

     

     

    Els parcs de Berlín són verds, frondosos i plens de vida.

    El Museu d’Història és el millor lloc per començar. Va bé per tenir una visió general i ubicar-te. A Charlottenburg l’esplendor de l’Imperi es fa evident a cada passa que es fa en aquest palau i en els seus jardins. Després, no he pogut evitar que se’m tornés a posar la pell de gallina en recórrer el Museu de l’Holocaust i el de la Topografia de l’Horror. Sempre hi vaig, perquè hi ha fets que no s’han d’oblidar. És clar que passejant pels carrers es té present; Gunter Damnig, un artista alemany, es va ocupar de preservar la memòria: va dissenyar unes plaques de bronze per ser incrustades a la vorera, davant de les cases de persones que van ser deportades, amb el nom i la data. N’hi ha més de 35.000.

    aquc3ad-vivic3b3

     

     

     

     

     

    Plaques de bronze a les voreres per preservar la memòria.

     

    Tampoc hauríem d’oblidar el mur, una construcció que va dividir la ciutat en dos durant gairebé quaranta anys. Una línia doble marcada a terra pels carrers ho recorda. Per veure el que queda d’aquella construcció s’ha d’anar a Est Side Gallery, a la vora del riu Spree. Allà s’hi conserva un tros d’un quilòmetre perquè serveixi de testimoni d’uns fets que s’expliquen molt bé al Museu del Mur de Checkpoint Charlie, al centre. D’aquella època també hi ha el Museu de la RDA. És petit, però t’acosta d’una manera simpàtica a la vida quotidiana dels berlinesos del sector comunista d’aquell temps.

    SONY DSC

     

     

     

     

     

     

     

    La línia doble indica on era el mur.

     

    Quan he tornat a casa he mirat una altra vegada El cel sobre Berlín per veure com Bruno Ganz travessava el mur sense ser vist. M’agrada recordar el que he vist i comparar-ho amb el que era. Afortunadament, ara no cal ser àngel per anar d’un extrem a l’altre de la ciutat.

     

    Mercè

     

Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.