Arxiu per abril, 2018

  • Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor

    Patricia Gómez Casillas, nivell C2.

    Article complet

  • Vinicunca, la muntanya dels set colors

    Als impressionants Andes del Perú trobem un espectacle natural inoblidable: una muntanya de set colors, anomenada pels pobladors d’aquesta regió de Cusco, Cerro Colorado.

    La coloració d’aquesta meravella és deguda a la riquesa de minerals del sòl: argila vermella (rosat), pedres sorrenques riques en minerals sulfurats (groc), margues (blanc),  ferro (vermell), fil·lites (verd), etc. Aquest fet, combinat amb què es troba a més de 5.000 metres d’altitud, fa que la vegetació sigui gairebé inexistent i, per aquest motiu, és possible admirar aquesta gran muntanya acolorida.

    La forma més fàcil d’arribar-hi és contractar una excursió organitzada d’un dia en qualsevol agència de viatges de Cusco. El preu és gairebé idèntic i totes elles inclouen com a part del paquet turístic: servei de transport des de l’allotjament (a les dues de la matinada), esmorzars ensucrats i menjar senzill, i retorn a l’allotjament al vespre (de Cusco a Vinicunca hi ha tres hores de camí en cotxe).

    Arribats al punt de sortida, cal tenir en compte que és un tresc amb unes característiques especials, com a conseqüència de l’altitud en què es troba. Així doncs, un camí que en condicions normals podria considerar-se senzill (en total, menys de tres hores) es converteix en una odissea per a moltes persones que pateixen el que es coneix com mal de muntanya (anomenat soroche a la regió).

    Tothom ofereix solucions per prevenir el mal de muntanya (mastegar o beure coca, prendre medicació, etc.), però, finalment, sempre hi ha un percentatge important de turistes que el pateixen, motiu pel qual les persones de la regió ofereixen als excursionistes la possibilitat de fer bona part del camí a cavall (per uns 25 €). Malauradament, sembla que molts indígenes estan canviant algunes de les activitats tradicionals per aquest lucratiu negoci.

    Per als que no pateixin mal de muntanya l’espectacle és inoblidable, fins i tot molt abans d’arribar a Vinicunca, ja que hi ha desenes de cascades, ramats de llames i els increïbles Andes, amb la nevada Ausangate (a més de 6.372 metres d’altitud) com a teló de fons.

    Així que no oblideu el protector solar… i gaudiu d’aquesta experiència única!

    Juan Carlos

    Article complet

  • Indrets oblidats de Catalunya. La Torre del Moro de Castellnou de Bages

    Passen els anys, i encara avui en dia  són visibles els efectes del gran incendi que va assolar la muntanya de Castellnou de Bages ara fa 25 anys.

    Aquest petit municipi de la comarca del Bages,  que compta amb uns 1.300 habitants, és a on podem trobar aquesta antiga construcció i el que serà el   punt de partida de la nostra excursió.

    La Torre del Moro, o dels Moros, és actualment un monument històric que forma part de la relació de Béns Culturals d´Interès Nacional del Patrimoni català.

    Es troba situada en el punt més alt d´un turó i té unes vistes que van des de dels Pirineus fins a Montserrat.

    Ens hem decidit a visitar-la, per veure de ben a prop el lloc on el 7 d´agost del 1963, ara fa 55 anys, la Guàrdia civil va trobar i matar, després de preparar-li una emboscada, a Ramon Vila Capdevila, conegut popularment com a “Caracremada” i a la família que el refugiava. Va ser l´últim  maqui català que lluitava contra la repressió franquista. Fets que ja són part  de la Memòria Històrica. Es  veu que solia dir:

    “De Berga en amunt mano JO i de Berga en avall mana en Franco”.

    El camí que agafem no té pèrdua, està marcat amb una línia  groga i blanca de curt recorregut. Un cop feta la pujada des de Castellnou, és planer, es respira un aire sa, pur, s´agraeix. No és llarga la volta que volem fer, ja que fa uns 40 minuts que  caminem  i  ja arribem  a la Torre. D´Aquesta només  en queden ja una part de les seves restes, que van ser l´origen del poble: Castellnou.

    És  una Torre de defensa i de vigilància, és  cilíndrica ,  d´una alçada que volta els 12 metres i amb gruix de les seves parets que ronda els 2 metres ben bé, tot això ho podem llegir en un panell  informatiu que hi ha a tocar a la Torre. 

    Ens hi quedem una estona, perquè  ens ve de gust de contemplar l´espectacular paisatge que no s´acaba mai.

    Tot està ple de rocs al voltant, i ens podem asseure al mur de defensa que l´envolta. Sort de portar bon calçat, ulleres de sol i un bon barret perquè aquí no hi ha ombres i el sol et toca de ple; també ens ha anat bé una bona cantimplora d´aigua.

    Des de l´exterior podem observar els petits orificis als murs, que servien per als vigilants. Es diu que es comunica amb el Castell de Balsareny (Bages), ja que un dels orificis hi té el punt de mira més ample.

    Aquest indret és de molta superstició i llegenda,  com la que diu  que a la Torre del Moro hi ha enterrat un tresor, que segons les versions, expliquen que es tracta d’un vedell d’or. Vés a saber…


    Ens disposem a tornar al poble, tot seguint la ruta marcada amb plafons explicatius que ens guien i ens fan passar per la casa de La Creu del Perelló (també en runes) i ja encarem la baixada tot passant per un ample corriol que ja ens encara a les vistes del poble on arribem en uns 30 minuts.

    Ens aturem a l´únic  hostal del poble, per recuperar energies abans de marxar,  que a més resulta ser  una casa de colònies impressionant, amb cabuda per centenars de nens, espectacular. Allà per casualitat, només som nosaltres i un senyor ja d´edat avançada, que resulta ser el rector del poble i  que ens demana si hem pujat a la Torre. Ell va conèixer en Caracremada, i  ens explica  que està enterrat allà al cementiri que és a tocar i que si hi volem anar, ell ens obre la porta i podrem entrar. Bé, no cal dir que molt feliços.

    Montserrat Codina – Abril 2018
     

    Article complet

  • Racons de Gredos (Àvila): la Laguna Grande

    La Laguna Grande és una llacuna que ocupa una antiga glacera,  al circ de Gredos (Sistema Central). Està envoltada pels pics més alts de la carena, entre els quals destaca l’Almanzor, amb 2.592 metres d’altura.

    La ruta habitual per accedir a la Laguna Grande és des de la plataforma de Gredos. A la plataforma (que no és més que una gran superfície asfaltada) s’hi arriba amb vehicle per la carretera AV-941 (direcció El Barco de Ávila), agafant el trencall que, ben indicat, surt a l’esquerra, una mica abans d’entrar al poble d’Hoyos del Espino. Des del desviament, que podreu reconèixer fàcilment perquè és una petita rotonda amb un monument a una cabra hispànica, la distància a la plataforma són 12 km.

    A l’altura del quilòmetre 7 hi ha una garita on, si passeu després de les 8 h del matí (les 9 h a l’hivern), haureu de pagar 3 euros de peatge per estacionar el vehicle a l’aparcament de la plataforma. Des de la plataforma ja podeu iniciar la caminada o ruta a cavall que us portarà a destinació.

    Vistes des de la carretera que porta a la plataforma

    Vistes des de la carretera que porta a la plataforma

    Caminant, el trajecte, de dificultat moderada, dura poc més de dues hores (heu de sumar dues hores més de tornada). La part inicial, amb fort pendent, és un camí de pedra que fa ziga-zagues i recorda molt una calçada romana.

    Després, entre roques i prats, el camí va alternant zones planes i pujades, fins a arribar a la part més alta del recorregut, des de la qual ja s’albira la Laguna Grande. El tram final és una baixada molt pronunciada. Si teniu sort, en algun punt del trajecte trobareu algun ramat de cabres.

    Exemplar de cabra hispànica a Gredos

    Exemplar de cabra hispànica a Gredos

    La foscor de les aigües de la Laguna Grande sembla confirmar la llegenda que assegura que està connectada amb el centre de la Terra. Potser per això, el bany aquí no és habitual. Tot el contrari que al veí Charco de la Esmeralda, on podreu gaudir, si la temperatura ho permet, de l’aigua més neta i transparent que hàgiu vist mai.

    En cas que decidiu fer nit en aquest paratge, existeix un refugi al costat mateix. És necessari reservar per internet.

    Si feu l’excursió a l’hivern, haureu d’anar molt ben equipats perquè les temperatures són molt baixes i normalment trobareu neu i gel pel camí. En aquestes condicions, la ruta esdevé molt perillosa.

    De tornada, podeu recuperar forces prenent un refrigeri al bar de la plataforma. El bar obre cada dia a l’estiu i els caps de setmana de la resta de l’any.

    I ja, quan sigueu al cotxe, penseu en la bellesa del que acabeu de veure. El blau del cel no serà fàcil d’oblidar.

    Isabel

    Article complet

  • EL NADAL A VIENA

    Amb el pont de la Puríssima s’encenen els llums de Nadal i comença la millor època de l’any per conèixer Viena. Si sou uns enamorats d’aquestes festes, no us ho podeu perdre:

    – Els mercats de Nadal: Les places de la ciutat s’omplen de mercats tradicionals on hi podreu comprar articles típics de decoració nadalenca, (cal destacar els elaborats amb cristall de Bohèmia), hi podreu tastar el típic goullash, un espectacular estofat de vedella que us ajudarà a escalfar-vos, i si amb això no en teniu prou, tasteu el glüwein, un vi calent que us encantarà. El meu mercat favorit és el de Christkindlmarkt, a la plaça de l’ajuntament.

    – L’òpera de Viena és la més famosa del món i durant aquests dies en podreu gaudir, cada tarda, d’òpera en directe gràcies a una gran pantalla instal·lada davant l’entrada principal.

    – Durant la nit de Cap d’Any se celebren desenes de balls d’etiqueta, però per als viatgers que no porteu esmòquing, no patiu, el centre de la ciutat s’omple de concerts i festes, a l’aire lliure, on els vienesos celebren l’entrada de l’any ballant el vals.

    – I per finalitzar, no us podeu perdre el concert d’any nou de l’Orquestra Filharmònica de Viena.

    La ciutat imperial és una ciutat especialment freda al Nadal, on plou i neva molt sovint, però que això no us tiri enrere. El millor remei per al mal temps són la multitud de cafès on tastareu els millors pastissos del món, com el cafè Sacher. També hi podeu visitar museus plens d’història com el de Sissí emperadriu. I quan us recupereu del fred, sortiu al carrer i deixeu-vos endur per la màgia del Nadal amb la meravellosa il·luminació.

    Viena és una ciutat per conèixer, però sense cap mena de dubte, al Nadal és quan brilla amb llum pròpia.

     

    Mònica

    Mercats de Nadal

    L’òpera de Viena

    Article complet

  • Dia 3 de la ruta per Costa Rica: Arribem a Puerto Viejo de Talamanca

    Ja a l’anterior entrada sobre la regió de Tortuguero us havia explicat les meravelles que posseeix Costa Rica i que han fet d’aquest indret un dels meus preferits. Després d’un dia de travessia en furgoneta per la ruta 39 direcció sud vam arribar a laprovíncia caribenya de Limon i, en concret, a Puerto Viejo de Talamanca. Aquest petit poble coster, fundat pels anglesos com Old Harbour, està habitat pels descendents de les comunitats negres d’esclaus de les colònies angleses, i et transporta automàticament a la cultura afro-caribenya més pròpia de Jamaica. Avui els locals s’hi refereixen simplement com Puerto Viejo, tot i que immediatament t’adverteixen que no l’has de confondre amb Puerto Viejo de Sarapigui, situat a l’altra banda del país.

    Puerto Viejo té, principalment, dos atractius turístics. D’una banda, és una localització de referència dins la comunitat del surf per tenir una de les onades més virulentes del Carib, anomenada “Salsa Brava”. I, de l’altra, tractant-se d’un dels països amb més biodiversitat del planeta, acull un dels més importants centres de rescat de fauna salvatge, el “Jaguar Rescue Center” que, sota la direcció de dos veterinaris catalans, es dedica a rehabilitar els animals salvatges ferits o en perill de supervivència. Entre molts d’altres, l’autòcton os mandrós de tres dits.

    A la nit, després d’aturar-nos en un “parqueo”, que és un bar freqüentat pels locals, per atipar-nos a base de sopa de cranc i del contundent “casado” -plat típic de carn, arròs, fesols i “patacones”-, no hi ha millor manera d’acabar el dia que bevent un aiguardent de canya que ells anomenen “guaro”.  

    Demà iniciem la ruta cap al Pacífic. Ens entristeix haver de deixar enrere Puerto Viejo i la seva acollidora gent. És un indret obligatori per als amants de la natura, el mar i el món salvatge.

    Lluís Félez Batalla

     

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

Barcelona Booktuber Busquets C2 castell Català CNL L'Heura Costa Brava CPNL escapada Escapades Escapades C2 excursió Garrotxa gastronomia gorgs història L'Heura la Mola lectura Lectures Literatura llegim llibres Lluís Llach Maresme Mediterrani Monsó Montserrat Roig muntanya Mura natura novel·la paraules Pirineu Platges Premi Sant Jordi primavera priorat Ressenya Ressenya C2 Ripollès riu senderisme Tossa de Mar