Tastet del Priorat
Bon inici de setmana i de mes!
Aquesta primera setmana de març l’encetem descobrint un trosset del Priorat. Hem passat un cap de setmana fabulós, -tot i haver sigut una mica atabalat per festes d’aniversari (amb calçotada inclosa)- , i hem pogut tastar una mica d’aquestes terres, sabent que hi tornarem perquè ens hem quedat amb gana i sed.
Primera parada: Albarca
Albarca, Tarragona
Albarca és un petit poble de la comarca del Priorat que s’ha convertit en lloc de segona residència amb molt pocs habitants que resideixin fixes al llarg de l’any. La localitat actualment compta amb 6 veïns, que a l’estiu pot augmentar fins als 50, sent una pedania de Cornudella del Montsant (7 km en cotxe), juntament amb Siurana (11 km en cotxe). La seva ubicació, a 815 m d’altura i enmig del Parc Natural de la Serra del Montsant, fan un espai idíl·lic per descansar del tràfec de la ciutat i connectar amb la natura.
El millor argument per a proposar-vos la visita a Albarca, són les extraordinàries vistes panoràmiques de les quals podem gaudir en un camp de visió de 360º. D’un costat, la vall d’Ulldemolins, amb la serra de la Llena al fons; de l’altra la serra de la Gritella amb Siurana -voltada de cingles- a l’extrem. I encara, al darrera, es veu el Puig de Gallicant. La vila s’omple d’excursionistes per setmana santa i els caps de setmana, ja que constitueix un excel·lent punt de partida per pujar al Montsant per l’antic camí de ferradura i anar a l’ermita de la Mare de Déu o cap a la Serra Major. Planejar cap a les ermites d’Ulldemolins, d’una banda, o seguir antics camins de cartoixans, de l’altra, cap a Sant Joan del Codolar i la Morera de Montsant, o seguir el camí ral cap a Cornudella o Ulldemolins.
Carrer principal d’Albarca, amb l’església al fons
Com a curiositats del poble, explicar que al segle XIX hi vivien aproximadament 250 persones, cosa que donava lloc a dos envelats a la Festa Major, a l’agost. Després de la Guerra Civil i en temps de postguerra, al poble va quedar una única persona vivint-hi, el Carmelo, fins que va poder gaudir de la companyia de la néta del General Prim, que havia sigut madame a Reus i coneixedora de certs secrets al haver acompanyat homes d’importància, degut a que les autoritats van decidir desterrar-la-hi (poble on el seu avi havia estiuejat de petit). Això sí, es va fer amb el control de l’únic telèfon del poble.
Donades les circumstàncies, les dues úniques persones del poble passaven els dies sense parlar-se, sense cap comunicació però això sí! Fent-se la vida impossible (es tallaven l’aigua, ficaven pedres al camí…). Després d’això, el poble va quedar deshabitat fins a aproximadament inici del segle XXI, i, actualment, hi ha diverses cases permanentment obertes: cal Bonet, com a centre terapèutic gestionat per l’associació Egueiro, el refugi de muntanya i dos allotjaments independents: Pla del Castell i La Masia del Montsant, sent aquesta última on ens vam allotjar.
La Masia del Montsant
L’Ester i el Pepe, els perfectes amfitrions que van fer la nostra escapada més perfecta encara, formen un matrimoni barceloní que va decidir fa cinc anys trencar amb el món urbanita per dedicar-se al que realment els omple: la vida tranquil·la allunyada de la ciutat. L’Ester és qui actualment s’encarrega del refugi, que fins aleshores estava atès pel Centre Excursionista de Tarragona, i d’aquí poc segurament sigui guia de la zona, a petició dels veïns, per la seva bona manera de fer i dedicació. El Pepe fa de la cuina una meravella, com a hobbie prepara plats innovadors, amb el “secret de la casa”. Mandonguilles amb xocolata, mousse de pèsols, galta de porc al vi… plats que ha de mantenir de forma fixe al menú per què hi ha persones que s’apropen exclusivament a l’Albarca per menjar-los. Com a curiositat, un xef barceloní, a l’assabentar-se de la bona mà del Pepe, va venir a tastar els plats del menú i, impressionat pel mousse de pèsols, el va advertir que agafaria la seva recepta (esmentem que en el món culinari no existeixen els drets d’autor). Òbviament en Pepe va dir que sí a canvi d’una recepta del xef misteriós. Ens tocarà esbrinar qui va ser aquest xef…
Segona parada: Sant Joan del Codolar
D’esquerra a dreta: Ermita Sant Joan del Codolar, casa, pi datat de més de 500 anys i una vella noguera
Al matí següent, en un moment d’indecisió per saber què visitar amb el poc temps que disposàvem, vam demanar consell a l’Ester, la qual, com era de suposar, va encertar al 100%. Ens va parlar de Sant Joan del Colodar, una petita ermita a 1 h 30 m a peu des de l’Albarca i amb una habitant ermitana que guarda el lloc: la Montse.
Nosaltres vam anar en cotxe (10 min. des de l’Albarca); baixar de l’Albarca fins a just l’entrada a Cornudella, on hi ha una illa d’habitatges adossats, i tombar a la dreta. Tirar cap a munt, passant per la deixalleria i vinyes fins a arribar a un camí amb xiprers i pins a banda i banda. L’ermita de Sant Joan està a la capçalera del barranc d’aquest nom, que recull ara únicament les aigües pluvials dels vessants meridionals del Montsant. És per això que durant el trajecte es gaudeix d’una magnífica mostra de materials conglomerats i còdols (d’aquí el nom de l’ermita) donada l’erosió que van patir les roques. Milers de milions d’anys enrere, aquesta zona estava sota l’aigua i és una mostra també Siurana, per exemple, on es poden trobar fòssils de coral, de petxines i observar l’erosió de les onades marines al seu relleu.
La Montse és una dona de 70 anys, ulls blaus intensos, cabell llarg i blanc, prima, de mans grans, cor fort i pell arrugada, que va decidir viure-hi en harmonia amb la natura i gaudir de la seva forma de veure el món fa aproximadament 40 anys. Viu a una petita casa al costat de l’ermita, tancada, i que només obre ella.
Vam passar una estona amb ella, ens va estar explicant el seu dia a dia, les seves obres pictòriques (una meravella, per cert), les més de 500 espècies de flors que té catalogades i la seva aplicació. Cada any, per tradició, els grups excursionistes de la zona fan ofrena d’un pessebre a cadascuna de les ermites i a la Montse és a l’única persona a qui li regalen. Les té totes en una roca posades en forma de mural. Espectacular.
Pintures amb tècnica a l’ou, per la Montserrat Domingo
L’ermita i la casa que hi ha al costat està envoltada de xiprers, un d’ells datat amb més de 500 anys i una vella noguera, retratada pel pintor Joan Miró l’any 1906 (el seu avi era de Cornudella i ell estiuejava per la zona), que el temps i la sequera han acabat matant. La Montse ens va explicar que ella encara havia pogut menjar les seves nous.
La casa no té aigua corrent, així que continua agafant l’aigua d’una font una mica més amunt d’on ella hi viu. Tot i així, fa un parell d’anys que té instal·lades plaques solars, així que des de que pot carregar el mòbil es va fer instagram: @mmontserratdomingo
Vella Noguera
Sant Joan del Colodar. Pintura de Joan Miró al 1906
Tercera parada: Cornudella del Montsant
Vinyes Baronia del Montsant, 4×4 al fons
Després de la visita a Sant Joan del Codolar, vam arribar a Cornudella del Montsant, que amb poc més d’un miler d’habitants, és la segona població en importància de la comarca del Priorat. La nostra estada aquí va ser principalment fer una ruta enoturística per conèixer la riquesa de la zona.
El menut poble compta amb més de 7 cellers amb DO Montsant, entre els quals podem destacar el Celler Cooperatiu, Celler Malondro, Celler Ronadelles, Baronia del Montsant… Nosaltres en aquesta visita, vam interessar-nos pel petit celler Baronia del Montsant. Es tracta d’un celler amb el seu principal mercat al Canadà i EUA, en canvi és difícil trobar les seves ampolles en el mercat nacional (ironies del destí). Això fa encara més recomanable la visita a Cornudella, perquè aquests vins són imprescindibles per a qualsevol aficionat al vins catalans (i als vins en general, no ens enganyem).
El Fèlix, el guia, aquest dia vestit de marieta per ser carnestoltes, ens va portar en 4×4 per una de les zones vinícoles del celler, explicació i curiositats a la zona 0 i després cata de 7 vins al celler: garnatxa, vi negre, vi blanc i rosat. Actualment, preparen un garnatxa per presentar-se a un concurs a França, ja que aquest és un dels únics que continua resistint-se al seu enòleg ja fa més de 22 anys. Diuen que a la vint-i-tresena va la vençuda, vaja, és a la tercera però en sumarem vint més.
Cata de vins al Celler Baronia del Montsant
Un cop finalitzada la cata, vam anar a dinar a la Fonda el Recó amb maridatge d’un dels vins del celler. Visita rodona! Igual que nosaltres vam sortir!
Us animo, a qui no ho hagi fet encara, una visita per aquesta comarca rica en vins i pels aficionats del senderisme. Nosaltres de ben segur que hi tornarem i, aquest cop, amb més temps! Fins la propera!
Patricia Fernández
