• Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat

    Article complet

  • El gratacel, de Màrius Sampere

    Article complet

  • La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol

    Article complet

  • Pilar Prim, de Narcís Oller

    Article complet

  • Drames rurals, de Víctor Català

    Article complet

  • La memòria de l’arbre, de Tina Vallès

    https://youtu.be/0A_t7UpUTcU

    Carmen Sánchez C2

    Article complet

  • L’estiu que comença, de Sílvia Soler

    https://www.youtube.com/watch?v=2QOHYPW702M

    Article complet

  • Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor

    Patricia Gómez Casillas, nivell C2.

    Article complet

  • Vinicunca, la muntanya dels set colors

    Als impressionants Andes del Perú trobem un espectacle natural inoblidable: una muntanya de set colors, anomenada pels pobladors d’aquesta regió de Cusco, Cerro Colorado.

    La coloració d’aquesta meravella és deguda a la riquesa de minerals del sòl: argila vermella (rosat), pedres sorrenques riques en minerals sulfurats (groc), margues (blanc),  ferro (vermell), fil·lites (verd), etc. Aquest fet, combinat amb què es troba a més de 5.000 metres d’altitud, fa que la vegetació sigui gairebé inexistent i, per aquest motiu, és possible admirar aquesta gran muntanya acolorida.

    La forma més fàcil d’arribar-hi és contractar una excursió organitzada d’un dia en qualsevol agència de viatges de Cusco. El preu és gairebé idèntic i totes elles inclouen com a part del paquet turístic: servei de transport des de l’allotjament (a les dues de la matinada), esmorzars ensucrats i menjar senzill, i retorn a l’allotjament al vespre (de Cusco a Vinicunca hi ha tres hores de camí en cotxe).

    Arribats al punt de sortida, cal tenir en compte que és un tresc amb unes característiques especials, com a conseqüència de l’altitud en què es troba. Així doncs, un camí que en condicions normals podria considerar-se senzill (en total, menys de tres hores) es converteix en una odissea per a moltes persones que pateixen el que es coneix com mal de muntanya (anomenat soroche a la regió).

    Tothom ofereix solucions per prevenir el mal de muntanya (mastegar o beure coca, prendre medicació, etc.), però, finalment, sempre hi ha un percentatge important de turistes que el pateixen, motiu pel qual les persones de la regió ofereixen als excursionistes la possibilitat de fer bona part del camí a cavall (per uns 25 €). Malauradament, sembla que molts indígenes estan canviant algunes de les activitats tradicionals per aquest lucratiu negoci.

    Per als que no pateixin mal de muntanya l’espectacle és inoblidable, fins i tot molt abans d’arribar a Vinicunca, ja que hi ha desenes de cascades, ramats de llames i els increïbles Andes, amb la nevada Ausangate (a més de 6.372 metres d’altitud) com a teló de fons.

    Així que no oblideu el protector solar… i gaudiu d’aquesta experiència única!

    Juan Carlos

    Article complet

  • Indrets oblidats de Catalunya. La Torre del Moro de Castellnou de Bages

    Passen els anys, i encara avui en dia  són visibles els efectes del gran incendi que va assolar la muntanya de Castellnou de Bages ara fa 25 anys.

    Aquest petit municipi de la comarca del Bages,  que compta amb uns 1.300 habitants, és a on podem trobar aquesta antiga construcció i el que serà el   punt de partida de la nostra excursió.

    La Torre del Moro, o dels Moros, és actualment un monument històric que forma part de la relació de Béns Culturals d´Interès Nacional del Patrimoni català.

    Es troba situada en el punt més alt d´un turó i té unes vistes que van des de dels Pirineus fins a Montserrat.

    Ens hem decidit a visitar-la, per veure de ben a prop el lloc on el 7 d´agost del 1963, ara fa 55 anys, la Guàrdia civil va trobar i matar, després de preparar-li una emboscada, a Ramon Vila Capdevila, conegut popularment com a “Caracremada” i a la família que el refugiava. Va ser l´últim  maqui català que lluitava contra la repressió franquista. Fets que ja són part  de la Memòria Històrica. Es  veu que solia dir:

    “De Berga en amunt mano JO i de Berga en avall mana en Franco”.

    El camí que agafem no té pèrdua, està marcat amb una línia  groga i blanca de curt recorregut. Un cop feta la pujada des de Castellnou, és planer, es respira un aire sa, pur, s´agraeix. No és llarga la volta que volem fer, ja que fa uns 40 minuts que  caminem  i  ja arribem  a la Torre. D´Aquesta només  en queden ja una part de les seves restes, que van ser l´origen del poble: Castellnou.

    És  una Torre de defensa i de vigilància, és  cilíndrica ,  d´una alçada que volta els 12 metres i amb gruix de les seves parets que ronda els 2 metres ben bé, tot això ho podem llegir en un panell  informatiu que hi ha a tocar a la Torre. 

    Ens hi quedem una estona, perquè  ens ve de gust de contemplar l´espectacular paisatge que no s´acaba mai.

    Tot està ple de rocs al voltant, i ens podem asseure al mur de defensa que l´envolta. Sort de portar bon calçat, ulleres de sol i un bon barret perquè aquí no hi ha ombres i el sol et toca de ple; també ens ha anat bé una bona cantimplora d´aigua.

    Des de l´exterior podem observar els petits orificis als murs, que servien per als vigilants. Es diu que es comunica amb el Castell de Balsareny (Bages), ja que un dels orificis hi té el punt de mira més ample.

    Aquest indret és de molta superstició i llegenda,  com la que diu  que a la Torre del Moro hi ha enterrat un tresor, que segons les versions, expliquen que es tracta d’un vedell d’or. Vés a saber…


    Ens disposem a tornar al poble, tot seguint la ruta marcada amb plafons explicatius que ens guien i ens fan passar per la casa de La Creu del Perelló (també en runes) i ja encarem la baixada tot passant per un ample corriol que ja ens encara a les vistes del poble on arribem en uns 30 minuts.

    Ens aturem a l´únic  hostal del poble, per recuperar energies abans de marxar,  que a més resulta ser  una casa de colònies impressionant, amb cabuda per centenars de nens, espectacular. Allà per casualitat, només som nosaltres i un senyor ja d´edat avançada, que resulta ser el rector del poble i  que ens demana si hem pujat a la Torre. Ell va conèixer en Caracremada, i  ens explica  que està enterrat allà al cementiri que és a tocar i que si hi volem anar, ell ens obre la porta i podrem entrar. Bé, no cal dir que molt feliços.

    Montserrat Codina – Abril 2018
     

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    Barcelona Booktuber Busquets C2 castell Català CNL L'Heura Costa Brava CPNL escapada Escapades Escapades C2 excursió Garrotxa gastronomia gorgs història L'Heura la Mola lectura Lectures Literatura llegim llibres Lluís Llach Maresme Mediterrani Monsó Montserrat Roig muntanya Mura natura novel·la paraules Pirineu Platges Premi Sant Jordi primavera priorat Ressenya Ressenya C2 Ripollès riu senderisme Tossa de Mar