Entrades amb l'etiqueta ‘C2’

  • Un viatge pas a pas

    Lídia Barreto

    LA MAR TRANSPARENT DE MENORCA

    N’hi ha al nord i n’hi ha al sud. N’hi ha de familiars i n’hi ha de solitàries. N’hi ha de verges i n’hi ha d’urbanitzades. Però totes són magnífiques, les platges de Menorca, l’illa de les aigües transparents, la sorra blanca i els penya-segats de vertigen.

    Si voleu gaudir d’un dia de platja tranquil i amb les aigües netes, transparents i sense gaires ones, un aspecte important a tenir en compte abans d’escollir a quina platja dirigir-vos, és mirar la previsió del temps a Menorca, especialment el vent. Si els vents són de component nord, sempre és millor anar a una de les platges de la costa sud. Si, al contrari, els vents són de component sud, cap a les platges del nord, sense dubtes.

    Platges i cales de la costa nord

    A la costa nord de Menorca, fortament castigada per la tramuntana, hi trobareu un paisatge agrest i de grans contrastos. És un litoral molt sinuós, amb grans accidents geogràfics com són el cap de Cavalleria o la badia de Fornells. On podreu gaudir de platges i racons molt diferents, tant de còdols com d’arena, però la majoria amb molt poca vegetació al seu voltant.

    La platja des Grau, és una de les millors platges de Menorca per anar-hi amb nens, i a tocar del far de Favàritx, hi teniu cala Presili i cala Tortuga dues de les millors platges verges de Menorca.

     

     

     

     

     

     

     

     

    Cala Tortuga

    Platges i cales de la costa sud

    La costa sud de Menorca, a esquenes del vent de tramuntana, és una costa molt més dòcil i protegida dels embats dels temporals. La seva part de ponent és una zona de penya-segats de pedra calcària coberts de pins, interromputs per petites cales, d’arena blanca i aigües turquesa on hi trobareu les platges verges de Ciutadella.

    Una alternativa és contemplar els hipnòtics blaus de cala Turqueta, Macarella i Macarelleta des dels turons que les envolten i caminar pels camins que uneixen aquests tres paratges únics, als quals també s’hi accedeix a peu en el seu tram final perquè la profusa vegetació obliga a deixar els vehicles a una prudencial distància.

    Es necessita, per això, anar proveït d’aigua i menjar, ja que només hi ha un xiringuito a la Macarella, que acostuma a estar ple i que tampoc fa cap favor al paisatge, pràcticament verge per la resta.

     

     

     

     

     

     

     

     

    Cala Macarella i Macarelleta

     

    Per acabar, el litoral de Menorca és un seguit de penya-segats de major o menor alçada, interromput per una gran quantitat de platges de tota mena. Petites, grans, verges, solitàries, urbanitzades, massificades, amb serveis o sense. Algunes d’elles hi podrem arribar en cotxe o inclús amb transport públic, d’altres hi haurem d’anar caminant. Unes són platges ideals per anar-hi amb nens i unes altres per gaudir-les sols, amb amics o en parella. Sigui com sigui, durant les nostres vacances a Menorca sempre tindrem un gran ventall de possibilitats per gaudir de la platja i el mar.

    Article complet

  • De necroturisme per Barcelona

    Per Lida Morera de la Vall

    L’anomenat necroturisme o turisme de cementiri té una llarga tradició a Europa, però a Espanya està donant els seus primer passos. Cada cop són més els fossars que obren les seves portes als visitants i organitzen, fins i tot, rutes específiques.

    Però, d’on ve aquesta tendència? Molts turistes, farts dels recorreguts “clàssics” sempre abarrotats i a voltes orientats tan sols a treure rendiment econòmic, han entès que els cementeris són un element arquitectònic d’importància cultural que, a més a més, ofereixen la soledat que busquen en les seves visites. Tant és així que ja existeix la Ruta Europea de Cementiris formada per 53 necròpolis de 39 ciutats diferents, en un total de 18 països. Els representants de Barcelona són els fossars del Poblenou i de Montjuïc, amb uns 6.000 visitants anuals.

    Aquesta ruta funerària europea s’integra dins dels itineraris culturals que promou, des de fa 24 anys, el Consell d’Europa. Per copsar la importància d’aquests itineraris sols cal mencionar que el primer recorregut de l’Estat espanyol a incorporar-se va ser el Camí de Santiago (1987) i més tard van integrar-se, entre d’altres, el llegat d’Al-Andalus o la ruta Don Quixot.

    Un cop situats en aquesta nova forma de turisme, us parlaré del  cementiri de Montjuïc de Barcelona i d’allò que pot oferir -vos.

    La necròpolis de Montjuïc se situa a la vessant marítima de la muntanya de la qual pren el nom i s’escampa per 56 hectàrees. Es va inaugurar l’any 1883 quan la del Poblenou, degut a augment demogràfic de Barcelona,  va quedar petita.

    Actualment es realitzen 3 tipus de visites guiades:

    1. La ruta artística, per als amants de l’arquitectura, l’escultura i les arts aplicades. Es visiten 40 sepultures (inclou mausoleus i escultures d’alt valor artístic) del període comprès entre el 1888 i el 1936.
    2. La ruta històrica recorre 48 sepultures pertanyents a personalitats destacades de diferents disciplines, per a aquells que volen endinsar-se en la història de Barcelona a través dels seus habitants de gran significació política, social i cultural dels anys 1888 a 1936.
    3. La ruta combinada, per als que no poden decidir-se entre una de les dues anteriors i que comprèn 37 sepultures d’ambdós recorreguts.

    Jo he fet les dues primeres i m’han semblat una forma magnífica de conèixer la història de Barcelona i de la seva societat.

    Per aquells que penseu que es tracta d’una opció molt macabra, vull dir-vos que en cap moment tens aquesta impressió, ans al contrari, es parla únicament d’història i d’art, des d’un punt de vista molt enriquidor, gràcies a la professionalitat dels guies. Us animo a conèixer el turisme de cementeri a Barcelona, que, de ben segur, no us decebrà!!!!

     

    2017-05-03

     

    Article complet

  • Escapada de 4 dies a Malta

    Al sud de Sicília trobem el petit arxipèlag maltès. La capital és La Valletta i es troba a l’illa de Malta, però no per això s’ha de deixar de visitar Gozo i Comino, les altres dues illes malteses.

    El que més sorprèn de Malta és l’empremta que hi han deixat  diferents cultures. La gent, els edificis, la llengua, el menjar,… tant sembla que siguis a Itàlia, com a un país àrab, com a Anglaterra.

    Ens vam allotjar a la Sliema, una localitat al costat de la Valletta. Està molt ben comunicada amb autobús amb la resta de ciutats turístiques i té un passeig marítim molt agradable que porta a diferents zones de restaurants i oci nocturn.

    El primer dia vam visitar La Valletta. Des de Sliema s’hi pot accedir amb ferry en 10 minuts. Val la pena fer un passeig per la ciutat passant per la Catedral, el carrer República i els Barrakka Gardens, des d’on es poden contemplar unes vistes espectaculars.  A la tarda vam agafar un bus a les Tres ciutats per passejar pels carrers típics i gaudir d’unes fantàstiques vistes de La Valletta. Les vistes nocturnes valen molt la pena.

    El segon i tercer dia vam estar a l’illa de Gozo, hi vam arribar en ferry des del port de Cirkewwa. Primer vam anar a Victòria i vam passejar per la zona de la catedral i la ciutadella. Ens va encantar!. A la tarda vam llogar una moto que ens va portar a tots els racons d’interès turístic de l’illa.,L’endemà, amb un barco-taxi vam anar a l’illa de Comino per gaudir de les aigües Cristal·lines del Blue Lagoon i fer una caminada fins a la Torre per contemplar les vistes.

    Tal com acostuma a passar amb els viatges improvisats, ens ha sortit tot rodó. Queden pendents de visitar  les ciutats de Mdina i Rabat però vam preferir gaudir dels passejos i la tranquil·litat.  És una escapadeta molt recomanable i sobretot per aquestes dates, ja que a l’estiu deu estar molt massificat. Ah! i baix cost ! Si us animeu a anar-hi, escriviu per preguntar qualsevol dubte.

    Article complet

  • El Chaltén: capital nacional del trekking argentí

    El 12 d’octubre de 1985 es va fundar El Chaltén. Per aquella època hi havia algunes disputes amb Chile per alguns sectors. D’aquesta manera el governador argentí va decidir formar el poble de El Chaltén per mantenir a ratlla les disputes pel territori. El Chaltén es troba al sud oest d’Argentina, a la província de Santa Cruz i només  a dos-cents kilòmetres del famós glaciar el Perito Moreno.

     

     

    Quan arribes et fan aturar al Centre de Visitants. Aquí és on t’informen de les innumerables rutes, dels llocs on pots acampar, però sobretot t’orienten de com has de tractar la natura. Estan molt conscienciats i volen transmetre al visitant que tot el que generis, en una ruta, t’ho has d’emportar amb tu i llençar-ho quan tornis al poble.

    Només arribar un atraient rètol de fusta et dona la benvinguda: El Chaltén: capital nacional del trekking. I és quan comences a posar-te neguitós, com un nen petit. Llavors del que tens ganes és de buscar un allotjament,  anar al supermercat a comprar provisions i preparar la primera ruta pel dia següent. Has de calcular bé el temps que et quedes, ja que pots estar fent marxa a diari.

    Per començar t’aconsello fer el trekking de la Laguna Torre. És una ruta moderada de vint-i-un kilòmetres. Podràs aconseguir uns dels principals objectius: veure el Fitz Roy i el Cerro Torre. També, si ets atrevit i poc fredolic quan arribis a la Laguna Torre podràs alleugerar les cames amb un bany. Un cop tornis al poble gaudiràs de la creativitat argentina. N’hi ha unes botigues maquíssimes on et serà difícil escollir només un objecte o un regal. També hi ha cases molt originals: una casa camió, una rulot molt ben decorada, etc. I per finalitzar el dia t’espera la cuina argentina. Posen tota la seva passió en preparar-te una pasta, les seves famoses empanades o l’especialitat de El Chaltén: el xai patagònic.

     

    Ja tens les botes posades? L’encant argentí i la bona cuina banyats de natura t’estan esperant. Ara toca planificar tot un gran viatja cap a les meravelles patagòniques.

    M. Toboso Chavero

    Article complet

  • Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda

    Article complet

  • El cant de la joventut, de Montserrat Roig

     

    Carme Neira (C2)

    Article complet

  • El temps de les cireres, de Montserrat Roig

    Article complet

  • Natura quasi morta, de Carme Riera.

    Article complet

  • Siurana, el poblet més fotogènic del Priorat

    Enfilat en un penyal de pedra calcària i guaitant un paisatge de valls i penya-segats, aquesta petita localitat de la província de Tarragona és, per mèrits propis, un poble de conte on es pot passejar pels seus carrerons de caràcter medieval, descobrir les seves llegendes protagonitzades per belles nobles morisques i gaudir de les seves postes de sol.

    La visió del pintoresc poble arribant des de Cornudella de Montsant, municipi al qual pertany, és un paisatge que no s’oblida fàcilment. Aquí només viuen una vintena d’ànimes, una placidesa que els amants del senderisme i escaladors assaboreixen quan arriben i que, sobretot, durant els caps de setmana i a l’estiu, es fa patent per l’afluència forana. Els primers coneixen bé el camí antic de Siurana, el qual antigament enfilava el poble amb Cornudella de Monsant, recentment recuperat i que forma part de la Xarxa de Senders del Priorat.

    Sens dubte, un dels grans atractius de Siurana és el seu passat sarraí, ja que gràcies a la seva estratègica ubicació, protegida per la Serra de Gritella, va ser l’últim reducte de la dominació musulmana a Catalunya. Les restes del castell àrab construït al segle IX coronen el poble i el seu nucli de cases, amb la plaça Vella com a epicentre. Fins al quilòmetre zero de Siurana s’arriba entre silenciosos i recargolats carrerons empedrats, jalonats de casalots medievals, racons perfumats de geranis i un petit arc que comunica dos casalots a banda i banda del carrer principal. La fortalesa, que va pertànyer al governador de Siurana, estava estratègicament situada a la part alta d’un avenc, amb vistes a la vall.

    No cal esforçar-se molt per localitzar el mirador més espectacular. Tots els camins condueixen al cingle conegut com el Salt de la Reina Mora. Es pot baixar fins a ell pel camí de la Trona, que neix al costat de les ruïnes del castell, i que passa en un primer tram per un antic camí de ferradura. Segons la llegenda, va ser just des d’aquest penya-segat des d’on va saltar amb el seu cavall blanc la filla del valí, la bella reina mora Abdelazia, que va preferir així acabar amb la seva vida abans de veure sotmesa a l’exèrcit cristià que assetjava la fortalesa en 1153. Des d’aquest vertiginós enclavament s’observa la marca del que sembla la ferradura del cavall a causa del seu impressionant salt al buit i, reptant a l’abisme, les impressionants vistes que regala aquesta talaia dels cims de les muntanyes de Prades i del pantà de Siurana.

     

     

     

     

     

     

     

    El carrer Major desemboca molt a prop d’un altre dels tresors del poble: l’església romànica de Santa Maria de Siurana. D’estil romànic i construïda entre els segles XII i XIII després de l’arribada de les tropes del rei Ramon Berenguer IV, el seu estat de conservació és excel·lent. Té una planta de nau única i un absis semicircular evident des de fora. L’església s’aixeca majestuosa al mig del poble, lluint el bon fer dels picapedrers medievals. Tot i que no està oberta al públic, la superfície de vidre instal·lada a la porta permet veure el seu interior.

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     

    No gaire lluny es troba un bon lloc per finalitzar el recorregut. A un pas del refugi Ciríac Bonet, un dels millors enclavaments del poble on gaudir d’un refrigeri i, de passada, des de la terrassa, delectar-se en els cingles de la serra de la Mussara, es troba el monument que commemora el VIII Centenari de la Reconquesta de Siurana.

     

    Albert López Tena

    Article complet

  • La vall de Gallinera, un paisatge per veure’l i viure’l

    La Vall de Gallinera és una de les valls d’interior de la comarca de la  Marina Alta, al País Valencià. Forma part de les Valls de Pego. Té una forma allargada en forma de corredor que va en direcció  nord-est, sud-oest. En aquesta Vall neix i discorre el riu Gallinera, i està formada pels pobles de Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, la Carrotja, Alpatró,Llombai i Benissili. Aquests vuit pobles constitueixen un sol municipi amb el seu ajuntament en Benialí. La suma total dels seus habitants està al voltant de 600 persones.

    La Vall està envoltada per les muntanyes: la Serra de l’Almirall, la Serra de l’Albureca i la Serra Foradada.

    Sens dubte, per a mi, és un dels paratges naturals amb més encant de la Marina Alta. Hi ha molts llocs per visitar, són tants, que em resulta difícil fer-ne un resum en sol full, però ho intentaré, recomanant allò imprescindible per a mi.

    El primer lloc indispensable per visitar és la Foradà. S’arriba al seu cim per uns magnífics senders en forma de ferradura. Un cop a dalt, allà està: el gran forat a la penya, on es produeix el fenomen astronòmic del País València, l’alienació solar de la Foradà. M’explique: dos cops a l’any, la primera als voltants del 8 de març i la segona, sobre el 4 d’octubre es produeix una alienació solar en què el sol passa a través de l’arc de la penya Foradà, il·luminant el lloc exacte on es trobava l’antic convent franciscà de Benitaia. A la vegada que fenomen astronòmic és un peregrinatge de tradició història, que es remunta al 1611.  Al matí des de qualsevol dels vuit pobles surten excursions cap a la penya i a la caiguda del sol, naturalment, s’ha d’estar de tornada a Benitaia per veure travessar la llum del sol.

    Penya de la Foradà

     

    Alienació solar

    El segon lloc que cal visitar és la Vall de l’Encantada. Una vall de goles, amb cascades i basses naturals del riu Gallinera i on és un plaer fer-se un bany a l’estiu. Aigua freda i neta, que et renova físicament i espiritualment, per a qui cregui en aquests afers, el que esclar és que no et deixa indiferent. El seu paisatge mentre et remulles commou.

    Tercer lloc recomanable: El hisn al-Qala o castell d’Alcalà o castell de Benissili. Encara està prou conservat. La seva funció històrica era la de vigilar i defensar l’entrada a la vall des de l’interior, ofereix, per tant, unes vistes magnífiques del seu interior i de la Costa Blanca, ja que, la seva alçada permet veure la població de Dénia i el seu mar.

    Castell de Benissili

     

    Per poder gaudir d’aquesta natura necessiteu uns quants dies, lo millor, doncs,  és instal·lar-s’hi  en un dels vuit pobles de la vall. La meva recomanació és que ho feu a Benirrama. És dels pocs  pobles on ningú tanca la porta de casa seva, i on els veïns a la vesprà treuen les cadires a la porta del carrer per prendre la fresca i petar la xerrada, i també, per contemplar l’increïble cel d’estels. Penseu que estem lluny de contaminació atmosfèrica i lumínica. Fa goig escoltar els xiquets fent cridòria quan juguen a polis i cacos pels carrers de  tot el poble i sense cap perill. No passen cotxes! Us podeu instal·lar a la casa rural “El Raconent”, on us tractaran molt bé. Això sí, cal tenir en compte que està a tocar amb l’església del poble i els diumenges a primera hora et desperta el so dels forts cops de pilota a la paret de l’església, sí, sí, ho esteu llegint bé, resulta que és el racó i la paret on es juguen partides de pilota valenciana! I naturalment, heu de visitar el bar Roca, on el Raül, amb el seu accent del valencià meridional, un regal pel oïts, us servirà unes tapes boníssimes, a molt bon preu. Els “minchos” i la paella de muntanya, indispensables. Regats amb un bon vi valencià.

     

    Benirrama

    La millor època per anar a la Vall de Gallinera és a la primavera o l’estiu. A la primavera podeu participar de la festa de la cirera, que es celebra  als vuit pobles. Fer una caminada per qualsevol sender de la vall és un regal pels ulls, els cirerers estan en flor.

    Camp de cireres de la vall

    Ai!, que em descuide!, no us he dit que per les rutes de muntanya podeu trobar nombrosos abrics d’art rupestre, i també podeu veure…Bé no acabaria mai. Com us deia no hi ha prou paper, em falten fulls per descriure-us tot allò del que podeu gaudir, i és que la Vall de Gallinera s’ha de veure i s’ha de viure.

    Marina Giménez Ripoll

    Article complet