Quan Fèlix va haver deixat son pare, va arribar en un bosc i va caminar molta estona fins que va trobar una pastora molt graciosa que guardava bestiar.
Aquella era la noia de qui havia sentit a parlar la nit passada. Resulta que la pobra, òrfena de pare, es va criar amb el seu avi patern i la seva mare en aquella vall. Devia ser precisament del seu avi de qui va heretar l’amor per la natura i els animals.
I allà era ella, dreta sobre un petit ampit de pedra amb una mà al front per aconseguir l’efecte de visera d’una gorra que no portava. Tenia els cabells foscos i els duia recollits amb el que semblava un trosset de branquilló. Portava una jaqueta de color blau cel i creuada com una bandolera, portava un bossa grossa que feia la funció dels antics sarrons. Anava vestida amb uns pantalons curts i unes sabates de muntanya.
Només de treure un peu del bosc la noia va girar el cap veloçment, em va mirar, ara sense la mà fent de visera i va somriure.
Vaig alentir el meu pas i em vaig acostar a la noia, mentre em seguia observant com ho fa una mare amb el seu fill que juga al parc.
Sense treure-li la mirada de sobre, vaig trencar el silenci i tímidament vaig demanar-li si sabia com arribar a les ruïnes del castell de Sant Pere. Ella, amb una mirada fixa i penetrant, m’oferí un somriure càlid com el sol d’estiu i m’assenyalà una petita senda amagada enmig dels arbres, i s’oferí per acompanyar-me. Mentre fèiem el camí plegats li vaig demanar com es deia, em digué que es deia Flor. La seva veu em va semblar el cant dels àngels.
Durant el camí m’explicà moltes històries, sobre el castell i el pasturatge, però m’era impossible concentrar-me en el que em deia perquè jo només podia contemplar la seva bellesa.
Escoltava un llunyà però alegre cant d’ocells que deurien haver arribat feia pocs dies; un mar de flors acabades de brotar desprenia una agradable olor i els tímids rajos de sol semblaven regalims d’or. Havíem arribat, no sé del cert com, a les ruïnes del Castell. Va ser aleshores que em vaig adonar que Flor i jo anàvem agafats de la mà.
De sobte, em vaig posar nerviós, el meu cos que en aquell precís instant vaig descobrir nu, tremolava. Estava espantat perquè no recordava res del nostre trajecte. Volia saber què havia passat, però no gosava mirar-la. Va aparèixer gent i més gent, també anaven tots nus. Flor, amb delicadesa, em va girar el cap vers ella perquè la mirés. Estava realment preciosa i se la veia molt tranquil·la i relaxada. També anava nua, només portava un preciós collaret, fet d’aquelles flors acabades de brotar, al voltant del cap. Semblava una fada.
Cada flor irradiava un color intens i lluminós, i s’emmirallava en la brillantor del seu cabell daurat. Ella, amb tranquil·litat, però alhora decidida, em va abraçar dolçament, i jo, tot tímid i embadalit, la vaig acaronar tendrament. Encara que l’ambient primaveral dominava l’indret, una espessa boira va aparèixer del no-res, la qual va ser culpable de l’embogiment. El paratge era idíl·lic i l’aire semblava encantat, un núvol del terra s’aixecava fins a embolcallar les branques més elevades dels arbres. En mirar-la vaig quedar enlluernat. Semblava una deessa sortida de la mitologia grega. La seva sensualitat em va transmetre una sensació sublim mai experimentada. Mirant-nos dolçament als ulls, ens vam abraçar més fort encara. Vaig fer un gir per quedar damunt d’ella sense adonar-me del talús que tenia al costat. Començàrem a rodolar rostos avall i, de cop i volta, tot s’enfosquí. Una melodia indicà que la partida s’havia acabat. Game over.
Curs de nivell superior C2 de Vic (Montse Baqué)
Curs de nivell se suficiència 1 de Vic (Núria Tubau)
Curs de nivell superior C2 de Manlleu (Assumpta Grabolosa)
Curs de nivell de suficiència 3 de Vic (Núria Tubau)
