Seguim el fil: paraules d’aprenents

Quan Fèlix va haver deixat son pare, va arribar en un bosc i va caminar molta estona fins que va trobar una pastora molt graciosa que guardava bestiar.

Aquella era la noia de qui havia sentit a parlar la nit passada. Resulta que la pobra, òrfena de pare, es va criar amb el seu avi patern i la seva mare en aquella vall. Devia ser precisament del seu avi de qui  va heretar l’amor per la natura i els animals.

I allà era ella, dreta sobre un petit ampit de pedra amb una mà al front per aconseguir l’efecte de visera d’una gorra que no portava. Tenia els cabells foscos i els duia recollits amb el que semblava un trosset de branquilló.  Portava una jaqueta de color blau cel i creuada com una bandolera, portava un bossa grossa que feia la funció dels antics sarrons. Anava vestida amb uns  pantalons curts i unes sabates de muntanya.

Només de treure un peu del bosc la noia va girar el cap veloçment, em va mirar, ara sense la mà fent de visera i va somriure. 

Vaig alentir el meu pas i em vaig acostar a la noia, mentre  em seguia observant com ho fa una mare amb el seu fill que juga al parc.

Sense treure-li la mirada de sobre, vaig trencar el silenci i tímidament vaig demanar-li si sabia com arribar a les ruïnes del castell de Sant Pere. Ella, amb una mirada fixa i penetrant, m’oferí un somriure càlid com el sol d’estiu i m’assenyalà una petita senda amagada enmig dels arbres, i s’oferí per acompanyar-me. Mentre fèiem el camí plegats li vaig demanar com es deia, em digué que es deia Flor. La seva veu em va semblar el cant dels àngels.

Durant el camí m’explicà moltes històries, sobre el castell i el pasturatge, però m’era impossible concentrar-me en el que em deia perquè jo només podia contemplar la seva bellesa.

Escoltava un llunyà però alegre cant d’ocells que deurien haver arribat feia pocs dies; un mar de flors acabades de brotar desprenia una agradable olor i els tímids rajos de sol semblaven regalims d’or. Havíem arribat, no sé del cert com, a les ruïnes del Castell. Va ser aleshores que em vaig adonar que Flor i jo anàvem agafats de la mà.

De sobte, em vaig posar nerviós, el meu cos que en aquell precís instant vaig descobrir nu, tremolava. Estava espantat perquè no recordava res del nostre trajecte. Volia saber què havia passat, però no gosava mirar-la. Va aparèixer gent i més gent, també anaven tots nus. Flor, amb delicadesa, em va girar el cap vers ella perquè la mirés. Estava realment preciosa i se la veia molt tranquil·la i relaxada. També anava nua, només portava un preciós collaret, fet d’aquelles flors acabades de brotar, al voltant del cap. Semblava una fada.

Cada flor irradiava un color intens i lluminós, i s’emmirallava en la brillantor del seu cabell daurat. Ella, amb tranquil·litat, però alhora decidida, em va abraçar dolçament, i jo, tot tímid i embadalit, la vaig acaronar tendrament. Encara que l’ambient primaveral dominava l’indret, una espessa boira va aparèixer del no-res, la qual va ser culpable de l’embogiment. El paratge era idíl·lic i l’aire semblava encantat, un núvol del terra s’aixecava fins a embolcallar les branques més elevades dels arbres. En mirar-la vaig quedar enlluernat. Semblava una deessa sortida de la mitologia grega. La seva sensualitat em va transmetre una sensació sublim mai experimentada. Mirant-nos dolçament als ulls, ens vam abraçar més fort encara. Vaig fer un gir per quedar damunt d’ella sense adonar-me del talús que tenia al costat. Començàrem a rodolar rostos avall i, de cop i volta, tot s’enfosquí. Una melodia indicà que la partida s’havia acabat. Game over.

 

Curs de nivell superior C2 de Vic (Montse Baqué)

Curs de nivell se suficiència 1 de Vic (Núria Tubau)

Curs de nivell superior C2 de Manlleu (Assumpta Grabolosa)

Curs de nivell de suficiència 3 de Vic (Núria Tubau)

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

En una plana bellíssima, per on saltironejava l’aigua hi havia un grup de cavallers, entre ells Ramon Llull, que era un dels escriptors i pensadors més destacats de l’edat mitjana, no només dels territoris de parla catalana, sinó de tota la tradició europea. Estaven preocupats per totes les persones que fugien del seu país d’origen a causa de la guerra.

Molt sovint es reunien per trobar una manera d’ajudar  aquelles persones que necessitaven suport per trobar allotjament, menjar, feina i orientació per als nens que no entenien la dura realitat que estaven vivint, ells i els seus pares.

Mentre aquest grup de savis parlaven es va acostar un jove d’uns vint anys, ningú no va saber d’on havia sortit, i va començar a explicar la seva història. Era un jove que havia fugit de la guerra …

Era un jove molt especial i tenia un do, el do de la paraula. Els savis van començar a escoltar-lo.

Els explicà que un dia, una explosió el va despertar i va descobrir que estava sol. Tota la seva família havia desaparegut. Per un instant va pensar que era un malson, però els crits de la gent el van fer tornar a la realitat. 

Sortí al carrer i el que els seus ulls van veure li va quedar gravat a la memòria. La gent corria esporuguida, les cases ja no existien…, tot era caos.

–I, a tu, què et passava pel cap, en aquells moments? –preguntaren el savis.

–Res i tot –respongué el noi–, només tenia ganes de córrer, córrer i córrer… I això és el que he fet fins avui, córrer!

Els savis es van mirar i, tots a una, van dir:

–Si els humans fóssim més solidaris evitaríem les guerres i les seves conseqüències. Només amb la fraternitat, el respecte i l’estimació al proïsme… podríem fer un món millor. Un dels resultats negatius de les guerres són els refugiats, que veuen trencades les seves vides i que s’imaginen un futur incert.

El que el noi no havia explicat als savis ni a ningú és un fet fantàstic, un fet meravellós. Un dia mentre corria, espantat, fugint del caos que l’envoltava, va trobar-se sense saber com dins d’un zoo. Quan ja feia estona que caminava, va sentir que algú parlava, no sabia d’on sortien aquelles veus. Tan sols alguns animals habitaven en aquell lloc. D’on provenien aquelles veus, aquelles paraules tan sàvies? Déu meu, no pot ser! Els animals parlen. Ells parlen dels problemes que tenim els humans. El que diuen i com ho diuen… és increïble.

El lleó digué:

– Aquests humans haurien de prendre una mica de consciència i deixar de banda els interessos materials, acompanyats de la supèrbia i les ànsies de poder perquè tot això suposa un patiment horrorós cap a persones que en són totalment innocents.

L’elefant reflexionà:

– La bellesa resideix en la bondat de les coses que es diuen, redescobrint el valor de la paraula per comprendre allò que és material i espiritual.

La serp comentà:

– Jo vinc d’un lloc on la gent sempre riu, on l’esperança i la resignació són presents en el dia a dia, on no hi ha rellotges que marquin les il·lusions.

Les aus van afegir:

– somieu, somieu i pot ser que algun dia no gaire llunyà tot això sigui veritat, deixi de ser un somni i es faci realitat. Tant de bo.

 

Curs de nivell intermedi 2 de Manlleu ( Gemma)

Curs de nivell intermedi 1 de Vic (Fina)

Curs de nivell intermedi de Vic (Ariadna)

Curs d’intermedi 2 de Torelló (Judit)

 

 

 

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

En una terra s’esdevingué que hi havia un home a qui Déu havia donat tanta ciència que entenia tot el que deien les bèsties i els ocell

Aquest home escoltava i entenia els problemes dels animals i els ocells, i els ajudava a trobar solució als problemes. Passava que sempre estaven tots malalts. Ell, que estimava molt les bèsties i els ocells, volia ajudar-los, i aplicava els seus coneixements mèdics per curar-los.

A més d’això també era místic, ajudava les persones i els donava molta calma amb els seus coneixements. Aquest home era filòsof, era molt intel·ligent i tenia molt tacte per parlar de qualsevol tema. Això el feia molt interessant i especial. Era un dels millors homes d’aquella època.

Un bon dia se li va aparèixer un ocell que li va donar un missatge: Has de viatjar al nord d’Àfrica per ajudar la gent i els animals amb els teus coneixements! Després de meditar-ho molt, va marxar. Després de l’Àfrica va viatjar per molts altres països. En aquest moment va començar a predicar la paraula de déu al món. Més tard se li va tornar a aparèixer l’ocell i li va confessar que era l’esperit sant!  

L’home, després de l’aparició, va quedar molt sorprès i va decidir continuar el viatge aquella mateixa nit, amb l’objectiu de compartir aquesta confessió amb els infidels. Va creuar el mar Mediterrani fins a arribar a un país desconegut en aquell moment. Llavors es va creuar amb una vaca que li va dir que es trobava a la península Ibèrica i que hauria d’anar a Santiago per difondre els fets de les aparicions, però que ho hauria de fer amb una llengua nova.

 

Curs de bàsic 3 de Vic (Ariadna)

Curs de bàsic 3 de Manlleu (Alícia)

Curs de bàsic 3 de Torelló (Judith)

Curs de bàsic 3 de Vic (Montse Bové)

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Biografia

Joan Vinyoli va néixer a Barcelona el 3 de juliol de 1914.

El 2 d’abril de 1919 va néixer la seva germana Carme i un mes i mig després va morir, als 39 anys, el seu pare.

La seva infantesa va estar marcada pels problemes econòmics que tenia la família, i pels bons estius que passava a Santa Coloma de Farners.

El 1922 va començar a estudiar a l’escola dels Jesuïtes del carrer Casp, a Barcelona.

Quan tenia 13 anys va guanyar la Viola d’Or en els Jocs Florals que es van celebrar a Santa Coloma de Farners.

Als 16 anys va començar a treballar en una editorial, fins als 49 anys que es va jubilar.

L’estiu de 1931 va fer un curset de català a Santa Coloma de Farners, i al cap de dos anys va començar els seus estudis de batxillerat.

Va començar a estiuejar a Santa Coloma perquè un amic del seu pare els va oferir la casa. Allà va descobrir-hi la natura i la poesia.

El paisatge i l’entorn natural de Santa Coloma deixen una empremta molt important en els seus poemes: el riu, els arbres, les sortides amb els amics, el so de les destrals dels llenyataires, el tennis, el ping-pong…són alguns dels elements que apareixen a la seva poesia.

Dos anys abans de morir, Vinyoli encara guardava un record ben viu de la seva estada a Santa Coloma de Farners. Els estius passats a Santa Coloma són recordats amb nostàlgia. A vegades són records concrets, com ara les arrossades o els passeigs. Això ho podem veure exemplificat en el següent poema:


TEMPS
"Torna'm, ah, torna'm
als anys de la noiesa,
                 amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                 i el ping-pong.
                                No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                  I me n'alegro."

 

 Joan Vinyoli va arribar a Begur l’agost de 1954 amb la seva família per estiuejar i des de llavors va repetir cada any fins l’any 1978.

Va quedar impressionat per aquest poble: per la seva olor i el seu paisatge. Tot l’inspirava, el mar, el castell, la tramuntana, els pescadors, l’arbre que deixa el bosc cridat pel mar, el cel, les nits…

Li agradava escriure en una taula del bar Frígola, apartat de la seva colla d’amics. Escrivia en uns folis que sempre portava en una carpeta de gomes.

De Begur va dir en Joan Vinyoli “era el lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital”.

Després d’una llarga malaltia va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1984.

L’obra poètica de Joan Vinyoli, influïda per Carles Riba, Holderlin, R.M. Rilke o Shakespeare, té més de 500 poemes distribuïts en 17 llibres.

Els temes recurrents de la poesia de Vinyoli són l’amor, el pas del temps i el record. En l’etapa de maduresa, la meditació de Vinyoli, més que sobre la mort, és sobre la mutabilitat: com tot passa, es perd i s’enfonsa en el record.

Durant la seva trajectòria com a poeta, que va de 1937 a 1984, Joan Vinyoli va rebre diversos premis de crítica de poesia i també la Creu de Sant Jordi, entre altres.

 

____________________________

Grup de bàsic 2 – Vic (Fina)

Grup de bàsic 2 – Vic (Montse Bové)

Grup de bàsic 2 – Vic (Raquel)

Grup de bàsic 2 – Manlleu (Alícia)

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Com era Joan Vinyoli

Joan-Vinyoli (1)joan-vinyoli

 

 

Físicament, Joan Vinyoli era un home alt i més aviat fort. Li agradava molt passejar per la platja sense camisa per veure i sentir l’olor del mar.

Tenia la cara grossa i més aviat quadrada. Tenia els cabells curts, llisos i negres. Portava patilles i un barret. Tenia el nas gros i llarg. Tenia la pell clara. No tenia els ulls ni grossos ni petits. Tenia la boca petita, amb els llavis prims. Tenia les celles gruixudes i el coll curt i ample. Portava una camisa blanca.

Era una persona molt intel·ligent, també treballadora i optimista. Amb la seva dona era afectuós i amb els amics era discret. Era un home pacient, i per això va obtenir molts èxits literaris. Durant la guerra va escriure el seu primer llibre, perquè era optimista a pesar de les circumstàncies.

Als matins, li agradava molt escriure i llegir. Al migdia feia esport. Als vespres, sovint parlava per telèfon amb la família i els amics. A les nits, li agradava jugar a cartes o tocar el piano.

A la primavera li agradava caminar per la muntanya. A l’estiu, els caps de setmana li agradava anar a la platja i nedar. Era un home molt actiu.

 

_____________________________

Grup de bàsic 1 – Vic (Raquel)

Grup de bàsic 1 – Vic (Montse Bové)

Grup de bàsic 1 – Vic (Ariadna)

Grup de bàsic 1 – Vic (Ariadna)

 

Share

Un poema inicial

El campanar

 

Sovint, sovint, com per la dreta escala

d’un campanar, fosca i en runes,

pujo cercant la inaccessible llum;

ple de fatiga dono voltes,

palpants els murs en la tenebra espessa,

graó rere graó.

 

Però de temps en temps,

sento la veu de les campanes,

clara i alegre, ressonar,

tocant a festa allà en l’altura,

i veig per la finestra en el silenci

de l’alba els camps estesos, esperant.

 

Aurores de la infància, com us trobo

llavors, ah, com encara dintre meu,

una llavor de joia perdurable

pugna per fer-se planta exuberant!

Com crides, infantesa, en les profundes

capes del cor, com, de genolls, et trobo,

Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

 

JOAN VINYOLI

Del recull Les hores retrobades,1951

 

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Sovint, sovint

 

De temps en temps enyoro la meva infància quan corria pels camps de la meva terra i gaudia del cant dels ocells. Encara recordo quan anava a banyar-me al riu que estava a prop de casa meva. Penso quan jugava a futbol amb els meus amics i després berenàvem tots junts. Sovint, sovint, em vénen tots aquests records al cap, em fan bategar el cor i m’omplen de felicitat, però ara que m’he fet gran m’he adonat que tot ha canviat molt…

Ara els meus amics ja no hi són. El riu on jugàvem ja no existeix. Al camp de futbol només hi ha ciment, ferro i vidre. M’he adonat que la vida no és tan fàcil. Ara em bellugo però no com abans, sobrevisc però no visc. Sovint, sovint, recordo la meva infantesa. El temps passa i he d’acceptar els nous reptes. M’he traçat un camí i el seguiré… 

Ara, com que ja tinc 30 anys, ha arribat el moment de pensar en el futur. He pensat en tu i en com serà la teva infància. He imaginat un món ideal i especial per a tu, com el que jo tenia. El teu riure, tan innocent, corrent lliurement… Sovint, sovint, penso en tu. Ets el meu present i el meu futur. Espero que la teva infantesa sigui tan feliç i meravellosa com la meva, fill… 

Sí, fill meu, espero tot això! I espero saber ajudar-te a fer-te gran i a ensenyar-te a triar el bon camí. A protegir-te d’aquells problemes i mals que la vida sempre ens té reservats. Això és el que em diu ara, en aquests moments, el meu cor. Però, de ben segur que sovint, sovint la raó em dirà que t’hauré de deixar lliure, que hauràs de viure la teva pròpia vida, que de temps en temps t’equivocaràs, que potser marxaràs, que…

Espero, fill estimat, ensenyar-te a gaudir de les petites coses de la vida! En definitiva, moltes vegades, les més importants!

El temps passa molt de pressa. Ara ja sóc vell i he recorregut el meu camí. Em sento feliç com en la meva infància. He donat valors, he donat esperança, he donat amor… Sovint, sovint, penso… que malgrat tot he pogut sobreviure i viure com un home lliure!

___________________

Grup de nivell elemental – Torelló (Judit)

Grup de nivell elemental – Vic (Fina)

Grup de nivell elemental – Vic (Montse Bové)

Grup de nivell elemental – Vic (Llúcia)

Grup de nivell elemental – Vic (Fina)

 

Share

Un poema inicial

 

Feina de vell

 

En fer-se fosc, foraviler, passejo,

cercant allò que mai no trobaré.

Travo paraules amb dolor i records

de goigs viscuts. Famèlics gats acuden

a devorar-me. Somnis, heu fugit.

Palpo la roca i l’arbre i m’hi recolzo.

És hora ja de tornar a casa. Vell,

duc a la mà la pedra del poema.

 

JOAN VINYOLI

Del recull A hores petites, 1981

 

(http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-vinyoli)

 

Share