Estudiants de C2 del CNL Osona recomanen llibres
Ressenya de Canto jo i la muntanya balla
Nascuda a Malla l’any 1990, Irene Solà és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i, posteriorment, s’especialitza en Literatura, Cinema i Cultura Audiovisual a la Universitat de Sussex. L’any 2012 publica el seu primer poemari Bèstia (Premi Amadeu Oller) i l’any 2018 la seva primera novel·la, Els Dics (Premi Documenta). No és d’estranyar, doncs, que, aprofitant-se de la seva base acadèmica, dins la seva trajectòria literària hi trobem un treball transversal que navega entre la poesia i la prosa enèrgica i emotiva que captiva el lector.
Canto jo i la muntanya balla és una novel·la fragmentada, que ens situa en una zona d’alta muntanya entre Camprodon i Prats de Molló, que fa una fotografia de la vida, els costums i les dificultats dels qui habiten en aquell indret. Solà agafa bocinets d’aquest microcosmos i l’observa des de tantes perspectives, mirades i maneres d’entendre la vida com sigui possible. Amb extrema delicadesa, explica una mateixa història a través de les paraules de tots els qui formen part d’aquell territori, ja siguin persones, esperits, animals, bolets, tempestes i, fins i tot, el mateix planeta terra.
Podríem dir que l’escenari és el veritable protagonista de la història amb una narració discontínua, però ben estructurada i enèrgica, a través de veus diferenciades que encaixen en el relat a la perfecció. Solà escull minuciosament les paraules i les expressions i les fa concordar amb la naturalesa d’aquell qui parla.
L’autora juga amb les veus narratives, però sobretot hi predomina un to de caràcter més intimista en el qual trobem divagacions o frases amb repeticions que aporten molta força al relat i que transmeten l’angoixa, la soledat o la desesperació dels personatges per sobreviure. Una prosa ràpida i colpidora com la de Mercè Rodoreda. Si hagués de destacar un fragment on es fes palès aquest estil, seria la narració de la mort de l’Hilari per part del cabirol.
L’entorn rural en el qual es desenvolupa l’obra té tocs que recorden l’obra Solitud, de Caterina Albert (Víctor Català, 1904). Sovint s’hi respira, a través de les seves pàgines, una presència latent del perill i una resignació constant dels personatges cap a un possible destí fatídic.
Canto jo i la muntanya balla és una oda a la natura i a la seva cruesa que ens recorda que la vida no espera, que som aquí només durant una estona. Una obra que emociona amb els seus tocs salvatges, no apte per a aquells qui no estiguin disposats a llegir-la sense prejudicis.
Text de Sílvia Cano Manera, estudiant de C2 del CNL Osona
