Entrades amb l'etiqueta ‘Art Mudèjar’

  • Escapada romàntica a Terol, ciutat de llegendes d’amor

    Terol és una d’aquelles ciutats petites que enamoren a qui la trepitja per primer cop. Combina a la perfecció història i monuments llegendaris. De fet, l’any 1987 va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco gràcies a la seva bellesa arquitectònica d’influència mudèjar en què destaquen monuments com la catedral de Santa Maria de Mediavilla i les tres grans torres mudèjar que engalanen el cel de la ciutat aragonesa: la torre de l’església de San Pedro, la torre de l’església del Salvador i la torre de l’església de San Martin.

    Certament, la cultura mudèjar confereix a Terol una imatge inspiradora per als milers de persones que hi volen gaudir d’històries i llegendes darrera de cada carrer, de cada edifici i de cadascuna de totes les seves emblemàtiques obres arquitectòniques edificades entre els segles XIII i XIV.

    Passejant pel centre històric, dedicant temps a admirar el paisatge que ens envolta de carrers empedregats i cases en silenci, podem trobar el primer dels monuments de visita obligada, que no és un altre que la catedral. Podem entrar sense problema i visitar-la de dilluns a dissabte. El diumenge oficien misa. Molt apta per a devots de les rutes religioses, concretament aquells que col·leccionen visites a esglésies i catedrals.

    Més endavant, voltejant la catedral, ens hi anirem trobant cadascuna de les tres torres mudèjar, encant principal de la nostra passejada i lloc de peregrinatge turístic. Totes tres es poden visitar. La primera que hi trobem és la més antiga i petita, la torre de san Pedro, on s’hi van trobar les restes mortals de la parella d’amants més famosa de Terol, i podríem dir, de tot el panorama històric nacional: els amants de Terol, Isabel i Diego. Avuí dia descansen al mausoleu contigu. La llegenda diu que ella, de família noble i benestant i ell, de familia més aviat humil, es van enamorar. Com què el seu amor era impossible, Diego va decidir allistar-se a l’exèrcit per pujar a l’escala social i poder casar-se amb Isabel. Per desgràcia, van passar els anys i ella va quedar compromesa amb un noble ric que no estimava. Sabent la notícia a l’arribar, Diego va buscar-la per demanar-li un petó. Aquesta li va negar i ell, trist i adolorit, va caure fulminat. Isabel, desconsolada, anà al seu funeral per donar-li el petó abans negat, caient també fulminada a l’instant de fer-ho… així comença la llegenda dels amants de Terol. És digne de visitar la representació de les bodes d’Isabel que es fa a la plaza del Torico el cap de setmana del 15 al 17 de febrer següent. Cal dir, però, que si no heu reservat ja hotel tindreu difícil anar-hi perquè sempre hi ha massificació de turistes aquesta època de l’any. 

    Continuem la nostra escapada amb les dues torres mudèjar que hi resten: la torre del Salvador i la torre de sant Martin. Totes dues tenen grans semblances entre elles arquitectònicament parlant. Són d’una altura semblant i varen ser construïdes el segle XIV. L’estructura d’ambdues és similar a la d’un minaret almohade, composta per dues torres concèntriques. La primera, la del Salvador, alberga dintre el Centre d’Interpretació de l’Arquitectura Mudèjar de Terol. Escales amunt, escales avall, les podem visitar totes dues per un preu assequible: entre 2 i 3 euros per persona.

    No podem acabar sense recomanar visitar l’abans nombrada plaza del Torico, on ens hi trobarem l’emblemàtica i diminuta figura d’un brau al centre de la plaça. Aquí s’hi celebra la tradicional Vaquilla del Ángel, on un brau és lligat amb una corda i  l’objectiu és posar-li un mocador. Apta per amants de la tradició de festes amb animals, gens apta per amants dels animals, d’entre els quals m’hi incloc.

    A la nit, com a totes les capitals de província, podreu festejar l’estada fent un sopar romàntic en algun restaurant del centre històric i prenent unes copes abans d’anar al llit. Ja sabeu, podeu gaudir d’un cap de setmana en parella espectacular a la nova ciutat de l’amor sense anar ni a Roma, ni a París. Sí, Terol existeix.

     

    Verónica Montoro Martínez

     

    Article complet