Entrades amb l'etiqueta ‘novel·la’

  • ‘Digues un desig’, de Jordi Cabré

    Cabré, Jordi. Digues un desig. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2019. 264 p. ISBN: 9788441232013. 19,50 €.

    Jordi Cabré i Trias és advocat, periodista, polític i autor de diverses novel·les i assajos. L’any 2002 va ser guardonat amb el Premi El lector de l’Odissea per la seva obra La pregària del Diable i l’any 2018 va guanyar el Premi Sant Jordi amb Digues un desig.

    Digues un desig és una obra d’intriga que ens trasllada a la Barcelona de l’any 2026. A partir de dos plans narratius, l’autor ens proposa una novel·la dins d’una novel·la que reflexiona sobre la identitat, sobre qui som, qui volem ser o de com ens veuen els altres.

    En el primer pla narratiu, trobem un escriptor de gran èxit, professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, casat i amb fills, que descobreix que el dia de Sant Jordi el llibre més venut és la seva autobiografia. Ell nega haver-la escrit i no la reconeix com a certa.

    En el segon pla narratiu, situat a Cadaqués l’any 2023, el lector llegeix en primera persona la falsa autobiografia de l’escriptor, que revela, amb molta estètica i sensualitat, una infidelitat amb una alumna de l’Escola d’Escriptura i, fins i tot, un assassinat.

    A mesura que avancen els capítols, el protagonista va establint una confusa relació amb el segon pla narratiu amb un seguit de situacions surrealistes i paral·lelismes amb la realitat que mouen l’eix de la història sense saber on ens porta la trama.

    Finalment, les dues narracions conflueixen en una pregunta obligada: Què és realitat i què és ficció? El resultat és una història enginyosament estructurada, amb una acurada descripció dels personatges i una prosa clara i detallista plena de referències a l’art, el pensament, la literatura, la música i el cinema.

    Per concloure, considero que l’aspecte més interessant de la novel·la és la seva riquesa imaginativa. Cabré escriu una narració trepidant que demana atenció per gaudir-la, que convida a llegir-la des de la primera frase a l’última. En definitiva, un Premi Sant Jordi més que merescut.

    Cristina Ureña

    Article complet

  • ‘El fibló’. De Sílvia Soler

    El fibló, la darrera novel·la de l’escriptora i periodista catalana Sílvia Soler, editada per Columna, acaba de sortir del forn i ja és un èxit literari: el passat mes de Sant Jordi va ocupar el primer lloc en el rànquing dels llibres de ficció més venuts. I és que Sílvia Soler ens ha tornat a conquerir amb la seva ploma àgil i el seu verb transparent i fluid; d’altra banda, gens casual: abans de dedicar-se plenament a la literatura, va exercir durant més de quinze anys com a periodista i guionista de ràdio, una trajectòria que li ha deixat empremta: la Sílvia, quan escriu, no perd el temps; el seu verb directe i molt visual apunta bé i fa diana.

    Per començar, ha escollit un títol que ens traspassa com una llança. El fibló esdevé una metàfora encertada del sentiment de pèrdua i del dol; temes recurrents a les seves novel·les. Recordem el pes de la nostàlgia en els seus èxits: Mira’m als ulls (Premi Fiter i Rossell 2003) o L’estiu que comença (Premi Ramon Llull, 2013). Aquest fibló ens perfora des de la primera pàgina del llibre, com a la mare dels protagonistes, i ens manté amb l’ai al cor fins al final.

    Sentim la veu narradora de la Sílvia, que sempre intenta posar llum dins la foscor, a través d’una de les protagonistes: la Laura, la germana gran de l’Ignasi i  de la Judith; tres vides segades a la infantesa per la primerenca mort de la mare i el tracte fred i distant del pare. La pèrdua del progenitor torna a reunir els germans, ja adults, a la casa familiar, tan deteriorada que se’ns apareix com un espectre d’allò que un dia havia estat. Novament, l’escriptora torna a parlar-nos a través de les parets de la llar familiar, ocupada pels records, i ens empeny al descobriment, per mitjà d’un destre viatge, que és un continu vaivé entre el passat i el present dels personatges.

    Però malgrat la destresa de l’escriptora per descriure ambients, a pinzellades petites i veloces, com quan es pinta un quadre impressionista, trobem a faltar aquest mateix traç intel·ligent en la descripció psicològica dels progenitors –massa idealitzada, la mare; massa imperfecte, el pare–; tanmateix, només és una petita objecció per a un llibre que finalment et deixa un bon regust de boca; com un bon cafè, costa desprendre’s del seu alè.

    I ara, haurem d’esperar dos anys, tal com Sílvia Soler ens té acostumats, per tornar-ne a obrir, amb delit, la primera pàgina de la pròxima novel·la.

    Mayca Soto

    Article complet

  • El temps de les cireres, de Montserrat Roig

    Article complet

  • El manuscrit perdut, de Xavier Moret

    Maria Dolores Briales

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

Barcelona Booktuber Busquets C2 castell Català CNL L'Heura Costa Brava CPNL escapada Escapades Escapades C2 excursió Garrotxa gastronomia gorgs història L'Heura la Mola lectura Lectures Literatura llegim llibres Lluís Llach Maresme Mediterrani Monsó Montserrat Roig muntanya Mura natura novel·la paraules Pirineu Platges Premi Sant Jordi primavera priorat Ressenya Ressenya C2 Ripollès riu senderisme Tossa de Mar