Categoria: Textos dels alumnes

LES MEVES RUTINES (Bàsic 1) 

General, Textos de nivell bàsic 1

Em llevo a un quart de vuit, faig el llit, em rento les dents, em dutxo i preparo l’esmorzar. Esmorzo sola, a les nou. Surto de casa, i els dilluns i els dimecres vaig a classes de català. Les classes de català són d’un quart de deu a un quart de dotze. Després de classe vaig a treballar dues hores. Faig el dinar, dino a les dues, faig una migdiada d’una hora i a tres quarts de quatre vaig a treballar. Treballo de quatre a vuit del vespre. Després de plegar vaig a casa i faig el berenar. Bereno sola. Bec llet i menjo formatge i pernil. Miro una estona la televisió o llegeixo algun bon llibre i cap a les onze de la nit me’n vaig a dormir. 

(Elisa Alfaro) 

** 

Em desperto a les vuit. Faig deures. Ajudo la meva mare amb el menjar. Sempre em dutxo i em rento les dents. Em faig el llit. Dino a dos quarts d’una del migdia. M’arreglo per anar a treballar. Començo a treballar a dos quarts de tres. Bereno a la tarda entre les cinc i les sis. Arribo a casa meva a les onze de la nit. Em dutxo una altra vegada i em rento les dents. Em poso el pijama i me’n vaig a dormir. 

(Cristina Terán) 

** 

Jo cada dia em llevo a dos quarts de vuit. Em dutxo i preparo l’esmorzar. Em rento les dents i vaig a classes de català els dilluns i dimecres. Els altres dies vaig al gimnàs i a caminar. Sempre dino a casa i després vaig a la universitat a Barcelona els dilluns, dimarts i dimecres. Els altres dies faig treballs de la universitat i el cap de setmana treballo al matí i a la tarda descanso. 

(Belén Chillogallo) 

** 

Em dic Roberto Marín. Visc a Vic, visc amb la meva dona. Jo em llevo a les nou del matí, no treballo. Em dutxo a les deu. A les onze vaig al mercat amb la meva dona i dinem a les dues. A la tarda mirem la tele i descansem. A les vuit del vespre sopem i a les onze de la nit vaig a dormir. Els dilluns i dimecres vaig a classe de català. De tant en tant els diumenges vaig a caminar. 

(Roberto Marín) 

** 

Jo soc el Nicolás. Em llevo a les onze del matí. Em dutxo, cuino i esmorzo a les dotze del migdia. Vaig a treballar a dos quarts de dues i plego a dos quarts d’onze de la nit. Cuino, em dutxo i sopo a dos quarts d’una de la matinada. Descanso i vaig a dormir a un quart de dues de la matinada. 

(Nicolás Gorrín) 

** 

Jo cada dia em llevo a les sis del matí. Em rento les dents i preparo l’esmorzar per al meu fill. Esmorzo a les vuit. Els dilluns i els dimecres vaig a classes de català. Al migdia preparo el dinar per a tota la família. Després de dinar a les dues descanso una mica. Un cop per setmana vaig al supermercat. Vaig a dormir a les deu de la nit. 

(Claudia Soto) 

** 

Jo cada dia em llevo a les cinc de la matinada. Em rento les dents i porto el meu fill a l’escola. Esmorzo a les vuit. Cada dia faig esport. Dues vegades per setmana vaig a classes de català. Dino a les tres de la tarda. Després miro la tele.  

(Víctor Rodríguez) 

Share

Els alumnes de Bàsic 1 ens presenten la família Guinovart Altès

Textos de nivell bàsic 1, Textos dels alumnesEtiquetat ,

 

 

BÀSIC 1. PRESENTEM LA FAMÍLIA 

Presentem la família Guinovart Altès 

Versió 1 

El Joaquim Guinovart té vuitanta-dos anys. És l’avi. La seva dona és la Vicenta Altès, que té vuitanta anys. Ells són parella i tenen tres fills. La Carme té cinquanta anys, la Teresa té quaranta-set anys i l’Eugeni té quaranta anys. Ells són tres germans. L’Eugeni té parella, que és la Maria. Ella té trenta-vuit anys. Ells tenen un fill. Es diu Jofre i té deu anys. El Jofre té dos cosins, que es diuen Aleix i Oriol. La Carme té un nebot. La Teresa té tres nebots. La seva cunyada és la Maria. La Maria té sogres, que es diuen Joaquim i Vicenta. La Carme té dos fills. Es diuen Aleix i Oriol. Ells tenen vint anys i quinze anys. 

(Belén Chillogallo, Cristina Terán, Roberto Marín, Juan Ruano, Elizabeth Estarita, Valentina López, Elisa Alfaro) 

 Versió 2 

Ell és el Joaquim Guinovart. Té vuitanta-dos anys. La seva dona és la Vicenta Altès, que té vuitanta anys. Ells són els avis. Ells tenen tres fills: la Carme, la Teresa i l’Eugeni. La Carme és una dona de mitjana edat, que té cinquanta anys. La Carme té dos fills, que són l’Aleix i l’Oriol. Són germans. La Teresa té quaranta-set anys, i el seu germà és l’Eugeni, que té quaranta anys. Ell té parella, la seva dona és la Maria. Ella té trenta-vuit anys. I tenen un fill, que és el Jofre. És el net més petit. Ell té deu anys. Els nebots de la Teresa i l’Eugeni són l’Aleix i l’Oriol. L’Aleix té vint anys i l’Oriol té quinze anys. 

(Elsy Ruano, Louisa Akuffo, Jorge Marcano, Victor Rodríguez, Zakaria Alilouch, Amir Raoui, Claudia Soto) 

 

Share

On vivia quan era petit?

Textos de nivell bàsic 2

Textos dels alumnes de bàsic 2: On vivia quan era petit?


Quan jo era jovenet, quan tenia 12 anys, jo vivia al sud de la ciutat de Bogotà, en un barri molt humil. El barri es deia Santa María del Lago. 

Aquest barri era molt cèntric, hi havia dues fleques, un supermercat molt gran, una església. Hi havia moltes botigues i escoles petites.  

Jo vivia en un carrer molt estret, on sempre jugava amb els meus veïns. No hi havia gaires gossos, hi havia molts nens petits, que jugaven sempre davant de casa amb mi.  

(Kevin Soto, Bàsic 2) 

 ____________________________________________________________________

Quan jo era petit vivia en un poble molt petit que es diu Aguadas (Colòmbia). El meu poble tenia poliesportiu, camp de futbol i parc de bombers. Vivia en un carrer estret, hi jugava amb els meus amics. Jo anava a escola a prop de casa , els meus pares em portaven a l’escola a peu. No hi havia gaires cotxes. Anava al camp de futbol els dilluns els dimecres, i els divendres m’agradava molt compartir estones amb els meus companys.  

(Andrés Jiménez, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

 

Quan jo era petita vivia als afores del poble de Bolivar, en una casa apartada, a Colòmbia. Anava a l’escola a peu i jugava amb els meus companys. A les tardes m’agradava jugar a les mestres. Era un lloc tranquil, no hi havia gaire gent. Els dissabtes tothom anava a les botigues del poble a comprar els productes per a la setmana. La meva mare era molt estricta i em castigava sovint, però també em donava molt amor. (Patricia Muñoz, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

Quan jo era jove vivia a Colòmbia, a la ciutat de Bogotà, al barri Modelia, a l’avinguda San Fernando. 

Era un barri gran i molt tranquil que tenia parcs, també cinemes, i era molt comercial. El meu carrer era estret, estava ben il·luminat i era cèntric. No hi havia gaires motos ni cotxes, hi havia moltes botigues. 

M’agradava molt caminar i algunes vegades sortir a córrer. No hi havia gaires fàbriques a prop.   

(Yenny Nomeling, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

  Quan jo tenia deu anys vivia a la República Democràtica del Congo, a la ciutat de Goma. Al meu barri hi havia moltes botigues, les cases no tenien pisos, eren baixes. El meu carrer era sorollós i ample, no hi passaven gaires cotxes, motos, taxis… Podíem jugar al carrer. 

Quan tenia quinze anys vaig tornar al meu país. Ara hi ha cotxes, motos, taxis… És tranquil, però diferent d’abans. Ara és ple de botigues.  

(Nicole Kanzayire, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

Quan jo era petit, vivia en un poble als afores de Medellín, Colòmbia. Era un poble petit i més o menys tranquil. Els carrers estaven sense asfaltar, no hi havia gaires cotxes, però hi havia moltes motos. La meva mare em portava a l’escola, perquè estava a prop de casa meva. El meu barri era petit, tenia un parc per a nens, una pista de futbol, una església i només hi havia botigues de barri. Molt de temps després, vam anar a viure a Medellín. Era diferent, el barri era molt gran, els carrers estaven asfaltats i eren amplis i també era molt sorollós i hi havia molts cotxes, busos, un tren. M’agradava molt jugar amb els meus amics, anar a la piscina i en bicicleta. També hi havia moltes botigues i supermercats. Tot era molt bonic i diferent per a mi i per a la meva família.  

(Diego Ospina, Bàsic 2) 

____________________________________________________________________

Quan jo era petita vivia al Paraguai amb els meus pares i els meus germans. Jo anava cada dia a l’escola. A les tardes cada dia ens reuníem amb les amigues a jugar a casa meva. M’agradava molt menjar dolços i la meva mare només volia donar-me fruita. Vaig ser molt feliç, de nena!  

(Gabriela Riveros, Bàsic 2) 

 

 

 

 

Share

Activitat d’escriptura amb l’alumnat d’Intermedi 1 de Vic: a partir d’un quadre, un curtmetratge i una cançó.

Textos de nivell intermedi

 

Va ser una activitat que van elaborar lliurement a partir d’un quadre del pintor Vettriano (The singing Butler),  un curtmetratge (Ode to the Singing Butler) i una cançó de Blaumut (Vint-i-un botons) que hi estan inspirats. Van treballar amb tot aquest material a l’aula i van escriure els textos a casa. Després els van llegir a classe.

 

 Leidy Mayra Vázquez

Quan vaig mirar aquesta pintura i després el vídeo no vaig poder evitar pensar en la meva iaia. La meva iaia va migrar del nostre petit poble a la gran Ciutat de Mèxic per poder trobar feina com a serventa en cases de gent amb molts diners. En aquesta època, s’havia de treballar molt més de vuit hores, i tenir disponibilitat les vint-i-quatre hores del dia.

Les serventes tenien una habitació a les cases dels seus caps, i només podien sortir els diumenges. Per mi era una vida injusta i m’entristeix el que va haver de viure la meva iaia, però sembla que ella s’ho agafa d’una altra manera i recorda amb il·lusió l’època que era jove i vivia a la ciutat. Guanyava diners, havia sortit algun dia a dinar a restaurants i a comprar-se pantalons de moda. Coses que al poble li haurien estat impossibles.

En aquest quadre veig la serventa i penso en la meva iaia, ja que la seva feina era atendre gent rica perquè gaudissin de les seves vides, com ella mai s’hauria pogut permetre. Potser hauria pensat en com de divertit hauria estat anar a la platja amb el seu company de feina.

**

 Jainy Javier Ramírez

La història comença amb la vista del mar mentre dues dones observen l’horitzó. Aquestes dones són la serventa i la seva cap, que esperen que arribi algú. De lluny es poden veure dues figures que es van aproximant, que són un majordom i el seu cap. La dona, molt emocionada, va a la cita. En el moment de trobar-se, el majordom li dona una rosa a l’home perquè li lliuri, com un detall. La dona, una mica tímida, accepta, emocionada.

Han de caminar sols, mentre la serventa i el majordom van a preparar un lloc on ells puguin arribar per menjar i descansar de la caminada. Entre els empleats hi ha una química romàntica igual que entre els seus caps.

Després de la caminada arriba la parella, molt feliç, i es pren un xampany. Estan gaudint del moment quan comença a bufar el vent. Cauen unes gotes i en aquell moment els servents treuen els paraigües per protegir la parella. Quan sembla que la pluja ha d’arruïnar el moment, el majordom anima l’home que lliuri l’anell de compromís a la seva estimada.

Ell es posa de genolls i li fa la declaració. Ella observa aquest gest amb emoció i dubtes, torna a mirar-se la serventa per preguntar-li què ha de fer. La serventa li somriu i l’anima a rebre l’anell. Llavors somriu, es gira i amb una gran alegria accepta l’anell, amb la qual cosa la parella, molt contenta, es posa a ballar. Igual que els servents, que es miren amb felicitat la parella, com si fossin els seus pares.

***

María Fàtima Pestana

Aquesta història i cançó comença així: “Soc fill d’un home senzill que adormia coloms amb la mà, titular d’un càrrec de pes a casa de gent benestant”.

A la platja hi ha dos joves. Ella, una noia vestida de vermell i ell, de frac. Tot està arreglat per passar una vetllada molt agradable. Els acompanyen el pintor, el majordom (“soc un senyor que aguanta el paraigua”), la Cèlia (“que espera pacient com ho fa de costum”) i els amics músics. Tots estan reunits, alegres i disposats a passar davant la riba del mar i els núvols clars una estona extraordinària davant aquest escenari, enfront del mar.

La noia vestida de vermell i el jove de frac, tots dos elegants, prenen te i galetes escoltant suaument la bella música. Tant el majordom com la Cèlia, la criada, estan atents a les sol·licituds dels senyors. El pintor, tranquil i silenciós, continua pintant motors d’instruments musicals i prepara les fotos finals. Els joves ballen al so de la música, a la sorra, davant de l’immens mar, “a la riba d’ultramar, on no paren les sirenes”. Ballen com si volessin, feliços. Ella riu i ell fa “aquell posat de tio seriós i elegant”. El noi ho té tot arreglat per donar-li l’anell de compromís a la noia. Ella accepta l’anell molt feliç i ballen, ballen, fins que s’acabi la música.

***

Matí a la platja . Marisol Lucena

Són les cinc de la matinada . La Cèlia està estirada al seu llit, es mira la finestra. Una finestra molt maca que dona a la plaça Major del poble. Somriu, contenta del dia que l’espera. Fa un mes que la van contractar  per anar a ajudar a una casa, on no s’esperava trobar-se tan a gust. Ella, que va arribar d’un poble petit de la Cerdanya, que no havia vist mai la platja, va quedar-se amb la boca oberta una bona estona. Precisament avui, que ha d’anar a passar tot el matí a la platja, que hi ha d’acompanyar la seva senyora, la Carmina.

La Carmina, una jove enamorada d’un noi elegant, alt i molt guapo. La Cèlia viu el mateix entusiasme que la Carmina. L’ajudarà en tot el que necessiti perquè estigui més guapa que mai. Tot just ahir va acabar de cosir-li el vestit, un  vestit llarg fins als peus, de color vermell.

—Espero que no torni a ploure! —pensa la Cèlia.

Tot plegat s’aixeca per mirar per la finestra, però encara és fosc per veure el cel.

—No ens deixem els paraigües, no fos que es mullés el vestit tan maco —torna a pensar. I finalment comença a preparar-ho tot.       

Esperem que tot surti perfecte.

**

 

 

 

Un amor inoblidable Elsa Scarlet Iturrraran

Explica la història que, un dissabte a la tarda, amb un sol radiant i uns núvols que semblaven trossos de cotó, una noia que es deia Carme i un noi que es deia Pere es van trobar a la platja i sota el cel, de color blau, es van enamorar. Des d’aquell dia, no s’han separat mai.

Cada dissabte, tornaven a aquesta platja amb un cistell carregat d’exquisits menjars acompanyats d’un grup d’amics músics que gaudien de tocar els instruments perquè els enamorats ballessin sense descans.

El vent i la pluja formaven part d’aquell moment, perquè si plovia en Pere portava sempre un paraigua i cobria el cos de la seva estimada. Ella portava a cada cita un vestit de color vermell, com les roses, que semblava de vellut.

Un dia d’aquells, la Carme va decidir regalar-li a en Pere un anell d’or i va portar cava i menjars molt especials. Però aquell dia en Pere va perdre la vida, i no va ser possible la seva trobada.

La Carme va quedar desconsolada, però no s’ha oblidat mai del seu amor i després de quaranta anys, torna sempre, cada dissabte, amb els seus amics a la mateixa platja per recordar els moments més feliços de la seva vida, i ballar les cançons preferides del Pere, sense descans. Per tot això la coneixen com la dona d’un amor inoblidable.   

 

**

 

Marta Ruth Pérez

I si plou sona el vent, com si fos una cançó, les onades es belluguen i s’acosten a la platja xiuxiuejant-li a l’amor. Ja són quatre enamorats i només dos para-sols, per si plou estar juntets i si surt el sol també, els majordoms i els amos. Bona sort, és l’amor.

**

The singing Butler .Jorge Blanco

Vuit del matí d’un diumenge de novembre. Prenc un cafè amb llet en un poble que no és el meu. Estudio (llegeixo) “Els drets i els deures dels treballadors públics”, per a la plaça de peó de la brigada.

Surto al jardí i fumo entre els bancals de l’hort. El tomàquet cherry groc del Banc de llavors de Roda encara produeix. Quantes vegades he deixat i he tornat a fumar? No ho sé, tantes com m’he allunyat i m’he reconciliat amb la meva dona. En aquesta ocasió vaig tornar al tabac al febrer, quan va morir el meu pare.

La cançó que va posar la professora dilluns començava “Soc el fill d’un home senzill que adormia coloms amb la mà”. Jo soc el fill d’un mestre d’escola que conreava un hort i jugava al frontó amb una pilota dura com una pedra.

Pujo, amago el dossier que diu Calldetenes, engego l’ordinador, teclejo Sofcatalà i trio el corrector ortogràfic i gramatical. Obro una altra pestanya, escric Ode to the singing Butler. Hi afegeixo Vanity Fair.com. Apareix el pintor Vettriano assegut en un sofà verd mirant el seu quadre. La paret blava, a la mà un cigarret apagat.

Aquí i ara, al meu petit despatx The singing Butler em recorda la portada d’Els detectius salvatges, de Roberto Bolaño. Em giro a la cadira que vaig agafar de la deixalleria quan treballava a la brigada de Sant Julià i trobo el llibre entre El dia del Watusi i La conjura dels necis. Il·lustració: The Billy Boys (detall) , Jack Vettriano, 1997. Escric aquest títol a Google.

Al quadre hi ha quatre homes a la platja, al llibre són tres. Han tret el que sembla el cap de la banda. El cel és clar, no hi ha ni vent ni núvols. El vermell del vestit de la dona és el vermell de l’enquadernació del llibre en l’edició Compactes d’Anagrama. Al vídeo de Blaumut, al minut 1:44 apareixen els del grup, vestits de blanc i negre, caminant per la platja. No sé si és un homenatge a la novel·la o pura casualitat. En l’article de Vanity Fair puc llegir: “Vettriano va fer The singing Butler perquè al principi de la seva carrera una dona va dir que ell era bo pintant platges i perquè la gent enamorada va a la platja sovint”.

La platja, les platges… Quan vaig tenir Facebook, en una ocasió, després de les terceres vacances a la Bretanya, vaig escriure: “La felicitat és llegir una novel·la d’Ian Rankin en una platja bretona”, L’última vegada que vaig anar a la platja va ser a Begur. No em vaig banyar. Vaig llegir, vaig mirar els meus fills, vaig berenar un entrepà de mig metre de chistorra i truita i vaig recollir quan la Sònia va dir que era hora de tornar cap a l’Esquirol.

Tinc a l’escriptori, entre el teclat i la pantalla, una pedra d’aquella cala i la pilota del meu pare.

**

 

Neus Fernández

Hi havia una vegada un majordom anomenat Pere que vivia en un castell. Sempre s’assegurava que tot estigués en ordre i que la llar de la seva família fos impecable.

Un estiu, la família va decidir passar les vacances en una bonica platja. Pere va fer totes les maletes amb cura, incloent-hi els vestits de bany, els para-sols i les tovalloles. Mentre eren a la platja, va quedar encantat per la bellesa d’una dona que passejava descalça per la vora.

Ella portava un vestit llarg blanc, que amb el contrast de la seva pell bronzejada pel sol… Es va apropar a Pere i van tenir una conversació. Van descobrir que compartien una passió per l’art i la música, i van passar hores caminant per la platja sota el càlid sol de l’estiu parlant dels seus somnis.

De sobte el cel es va enfosquir, i la pluja va començar a caure. Pere es va recordar que a la seva maleta portava un parell de guants de seda per protegir les mans delicades de la reina. Sense pensar-ho dues vegades, els va oferir a la dona perquè se’ls posés i es protegís les mans de la pluja.

 

La pluja només va fer que la seva trobada fos encara més romàntica. Van caminar de la mà a la platja, sota la pluja, rient i gaudint de l’amor que començava a florir entre ells. Després d’un temps el sol va a tornar a brillar i el cel es va aclarir. Es van acomiadar amb un petó dolç i van prometre mantenir-se en contacte. L’estiu va arribar al final, però el record d’aquella trobada va romandre al cor de Pere. Recordava amb afecte aquell amor d’estiu i com els guants i el para-sols es van convertir en símbols d’una trobada màgica.

 

**

 

 

 

 

 

Share

Contes del nivell elemental 1 de Vic

Textos de nivell elemental, Textos dels alumnesEtiquetat , ,

Els alumnes del nivell Elemental 1 del SLC de Vic han escrit uns contes populars propis dels seus països d’origen. En total n’hi ha sis:

1. El naixement de la flor de l’aire (conte argentí) 

Aquesta llegenda pertany a la província de Mendoza, de la República Argentina, i explica l’origen d’una bellíssima flor autòctona de la regió.

Explica la història que una nena índia pujava un dels turons, buscant la seva mare. La cridava molt fort, però no la trobava. On era? La seva mare era un índia molt bonica amb els cabells llargs i negres com l’atzabeja i amb la seva rialla reflectia l’alegria del seu cor. Era una dona bona com la terra. Feia moltes llunes que ella esperava el seu marit, un hàbil caçador de guanacs que no havia tornat a casa…

La mare jeia fatigada i ferida entre les pedres d’un precipici. Ningú no podia socórrer-la i ja en la proximitat de la seva mort va pregar a TINGUES-TEN que protegís la seva filla de tot perill. I li va semblar que la Divinitat havia assentit a la seva crida.

La petita índia es va arraulir a sota d’un  chañar

i unes azalees florides li feien de matalàs. La nit es va omplir de formes estranyes, de sorolls que gemegaven, d’estrelles, de petjades sigil·loses. La filla índia s’havia endormiscat. De cop i volta, molt a prop de la nena, hi rondaven una parella de pumes… Què és això? És que el gran déu Tingues-ten no havia escoltat la súplica de la mare?

Però, de sobte, allà entre els matolls alguna cosa es movia: era una processó de porcs espins que van envoltar el petit cos de la nena, van excavar una mica la terra del seu voltant i es van col·locar en aquesta rasa. Quan els felins van apropar-se, es van trobar una dura trinxera de punxes que no els deixava tocar la nena, que dormia plàcidament somiant la seva mare.

Després una blancor lunar va descendir sobre ella. La seva pell es va tornar blanca com la neu de la muntanya, el seu cos es va anar fent cada vegada més com la neu i cada vegada més com la lluna. El seu contorn i els seus peus s’entrecreuaven un cèrcol de garfis tenaços.

Mentrestant, la Mare Terra, La Pachamama, com li diuen els indis, deia:

-Heus aquí una nova flor!

El pare Vent exclamava:

-Jo l’alimentaré, jo la mantindré!

Des d’aquell moment, a les muntanyes, la flor de l’aire sorgeix com un lliri de neu, com una flor de lluna i embelleix tota la regió.

Belén Ramallo

________________________________________________

2.Turopiu, el turpial, i Fifo, el caiman de l’Orinoco (conte veneçolà)

 Hi havia una vegada un turpial que cantava molt bé. Quan obria el seu bec entonava precioses melodies que recorrien la la selva de Guaiana. Tots els dies s’aixecava molt primerenc i recorria els meravellosos paisatges selvàtics del sud. Entonant la Cançó:

//Turu-piu, Turu-piu sóc Jo,

Jo canto a la vida i canto a l’amor//

Turu-piu….

El seu nom era Turopiu , com feia la seva cançó. Feia un any que havia deixat la seva família a la regió dels plans centrals i havia decidit viatjar a la selva per a l’aventura de la seva vida.

 

A la selva hi tenia molts amics. En Tuqui, el tucà; La Nana, la iguana, i en Pep, l’os formiguer. De tant en tant, es reunien per cantar i per menjar tots junts. Entre els seus plats favorits, hi havia: formigues, cuquets, larves i algun altre insecte. Ah, però això només s’ho menjaven el Turopiu i en Pep, l’os formiguer, perquè a la Nana, la iguana i a  en Tuqui, el tucà els agradava menjar fulles i fruites.
Però tots s’ho passaven molt bé junts!
Un dia van anar a passar una tarda a la vora del riu Orinoco,   quan, de sobte, van veure en Coco, la llúdriga, molt nerviós, corrent d’aquí cap allà i es van acostar a preguntar-li què li passava.

Coco els va respondre:

-Estic molt espantat i preocupat alhora, perquè tots els veïns de la vora del riu diuen que en Fifo, el caiman ha tornat i està molt furiós. I això significa que no podrem passejar pel riu  ni gaudir-ne perquè ens podria devorar a tots! Quin esglai!De sobte, es va sentir una cridòria i es va veure  de lluny un grup d’animals corrent espaordits, dient:

– Correu, correu,  en Fifo, el caimà és aquí i se’ns vol menjar a tots! Auxiliiiiiiiiii!

Auxiliiiiiiiiii!

Sense pensar-ho dues vegades, en Turopiui els seus amics van sortir corrent del lloc i van fugir cap a casa seva.

L’endemà, en Turopiu va pensar anar novament al riu i va dir als seus amics que  l’acompanyessin. Però tots tenien molta por. I llavors, en Turopiu va decidir anar-hi sol, a la riba del riu Orinoco, on hi havia en Fifo, el caiman. Pensava, que ningú tenia el dret d’atemorir  els animalets de la selva i del riu. Però era lògic que en Turopiu tingués una mica de por. Era molt gran, la  bèstia amb qui s’hauria d’enfrontar!

 

Amb molt de valor en Turopiu es va acostar  a la riba del riu on dormia en Fifo, el caiman. Amb molta cura es va quedar observant-lo; quan, de sobte, el caiman va obrir les seves gargamelles d’un badall i en Turopiu va poder veure que tenia un tros de fusta clavat en una dent. I després de reflexionar-hi ràpid, però molt poc, va decidir treure-li el tros de fusta d’una picotada. I així ho va fer. A l’instant, el Fifo, el caiman va despertar-se i va veure l’intrèpid ocellet i li va preguntar:

-Què fas tu, aquí? Saps que et puc devorar?. I en Turopiu amb la veu tremolosa li va respondre:

 

-He vingut fins aquí per parlar amb tu i dir-te que no tenies el dret d’atemorir  tots els habitants de la selva i del riu; però quan t’he vist dormir i després badallar he pogut observar que tenies un tros de fusta en una dent i he decidit treure-te-la  perquè he pensat que etdevia fer molt mal.
-Ah, doncs ja no em fa mal la dent. Era això el que em passava! -va exclamar en Fifo, el caiman. Jo he sigut un caiman molt dolent, perquè fa dos dies, vaig tractar de menjar-me uns humans que estaven en una barca, quan em vaig clavar alguna cosa a la dent i vaig fugir de dolor sense poder menjar-me’n cap. Per això vaig venir fins aquí. Però, tu!, ocellet intrèpid!, m’has lliurat del terrible dolor que sentia. Què puc fer per tu? Jo vull recompensar-te per la teva gosadia i pel bé que m’has fet?

I en Turopiu li va respondre:

-No vull res per a mi. Només vull demanar-te una cosa i és que no tornis a atemorir els animalets d’aquesta selva i d’aquest riu, mai més!!.

I des d’aquell dia en Turopiu i els seus amics i tots els habitants de la selva i del riu van viure feliços sense el terror d’en Fifo, el caiman de l’Orinoco.
I tots van viure feliços per sempre!

Gabriela Bello De Vega

________________________________________________

3. La flor de la falguera (conte polonès)

Des de fa temps se sap que una vegada a l’any, una falguera floreix a la nit de Sant Joan, i qui aconsegueix una flor assegura la seva felicitat. Però el camí per aconseguir la flor és difícil i perillós, i la flor només floreix en mans d’un home honest i jove.

Un dia Jacek va escoltar la història sobre la flor meravellosa i va decidir aconseguir-la tant sí com no. Finalment, va arribar la nit de Sant Joan. Quan els joves jugaven al voltant de la foguera, Jacek va anar al bosc, va trobar una flor de falguera, però quan va voler arrancar-la va perdre la consciència. L’any següent, Jacek va decidir tornar a buscar la flor de falguera, i de nou va anar cap al bosc. Desafortunadament, va fallar de nou. Jacek no va renunciar-hi i va pensar durant tot un any com aconseguir una flor. La tercera vegada va tenir èxit. El noi la va poder arrancar, tot i que era tan calenta com el foc. Poc després va entendre que no podia compartir la seva felicitat amb ningú. Pero no li va importar. Va somiar amb un palau, servei i gran riquesa. El seu somni es va complir immediatament. Va viure així durant dos anys. Tenia tot el que volia. Al final, va començar a trobar a faltar la seva família. Va anar a la seva ciutat natal. Volia saludar la seva mare, però no el va reconèixer. Jacek volia donar or als seus pares, però tenia por de perdre tot el que tenia, així que va marxar. Va tornar al palau, però no era feliç.  Un any després va tornar al  seu poble. Va resultar que la mare estava malalta i el seu pare va morir. Els volia donar or de nou, però tenia por que ho perdria tot. Va tornar al palau, però no va poder trobar la pau. perquè no hi ha felicitat per a un home si no pot compartir-la amb algú altre. Al final, va decidir compartir la seva riquesa amb la seva família sense importar el que passés més tard. Quan va arribar a casa seva, va descobrir que tota la seva família  havia mort. El noi estava molt trist i va veure que ell era el culpable i que volia morir . Immediatament, la terra es va separar i es va empassar en Jacek juntament amb la flor de la falguera.

Kasha Popielska i Natalia Bartnikowska

________________________________________________

 

4. El còndor i la guineu (conte peruà)

 

 

 

 

 

 

Una guineu i un còndor discutien acaloradament sobre les seves forces i aptituds respectives per desafiar les inclemències de les muntanyes més altes dels Andes.

-Parles de resistència? – li deia el còndor a la guineu-. Quan et veig arraulit i fet un cabdell els dies plujosos, tancat a la cova, tu i la teva família , rosegant ossos i morint de fam?

-I tu, germà, que no et veus, ficat en el teu amagatall i covant com una gallina lloca, et penses que ets més capaç que jo?

 

-Per mi -va replicar el cóndor- si estenc una ala i em cobreixo amb l’altra en tinc prou, en canvi, tu. . .

-Jo ?. . .  A la meva cua hi porto abric i protecció.

Com que no es van poder convèncer amb raonaments, com passa gairebé sempre en una discussió, van acordar passar als fets.

-Doncs bé –va dir  la guineu- quedem-nos tota una nit al ras, suportant la intempèrie, amb una condició: el que es retiri primer, perd l’aposta i serà pastura del que es quedi dret.

– Acceptat! però la nit ha de ser de tempesta -va afegir el còndor.

– Entesos! – va exclamar l’altre.

Arribada l’estació de les tempestes, un dia en què els núvols grisos s’amuntegaven com remolins de fum, el còndor va volar a buscar la guineu.

Va començar, després, una gran tempesta: els llamps il·luminaven el cel i feien ziga-zagues esquinçant  els núvols. Amb la resplendor d’un llamp, el còndor va veure el seu contrincant que s’afanyava a fugir, però que es va aturar quan el còndor el va cridar i es va mostrar disposat a complir allò que havien pactat. Plovia a bots i barrals, l’aigua ho inundava tot, però el còndor i la guineu es van disposar a passar la nit al ras, amb el desig que despertés el dia.

El còndor, dret sobre un turonet, va estendre el coll i va aixecar l’ala, on va ficar el bec. Al seu torn, la guineu, arraulida en el terra humit, va amagar el morro entre les potes i es va aixoplugar com podia, amb la seva abundant cua.

Mentrestant,  el voltor desafiava la pluja que regalimava i relliscava  pel cos de la guineu  i li mullava tot el  pelatge. Ben remullada, la guineu, i ferida en el seu amor propi, de tant en tant feia un udol planyívol : Alalaú (Ai quin fred!) I amb veu més feble gemegava: Alalaú (em moro de fred!) . . . ¡A.. . la. . Lau .. .úúú. . .!

– Huararaú- responia burleta el còndor-.

I, passada la nit,  el rei alat,  es va posar dret, va sacsejar la seva cua i el seu mantell negre i amb pas segur es va dirigir on havia deixat el seu rival, que ja jeia sense vida.

Edgar Quillaos

________________________________________________

5. L´Alyonushka i el seu germanet l´Ivanushka (conte rus)

Hi havia una vegada un ancià i una dona gran, tenien una filla, l’ Alyonaushka, i un fill, l’Ivanushka.
El vell i la vella van morir i l’Alyonushka i l’Ivanushka es van quedar sols.
Alyonushka va anar a treballar i es va emportar el seu germà. Van fer un llarg viatge, a través d’un ampli camp i, de cop i volta, l’Ivanushka va voler beure.
– Germana Alenushka, vull beure!
– Espera, germà, fins al pou.
Van caminar, van caminar – el sol era alt, el pou era encara molt lluny, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de vaca plena d’aigua.
– Germana Alyonushka, beuré d’aquí!
– No beguis, germanet, o et convertiràs en un vedell!
El germà va obeir, i van seguir endavant.
El sol era alt, el pou era molt lluny encara, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de cavall plena d’aigua.
– Germana Alyonushka, tinc molta set!
– No beguis, germanet, o et convertiràs en un poltre!
Ivanushka va sospirar, i va continuar de nou.

El sol era alt, el pou era molt lluny encara, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de cabra plena d’aigua.
L’Ivanushka va dir:
– Germana Alyonushka, no puc més! Beuré!
– No beguis, germà, o et convertiràs en un cabrit!
L’Ivanushka va desobeir i va beure. De sobte, es va convertir en un cabrit …
La seva germana, en comptes de veure l’Ivanushka, veia un cabrit blanc que anava darrere d’ella.
L’Alyonushka va esclatar en llàgrimes, es va asseure, plorant molt fort.
En aquell moment, un comerciant estava conduint per allà i li va dir:
“Què et passa, bonica donzella?”
L’Alyonushka li va explicar la seva desgràcia.
El comerciant li va dir:
– Casa’t amb mi. Et vestiré amb plata d’or, i el cabrit podrà viure amb nosaltres.
L’Alyonushka va pensar, i va decidir casar-se amb el comerciant.
Així, doncs, van anar a viure junts i el germà vivia amb ells, menjava i bevia amb Alyonushka d’una tassa.
Una vegada que el comerciant no era a casa, una bruixa va arribar del no-res: s’havia posat en una finestra sota Alyonushkino, i molt afectuosament va començar a cridar-la a nedar al riu.
La bruixa va fer anar Alyonushka al riu. Quan Alyonushka s’hi va acostar, li va lligar una pedra al coll i la va tirar a l’aigua.
La bruixa  va convertir-se en Alyonushka, vestida amb la seva roba, i va tornar a la seva mansió. Ningú va reconèixer la bruixa. El comerciant va tornar i no va reconèixer l’engany.
Només el cabrit ho sabia tot. No bevia ni menjava. Al matí i al vespre, ell caminava al costat de la vora de l’aigua i cridava:
– Alyonushka, germana meva! …
– Torna, torna!! …
La bruixa es va assabentar d’això i va començar a dir-li al seu “marit” que haurien de matar el cabrit…
Al comerciant, li feia pena perquè s’havia acostumat a ell.  Però  la bruixa estava tan molesta, que no hi havia res a fer. El comerciant finalment va estar d’acord amatar-lo:
– Bé, el mataré…
La bruixa va ordenar que s’encenguessin les calderes de ferro colat i que s’esmolessin els ganivets.
El cabrit va descobrir que no viuria gaire temps, i va dir al seu ‘nou’ pare:
– Abans de morir, deixa’m anar al riu, que beuré aigua del fons
-Entesos, ves-hi!
El cabrit va córrer cap al riu, es va posar al banc i va cridar molt fort:
– Alyonushka, germaneta meva!
– Torna aquí!
Les fogueres cremen altes,
Les calderes bullen fort,
Els ganivets s’estan esmolant,
Volen matar-me!
Alyonushka des del riu li va respondre:
– Ah, el meu germà Ivanushka!
Hi ha una pedra pesada al fons,
i no em deixa sortir!
Mentrestant, la bruixa buscava el cabrit. No el podia trobar i va enviar-hi un criat:
– Aneu a trobar el cabrit i porteu-me’l.
El criat va anar al riu i el va veure, i va sentir com cridava.
– Alyonushka, germana meva!
Les fogueres cremen altes,
Les calderes bullen a la fosa,
Els ganivets esmolats estan,
Volen matar-me!
I des del riu li responien:
– Ah, el meu germà Ivanushka!
El criat va anar a casa i li va dir al comerciant tot el que havia vist i sentit al riu. Van reunir gent, van anar al riu, van tirar-hi xarxes de seda i van arrossegar Alyonushka a la riba. Van agafar la pedra del seu coll, la van submergir en aigua de font, i la van vestir elegantment. Alyonushka va recuperar la vida i es va fer més bella del que era.
I el cabrit va tenir tanta alegria que es va convertir en l’antic Ivanushka novament.
I la bruixa va quedat lligada a la cua d’un cavall, per sempre i sempre més!
—
Oksana Abad

________________________________________________

 

6. La llegenda de Nicola Colapesce (conte sicilià)

Hi havia una vegada un noi de nom Nicola, anomenat Cola, el fill més petit d’una gran família de pescadors de Messina.

Nicola va estimar el mar, tant l’est

imava que passava més temps a l’aigua que a la terra seca. Tot el món el creia boig, començant per la seva pròpia família. La mare estava desesperada, no sabia què fer amb aquest fill, que no només no treballava, sinó que també es permetia el luxe de llençar al mar els peixos que el pare i els seus germans acabaven de pescar. I tot això perquè estimava les criatures del mar i no podia resistir que les matessin.

Aviat la seva fama es va estendre entre la gent, fins a les orelles del rei Federico que, curiós, volia conèixer-lo i posar-li a prova les seves habilitats. El rei, doncs, des de la seva nau amarrada a l’estret de Messina, va prendre una copa d’or i la va tirar a l’aigua, demanant a Nicola que anés a buscar-la.

Cola es va submergir i no va tornar a emergir durant moltes hores, però quan el sol estava a punt de pondre’s, la copa es va veure brillant a la superfície, aguantada per la mà de Cola que va sorgir triomfant.

Interrogat pel rei, li va dir que havia aconseguit veure la copa gràcies a la intensa llum d’un gran foc que cremava en una cova submarina.

El rei va dubtar que hi hagués un incendi a l’interior de l’aigua i Cola li va explicar que es tractava del foc de l’Etna. Aleshores mès intrigat, es va treure la corona i la va llançar a les ones, demanant novament a Cola que la recuperés, i de nou Cola es va submergir.

Moltes hores van passar, el sol va tornar a aixecar-se, però no hi va haver rastre de Cola. A la matinada del tercer dia, Cola va sortir de l’aigua sostenint la corona a les mans.

El pescador estava esgotat i li va explicar que per recuperar la corona havia hagut de nedar molt profundament i recórrer tota l’illa. Però hi havia més: Nicola havia descobert que la Sicília descansava en tres columnes, una d’elles estava en bon estat, una altra estava danyada, però no de manera seriosa, i una tercera estava tan destruïda  que estava a punt de col·lapsar-se i provocar que s’enfonsés l’illa. Aquesta columna estava a prop d’aquell gran incendi, entre Messina i Catania, on fins i tot les criatures marines no passaven, per temor de perdre-hi la vida.

El rei volia que  Cola tornés a baixar per fer-li un senyal d’aquell foc, però Cola estava molt esgotat. El rei  va agafar de la mà de la bonica donzella que estava al seu costat  un anell i el va llançar cap al mar. A Cola li va saber greu i va decidir intentar-ho de nou.

Va portar amb ell una vara i un grapat de llenties que, si tornaven a la superfície sense ell, seria un senyal que s’havia quedat a les profunditats marines.

Un cop capbussat  no van sentir res d’ell durant dies i dies, i mentre el rei estava a punt de marxar, a prop de la barca va aparèixer el grapat de llenties, flotant sobre una onada,  després hi va haver una resplendor a l’aigua, i la vara va sorgir, cremant com una torxa ardent.

Molts afirmen que Cola va quedar-se al fons del mar aguantant la columna ara destruïda i protegia Sicília de la seva destrucció.

La gent de Messina, quan la terra està sacsejada pels terratrèmols, diu que Cola encara és al fons del mar per sostenir Sicília, vivint feliçment entre les criatures del mar tan estimades per ell.

Francesca Bria

 

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Textos de nivell elemental, Textos dels alumnes

Després d’haver-se acomiadat d’aquell filòsof amb qui ja s’havia topat altres vegades, en Fèlix  va continuar caminant per aquella vall tan bonica, tota plena d’arbres i fonts. Poc després es va trobar un parell d’homes mal vestits, amb unes barbes enormes i uns cabells llarguíssims…

En Fèlix s’hi acostà per parlar-hi. Els homes eren dos pintors que sortien sovint a pintar aquests magnífics paisatges plens de natura, animals, fonts i vegetació. Aquests homes portaven cada u un animal. L’home més alt portava un tigre i el més baix, un lleó. Els homes estaven asseguts pintant i observant els seus animals que es banyaven a la font. En Fèlix els va dir que ell estava al servei del rei i la seva missió era viatjar pel món i aprendre la saviesa a partir de les persones i la naturalesa. A en Fèlix també l’acompanyava un animal, un conill, que es deia Dolcesa. Estava corrent pel bosc i va decidir acompanyar en Fèlix perquè igual que ell volia que les persones aprenguessin a ser respectuoses entre elles.

– Què hi feu en aquest lloc tan sols i on està la vostra família? –li van demanar els homes barbuts al Fèlix.

– Volem que la gent sàpiga dels nostre ensenyament i que aprenguin a tractar-se bé entre ells –van respondre en Fèlix i el Conill.

En Fèlix va voler plantejar-los una prova i va voler saber si aquests homes eren savis i si tots junts podrien arribar a resoldre els misteris de la humanitat. En Fèlix els plantejà una pregunta…

– Senyors –digué en Fèlix-, per què porten aquests animals tan majestuosos?

Els savis es van mirar entre ells amb sorpresa… i van dir.

– Perquè són els animals que ens poden protegir millor de qualsevol perill.

El conill va interrompre.

– Com n’estan tan segurs, d’això? Si aquestes bèsties són traïdores i trien sempre el que més els convé.

Els savis, quan van sentir aquesta afirmació, es van indignar perquè hi confiaven plenament.

Les bèsties van fer un pas endavant i, amb arrogància van contestar.

-Som la millor opció per continuar aquest camí, sense nosaltres no hi ha res, només caos.

-Les aparences enganyen –digué en Fèlix-, i només amb el cor es poden veure realment com són les coses. L’essencial és invisible als ulls.

Els savis es van mirar entre ells i van continuar pintant.

El tigre i el lleó van continuar banyant-se a la font.

En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.

Més tard, es van trobar una dona i una nena. Eren una mare i una filla de família noble. La dona portava un gos petit i blanc al braç. I la nena, de 3 anys, anava perseguint unes quantes papallones.

En Fèlix va preguntar a la dona:

-Per què portes aquest gos?

La dona li va respondre: perquè és molt afectuós i de gran ens protegirà.

En Fèlix va rebatre:

-Però ara mateix no us serveix per a res. Menja i no és útil. Sou vosaltres que l’heu de protegir i no al revés.

La dona li va dir:

-A mi m’agraden molt els animals i aquest gos dóna molta alegria. El gos és un animal fidel. No enganya mai; en canvi, una persona et pot enganyar. Una persona pot tenir dues cares. El gos sempre va amb la mateixa.

Mentre en Fèlix i la dona discutien aquesta qüestió, la seva filla havia desaparegut. Després la mare se’n va adonar i es va espantar molt. Va deixar el gos a terra i li va ordenar: -Busca la nena!

I el gos, com que coneixia l’olor de la nena, va començar a córrer cap al bosc. I tots van seguir-lo. Al cap d’una estona, van trobar la nena en un prat meravellós tot ple de flors silvestres.

La nena els va explicar que estava perseguint les papallones i va ser d’aquesta manera que va arribar en aquell indret, sense adonar-se que s’allunyava de la mare. A partir d’aquesta aventura, la dona va poder demostrar a en Fèlix que el gos és útil des de petit.

En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.

En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.

Després de caminar unes quantes hores van arribar a una plana per on passava un riu i van decidir parar-se a descansar una estona. El soroll de l’aigua i el cant dels ocells van fer que  en Felix i el conill s’endormisquessin una mica.

De sobte van obrir els ulls i van veure un nen i un cavall que se’ls miraven.

-On vas tot sol amb aquest cavall? –preguntà en Fèlix.

-M’he escapat de casa amb el meu cavall perquè és l’únic que m’entén –digué el nen.

-Espero que no ens descobreixin! –digué el cavall.

En Fèlix es va adonar que era el fill del rei i li preguntà.

-I per què t’has escapat?

-Perquè els meus pares no em deixen anar a caçar –contestà el nen.

-I per què vols matar animals? El teu cavall és un animal, que no l’estimes? –replicà en Fèlix.

El nen, perplex, va contestar.

-Oi tant, que l’estimo! És el meu millor amic. Però a palau els homes surten un cop per setmana a caçar, i així demostren la seva valentia. I jo, que sóc el fill del rei, també vull demostrar que sóc valent.

-No tot el que fan els homes és correcte. La valentia es demostra respectant  tots els éssers vius d’aquest planeta –digué el conill.

-Tenen raó! Tornem a palau –exclamà el cavall.

El nen va somriure. Ho  havia entès.

En Fèlix i el conill van continuar el seu camí.

Després de caminar tota la tarda en Fèlix i el seu conill arribaren a un bosc. De cop van veure una nena plorant. En Fèlix de seguida s’hi va acostar i li va demanar:

– Què fas aquí sola a aquestes hores? On són els teus pares?

La nena va aixecar el cap i li va contestar:

-He sortit de casa per buscar companyia per jugar i m’he perdut, i ara no trobo el camí de tornada cap a casa.

En Fèlix sense pensar gaire va abraçar la nena i li va dir:

-No pateixis més, t’acompanyarem a casa teva.

Mentre caminaven el conill i la nena es van fer amics i van començar a  jugar junts. En Fèlix mai havia vist el seu amic tan feliç. Quan van arribar al final del bosc van sentir la veu dels pares que demanaven per la nena, que es deia Blanca. Quan es van trobar, els pares van estar molt agraïts a en Fèlix i al conill i els van convidar a sopar i a dormir.

Al matí quan en Fèlix es va aixecar va adonar-se que el conill no era al seu costat, va mirar per la finestra i va veure el conill jugant amb la Blanca. Va tenir clar que entre el conill i la nena hi havia un sentiment molt fort.

Quan va arribar l’hora de marxar en Fèlix va agafar el conill i es va acostar a la família per acomiadar-se’n i mentre mirava el conill va dir:

-Fins ara era la meva millor companyia, però ara veig que hi ha algú més que et necessita i tu a ella. De vida només n’hi ha una i a vegades hem de prendre decisions.

Es van mirar, es van abraçar i es van acomiadar. En Fèlix no va marxar trist, perquè sabia que el conill estava molt bé amb la Blanca, era la seva vida i tenia dret a ser feliç.

 

Curs de nivell elemental 3 de Torelló (Judith)

Curs de nivell elemental 1 de Vic (Fina)

Curs de nivell elemental 1 de Vic (Montse Bové)

Curs de nivell elemental 3 de Vic (Fina)

Curs de nivell elemental 3 de Manlleu (Alícia)

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Textos de nivell bàsic 2, Textos dels alumnes
Biografia de Ramon Llull

Naixement, infantesa i joventut

Ramon Llull va néixer a Palma  (Mallorca) aproximadament l’any 1232. La seva família era de Barcelona. El seu pare es deia Ramon Amat i la seva mare es deia Isabel d’Erill.

La seva família era noble i estava ben relacionada amb el poder. Llull va viure la seva joventut amb comoditats, com un cortesà. Va tenir accés a llocs de privilegi en la cort reial de Mallorca. El 1257 es va casar amb Blanca Picany. Van te­nir dos fills, Domènec i Magdalena.

Ja casat, abans dels trenta anys, Ramon Llull va tenir una visió. Va veure repetidament Crist crucificat, i va decidir dedicar la seva vida a explicar la religió cristiana. Va deixar família, estatus social i riqueses. La seva vida va canviar molt.

Obra

Ramon Llull va escriure dos-cents seixanta-cinc llibres que inclouen matèries tan diverses com la filosofia, la ciència, l’educació, la mística, la gramàtica, la cavalleria, les novel·les o la poesia que ell mateix o els seus seguidors més immediats traduïen a l’àrab, al llatí, a l’occità, a l’italià, al francès i al castellà.

Mort

Ramon Llull va morir el 1316 quan tornava d’un viatge a Tunis. Tenia 84 anys. El van enterrar a l’església del convent de Sant Francesc, a Palma de Mallorca.

 

 

Cursos de bàsic 2 de Vic (Ariadna)

Cursos de bàsic 2 de Manlleu (Alícia)

Curs de bàsic 2 de Vic (Fina)

Share

Seguim el fil: paraules d’aprenents

Textos de nivell bàsic 1, Textos dels alumnes
Descripció de Ramon Llull

És un home gran. És més aviat alt. No és ni prim ni gras. Té els cabells de color blanc. Porta bigoti i també una barba molt llarga. Duu un hàbit llarg i fosc. També porta una capa i una gorra negra.

És mallorquí. És religiós. És un home intel·ligent, culte, aplicat, estudiós i molt savi. També és un home generós i amable amb les persones.

A ell li agrada llegir, meditar, escriure, estudiar, predicar i viatjar per tot el món.

 

Curs de bàsic 1 de Vic (Montse Bové)

Curs de bàsic 1 matí de Vic (Fina)

Curs de bàsic 1 tarda de Vic (Fina)

Share