Arxiu per juny, 2016

  • Les dones de la Principal

    Després de Memòria d’uns ulls pintats Lluís Llach ha tornat a sorprendre amb Les dones de la Principal, en què ens fa testimonis d’un temps passat. Aquesta novel·la, Llach l’ha ambientat en un escenari que coneix molt bé, un poble petit d’una comarca vinícola, i l’ha acompanyat d’elements familiars com per fer-la una mica més seva. És el cas del piano i de la música, sempre presents de manera subtil.

    Tres dones de tres generacions viuen a la Principal, la casa més gran, poderosa i senyorial del poble de Pous, a la comarca de l’Abadia. Són àvia, mare i filla, i totes tres es diuen Maria. La Maria Roderich, que va rebre el sobrenom de La Vella quan encara no tenia vint anys, s’ha de posar al capdavant de la Principal i el negoci de les vinyes en un moment molt difícil, quan la fil·loxera arriba amenaçadora. Continuarà el negoci la seva filla, la Maria Magí, coneguda com la Senyora, que anys més tard –en l’actualitat– Maria Costa encara manté amb el llistó ben alt.

    Les tres dones constitueixen l’eix al voltant del qual es desenvolupen els fets que es narren a la novel·la, amb un crim com a rerefons, la investigació del qual serveix de fil conductor per fer un retrat de l’època que viu cadascuna d’elles.

    Argumentar una novel·la a partir de tres dones de tres generacions no és nou. Allende ho va fer a La casa dels esperits o, més recentment, Carolina De Robertis a La montaña invisible (2011) explica la història de l’Uruguai a través de les peripècies de les seves protagonistes. És una bona manera de mostrar els canvis que es produeixen al país i a la societat a través dels personatges d’una mateixa família. Però abastar en una novel·la un espai de temps tan llarg –més d’un segle– i un nombre elevat de personatges pot tenir certes dificultats. Les dones de la Principal de vegades s’enreda de tal manera que el lector està temptat d’agafar paper i llapis per anotar qui és qui. I no perquè la trama sigui massa enrevessada, que no ho és, sinó perquè l’autor va tan amunt i avall en la narració, fent servir diferents punts de vista i perícies literàries, que en algun moment el lector, si no està gaire atent, es pot acabar perdent i no saber de quina Maria s’està parlant.

     

    D’altra banda, l’assassinat que serveix de motiu per donar forma a l’argument queda una mica deslluït de tan a poc a poc com el deixa anar. Però això no té cap importància, perquè el que de veritat amaga l’obra és la crònica d’un temps, que l’autor transmet a través dels personatges, alguns caricaturitzats, com la Vella o el mossèn. I si bé la columna vertebral de la novel·la són les tres dones protagonistes, hi ha altres personatges cabdals que en realitat són la veritable ànima de la història, com l’entranyable Úrsula.

    Amb una certa nostàlgia, Llach fa un retrat d’una època ja desapareguda, de vegades amb un punt d’humor –la Gestòria n’és un exemple–, en una novel·la entretinguda, amb un argument que atrapa, molt ben escrita i amb un deix poètic que no pot amagar la sensibilitat del seu autor.

     

    Títol: Les dones de la Principal

    Autor: Lluís Llach

    Any de publicació: 2014

    Editorial: Empúries

    Pàgines: 393

    ISBN: 978-84-16334-61-2

     

    Article complet

  • Berlín, ahir i avui

    He tornat a Berlín. És una ciutat que em fascina. Cada vegada que hi vaig és diferent i cada vegada em sorprèn i m’atrau com si l’acabés de conèixer. El primer cop hi vaig anar per unir-me a les veus reivindicatives. Vaig col·laborar a fer pintades al mur i vaig participar a les manifestacions silencioses. Uns anys més tard, quan la ciutat ja era un territori sense cap barrera, hi vaig tornar. Els berlinesos es barrejaven amb certa timidesa i encara eren visibles algunes diferències.

    Ara Berlín és un ciutat sencera, vibrant, agradable i acollidora. Els joves no recorden el mur perquè, quan va ser enderrocat, ells encara no havien nascut. Passejant pels carrers, els visitants no tan joves encara es pregunten: «I això què era, la part Oriental o l’Occidental?» Però ja no té importància.

    Berlín em captiva. M’agraden els seus parcs, grans i frondosos, els seus edificis antics i moderns, les seves places, els seus mercats, les platges que han fet a la vora del riu i la seva gent. Però el que més em sedueix és la seva història. Poques ciutats la tenen tan a flor de pell com Berlín. En aquest viatge amb els alumnes, hem fet un recorregut per alguns dels llocs on han passat esdeveniments que han marcat la ciutat i ho hem fet principalment a través dels seus museus.

    I141_parks_u_gaerten__960x763_c_scholvien

     

     

     

     

     

     

     

    Els parcs de Berlín són verds, frondosos i plens de vida.

    El Museu d’Història és el millor lloc per començar. Va bé per tenir una visió general i ubicar-te. A Charlottenburg l’esplendor de l’Imperi es fa evident a cada passa que es fa en aquest palau i en els seus jardins. Després, no he pogut evitar que se’m tornés a posar la pell de gallina en recórrer el Museu de l’Holocaust i el de la Topografia de l’Horror. Sempre hi vaig, perquè hi ha fets que no s’han d’oblidar. És clar que passejant pels carrers es té present; Gunter Damnig, un artista alemany, es va ocupar de preservar la memòria: va dissenyar unes plaques de bronze per ser incrustades a la vorera, davant de les cases de persones que van ser deportades, amb el nom i la data. N’hi ha més de 35.000.

    aquc3ad-vivic3b3

     

     

     

     

     

    Plaques de bronze a les voreres per preservar la memòria.

     

    Tampoc hauríem d’oblidar el mur, una construcció que va dividir la ciutat en dos durant gairebé quaranta anys. Una línia doble marcada a terra pels carrers ho recorda. Per veure el que queda d’aquella construcció s’ha d’anar a Est Side Gallery, a la vora del riu Spree. Allà s’hi conserva un tros d’un quilòmetre perquè serveixi de testimoni d’uns fets que s’expliquen molt bé al Museu del Mur de Checkpoint Charlie, al centre. D’aquella època també hi ha el Museu de la RDA. És petit, però t’acosta d’una manera simpàtica a la vida quotidiana dels berlinesos del sector comunista d’aquell temps.

    SONY DSC

     

     

     

     

     

     

     

    La línia doble indica on era el mur.

     

    Quan he tornat a casa he mirat una altra vegada El cel sobre Berlín per veure com Bruno Ganz travessava el mur sense ser vist. M’agrada recordar el que he vist i comparar-ho amb el que era. Afortunadament, ara no cal ser àngel per anar d’un extrem a l’altre de la ciutat.

     

    Mercè

     

    Article complet

  • Un dinar un dia qualsevol

     

    llibre

     

     

    Títol: Un dinar un dia qualsevol

    Autor: Ferran Torrent

    Any de publicació: 2015

    Editorial: Columna

    Pàgines: 298

    ISBN: 978-84-664-1938-3

     

    Ferran Torrent, l’escriptor per antonomàsia de la novel·la negra valenciana, torna a la càrrega reflectint els ambients tèrbols de la ciutat de València i compartint les misèries dels seus delinqüents entranyables.

     

    Un dinar un dia qualsevol presenta, com a argument principal, la investigació que fa el periodista Marc Sendra del tema de moda a la ciutat, la crisi del València CF i l’especulació que envolta la construcció del nou camp de Mestalla, i acaba desembocant en una trama que implica els estaments polítics i empresarials de la ciutat, fent-ho tot més complicat.

     

    El protagonista de la novel·la és un periodista veterà d’un diari valencià, a qui han relegat a un contracte de col·laboració. Desmotivat pels temes banals que li ofereixen des de la secció dominical, decideix seguir la pista que li posa a l’abast el seu amic Albert “ el Negociador”en un dinar un dia qualsevol: ha aparegut un cadàver tot sencer d’un jove magrebí a l’abocador municipal.

     

    Tot plegat és molt desconcertant. D’una banda, es deixa en evidència la mala gestió de l’empresa responsable dels residus i, de l’altra, se’n dedueix un especial interès en ocultar el tràgic succés. Així, el Marc decideix fer-se’n càrrec i través de la col·laboració dels seus amics, “el Llargo”, un famós empresari de les timbes de València; “el Messiè”, un atracador de renom amb nova identitat, i el pare Rafel, el salvador dels més desfavorits, acabarà descobrint l’estreta relació entre la pederàstia, els empresaris d’èxit de la ciutat, el tràfic de drogues i la màfia ucraïnesa.

     

    Finalment, quan descobreix que, qui el va posar sota la pista de tot aquest assumpte, n’és un dels principals implicats i que la veritat és del tot impossible de publicar, decideix oferir-se-la al seu amic Ferran perquè en faci una novel·la.

     

    La referència permanent de la ciutat València i dels personatges més emblemàtics d’altres de les seves novel·les que sempre l’acompanyen, acaben sent una mica repetitius. Al final, sembla un capítol més d’una sèrie policíaca que una novel·la nova, la qual, acaba tractant els mateixos temes de sempre, els baixos i tèrbols fons de la ciutat valenciana amb el toc àcid dels diàlegs de l’argot valencià.

     

    Tot i així, l’autor aconsegueix atrapar el lector. Malgrat un dens començament sobre l’exposició i presentació dels personatges i situacions com a punt de partida, cap a la meitat de la novel·la, aquesta pren un gir d’intriga i misteri que el sedueix i el fa partícip del secret revelat al final: la novel·la està basada en fets reals.

     

    Article complet

  • Ressenya de l’obra Primavera, estiu, etcètera

    Portada del llibre Primavera, estiu, etcèteraTítol: Primavera, estiu, etcètera
    Autor: Marta Rojals
    Any de publicació: 2011
    Editorial: La Magrana
    Pàgines: 355
    ISBN: 978-84-8264-92-21

    Marta Rojals va néixer a la Palma de l’Ebre el 1975. Escriptora i arquitecta, es llicencia en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya i s’especialitza en Teoria, Història i Crítica. El 2011 debuta amb la seva primera novel•la Primavera, estiu, etcètera, que gaudeix d’una gran acceptació tant del públic com de la crítica. Les posteriors obres de l’escriptora són: L’altra, la segona novel•la de l’escriptora que es publica el gener del 2014; i No ens calia estudiar tant, selecció d’articles publicats prèviament a Vilaweb, recopilats per l’editorial Sembra el març del 2015.

    L’obra es divideix en tres blocs: tardor, hivern i etcètera; cada un consta de diversos capítols menys l’últim. És tracta d’una narració molt propera i realista. L’Èlia, la protagonista, presenta una gran similitud amb l’escriptora: ambdues provenen d’un poble de Lleida, més o menys tenen la mateixa edat, han realitzat la mateixa formació universitària i estan instal•lades a Barcelona.

    L’Èlia és una jove arquitecta, que després de separar-se del seu xicot, torna al poble on va créixer a passar uns dies amb la seva família per Tots Sants. A mesura que van passant els dies i amb les rutines del poble, tornarà a mantenir contacte amb la gent que encara hi viu i amb d’altres que com ella, de tant en tant, hi tornen per retrobar-se a si mateixos i evadir-se dels problemes. Aquest és el cas d’en Bernat, un amic i amor platònic de quan eren més joves, però ara parella de la Clara, la seva millor amiga de la infantesa. Es desenvoluparà un triangle amorós complex on l’Èlia a poc a poc recordarà fets importants que l’ajudaran a reflexionar sobre la vida i adonar-se que els seus amics han canviat i que fins i tot ella mateixa és una persona diferent.

    L’obra sorprèn pel seu estil autèntic gràcies a una narració que utilitza un llenguatge col•loquial i mots propis del territori on succeeix la història. A més la peculiar narració descriptiva que realitza l’autora convida el lector a ser la mateixa Èlia i a compartir amb ella tots els seus dilemes. Sens dubte és l’obra més destacable de Marta Rojals; és una novel•la romàntica atípica però molt convincent que agrada.

    Gemma Cadenas

    Article complet

  • Gràcies per la propina de Ferran Torrent

    Gràcies per la propina
    Autor: Ferran Torrent
    Editorial: Columna, novena edició
    Gènere: Narrativa
    Número de pàgines: 221
    Llegit en: Català
    Premis: Sant Jordi 1994

    Gràcies per la propina és una obra autobiogràfica de Ferran Torrent, nascut a Sedaví, l’any 1951. L’autor va començar a escriure seguint els models de la novel•la negra nord-americana dels anys trenta i bona part de la seva primera producció novel•lística té com a protagonistes el detectiu Toni Butxana, el periodista Hèctor Barrera i el comissari Tordera: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1986), Un negre amb un saxo (1989) i Cambres d’acer inoxidable ( 2000).

    A Gràcies per la propina, l’autor narra la vida d’una peculiar família llibertària on dos oncles solters fan de pare i mare. Ambientada en plena dictadura franquista, l’escola repressora, l’església, unes forces de l’ordre omnipresents i diversos bordells, són alguns dels escenaris que es descriuen en el llibre. Ens trobem davant els records d’infantesa i joventut d’un tal Ferran Torres i el seu germà Pepín a la València dels anys seixanta.

    Quan es produeix la mor de la seva mare en circumstàncies dubtoses, en Ferran i en Pepín, orfes també de pare, queden a càrrec de dos oncles i un avi.
    Molt jovenets, seguiran assistint a l’escola de capellans on els duia la seva mare tot i no encaixar en absolut.
    A mesura que transcorren els anys, es va construint la història dels dos germans de la mà del seu estimat oncle Tomàs que els hi fa de pare i coneix tots els baixos fons de València, i Ramonet, que els fa de mare i es cuida de l’avi i de la casa.
    Els dos protagonistes creixen i amb ells el seu interès per les dones i els negocis de legalitat dubtosa que, juntament amb tota una sèrie de personatges amb sobrenoms estrafolaris, constituiran el seu nou centre de gravetat. Potser no és una vida somiada, però és la seva i la viuen amb una gran intensitat.

    Es tracta d’una obra que, a partir de diversos records personals de joventut, va teixint una història sobre una família de supervivents que van agafant la vida tal com ve, sense grans sorpreses, sense inflexions en el relat ni girs argumentals, és la simple descripció d’una família tan estranya com ben avinguda.

    Destaca l’estil irònic de Torrent que escriu en valencià i fa servir un llenguatge molt més col•loquial en els diàlegs. Es tracta d’una de les novel•les més reconegudes de l’autor i no hi ha dubte que és un bon llibre. M’agrada el llenguatge extraordinàriament colorit i expressiu de l’autor per a descriure una època i una ciutat i em sembla molt interessant el missatge que ens transmet segons el qual no hi ha situacions desfavorables a la vida que justifiquin el conformisme, el desinterès i l’apatia. Com a punts febles crec que la trama resulta plana en certs episodis i un pèl massa descriptiva.

    En definitiva, a Gràcies per la propina, Ferran Torrent s’endinsa pels viaranys d’un territori intimista i personal, oferint-nos una història plena d’humor i tendresa, obligatòria per als fans de l’autor i una bona porta d’entrada si no se n’ha llegit res més abans.

    Alexandra Gonzalez Requena

    ferran_torrent

    Article complet

  • Ressenya la dona veloç

     

    En aquesta obra Monsó ens convida a ser crítics amb la  gestió del  temps dins la societat  contemporània. Ens posa en evidència l’ho absurd que pot resultar gestionar de manera impecable el temps per a realitzar el màxim d’activitats si no s’és capaç de gaudir de cap de les activitats.

    Aquest fenomen és el que li passa a la protagonista de la dona veloç. L’Agnès, és psiquiatra i viu obsessionada amb el temps. Estalvia els segons que pot  en tots els seus gestos. No suporta perdre el temps i té la setmana perfectament organitzada, per no dedicar ni un minut més del necessari a cap activitat. Fins i tot per decidir si anar a viure o no amb el seu amant es basa en si li permetria o no estalviar temps. L’Agnès classificava a la seva família entre ràpids i lents, considerant un desavantatge letal el fet de ser lent.

    La protagonista del llibre té una amiga psiquiatra, l’Anna, que l’ajuda a considerar que aquesta obsessió d’anar de pressa potser no li és tant favorable. Però una de les persones que l’ajuda a gaudir més del moment és la seva neboda Zoe, quan està amb ella l’Agnès és capaç de col·locar el temps en segon pla.

     

    La novel·la està narrada en dues persones s’alternen els capítols narrats en primera persona per l’Agnès i els capítols narrats en tercera persona sobre la vida  de l’Agnès i la família Bach.

     

    Considero que es tracta d’una novel·la que per una banda conté capítols molt complets; escrits amb enginy, amb lèxic ric i amb humor, i que a més t’indueixen a reflexionar sobre l’estil de vida propi.

    Però per altra banda trobem capítols bastant planers, que generen menor diversió lectora tot i no desentonar en la lògica de la història.

     

    Amb la lectura de la dona veloç és inevitable riure’s d’un mateix en sentir-te identificat en algunes absurditats de la vida moderna. Després de llegir aquest obra un es queda amb ganes de tastar més ironia de la mà d’Imma Monsó.

     

     

    Sònia Suñer

    Article complet

  • Paraules a mitges

    Amb el rerefons d’una societat catalana que desperta en la transició després de dècades de dictadura, pors i vergonyes, els protagonistes d’aquesta obra recorden aquella època que els marcaria la vida. Tres germans, i tots tres amb històries que han mantingut en secret al llarg de la seva vida, hauran d’enfrontar-se novament al passat.

     

    L’Annabel, l’Albert i la Nina es troben als peus del llit del pare que, agonitzant i a punt de morir, desvetlla un secret: la nit del 23 de febrer de 1981 va matar un home.

     

    L’Annabel va voler estudiar i marxar de Vic. Es va instal·lar a Barcelona i  va conèixer l’amor. Temps després es va trobar davant d’una de les eleccions més difícils de la seva vida: avortar o ser mare soltera. L’Albert va descobrir la seva homosexualitat i tot el que això implicava en una societat plena de pors, vergonyes i deshonres. La Nina va renunciar al seu fill i al seu amor rodejada d’un entorn rural i eclesiàstic.

    Aquestes tres històries convergeixen en un punt: un misteriós francès que va resultar ser qui el pare va matar aquella històrica nit. Un crim que, pel bé de tots, hauria d’haver continuat en secret.

     

    “Paraules a mitges” es situa a cavall entre la dècada dels setanta i la dels vuitanta, tot i que l’epicentre és la nit del 23 de febrer de 1981. Aquella nit, milions de persones van contenir la respiració durant les hores que va durar la temptativa de cop d’Estat.

     

    El marc cultural, social i polític en què es situa l’obra era, en aquell moment, un continu canvi que afectava a tothom. A nivell cultural, les autonomies com Catalunya o el País Basc buscaven recuperar la seva identitat tants anys perseguida pel règim dictatorial de Francisco Franco. Espanya s’obria a noves formes culturals, però no tothom hi estava d’acord. Els cabells llargs, les minifaldilles, la llibertat sexual, la independència de la dona,… aquestes canvis no només eren culturals, també reflectien la llibertat davant l’autoritarisme masclista imposat per la societat que quedava enrere.

     

    A nivell polític, els conservadors aplaudien un nou règim dictatorial mentre que a Catalunya sorgien cantautors que lluitaven amb la música i la banda armada ETA iniciava un dels seus episodis més violents. Espanya s’obria al món i a aliances com l’OTAN, que va dividir novament els espanyols.

     

    En aquest entorn es desenvolupa Paraules a mitges. Els protagonistes són l’exemple dels joves d’aquella dècada dels vuitanta que descobrien nous horitzons al temps que vetllaven per mantenir la discreció en una societat, encara, plena de tabús i desconeixement. Així, l’autora planteja –en la pell de l’Annabel- el dilema de patir la humiliació social de ser una mare soltera o avortar clandestinament i trair les seves creences. L’Albert ha d’acceptar la seva homosexualitat en una societat que, a banda d’assenyalar-lo amb el dit, creix amb la por per la sida, una malaltia que, molts en aquella època, no van dubtar en etiquetar-la com un càstig de Déu contra els homosexuals. I, finalment la Nina, que haurà d’abandonar el seu fill –fruit d’una relació secreta- per tal de mantenir el bon nom en un entorn rural.

     

    Blanca Busquets va viure la dècada dels vuitanta amb vint anys. Va participar en cors musicals i d’altres activitats culturals i socials. Aquest fet es reflecteix en la seva obra de la mà de l’Annabel, una noia emprenedora i àvida de coneixements. Amb Paraules a mitges aconsegueix, d’una manera simple, però determinant, mostrar l’interior de tots nosaltres. Perquè hi ha moments en la vida que recordem i d’altres que voldríem oblidar… però el passat sempre formarà part de les nostres vides.

    paraules_a_mitges

    Article complet

  • La dona veloç, d’Imma Monsó

    Núria Díaz

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

Barcelona Booktuber Busquets C2 castell Català CNL L'Heura Costa Brava CPNL escapada Escapades Escapades C2 excursió Garrotxa gastronomia gorgs història L'Heura la Mola lectura Lectures Literatura llegim llibres Lluís Llach Maresme Mediterrani Monsó Montserrat Roig muntanya Mura natura novel·la paraules Pirineu Platges Premi Sant Jordi primavera priorat Ressenya Ressenya C2 Ripollès riu senderisme Tossa de Mar