• Beget, un poble bucòlic entre les muntanyes

    Per: Jordi Sánchez Callado

    A Catalunya existeixen, per sort, una gran varietat de pobles inoblidables. Hi ha qui els definiria com a  màgics, o com a històrics, inclús com a únics. El cas de Beget és, sense cap mena de dubte, la fusió de tots tres adjectius anteriors. Beget és un poble bucòlic entre les muntanyes.

    Fugim de Barcelona amb el cotxe en busca del Pirineu més català, del més autèntic i original. Anem en direcció a Ripoll per assaltar la increïble Vall de Camprodon, una terra rica de pobles carregats de records. Allà, perduts entre les pastures busquem una carretera sinuosa en direcció Rocabruna, una minúscula pedania de Camprodon, per arribar a Beget. Si mireu per la finestra mentre circuleu, notareu com a cada kilòmetre que sumeu, estareu viatjant al passat.

    Ja hi som, Beget, una paratge únic, el romànic autèntic de la Catalunya Vella. Petit, discret, etern… són adjectius que defineixen aquest poble, que ha decidit aturar el rellotge del temps. Camineu sense rumb ni sentit. Descobriu el poble, mireu el riu, mireu el pont, mireu l’església! I feu gana.

    L’oferta gastronòmica de Beget és reduïda, només disposa d’un establiment de restauració: Can Jeroni. Però calen més restaurants quan ets al paradís? L’oferta culinària de Can Jeroni és rica en plats folklòrics de la zona: trinxat, arròs de muntanya, carns de vedella, porc i xai, formatges i embotits, etc. Una autèntica experiència sensorial menjar-los en un lloc com és Beget. I si l’establiment no us complau, torneu a Camprodon a dinar on l’oferta de restaurants és major.

    No ho dubteu! Si no sabeu què fer el proper cap de setmana, ara ja no teniu cap pretext per no escapar-vos de casa. Si les meves paraules no han sigut prou persuasives i necessiteu un estímul visual, aquí us deixo una fotografia que acabarà de seduir-vos.

    Article complet

  • La ruta del vedat a Teià

    Quina sorpresa m’he portat aquesta setmana quan el meu fill de setze anys, arriba a casa de l’institut i ve i em diu: Mare, el diumenge vull anar d’excursió i vull convidar al meu amic Aitor a què vingui amb nosaltres. I en un tres i no res, faig memòria d’una d’aquelles excursions que vam fer fa molt de temps, quan els nens no eren tan “grans” i no tenien cap problema a sortir amb els pares.

    Així, doncs, el diumenge al matí vam sortir cap a la ruta del Vedat, que és una excursió circular molt ben indicada i fàcil de seguir, que s’inicia i s’acaba al poble de Teià i en la qual vam poder gaudir dels paisatges naturals de la comarca del Maresme.

    Per poder fer-la vam haver d’anar cap a l’edifici de la Unió, que és el lloc on comença aquesta ruta,  i caminar cap amunt per la riera fins a trobar el Torrent del Molí on hi ha un vell molí de farina.

    Seguim caminant per la senda, envoltada per un bosc d’alzines,  fins a arribar a la font del Senglar que porta aquest nom perquè el boc per on surt l’aigua representa el cap d’un senglar; de la qual sort que rajava aigua i així,  vam aprofitar per mullar-nos una mica el cap. Tot seguit, vam continuar el camí fins que vam trobar a prop d’una petita muntanya una estàtua de marbre dedicada al Sagrat Cor.

    Després de fer-nos unes quantes fotos vam continuar pujant fins arribar a la font del Grill i una mica més amunt al refugi de la Ferreria del Vedat. Aquest refugi era abans la ferreria d’una pedrera on reparaven les eines que feien servir els picapedrers. En aquest punt vam aturar-nos, aprofitant que hi havia una taula de picnic, on vam poder seure tranquil·lament per recuperar forces i prendre una mica de fruita i avellanes.

    A continuació, vam agafar les escales que surten de l’esquerra del refugi per arribar després d’una estona als Rocs d’en Flores o Pedra del Dinosaure com també se l’anomena perquè són uns blocs granítics apilats de grans dimensions. Aquí els nens van intentar pujar-hi i, com que no hi podien, van acabar fent badoqueries.

    Seguim davallant i arribem a la font del Pericó d’en Canal que consta de quatre basses en forma esglaonada i, com no, vam tornar-nos a mullar per treure’ns la calor i d’aquesta manera tornar cap al cotxe ben fresquets.

    Rosa Jiménez

     

     

     

    Article complet

  • Llac d’Engolasters

    A una altitud de 1616 metres, en ple Pirineu andorrà, es troba el llac d’Engolasters, un llac gelat i rodejat de muntanyes nevades si hi vas a l’hivern o blau turquesa i rodejat de prats verds si hi vas a l’estiu. Tot i pertànyer al terme municipal d’Encamp, el nucli important més proper és Andorra la Vella, la capital del país dels Pirineus.

    És un llarg molt tranquil, amb zona de pícnic i totalment apartat de qualsevol nucli, per la qual cosa és ideal per desconnectar de les presses i les massificacions pròpies de la vida a la ciutat. Allà s’hi pot pescar, fer un tom amb barca, banyar-se en èpoques caloroses, jugar a la plana que envolta el llac o simplement gaudir del paisatge i de l’aire pur.

    S’hi pot arribar mitjançant vehicles particulars, però la forma més recomanable és caminant. Des d’Andorra la Vella s’hi triga una hora i mitja, i es va per camins dins del bosc, on amb sort es poden veure les espècies de flora i fauna comuns de la zona, tals com pit-roigs, porcs senglars… També es combina la ruta del bosc amb camins de terra o asfalt des d’on s’hi veuen unes vistes espectaculars de la capital andorrana. Per tant, el camí és ideal per a parelles o per a famílies amb infants petits, ja que tot i ser camins amb cert desnivell, les indicacions per arribar al llarg són molt clares i el terreny no és gaire advers. Això sí, a l’hivern s’ha d’anar amb compte, ja que la major part del camí està cobert de gel i neu.

    Una altra forma d’arribar-hi és amb quad, moto o cavall, uns mitjans molt més atractius per al jovent, on podran palpar de primera mà el relleu muntanyós d’Andorra.

    Finalment, en dies assolellats d’estiu o primavera, és molt recomanable quedar-se al llac fins a la posta de sol, contemplant el reflex del sol i la lluna a l’aigua i veient com s’amaga el sol darrere de les muntanyes.

    Albert Cantero Martínez

    Article complet

  • Tossa de Mar: el meu racó de pau

    Quantes vegades hem escoltat o, fins i tot, hem pensat que ens agradaria anar de viatge a uResultat d'imatges de tossa de mar des de las curvasna platja paradisíaca, d’aquelles amb l’aigua d’un color blau turquesa que sembla que l’hagin pintat amb aquarel·les, una platja d’aigua cristal·lina que sense necessitat d’ulleres pots veure els peixos nedant. Què pensaríeu si us digués que no cal creuar un oceà per anar-hi? A tan sols uns quilòmetres de Barcelona tenim un petit poble de la costa brava: Tossa de Mar. Abans d’arribar-hi, quan encara estàs al cotxe desitjant que apareguin aquelles meravelloses vistes amb el castell i el mar de fons, ja notes tranquil·litat i calma. La barreja entre l’olor de muntanya i mar provoca una dosi de relaxació que mai en un altre lloc ho he pogut sentir com aquí.

    Tossa de Mar no és només un poble amb platja on pots anar-hi i banyar-te. Seria un delicte si no aprofitessis el dia per, si ets un amant del mar, perdre’t per les seves aigües amb unes ulleres i bussejar entre els milers d’animals marins que pots trobar o, si bé, ets un amant del sol, estirar-te a la vora del mar, tancar els ulls i escoltar la trencadissa de les onades als teus peus. Un lloc on després d’un llarg dia de platja i després d’un bon menjar als restaurants que pots trobar-hi tant a primera línia del mar com entre els carrerons de dintre el poble, val la pena perdre’t dintre del recinte emmurallat de la Vila Vella, ja que és un dels pocs exemples de població medieval fortificada que es conserva a les costes catalanes. Passejar pels seus carrerons plens de flors, perdre’t i trobar racons que mai abans havies vist. I per acabar, sopar al castell, enlluernat amb molta delicadesa i, acompanyat, sempre, de petites bandes de músics.

    Tenim la sort de viure a un territori que comparteix platja i muntanya, aprofitem-lo, perdem-nos-en i descobrim coses noves i, sobretot, compartim-ho, la vida compartida és més.

    Article complet

  • Un dia al congost de Mont-rebei

    Quan vius a una gran ciutat com és Barcelona, t’acabes acostumant als seus sorolls, les seves olors i les seves vistes plenes d’edificis. No obstant, si ens allunyem de la ciutat comtal i ens desplacem  cap a Lleida,  més concretament entre les comarques de La Noguera i Pallars Jussà, podrem trobar l’únic gran congost de Catalunya pràcticament verge.

    El Congost de Motrebei situat entre Lleida i Aragó i declarat Refugi de Fauna Salvatge al 2005, té una extensió d’unes 600 hectàrees amb un terreny gairebé verge, ja que no el travessa cap carretera, ni línia elèctrica. El congost està situat a més de dues hores de Barcelona, fet que ajuda a que no hi hagi gran afluència de persones i sigui un lloc tranquil per passar un bon dia amb els amics o la família.

    Una vegada ens trobem allà podem realitzar una gran varietat d’itineraris per tal de poder gaudir del meravellós paisatge. Si el que volem és caminar i observar la seva gran flora i fauna, el que es recomana és recórrer la sendera formada per un camí tallat a la roca i les parets de la muntanya. Si finalment ens decidim per això, haurem d’escollir quin nivell de dificultat volem, el senzill de 4,5km o el de nivell avançat per als més experts de 9km —trajecte només d’anada—.

    Una segona opció és llogar un caiac; i com en el recorregut a peu, podem escollir entre dos nivells de dificultat, el senzill de 7km i el nivell avançat de 14km. Dins d’aquesta opció podrem triar entre escollir un caiac individual o doble, això si, trieu un de doble, aneu amb una parella amb la que tingueu bona comunicació sinó navegar amb línia recta serà gairebé impossible. Aquesta opció la recomanem molt per a un dia d’estiu, perquè sempre tindreu la opció de baixar del caiac i donar-vos un bany a les aigües de temperatura agradable.

    Finalment, comentar que si voleu passar un bon dia envoltats d’aire fresc, de naturalesa i aigües de color turquesa; us recomano visitar el Congost de Motrebei i triar algun dels itineraris per tal de passar un bon dia en família o amb bons amics.

    Paola Molina

     

    C2

    Refresquem-nos

    Escales

    Camí de pedra

    Article complet

  • Un dia a Cardona

    Ferran Wesselo i Comas (C2)

    Quan viatges, sempre hi ha un instant en el que per fi reconeixes on ets. Fins llavors has estat absent, caminant i parlant d’una forma gairebé automàtica. Encara que saps que ja no camines per Barcelona, internament segueixes dins de la teva rutina, t’és impossible desconnectar del tot. De cop, però, alces la vista i ho tens clar: seus en una terrassa d’un bar de Cardona, entre arbres pelats i nens que juguen. Tot és calma. Llavors, només llavors, escures el cul del cafè, respires profundament i somrius als amics. T’aixeques i dius: “Va, que tenim pressa”.

     

    Caminem fins el Castell de Cardona, la nostra primera parada. El paisatge que veiem des de dalt del castell –els verds fredíssims dels camps i la tranquil·litat distant del Pirineu– es trenca en el territori erm de les antigues mines de sal de Cardona. La Vall Salina sempre ha estat, ens diu la guia, lligat al nom de la vila: la sal ha sigut el principal motor econòmic i polític, motiu, per tant, de disputa entre nobles i territoris, entre empresaris i vilatans. El castell vol representar, amb formes romàniques i gòtiques, el poder de la família Cardona i demostrar la capacitat de defensa d’aquest mineral tan apreciat. Tot –ja sigui la torre, la muralla, o la pròpia església– respon a aquesta idea: el poder; poder esculpit en pedra massissa.

     

    Després de dinar baixem fins les mines de sal. Aquella mina que havia sigut durant segles un motor econòmic puntal és ara, com és habitual al país, un mer aparador turístic. La nostre guia, una animadora infantil, ens explica amb molta traça la naturalesa de Vall Salina i la història de la mina mentre va fent bromes a les criatures. Anem caminant entre parets sedoses de sal i estalactites que regalimen eternament. En acabat, posen un vídeo i ens condueixen fins la botiga de souvenirs.

     

    Tornem a Barcelona cansats però satisfets. Embadalit, mirant el paisatge des del cotxe, recordo que ben aviat tornarà a ser dilluns. Si abans no sabia sortir de la rutina, penso, ara no sé pas com hi tornaré a entrar.

    Castell de Cardona, vist des del poble.

    La Vall Salina, vista des de fora.

    La Mina de Cardona, jo i dos amics.

     

     

    Article complet

  • Plaça de la Vila – Santa Coloma de Gramenet

    Santa Coloma de Gramenet, anteriorment es deia Gramanet del Besós, ciutat i municipi situat a la província de Barcelona. Pertany a la comarca del Barcelonès. Es tracta de la setena ciutat amb més població de la província de Barcelona.

    AJUNTAMENT I PLAÇA DE LA VILA

    La plaça de la Vila, sorgeix a finals del segle XIX.

    Es tracta d’un espai unitari, amb una part important de la superfície vinculada a la presència de l’edifici més representatiu de la ciutat (l’Ajuntament), tot definint una zona lúdica i una altre de més tranquil·la i tova (amb una zona de jardí). Desaparició del trànsit i de l’aparcament en superfície, gràcies a la construcció d’un aparcament subterrani, per contribuïr a crear una àrea completament reservada als vianants. Sense dubte l’obra més emblemàtica realitzada a Santa Coloma aquests darrers anys ha estat la modificació de l’àrea central. La plaça la Vila ha adquirit el valor que es mereixia i ha esdevingut un espai d’una gran significació urbana.

    S’ha aconseguit crear un espai versàtil per a la realització de diversos actes col·lectius. Identificada com a centre de la ciutat remarcada per la presència de la façana de l’Ajuntament.

    Com a colomenca de tota la vida, trobo que és idonia per fer el vermut els diumenges al matí, sobretot els dies assolellats. També m’agrada passejar amb els meus nebots, ja que gaudeixen del parc que hi ha a la plaça.

    Carme Neira (C2)

    Article complet

  • Girona, una ciutat llegendària i amb encant

    C2 Català. José Ortiz

    Viatjar a un lloc històric, i llegendari és possible avui dia sense haver-hi de sortir fora de Catalunya. Aquest lloc és, sens dubte, Girona, ciutat i municipi del nord-est de Catalunya.

    Per començar, el Barri Vell o Casc Antic de Girona és el principal pol d’atracció turística de la ciutat. Es troba delimitat pel Passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies (s.IX) que envolten el Centre Històric. Entre els seus monuments destaquen el “Call”, antic i emblemàtic barri jueu. També destaquen les famoses Cases de colors de l’Onyar, característiques cases del barri vell, totes elles penjades sobre el riu Onyar.A dalt de tot hi ha la catedral, d’una grandíssima nau única en estil gòtic.

    La Rambla de la Llibertat és actualment l’eix d’entrada al Barri Vell per als turistes que arriben a la ciutat. Si us agraden molt les llegendes, per una banda, al carrer de Calderers, es troba la Lleona de Girona o Cul de la lleona. És un relleu que deixa veure una columna de ferro amb una lleona que s’enfila, i on podeu fer el ritu ciutadà, tocar el cul a la lleona, que antigament era garantia que qui ho feia, o mai se n’aniria de Girona o, si se n’anava, tornaria. De l’altra, al carrer de l’Argenteria, podeu trobar el Tarlà de l’Argenteria, ninot de caràcter alegre, amb el cap de fusta, i el cos de roba, farcit amb serradures, símbol de gresca i diversió durant l’època de quarantena a la ciutat.

    Per acabar, per què us aconsello visitar la ciutat? Si en teniu ganes de passejar en una ciutat tranquil·la, històrica, i colorista, a més a més, plena de tradicions artístiques i culturals, sens dubte, Girona és el lloc, per excel·lència, que no us podeu perdre.

    El cul de la Lleona.

    Article complet

  • El blog del C2 del CNL L’Heura

    En aquest blog hi penjarem entrades sobre recomanacions de llibres o de llocs bonics per fer-hi una escapada.

     

    Article complet

  • Les dones de la Principal

    Després de Memòria d’uns ulls pintats Lluís Llach ha tornat a sorprendre amb Les dones de la Principal, en què ens fa testimonis d’un temps passat. Aquesta novel·la, Llach l’ha ambientat en un escenari que coneix molt bé, un poble petit d’una comarca vinícola, i l’ha acompanyat d’elements familiars com per fer-la una mica més seva. És el cas del piano i de la música, sempre presents de manera subtil.

    Tres dones de tres generacions viuen a la Principal, la casa més gran, poderosa i senyorial del poble de Pous, a la comarca de l’Abadia. Són àvia, mare i filla, i totes tres es diuen Maria. La Maria Roderich, que va rebre el sobrenom de La Vella quan encara no tenia vint anys, s’ha de posar al capdavant de la Principal i el negoci de les vinyes en un moment molt difícil, quan la fil·loxera arriba amenaçadora. Continuarà el negoci la seva filla, la Maria Magí, coneguda com la Senyora, que anys més tard –en l’actualitat– Maria Costa encara manté amb el llistó ben alt.

    Les tres dones constitueixen l’eix al voltant del qual es desenvolupen els fets que es narren a la novel·la, amb un crim com a rerefons, la investigació del qual serveix de fil conductor per fer un retrat de l’època que viu cadascuna d’elles.

    Argumentar una novel·la a partir de tres dones de tres generacions no és nou. Allende ho va fer a La casa dels esperits o, més recentment, Carolina De Robertis a La montaña invisible (2011) explica la història de l’Uruguai a través de les peripècies de les seves protagonistes. És una bona manera de mostrar els canvis que es produeixen al país i a la societat a través dels personatges d’una mateixa família. Però abastar en una novel·la un espai de temps tan llarg –més d’un segle– i un nombre elevat de personatges pot tenir certes dificultats. Les dones de la Principal de vegades s’enreda de tal manera que el lector està temptat d’agafar paper i llapis per anotar qui és qui. I no perquè la trama sigui massa enrevessada, que no ho és, sinó perquè l’autor va tan amunt i avall en la narració, fent servir diferents punts de vista i perícies literàries, que en algun moment el lector, si no està gaire atent, es pot acabar perdent i no saber de quina Maria s’està parlant.

     

    D’altra banda, l’assassinat que serveix de motiu per donar forma a l’argument queda una mica deslluït de tan a poc a poc com el deixa anar. Però això no té cap importància, perquè el que de veritat amaga l’obra és la crònica d’un temps, que l’autor transmet a través dels personatges, alguns caricaturitzats, com la Vella o el mossèn. I si bé la columna vertebral de la novel·la són les tres dones protagonistes, hi ha altres personatges cabdals que en realitat són la veritable ànima de la història, com l’entranyable Úrsula.

    Amb una certa nostàlgia, Llach fa un retrat d’una època ja desapareguda, de vegades amb un punt d’humor –la Gestòria n’és un exemple–, en una novel·la entretinguda, amb un argument que atrapa, molt ben escrita i amb un deix poètic que no pot amagar la sensibilitat del seu autor.

     

    Títol: Les dones de la Principal

    Autor: Lluís Llach

    Any de publicació: 2014

    Editorial: Empúries

    Pàgines: 393

    ISBN: 978-84-16334-61-2

     

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    Barcelona Booktuber Busquets C2 castell Català CNL L'Heura Costa Brava CPNL escapada Escapades Escapades C2 excursió Garrotxa gastronomia gorgs història L'Heura la Mola lectura Lectures Literatura llegim llibres Lluís Llach Maresme Mediterrani Monsó Montserrat Roig muntanya Mura natura novel·la paraules Pirineu Platges Premi Sant Jordi primavera priorat Ressenya Ressenya C2 Ripollès riu senderisme Tossa de Mar