Cada estiu la família del meu marit anava de càmping al nord de Norfolk, a l’est d’Anglaterra. I cada estiu el meu marit volia treballar fins al moment final abans de marxar. Com que treballava a Bath, a l’oest d’Anglaterra, jo havia d’arreglar les coses per al campament: el remolc amb la tenda, els sacs de dormir, la cuina, les maletes de roba, les caixes amb les olles, les paelles, els plats, els coberts… A dalt del remolc 4 bicis, a dalt del cotxe 4 bicis, a dintre del cotxe, jo, set nens, i a darrere de tot, el gos. Era molta feina!
Aquell any, la gran, la Lucy, havia comprat un bitllet d’avió per a Mèxic. El pla era aquest:
Nosaltres (Jo) conduïm per França i viatgem pel túnel a la matinada, i la Lucy prendrà el seu vol des de London Heathrow a les 10 h. La resta continua cap a Bath.
Era un llarg viatge, però per la família del meu marit, i perquè els meus nens poguessin veure i jugar amb els seus cosins, ho vaig fer. Eren vint hores des del Baell (Campelles) a Calais, i a les dues de la matinada la dona de l’oficina pels animals de Calais no va acceptar el passaport del gos!
“Torni al seu veterinari per obtenir el segell correcte!” em va dir. Era impossible!
“Al matí vagi al veterinari aquí a Calais. I ja està!” Tampoc, impossible, amb el vol de la Lucy en vuit hores.
Al principi vaig intentar demanar si la Lucy podria travessar el pas de Calais amb altres passatgers, però “No.” No hi havia gaire gent a les dues de la matinada.
Aviam: vaig trucar el meu marit (que ho resol tot) i li ho vaig explicar:
“Has de conduir des de l’oest a l’est d’Anglaterra per venir a buscar el nen, en William i el gos, que no pot passar sense un segell. Jo necessito continuar amb els altres perquè la Lucy té el seu vol a les 10 h.”
Per tant: vaig deixar en William a l’oficina amb el gos i li vaig explicar: ‘Mira la dona tota la nit per la seva burocràcia inútil. El teu pare vindrà demà a buscar-te a tu i al gos.’”
L’endemà, per l’autopista M25 al voltant de Londres, jo i la resta de la família pel sud cap a Heathrow, i el Luke pel nord cap a Calais. I a Calais? En Luke i en William van portar el gos al veterinari. En un minut, sense mirar el gos, el veterinari (10 euros) va segellar el passaport i tots junts van poder sortir de Calais.
Va ser “l’any que vaig abandonar en William i el Whiskers a Calais”, però la Lucy va fer un viatge fantàstic a Mèxic!
…
I l’any següent, a la mateixa oficina, amb la mateixa dona, nosaltres vam escoltar com la dona deia a una altra família que el seu gos no podia passar. Li van intentar explicar, demanar, suplicar –però sabíem que no hi havia cap esperança.
Deixeu l’esperança tots els que entreu en aquesta oficina!
Tot i que només fa uns anys que et conec, em sembla que et conec des que vaig néixer. Tots dos tenim els nostres alts i baixos, però sé que en els meus pitjors moments sempre et puc trucar i demanar ajuda, perquè passi el que passi, sempre em dedicaràs temps i m’ajudaràs, i t’ho agraeixo molt.
