El meu viatge a Catalunya

 

El meu viatge va començar el febrer de 2022.Quan vaig arribar a Catalunya, vaig tenir la sensació d’entrar en un món nou, no sabia res, ni la seva cultura, ni la llengua ni les seves lleis. Em va costar  escoltar una llengua que no  podia parlar ni entendre.

No sabia que Espanya tenia dues llengües, castellà i català. Com que vaig decidir viure aquí, vaig triar el català, perquè ja que estem vivint a Catalunya he d’aprendre la seva llengua.

Vaig decidir anar a l’escola per aprendre l’idioma però havia d’esperar fins al maig per registrar-me a un curs, però tenia una gran passió per aprendre, i per això no vaig perdre el temps, vaig començar a llegir contes infantils, preguntava molt i escoltava  cançons catalanes. Recordo que demanava a la meva cosina que m’ensenyés una  paraula cada dia.

Quan vaig entrar a l’escola de Normalització Lingüística, vaig començar Inicial i després vaig passar al Bàsic 2 directament. Catalunya n’ha donat molt. Pel meu amor per aquest país, volia dominar la seva llengua.

Bhidari

Costums colombians

A Colòmbia no es pren cafè, a tot arreu es pren tinto. Quan dic a tot arreu em refereixo que vagis on vagis algú sempre t’oferirà un tintico, o tinto o tassa de cafè negre, a l’esmorzar, a mig matí, després de dinar, en una reunió de treball o en una sortida amb amics.

L’aguardientico o aguardiente és un licor d’anís molt consumit a tot Colòmbia, que se serveix en petits gots i s’acompanya d’un got d’aigua amb gel, per si els primers glops resulten molt forts, perquè els que segueixen ja ni  se senten.

Cada regió s’especialitza a preparar la seva pròpia arepa, però totes comparteixen el que és bàsic: totes estan fetes amb blat de moro i es consumeixen en qualsevol moment del dia.

El Nadal a Colòmbia és una de les èpoques més festiva i alegre del país. Es decora amb total exageració les cases, els edificis, les places, els llocs públics, els aeroports i a tot arreu hi ha decoració exagerada de Nadal i llums.

A Colòmbia els regals els porta el Niño Jesús, i no Santa Claus. Els petits ho esperen amb ànsia la mitjanit del 24 de desembre. A més, les ciutats encenen impressionants enllumenats amb diferents motius i fins i tot competeixen per premis. El millor pla de les famílies colombianes és aprofitar els dies de vacances per escapar al camp, llogar una finca amb piscina a terra temperada i passar-hi caps de setmana complets enmig de jocs, música i molt menjar.

El Dia de las Velitas tot el país s’il·lumina en homenatge a la Immaculada Concepció. La celebració s’inicia a les 19.00 h del dia 7 de desembre i acaba la matinada del 8. Durant aquestes hores a tots els barris, parcs, carrers s’encenen espelmes i fanals i la gent surt als carrers a compartir aquests moments commovedors, participen en les oracions grupals o es fan fotos en els escenaris més bells.

 

A DINS DE TU

Escaquejar-me?

No pots escaquejar-te!

Quan el més important no ets tu…

Quan només sents el soroll del teu plor,

la teva por, la teva ansietat.

Aquella necessitat tan gran d’abraçar

el que no puc assolir.

Encara que va estar a dins teu i es va formar

amb cada batec del teu cor.

I va marxar tan lluny, tan lluny, que és al teu costat.

S’ha amagat, s’ha arrossegat en aquella ombra fosca,

tan fosca que no em deixa veure com et trobaré,

com et salvaré, quan podré somiar-te!

Escolto a la matinada el seu crit i em plora.

‘No em deixis aquí’.

I puc cridar, però la neu congela el soroll.

I no et deixa sentir el meu dolor per tu…

Ja estaràs de nou als meus braços.

Com aquell dia del mes de juny.

Seràs en mi!

 

LaRuth@

 

 

Fins les estrelles més brillants arriba un dia que s’apaguen, fins els núvols

més clars, s’enfosqueixen.

Fins el foc més calorós s’apaga. Ens preocupem a caure bé a tothom o ser

estimats per tothom, si de vegades només necessites l’amor d’una persona.

Fins intentar deixar una marca que al final desapareixerà. Fins a arribar a odiar

la idea de ser oblidat.

Fins que t’adonis que allò que neix, mor i tot el que va ser creat

desapareixerà.

Fins que t’adonis que tu ets la resposta de tot, sense tu no hi hauria preguntes

que hauries de respondre.

Perquè tot comença per tu, acaba amb tu i la resta són altres històries d’altra gent.

 

Sito

 

 

Tot i que només fa uns anys que et conec, em sembla que et conec des que vaig néixer. Tots dos tenim els nostres alts i baixos, però sé que en els meus pitjors moments sempre et puc trucar i demanar ajuda, perquè passi el que passi, sempre em dedicaràs temps i m’ajudaràs, i t’ho agraeixo molt.

Estic feliç de tenir-te a la meva vida, m’acceptes en el pitjor moment i m’impulses al màxim.

No hi ha hagut ni un sol dia que no hagi gaudit amb tu. Al teu voltant no em sento ni desconfiat ni avergonyit, ja que sé que faci el que faci, no em jutjaràs.

T’ho agraeixo molt, sempre puc comptar amb tu per ser-hi quan et necessito, sempre m’estàs defensant. Vull donar-te les gràcies per TOT el que fas per mi, per cada segon, que m’ha fet somriure o riure i per aguantar-me quan m’enfado una mica.

Signifiques molt per a mi.

Un poema

Lynette Mensah

 

 

Sagardotegi és una paraula que en basc vol dir sidreria. Ve de sagar (poma) i d’ardo (vi). Es tracta, doncs, d’un establiment on es pot prendre una beguda elaborada amb suc de poma. Podríem dir que és un vi del suc de poma fermentat. Si vas alguna vegada al País Basc no et pots quedar sense entrar-hi.

Al meu país hi ha una gran tradició de sagardotegiak. Ja al segle XI la sidra es consumia diàriament a gairebé tots els baserriak (que són com masos), sobretot a les zones més muntanyoses. No només era una beguda, sinó que també servia com a aliment pel seu alt nivell energètic. Antigament la gent anava a comprar la sidra a les sagardotegiak, on portava el seu propi menjar per no haver de tastar la sidra en dejú.

Els mariners bascos, que arribaven fins a Terranova per pescar bacallà i balenes, portaven als cellers dels vaixells sidra en lloc d’aigua, perquè s’hi podria.

Al País Basc hi ha moltes sagardotegiak (les anomenaré sidreries perquè sigui més fàcil de llegir). Les principals són a Astigarraga, que és una localitat de Guipúscoa. Se l’anomena “la capital de la sidra”. Amb el pas del temps s’han convertit en establiments on es menja i es beu sidra. A diferència dels restaurants, no tenen carta, només hi ha un menú de sidreria que sol ser el següent:

Primer plat: Truita de bacallà amb pebrots

Segon plat: Mitjana de bou a la brasa acompanyat de patates fregides i pebrots. Sovint aquestes mitjanes solen pesar més d’un quilo.

Postres: Formatge d’Idiazàbal i nous.

Per beure: Sidra. No demanis mai aigua ni cervesa o tothom et mirarà estranyat.

Tots els plats es comparteixen en grup i a les sidreries més tradicionals es menja dret.

La sidra s’emmagatzema en kupelak, que són uns recipients de fusta de roure i que poden emmagatzemar entre 500 i 30.000 litres de suc de poma. A la part inferior tenen una aixeta per on sortirà la sidra. També hi ha altres recipients més petits, les barriques, que solen tenir una capacitat de 200 litres. Últimament gairebé totes es fabriquen d’acer inoxidable.

La temporada de la sidra comença a mitjans de gener i acaba al març. Comença amb un ritual que es diu txotx. El mestre de cerimònies, que sol ser algun polític rellevant i fins i tot el mateix lehendakari, es col·loca al costat de la kupela vestit amb la boina típica basca, anomenada txapela, i la gent està situada davant i en silenci. Al crit de “Txotx! Gure sagardo berria” (la nostra sidra nova), comença la temporada. Llavors la gent es posa en fila i amb un got de sidra buit a la mà i es col·loca davant la kupela. S’obre l’aixeta i la sidra comença a sortir amb força pressió. El got es posa inclinat perquè la sidra “trenqui” en caure a la vora. Una persona manté l’aixeta oberta mentre que la resta, l’un rere l’altre, van omplint els gots de sidra i es deixa pas al següent. Només s’agafa el que s’ha de beure d’una tirada; si no te l’acabes, llences la resta a un cubell que hi ha a terra. Com podeu imaginar, hi ha un trànsit constant de gent entre la kupela i el menjar. Es pot beure tota la sidra que es vol.

Vaig conèixer les sidreries als anys 80 quan treballava a prop d’Astigarraga. Llavors els àpats solien acabar amb càntics reivindicatius en basc. Van ser les darreres restes de la dictadura de Franco. Tot el que sonava a separatisme estava perseguit. Moltes vegades es presentaven els grisos, que era la policia del règim. Es col·locaven a la sortida de la sidreria en dues files i ens treien a hòsties. Afortunadament aquells foscos anys van passar, tot i que encara quedin molts nostàlgics de la dictadura. 

 

Cada estiu la família del meu marit anava de càmping al nord de Norfolk, a l’est d’Anglaterra.  I cada estiu el meu marit volia treballar fins al moment final abans de marxar.  Com que treballava a Bath, a l’oest d’Anglaterra, jo havia d’arreglar les coses per al campament: el remolc amb la tenda, els sacs de dormir, la cuina, les maletes de roba, les caixes amb les olles, les paelles, els plats, els coberts… A dalt del remolc 4 bicis, a dalt del cotxe 4 bicis, a dintre del cotxe, jo, set nens, i a darrere de tot, el gos.  Era molta feina!

Aquell any, la gran, la Lucy, havia comprat un bitllet d’avió per a Mèxic.  El pla era aquest:

Nosaltres (Jo) conduïm per França i viatgem pel túnel a la matinada, i la Lucy prendrà el seu vol des de London Heathrow a les 10 h.  La resta continua cap a Bath.

Era un llarg viatge, però per la família del meu marit, i perquè els meus nens poguessin veure i jugar amb els seus cosins, ho vaig fer.  Eren vint hores des del Baell (Campelles) a Calais, i a les dues de la matinada la dona de l’oficina pels animals de Calais no va acceptar el passaport del gos!

“Torni al seu veterinari per obtenir el segell correcte!” em va dir.  Era impossible!

“Al matí vagi al veterinari aquí a Calais. I ja està!”  Tampoc, impossible, amb el vol de la Lucy en vuit hores.

Al principi vaig intentar demanar si la Lucy podria travessar el pas de Calais amb altres passatgers, però “No.”  No hi havia gaire gent a les dues de la matinada.

Aviam: vaig trucar el meu marit (que ho resol tot) i li ho vaig explicar:

“Has de conduir des de l’oest a l’est d’Anglaterra per venir a buscar el nen, en William i el gos, que no pot passar sense un segell.  Jo necessito continuar amb els altres perquè la Lucy té el seu vol a les 10 h.”

Per tant: vaig deixar en William a l’oficina amb el gos i li vaig explicar: ‘Mira la dona tota la nit per la seva burocràcia inútil. El teu pare vindrà demà a buscar-te a tu i al gos.’”

L’endemà, per l’autopista M25 al voltant de Londres, jo i la resta de la família pel sud cap a Heathrow, i el Luke pel nord cap a Calais. I a Calais? En Luke i en William van portar el gos al veterinari.  En un minut, sense mirar el gos, el veterinari (10 euros) va segellar el passaport i tots junts van poder sortir de Calais.

Va ser “l’any que vaig abandonar en William i el Whiskers a Calais”, però la Lucy va fer un viatge fantàstic a Mèxic!

…

I l’any següent, a la mateixa oficina, amb la mateixa dona, nosaltres vam escoltar com la dona deia a una altra família que el seu gos no podia passar. Li van intentar explicar, demanar, suplicar –però sabíem que no hi havia cap esperança.

Deixeu l’esperança tots els que entreu en aquesta oficina!