Nivell A2. Bàsic 3. Encendre i apagar

 

Fins les estrelles més brillants arriba un dia que s’apaguen, fins els núvols

més clars, s’enfosqueixen.

Fins el foc més calorós s’apaga. Ens preocupem a caure bé a tothom o ser

estimats per tothom, si de vegades només necessites l’amor d’una persona.

Fins intentar deixar una marca que al final desapareixerà. Fins a arribar a odiar

la idea de ser oblidat.

Fins que t’adonis que allò que neix, mor i tot el que va ser creat

desapareixerà.

Fins que t’adonis que tu ets la resposta de tot, sense tu no hi hauria preguntes

que hauries de respondre.

Perquè tot comença per tu, acaba amb tu i la resta són altres històries d’altra gent.

 

Sito

 

Nivell A2. Bàsic 3. El meu millor amic (VxL)

 

Tot i que només fa uns anys que et conec, em sembla que et conec des que vaig néixer. Tots dos tenim els nostres alts i baixos, però sé que en els meus pitjors moments sempre et puc trucar i demanar ajuda, perquè passi el que passi, sempre em dedicaràs temps i m’ajudaràs, i t’ho agraeixo molt.

Estic feliç de tenir-te a la meva vida, m’acceptes en el pitjor moment i m’impulses al màxim.

No hi ha hagut ni un sol dia que no hagi gaudit amb tu. Al teu voltant no em sento ni desconfiat ni avergonyit, ja que sé que faci el que faci, no em jutjaràs.

T’ho agraeixo molt, sempre puc comptar amb tu per ser-hi quan et necessito, sempre m’estàs defensant. Vull donar-te les gràcies per TOT el que fas per mi, per cada segon, que m’ha fet somriure o riure i per aguantar-me quan m’enfado una mica.

Signifiques molt per a mi.

Un poema

Lynette Mensah

 

 

Nivell A2. Bàsic 3. Les ‘sagardotegiak’ al País Basc

Sagardotegi és una paraula que en basc vol dir sidreria. Ve de sagar (poma) i d’ardo (vi). Es tracta, doncs, d’un establiment on es pot prendre una beguda elaborada amb suc de poma. Podríem dir que és un vi del suc de poma fermentat. Si vas alguna vegada al País Basc no et pots quedar sense entrar-hi.

Al meu país hi ha una gran tradició de sagardotegiak. Ja al segle XI la sidra es consumia diàriament a gairebé tots els baserriak (que són com masos), sobretot a les zones més muntanyoses. No només era una beguda, sinó que també servia com a aliment pel seu alt nivell energètic. Antigament la gent anava a comprar la sidra a les sagardotegiak, on portava el seu propi menjar per no haver de tastar la sidra en dejú.

Els mariners bascos, que arribaven fins a Terranova per pescar bacallà i balenes, portaven als cellers dels vaixells sidra en lloc d’aigua, perquè s’hi podria.

Al País Basc hi ha moltes sagardotegiak (les anomenaré sidreries perquè sigui més fàcil de llegir). Les principals són a Astigarraga, que és una localitat de Guipúscoa. Se l’anomena “la capital de la sidra”. Amb el pas del temps s’han convertit en establiments on es menja i es beu sidra. A diferència dels restaurants, no tenen carta, només hi ha un menú de sidreria que sol ser el següent:

Primer plat: Truita de bacallà amb pebrots

Segon plat: Mitjana de bou a la brasa acompanyat de patates fregides i pebrots. Sovint aquestes mitjanes solen pesar més d’un quilo.

Postres: Formatge d’Idiazàbal i nous.

Per beure: Sidra. No demanis mai aigua ni cervesa o tothom et mirarà estranyat.

Tots els plats es comparteixen en grup i a les sidreries més tradicionals es menja dret.

La sidra s’emmagatzema en kupelak, que són uns recipients de fusta de roure i que poden emmagatzemar entre 500 i 30.000 litres de suc de poma. A la part inferior tenen una aixeta per on sortirà la sidra. També hi ha altres recipients més petits, les barriques, que solen tenir una capacitat de 200 litres. Últimament gairebé totes es fabriquen d’acer inoxidable.

La temporada de la sidra comença a mitjans de gener i acaba al març. Comença amb un ritual que es diu txotx. El mestre de cerimònies, que sol ser algun polític rellevant i fins i tot el mateix lehendakari, es col·loca al costat de la kupela vestit amb la boina típica basca, anomenada txapela, i la gent està situada davant i en silenci. Al crit de “Txotx! Gure sagardo berria (la nostra sidra nova), comença la temporada. Llavors la gent es posa en fila i amb un got de sidra buit a la mà i es col·loca davant la kupela. S’obre l’aixeta i la sidra comença a sortir amb força pressió. El got es posa inclinat perquè la sidra “trenqui” en caure a la vora. Una persona manté l’aixeta oberta mentre que la resta, l’un rere l’altre, van omplint els gots de sidra i es deixa pas al següent. Només s’agafa el que s’ha de beure d’una tirada; si no te l’acabes, llences la resta a un cubell que hi ha a terra. Com podeu imaginar, hi ha un trànsit constant de gent entre la kupela i el menjar. Es pot beure tota la sidra que es vol.

Vaig conèixer les sidreries als anys 80 quan treballava a prop d’Astigarraga. Llavors els àpats solien acabar amb càntics reivindicatius en basc. Van ser les darreres restes de la dictadura de Franco. Tot el que sonava a separatisme estava perseguit. Moltes vegades es presentaven els grisos, que era la policia del règim. Es col·locaven a la sortida de la sidreria en dues files i ens treien a hòsties. Afortunadament aquells foscos anys van passar, tot i que encara quedin molts nostàlgics de la dictadura. 

 

1r premi. Nivell A2. Bàsic 3. L’home que volia passar desapercebut

Soc despistat, molt molt despitat, ho sé. Quan era petit, la meva mare sovint em deia que algun dia em deixaria el cap en algun lloc. A poc a poc us explicaré milers d’anècdotes de les meves distraccions.

Avui us explicaré la surrealista història que em va passar la primera vegada que vaig conèixer la família de la xicota del meu fill. Perfectament podria ser l’argument d’una pel·lícula a l’estil Almodóvar.

Era la primera vegada que anava des del País Basc al Lluçanès. Els meus companys de feina catalans em van dir: ves amb compte amb la gent d’allà, que són molt tancats i molt seriosos. Res de bromes! El viatge se’m va fer interminable, sobretot el darrer tram pujant un port de muntanya. Després de perdre’ns diverses vegades, al capvespre vam arribar a la masia.

Vam sopar i vam anar a dormir, perquè estàvem cansats del viatge. El meu fill i la seva xicota van dormir en una habitació i la meva dona i jo en una altra de la mateixa planta. La mare de la xicota va dormir a la planta de dalt. A la meva edat és normal llevar-se a mitjanit per anar al lavabo. L’edat no perdona! Aquella nit no en va ser l’excepció i a mitjanit em vaig llevar per anar-hi.

Com que soc una persona discreta a qui agrada passar desapercebut i sense molestar, em vaig aixecar endormiscat, vaig agafar el mòbil per il·luminar-me, però no tenia bateria, necessitava anar al lavabo, i amb el llum apagat m’hi vaig dirigir. Vaig comptar les habitacions: una, dues, tres, quatre. No vaig tenir en compte l’habitació de la planxa, que tenia la porta oberta. Ja de tornada vaig comptar de nou les portes: una, dues, tres, quatre; deu ser aquesta. Vaig obrir la porta amb molt de compte per no fer soroll. Tot estava en silenci, a les fosques vaig temptejar buscant el llit per ficar-m’hi a dins. De sobte vaig sentir una veu que em deia: «Carinyo, què fas?». Ostres!, m’havia equivocat d’habitació i vaig estar a punt de ficar-me al llit amb la xicota del meu fill.

De sobte vaig sentir una riallada a l’habitació del costat, era la meva dona que s’havia adonat de la situació i no parava de riure. El riure se’ns va contagiar a tots quatre. Aquella nit no vam poder dormir perquè de tant en tant algun de nosaltres esclatàvem en riallades.

L’endemà teníem la “presentació oficial” de la família. Hi havia molta gent i tots estaven molt seriosos. La tensió es podia tallar amb un ganivet. De cop i volta, un familiar, que era pagès, va dir que sovint havia de llevar-se gairebé de nit per anar a treballar. Els quatre involucrats en la surrealista situació de la nit anterior ens mirem primer, somriem després i finalment comencem a riure ben fort. Els familiars, que no entenien res,  ens van preguntar: però, què us passa? No vaig tenir cap més remei que explicar l’odissea nocturna. Sens dubte, vaig ser el primer a trencar el gel. A partir d’aquell moment, entre rialles i bromes, expliquem moltes anècdotes curioses.

Epíleg:

El primer regal que em van donar va ser una llanterna.

El meu fill es va casar amb la seva xicota.

La família de la meva nora encara ens convida a les reunions familiars. Han passat molts anys, però, de vegades, apareix algun somriure que ens recorda aquella nit i tornem a riure.

Em pregunto què hauria passat si haguéssim dormit tots cinc a la mateixa planta.

Ara tots tanquen la porta de l’habitació amb claus.

 

Nivell A2. Bàsic 2. Deixeu l’esperança tots els que entreu aquí

Cada estiu la família del meu marit anava de càmping al nord de Norfolk, a l’est d’Anglaterra.  I cada estiu el meu marit volia treballar fins al moment final abans de marxar.  Com que treballava a Bath, a l’oest d’Anglaterra, jo havia d’arreglar les coses per al campament: el remolc amb la tenda, els sacs de dormir, la cuina, les maletes de roba, les caixes amb les olles, les paelles, els plats, els coberts… A dalt del remolc 4 bicis, a dalt del cotxe 4 bicis, a dintre del cotxe, jo, set nens, i a darrere de tot, el gos.  Era molta feina!

Aquell any, la gran, la Lucy, havia comprat un bitllet d’avió per a Mèxic.  El pla era aquest:

Nosaltres (Jo) conduïm per França i viatgem pel túnel a la matinada, i la Lucy prendrà el seu vol des de London Heathrow a les 10 h.  La resta continua cap a Bath.

Era un llarg viatge, però per la família del meu marit, i perquè els meus nens poguessin veure i jugar amb els seus cosins, ho vaig fer.  Eren vint hores des del Baell (Campelles) a Calais, i a les dues de la matinada la dona de l’oficina pels animals de Calais no va acceptar el passaport del gos!

“Torni al seu veterinari per obtenir el segell correcte!” em va dir.  Era impossible!

“Al matí vagi al veterinari aquí a Calais. I ja està!”  Tampoc, impossible, amb el vol de la Lucy en vuit hores.

Al principi vaig intentar demanar si la Lucy podria travessar el pas de Calais amb altres passatgers, però “No.”  No hi havia gaire gent a les dues de la matinada.

Aviam: vaig trucar el meu marit (que ho resol tot) i li ho vaig explicar:

“Has de conduir des de l’oest a l’est d’Anglaterra per venir a buscar el nen, en William i el gos, que no pot passar sense un segell.  Jo necessito continuar amb els altres perquè la Lucy té el seu vol a les 10 h.”

Per tant: vaig deixar en William a l’oficina amb el gos i li vaig explicar: ‘Mira la dona tota la nit per la seva burocràcia inútil. El teu pare vindrà demà a buscar-te a tu i al gos.’”

L’endemà, per l’autopista M25 al voltant de Londres, jo i la resta de la família pel sud cap a Heathrow, i el Luke pel nord cap a Calais. I a Calais? En Luke i en William van portar el gos al veterinari.  En un minut, sense mirar el gos, el veterinari (10 euros) va segellar el passaport i tots junts van poder sortir de Calais.

Va ser “l’any que vaig abandonar en William i el Whiskers a Calais”, però la Lucy va fer un viatge fantàstic a Mèxic!

I l’any següent, a la mateixa oficina, amb la mateixa dona, nosaltres vam escoltar com la dona deia a una altra família que el seu gos no podia passar. Li van intentar explicar, demanar, suplicar –però sabíem que no hi havia cap esperança.

Deixeu l’esperança tots els que entreu en aquesta oficina!

Les persones del camp

Les persones del camp 

 Fa molt de temps en una època antiga hi havia un home molt ben educat. Tenia un hort amb moltes fruites i verdures, agafava només les fruites i verdures que necessitava per ell i pels seus fills cada any.

El que sobrava ho repartia als pobres, i Al·là l’ajudava a mantenir-se bé per ajudar els altres. Quan es va fer gran l’home es va posar malalt i va ajuntar els seus fills per

demanar-los que si moria cuidessin de l’hort i sobretot dels pobres. Quan va morir l’home els seus fills es van esforçar amb l’hort i més endavant les fruites i les verdures van créixer molt i van tenir una bona collita.

Van agafar una part per a ells i l’altra part la van vendre. El germà mitjà els va dir: “No oblideu el que ens va dir el nostre pare sobre la part que donava ell als pobres”. Els germans van contestar-li “El nostre pare era ben ruc, no sabia res dels diners” perquè ells volien vendre la part dels pobres.

Un dia, al matí, van anar a l’hort molt d’hora per agafar-ho tot i no deixar res. Quan van arribar a l’hort van trobar-lo tot cremat i totes les fruites i verdures seques, i els germans es van acabar barallant. És millor tenir poc i compartir per viure en pau.

 

Autor: Hassan (Marroc)

El guajojó

El guajojó  

 Hi havia una jove índia tan bella com graciosa, filla del cacic de certa tribu que vivia en una clariana de la selva. Estimava i era estimada per un  home de la mateixa tribu, guapo i valent, però potser més tendre de cor que la majoria de guerrers.

En assabentar-se d’aquells amors el vell cacic, que era alhora anomenat bruixot, no trobant el mosso mereixedor de la seva filla, va resoldre acabar amb el romanç de la manera més fàcil i ràpida. Va cridar l’amant i valent-se de les seves arts màgiques el va conduir a l’espessor, on li va donar una mort traïdora. Després d’experimentar la prolongada absència de l’estimat, l’índia va començar a sospitar i va anar a buscar-lo selva endins. En tornar a casa amb la dolorosa prova, va increpar el pare entre sanglots, amenaçant-lo d’avisar a la gent del crim que havia comès.

El vell bruixot la va transformar a l’instant en au nocturna, perquè ningú no sabés el que havia passat.

Però la veu de la desgraciada va passar a la gola de l’au i a través d’aquesta va seguir l’inacabable lament per la mort de l’estimat.

Autora: Yanet (Bolívia)

El Dorado

El Dorado 

 Explica la llegenda, que en el llogaret anomenat Guatavita de l’antiga Colòmbia, el seu cap feia un increïble ritual que consistia en aplicar-se sobre el seu cos una substància enganxifosa, afegint una fina capa d’or molt, amb la qual aconseguia una aparença daurada fantàstica. A aquesta persona, l’anomenaven “Home Daurat”.

Després d’aquest procés, a l’home daurat se l’acompanyava fins a la llacuna de Siecha, on finalitzava el ritual de l’abundància, per després col·locar-lo en una bassa proveït de pólvores màgiques. Quan arribava al centre de la llacuna, aquest personatge saltava a l’aigua i al contacte amb ella, el recobriment d’or de la seva pell es fonia deixant una bellíssima empremta per tota la pell.

Quan això succeïa, era un senyal de bons auguris. Encara que el 1527 els indis Muysca van matar el poble Guatavita, la llegenda de “El Dorado” persistiria i arribaria a ser escoltada pels espanyols, els va fer augmentar la seva avarícia i les ganes de trobar el regne d’or.

 

Autora: Susan (Colòmbia)

Inkawakana (“On plora l’inca)

Inkawakana 

 Inkawakana, que vol dir “on plora l’inca” és un lloc, en una muntanya que es troba a Cochabamba, Bolívia. “Inca” és la paraula quítxua que significa “cap” o “rei” d’un poble.

Fa molt de temps, a Cochabamba, una vall que ara és molt frondosa, no hi havia gens d’aigua. La gent vivia dalt de la muntanya i havia de baixar fins al riu de la vall per a recollir- ne. Per això es trobaven molt cansats perquè pujaven, després, amb unes gerres grans plenes d’aigua.

Un dia, a la matinada, els apus, els missatgers de l’imperi inca que recorrien els pobles a peu portant les notícies, van dir a tota la gent que havien arribat homes molt diferents d’ells: tenien la pell rosa, els cabells molt llargs, i a més a més portaven estris estranys que feien molt soroll i, també, tenien uns animals desconeguts (semblants a les llames però més grans i sense tant de pèl)… Aquests homes, que anaven enfilats dalt dels animals, havien segrestat l’emperador inca quan ell els donava la benvinguda.

Com que eren avariciosos i pensaven que allà hi havia molta riquesa volien or i plata a canvi de la seva llibertat. Al poble hi tenien collarets amb pedres precioses, braçalets amb maragdes, anells amb robins, arracades d’ametistes, diademes… joies de tota mena.

El poble es va reunir per decidir què havien de fer. Els homes vells van dir que haurien d’entregar el rescat perquè la vida de l’emperador era més valuosa. Els joves, en canvi, dubtaven si pagar perquè no volien perdre la riquesa.

Després de parlar-ne tots van veure que era més important la persona que les riqueses. Per això, van acceptar entregar-los el rescat : un apu hauria de portar-los tota la riquesa.

Però, abans que l’apu pogués marxar, els conqueridors van voler donar-los una lliçó i van matar  l’inca. 

Aquest apu era molt lleial a l’inca i a l’assabentar-se de la seva mort va caure de genolls, plorant, perquè sentia molta admiració per ell.

El déu sol, Inti, va adonar-se del dolor de l’apu i va decidir transformar aquest moment en un gran missatge. De sobte, l’apu es va sentir molt pesat; ja no es podia aixecar de terra i es va quedar transformat en una pedra de la qual sortirien llàgrimes per sempre, és a dir, una font d’aigua!

D’aquesta manera, tota la pena d’aquest poble per la mort del seu inca es recordaria per sempre.

Aquesta llegenda ens recorda la lleialtat, el compromís, la solidaritat, l’amistat i l’amor fraternal.

 

Autora: Zoraida (Bolívia)

El bibosi i el motacu

El bibosi i el motacu 

Es conta que en temps antics es feien matrimonis per acord, per conveniència, això ens porta a la nostra història. En aquells temps hi havia un jove alt molt ben plantat que s’havia enamorat de la filla d’una família adinerada.

Ells estaven molt enamorats, sempre se citaven en un lloc especial en el qual ells podien expressar el seu amor. La família de la noia es va assabentar de la relació de la jove parella i el pare prengué la decisió de casar la seva filla amb un altre jove per a unir les famílies i tenir beneficis econòmics.

La filla en assabentar-se de l’acord de la seva família es va posar molt trista i va parlar amb el seu xicot. Ell es va enutjar al saber de la decisió de la seva família. El noi va dir a la noia: “prefereixo veure’t morir entre els meus braços que veure’t casada amb un altre home”. Després va dir-li que s’escapessin per  evitar el matrimoni, ella va dir que sí, i aquella mateixa nit es van veure en el seu lloc especial i es van abraçar molt fort, amb una passió com si fos l’última vegada que s’haguessin de veure.

Des d’aquella mateixa nit no els van tornar a veure i al mateix lloc on es van abraçar va néixer l’arbre del “bibosi” i el “motacu”. Aquest arbre, fins a l’actualitat, té una forma que sembla com si dues persones s’abracessin.

Autora: Jainy (Bolívia)