RSS

Consorci per a la Normalització Lingüística

El valor de les llengües

“Una llengua és com una pell molt fonda, part constitutiva i essencial de nosaltres mateixos; de manera que quan diem la meva llengua és com si parléssim del meu cor, o, més pròpiament, del meu cervell, un òrgan que, ara com ara, és impossible de cedir i de trasplantar: possessió inalienable i intransferible”

Jesús Tusón a Una imatge no val més que mil paraules

  • Un dia molt agitat

    Jainy Javier Ramirez Mendez

    Nivell Bàsic 3

    Començo el dia llevant-me d’hora, a les sis del matí: avui haig d’anar a Barcelona, un viatge una mica llarg, per tramitar uns documents. Espero poder-hi arribar aviat, a dos quarts de nou, perquè tinc l’horari just. 

    No comptava que hi haguessin problemes amb les vies de tren, el departament de manteniment hi fa reparacions, perdré una mica de temps segons els meus plans, i veig que tindré molts problemes. Arribant a Barcelona, ens hem aturat molta estona a l’estació d’Arc de Triomf, em poso una mica impacient per l’horari, no m’agrada arribar just de temps, m’agrada arribar abans.  

    Arribem per fi a la parada de plaça Catalunya, baixo amb pressa, camino dues cantonades per arribar al consolat del meu país, Bolívia. Veig que hi ha cua i això em deixa tranquil perquè he arribat abans que obrissin a un quart i cinc de nou. 

    Espero el moment perquè puguem entrar al consolat pujant per les escales, no m’agrada l’ascensor quan hi ha molta gent. Pujo al cinquè pis, allà novament faig cua per ser atès; arriba el meu torn, dic el motiu pel qual soc allà i em diuen que cal demanar hora. Jo els explico que una persona ja havia trucat un dia abans; ells miren el tema i em diuen que esperi a la sala, que m’avisaran per ser atès. Espero una hora i m’atenen, faig ràpidament els meus tràmits: ara sí que puc descansar una mica, ja he fet un tràmit important per a mi i he de tornar a Vic. 

    Però abans camino per Barcelona, fa temps que no hi soc de visita, vaig pels carrers badant. Després torno a l’estació, espero el tren, escolto que persisteixen els problemes a les vies i perdrem 20 minuts aturats a la via del tren, segueixen fent manteniment. Espero el temps perquè el tren arribi i se’m fa una mica llarga l’espera. Arribat el tren no para en cap poble, segueix el seu camí directament fins a Vic. 

    En el viatge, una senyora em pregunta quant falta per a arribar, és la primera vegada que visita Vic amb tren i no coneix les parades. Li explico que falta passar tres parades més per arribar a Vic, després ella truca al seu fill per a dir-li que ja arriba.  

    Un cop a Vic, ella es troba amb el seu fill i jo segueixo el meu camí. A l’estació, rebo un missatge de text al mòbil per a preguntar-me com m’havia anat en els tràmits que havia de fer, li dic que tot ha sortit molt bé i ara només queda esperar el temps i que em truquin per a tornar a Barcelona i recollir els documents; després segueixo camí a casa des de l’estació, passo per un supermercat per a comprar algunes coses i poder dinar. 

    A la tarda a dos quarts de quatre, surto a fer les meves activitats normals, però em sento una mica cansat perquè ha estat un viatge esgotador a Barcelona. Em trobo a les quatre amb el meu amic Josep i li explico com ha anat el meu dia i em diu que he tingut un dia molt agitat. Després xerrem d’altres coses i de l’ajuda que m’estan brindant per a fer els meus tràmits. 

    En sortir, he anat a caminar per la ciutat i he trobat una amiga a un quart de sis, parlem un moment i em diu per anar a unes botigues a preguntar per coses que li calen. L’he acompanyada, ella ha preguntat per tot el que necessitava; al final he acabat ajudant-la amb les compres i torno a casa a dos quarts de vuit del vespre. 

    S’ha acabat un dia molt interessant per a mi, fa temps que no em passaven tantes coses. 

     

     

    Article complet

  • Soc la Barkisu

    Pseudònim: ghanghan 

    Nivell de català: Bàsic 2  

     

    Photo of pinned Accra on a map of Africa. May be used as illustration for traveling theme.

    Em dic Barkisu Abubakari Sadik, i soc ghanesa. Estic escrivint sobre el meu país, sobre la meva formació educativa i sobre la meva formació docent a Ghana. 

     

    Ghana és un país multilingüe de l’Àfrica occidental. Té una població de més de 31,07 milions de persones, amb diferents ètnies. Té 16 regions, i cada regió té el seu propi festival, que celebren cada any. 

     El nom de les regions i de la festa que celebren és:  

    Greater Accra celebra ‘l’homowo’. Aquest festival comença el mes d’agost amb la plantació de cultius, abans que comenci la temporada de pluges. 

     La regió Ashanti celebra el festival ‘Akwasidae’ una vegada cada sis setmanes cada any. La regió Northern celebra la festa del  foc, que se celebra normalment al mes d’abril. La  Eastern celebra el festival ‘Odowira’ al mes de setembre i octubre. La Centrale celebra el festival ‘Bakatue’ el primer dijous de l’any nou. 

     La Western celebra el fe

    stival ‘Kundum’ a intervals setmanals des de la ciutat. I la ciutat de la regió entre agost i novembre de cada any. La Volta organitza el festival ‘Gbidukor’, normalment se celebra el mes de novembre.  La Upper West fa el festival de Dumba i se celebra al mes de setembre o octubre. La Upper East celebra a principis de cada any nou, al gener o al febrer.  

     L’Oti prepara el festival ‘Akwantutenten’, que se celebra normalment al mes de setembre. La Brong Ahafo fa el festival de ‘Kwafia’, se celebra al mes de juliol. La North-East celebra el festival de Damba, que és la celebració per la glorificació dels líders. 

     La Bono-east organitza el festival de ‘Kwafia’, se sol celebrar de març a juliol. La Savannah celebra el Festival ‘Jintigi’ conegut com ‘festival del foc’, que se celebra el mes d’abril. La Ahafo acull el festival de ‘Kwafia’, que se celebra el mes de juliol. La Western North celebra el festival ‘Kundum’, que se celebra per agrair als déus l’abundància d’aliments en el moment de la collita de la zona. 

     Hi ha algunes regions que celebren el mateix festival. Bono East, Brong Ahafo i Ahafo celebren el festival ‘Kwafia festival’. Western North fa el festival ‘Kundum’. 

     Gran Accra era la meva regió de residència i jo hi anava a escola. És la capital i la ciutat més gran de Ghana. Es troba a la costa sud del golf de Guinea, que forma part de l’oceà Atlàntic. La ciutat té algun lloc turístic que us interessarà quan visiteu el país com ara el parc i el mausoleu memorial de Kwame Nkurmah. Aquest parc va ser dedicat al primer president de Ghana, Dr. Kwame Nkurmah. El mausoleu és el lloc de descans final del primer president i africanista. El museu acull artefactes rars relacionats amb la independència de Ghana i les visites guiades al parc ofereixen als visitants una història en profunditat de la lluita per la independència subsahariana. 

     La plaça de l’Estrella Negra és la plaça  més gran, per commemorar les celebracions de la independència cada 6 de març, així com altres esdeveniments nacionals. 

     El Museu Nacional de Ghana és el patrimoni cultural de Ghana i les belles arts s’hi conserven i s’hi exposen. 

     Usher Fort és el fort d’Accra, va ser construït originalment pels holandesos el 1649. Aquest és un dels forts que els europeus van construir a la regió. 

     El Gran Accra té cinc districtes. On vivia i estudiava era al districte municipal de la Nkwantany-Madina. Aquest es troba a la part occidental de Gran Accra. Aquesta ciutat és el lloc on vaig estudiar, a la llar d’infants, la primària, la secundària… I més tard em vaig convertir en mestra d’escola bressol. El nom de l’escola és Escola Mare de Totes les Nacions (Mother of All Nation School). 

     En aquesta escola hi ha nens molt bons i intel·ligents que tenen entre dos i sis anys. Aquesta escola va ser creada per a kindergarten 2, i jo era mestra de kindergarten 2. Acull un programa anomenat ‘READ CAMP’, que era un programa que fem cada agost, que és el període de vacances més llarg del sistema escolar de Ghana. És per ensenyar als nens, tant a estudiants de dins com de fora, a llegir. 

    Després vaig viatjar a Barcelona per estudiar-hi català i castellà, per continuar la meva formació i veure si puc tenir l’oportunitat de ser mestra d’escola de nens, perquè m’agraden molt, i estic disposada a estudiar molt per arribar-hi. 

       

     

    Article complet

  • Les tribus dels Xerraires I i II

    Pep Boldú Roda 

    Voluntari del Voluntariat per la Llengua 

    LES TRIBUS DELS XERRAIRES I

    Els Tuvatxdí són una tribu que habita a les planes del Gran Setciències a la confluència del riu Saberut amb el seu afluent Mestretites. Es caracteritzen per les seves habilitats profètiques, que asseguren que provenen del seu Déu Esveiavení. Els Tuvatxdís  sempre estan a l’aguait per caçar algun comentari que els permeti abocar el seu do endevinatori. Per exemple, tu els dius: 

    “La meva mare, que té 94 anys, ha enganxat el coronavirus” 

     I els Tuvatxdís et contesten a l’acte:  

    “Veus? Ja t’ho vaig dir que vigilessis”. 

    Estan emparentats amb els Muveiavení, els Quetdeiajó i els Digamuamí. Els mataries a tots. 

     

    Els Aleshores provenen de les terres de l’Alt Circumloqui, a la depressió de la Xerrameca, uns paratges densament poblats per cotorres, que constitueixen la base de la seva alimentació. Asseguren que la seva adorada deessa Garlanxina els ha atorgat el do suprem de la parla. Però ignoren que la divinitat es va descuidar d’explicar-los la diferència entre “parlar” i “dialogar”. I és així que pateixen la irrefrenable pulsió de no cedir la paraula a l’interlocutor (que ells anomenen “interceptor”). Tenen un recurs infal·lible per no deixar parlar: quan et penses que ja han acabat la seva tirallonga verborreica, introdueixen el seu dramàtic “Aleshores…” per continuar amb el domini de la paraula i enfilar un altre llarg parlament…  I així successivament, fins que “l’interceptor” ja no pot més i es retira capcot a prendre una til·la.  

    Estan emparentats amb la tribu castellana dels Serrusdúbeda. 

     

    Els Nosesimentens són oriünds de la serralada de l’Entesa Pretensiosa. La seva parla es caracteritza per un discurs llarg i monòton, farcit de pensaments que semblen originals i profunds, però que provenen sempre d’un cunyadisme militant. En comptes de parlar, pontifiquen, només els falta el púlpit i la sotana. Et deixen anar la ximpleria beneita més evident, per guarnir-la tot seguit amb el seu característic “No sé si m’entens”. Per exemple, et diuen:  

    Aquests del PSOE es pensen que ens la mamem, no sé si m’entens”.  

    Són parents propers dels Maxpliku i dels Perkementenguis. 

     

    Els Maxpliku, també anomenats Nosesimaxpliku, són nadius dels massissos Inenarrables, a l’Estat de la Xerrera Confusa. Són molt coneguts per la seva peculiar idiosincràsia, caracteritzada per la sospita que tenen que ningú els entén prou bé. I sap greu dir-ho, però tenen raó, perquè fan llargs parlaments que volen ser molt didàctics i entenedors, però que en realitat són foscos circumloquis sense cap ni peus. Com que no són ximples del tot i s’ensumen que s’expliquen bastant malament, van farcint el seu discurs d’abundants “M’explico?” (amb la variant molt usada de “No sé si m’explico”), com si els seus interlocutors fossin infants ignorants, no sé si m’explico. 

     

    LES TRIBUS DELS XERRAIRES II

    Els Muveiavaní són naturals de l’estuari de la Premonició, a prop de la llacuna del Melasellarga. Són persones a qui no els agraden els imprevistos i les sorpreses, i les afronten com si ja les sabessin de bell antuvi. Però és clar, les coses inesperades ni se saben ni s’esperen perquè, si no, no serien coses inesperades. Això s’entén, oi? Doncs els Muveiavení no ho entenen. Perquè no accepten el seu destí, que els condemna a ser eternament sorpresos, i tampoc accepten que la sorpresa els sorprengui, ja em diràs tu. I de seguida et fan veure que ja sabien que la sorpresa no els sorprendria, i per això t’interrompen sempre amb el seu famós “M’ho veia venir”. D’aquí el seu patronímic col·loquial Muveiavení. Per exemple, tu els dius: 

    “Al meu fill, que ha tingut més de sis xicotes, ara resulta que li agraden els homes.” 

    I la resposta: 

    “M’ho veia venir.” 

    Quan els Muveiavenís s’emparenten amb els Tuvatxdí o amb els Quetdeiajó tenen una descendència  digna d’eutanàsia preventiva. 

     

    Els Tranquiii provenen del sot dels Torracollons, dins la Reserva dels Nervis. Són una tribu aparentment pacífica, però que amaga una enorme agressivitat larvada. Quan parlen amb algú, van intercalant a la conversa el repulsiu adjectiu “tranquiiii” de forma permanent i progressiva. Per exemple, tu els dius:  

    -“No sé pas què farem, ens han posat un ERTO a la meva dona i a mi…”  

    Resposta 

    -“Tranquiiii”.  

    -“Però és que no podem pagar el lloguer, i tenim una amenaça de desnonament…”  

    Resposta 

    -“Tranquiiiii…”   

    “I la nostra filla ha agafat una depressió i està en tractament…”  

    Resposta: 

    Tranquiiiii, col·lega, tot  això se supera”. 

     I tu, que havies començat la conversa tan tranquil, et vas escalfant i al final perds els nervis, amb la qual cosa els acabes donant la raó. Merda. 

     

    Els Paralkarru habiten les fondalades del Carro Encallat i adoren la Mare de Déu de l’Aturada. Tenen un discurs bastant gris i mediocre, gris ocre, en diríem, i no suporten altres tipus de discursos més brillants. Per això, quan el seu interlocutor els exposa un argument o una opinió que veuen massa ben fonamentada, van disparant la seva bateria de Paralkarrus, estratègicament posicionats dins la conversa per tal de destrossar el discurs contrari. Els mestissos encreuats de Paralkarrus amb Tranquiiiiis són conversadors terribles, capaços de fer perdre els estreps a un campió d’equitació. 

     

    Els Ketdeiaió habiten les estepes de Setciències, regades pel riu Quemasdedí. Tenen la necessitat vital de reafirmar-se contínuament.  

    Per exemple, tu els dius:  

    “Hostitú, com va ploure ahir!”  

    I ells, que no t’havien dit res de res al respecte, et contesten:  

    “Què et deia jo?”. 

     I tu et quedes sense paraules, és clar.  

    Els Ketadeiaió estan emparentats amb els Tuvatxdí, els Muveiavení , els Digamuamí i els Tudikjó, tribus confinades a la Reserva del Joensemés. 

    Article complet

  • La vida és inassolible sense emocions 

    Ada Castro Paredes 

    Aprenenta del Voluntariat per la Llengua 

    En un món ple de sentiments on les emocions formen part de la nostra rutina, són dutes a terme amb l’objectiu d’aconseguir que tant allò que sentim com allò que pensem puguem expressar-ho de manera beneficiosa. Aquestes emocions que es reflecteixen en les nostres accions provocades per elements exteriors i originades internament orienten el nostre comportament amb l’objectiu d’engrandir la probabilitat de supervivència actuant de manera oportuna. Enfilar el fil de cada emoció amb la finalitat d’embastar cada situació ens comporta reaccionar amb millor exactitud i raonar els fets generant un bon estat d’ànim per a un mateix i per als que ens envolten. Les emocions són importants i és necessari que es treballin a l’escola de forma longitudinal. L’educació emocional influeix en el desenvolupament dels alumnes, tant a nivell cognitiu i físic com social ja que incentiva la motivació, predisposa a actituds més positives, i millora les relacions amb els seus parells. Hi ha pilars que ens ajuden a gestionar aquests sentiments com són l’afecte, vincle que s’hauria de crear amb l’alumne per donar-li l’oportunitat que obtingui confiança de si mateix, del seu entorn i esdevingui un ésser comunicador totalment lliure i autònom. La seguretat és un altre pilar perquè l’alumne trenqui el gel i aprengui que cada emoció té una explicació que ell mateix podrà resoldre. L’autoconcepte ajuda a conèixer-se i saber la imatge que té un de si mateix, apreciar tots els successos i saber fins on pot danyar i utilitzar el sentit d’autocontrol. Amb aquests pilars l’alumne es podrà desenvolupar de manera òptima fent ús de bones conductes i habilitats socials per distingir les emocions en el moment adequat, el lloc adequat i amb la persona adequada; amb aquests instints naturals sense perdre els valors tan importants com ara el respecte, la solidaritat i l’empatia.  

     

    A les escoles on els alumnes i les alumnes porten una motxilla carregada d’il·lusions manejat per interessos econòmics i supeditat a ells no són gens fàcil deixar-la anar perquè en formen part. L’alumnat sempre estarà disposat a rebre la teva ajuda per descarregar aquesta motxilla, només que li estenguis la mà, ell o ella estarà obert a expressar això que el reprimeix i a rebre aquestes eines perquè per si mateix prengui les regnes en els seus assumptes emocionals. És el moment d’iniciar des de l’escola que els alumnes de la infància fins a la joventut que “són el present” es realitzin com a persones com a éssers de bé en valors, actitud, habilitats comunicatives, en raonaments lògics per enfrontar la vida perquè amb aquest bon pensar i bona actitud es conduirà pel camí del coneixement. “Primer realitzar-se com a persona com a ésser de societat, de bones actituds, conductes i a posteriori per si sol tindrà un ampli coneixement del món”  

     

    Portar amb un mateix una actitud positiva a classe indubtablement encomana una bona energia, “l’alegria” estimula els altres i fins i tot a qui  necessita despertar més aquesta curiositat d’enfrontar i afrontar cada desig de descobrir, de conèixer tot allò que cregui interessant per al seu desenvolupament integral i que l’afavoreixi perquè en prengui coneixement. Si es dona el cas, que n’hi ha, que l’alumne no aconsegueix aquest propòsit indubtablement se sentirà “trist”, aquesta emoció l’ajudarà a reconèixer aquestes debilitats per millorar-les. En determinades circumstàncies hi ha persones que solen enfadar-se, tenir ira… doncs aquí intervenen algunes eines com la comunicació i la raó que ens ajuda a ubicar aquestes causes, fets que van produir aquest enuig per entendre-les; aquesta emoció cal tractar-la sempre quan la persona es troba més calmada. I quan per la seva ment vol anar a buscar un altre objectiu, llavors tindrà por que no li vagi bé, de sentir-se frustrat i intentarà posar més de si mateix per aconseguir-ho, per això és important que les persones coneguin i passin per totes les emocions, per gestionar-les amb diferents eines amb repertori de paraules, conceptes que l’ajudaran a triar el més apropiat. El que no sap és que utilitzar i empoderar-se amb diverses eines tindrà aquesta sorpresa inesperada que podrà enfrontar cada emoció amb la convicció de sentir-se capaç, competent de gestionar-la, més ben dit haver portat una educació emocional per obtenir una intel·ligència emocional. Cal recalcar que aquestes emocions que flueixen del nostre interior van d’acord al caràcter de cadascú, és com si jo llenço un globus ple d’aigua, algun esclatarà més fort que un altre perquè depèn de com de gran sigui el globus, de quanta quantitat d’aigua tingui dins i depèn de quanta força s’utilitzi perquè en l’impacte el globus es rebenti o no es rebenti i que pugui esquitxar aquesta aigua a tot allò que l’envolta.  

     

    Des d’aquí insisteixo que la nostra societat és tan diversificada i contrastada que hauríem d’estar assajades, preparades per a aquesta vida imprevisible. 

      

    Heus aquí una història basada en la meva experiència professional com a pedagoga infantil: Un dia a una escola on els nens i nenes jugaven molt alegres va arribar Paquito un nen que no li era tan fàcil integrar-se al grup, a l’escola, és clar en aquell moment per a ell no hi havia res pel simple fet de no estar amb els de casa seva, se sentia trist. Va començar a plorar perquè volia tornar amb la seva família i tancava els seus ullets i plorava i plorava, en aquell moment se sentia sol (tenia por); aquí evidentment la mestra va acostar-se a preguntar-li per què se sentia així, amb una veu suau i dolça li va dir: “Hola, Paquito, aquí hi ha molts nens i nenes com tu que han vingut a jugar, a passejar als tobogans, a córrer al pati, a construir blocs, a jugar amb els cotxets…”. En aquell moment Paquito es va alegrar, sospirava amb el consol que rebia de la seva mestra. A l’aula es va formar una petita assemblea on van arribar a una raó i una conclusió. La mestra va suggerir a Paquito d’anar al sofà de l’entrada sense saber, el nen, que des de l’escola van trucar a casa seva. Paquito va mirar cap a la porta i va veure la seva mare amb careta de sorpresa, va somriure a la seva mestra i alhora va abraçar la seva mare.  

     

    Hi ha diverses històries que es presenten cada dia a les escoles, són moments valuosos perquè les mestres eduquin aquestes emocions.  

     

     

     

    Article complet

  • Premis Pescamots de Torelló 2022

    Divendres 22 d’abril es van lliurar els guardons de la segona convocatòria del Pescamots.cat de l’ADET i l’OC de Torelló.

    L’acte va tenir lloc al teatre Cirvianum de Torelló en el marc del lliurament dels diferents premis que l’Associació d’Estudis Torellonencs (ADET) atorga cada any i ha anat a càrrec de Rosa Sayós, en representació de l’ADET, i d’Assumpta Grabolosa, directora del CNL d’Osona. 

    Llegiu aquí la notícia  i mireu aquí les fotos de l’acte

    En aquest espai podreu trobar-hi tots els textos que van presentar tant alumnes dels cursos de català com participants del Voluntariat per la Llengua. 

    Article complet

  • El meu país

    de María Eugenia Marín Castanyeda (nivell de bàsic 2)

     

    Colòmbia és un país format per 32 departaments en què es pot trobar una gran diversitat ètnica colombiana com els blancs, negres, mestissos i una dotzena de grups indígenes que conviuen al país compartint les seves arrels. Colòmbia és el segon país més poblat del subcontinent després del Brasil.

    Colòmbia és gran i bonic, a Colòmbia podem trobar tantes coses i tants llocs, llocs on visitar i conèixer, on anar i gaudir de la seva bellesa. A Colòmbia podem gaudir de la nostra gran varietat de cultures i de la nostra gran varietat de paisatges.

    Podem trobar bells llocs turístics i gaudir dels seus paisatges com són la vall de l’Odora que es troba a tan sols uns quilòmetres del municipi de Salento i és un dels atractius naturals més importants de l’Eix cafeter i de la meva ciutat natal.

    També ens podem trobar amb els diferents sabors dels menjars típics que representen Colòmbia i cada ciutat i una d’elles és la safata paisa considerat el plat representatiu de Colòmbia.

    Seure a parlar amb els nostres avis és riure i sobretot aprendre, ja que els nostres avis han vist tantes coses i mai deixen de creure que aquest tros de terra és la perfecció.

    A Colòmbia tot és alegria. En aquest meravellós tros de terra la gent és riallera, humil i treballadora, la gent és entusiasta i apassionada pel que fa.

    A Colòmbia respirem cafè i prenem cafè, els nostres pagesos conreen de la millor manera i mai falta un gran somriure en els seus rostres, és una cosa que els caracteritza.

    Colòmbia és un país amb una gran diversitat d’ètnies i cultures, Colòmbia és, és simplement un gran país.

    Viure a Colòmbia, viure a la zona andina és dia rere dia sentir l’olor de cafè i el riure de la gent. Pereira queren dona festera y morena (on la gent s’estima i les dones són festeres i morenes), ciutat de les portes obertes, aquí es rep a tothom amb els braços oberts i això sí, amb un bon cafè.

    Colòmbia també és per a la seva gent, per a la seva gent que tira pel dret, per a la seva gent amb somnis i amb ganes de dia rere dia sortir a lluitar.

    Colòmbia és gran i bonic, aquest tros de terra és un gran paradís i viure aquí és un absolut privilegi i jo, jo soc colombiana de cor.

    Article complet

  • Carta a un amic

    de Carolina Rodriguez Valencia (nivell de bàsic 2)

     

    Hola amiga,

    Soc la Carolina, visc a Torelló, Barcelona.

    El poble és petit, però és molt bonic. Té moltes muntanyes i llocs on pots anar a caminar.

    Els paisatges són bonics, a la primavera hi ha moltes flors de molts colors i formes. A l’estiu fa molta calor, m’agrada molt perquè pots anar a la platja.

    M’agrada el tren per anar a conèixer altres pobles, és molt ràpid. M’agrada sortir a prendre cafè o una copa en un bar, l’atenció és molt agradable.

    Abans vivia a Colòmbia, a la meva ciutat Pereira hi ha coses diferents, no tenim les quatre estacions de l’any. La platja no és a prop de la meva ciutat, però sí que hi ha paisatges molt bonics i les persones són molt agradables, i el menjar és deliciós.

    Una abraçada,

    Article complet

  • Rastre de guerra i mort

    de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

     

    “El pare ha sigut atacat”… i una fredor va recórrer el meu cos. De cop ho vaig veure tot negre, tan sols era conscient d’una por tan fosca, d’aquella que lluita contra una esperança tan dèbil. Dies eterns d’angoixa, sense ganes de menjar, només pensant en tu i en la mare, desitjant que tot sigui un ensurt. La mare va haver de fugir, la van amagar en Els Ficus amb les petites i el seu fill gran.

    Quatre draps en una maleta i vaig cap a tu. El viatge més trist de la vida, ni tan sols vas esperar l’abordatge, el teu cor no va poder més. Aquella fredor es va transformar en dolor i la por en el suplici més gran de l’ànima. Quin viatge més llarg, esperant i esperant asseguda, sense parar mai de plorar.

    Una abraçada a la mare i tothom arrenca plorar. “No hi ha temps -em diu en Josep- anem a acomiadar el pare, a dir-li l’últim adeu”. Te’n vas en un cotxe tan maco!, tu! Que no volies canviar ni les rodes del teu trasto quan ja era un perill!

    Unes flors per acompanyar el record del dia que et van operar. No sabia què fer per alleujar el teu mal. “Papa, si pogués et donaria el meu cor”, i tu em vas respondre: “Jo et donaria el meu perquè en tinguis dos”. Eres molt rar pare, impredictible, sorprenent fins i tot per marxar. T’has volgut quedar sota un arbre, a l’ombra perquè el sol et feia mal.

    Tornem sobre les nostres petjades, la mare al seu refugi, en Josep amb els seus fills. El petit i jo cap a casa que la nena no podia venir, es va quedar amagada, sola, en una casa tan gran; també havia sigut atacada i estava morta de por.

    És trist arribar a casa sabent que el pare no hi és. No tinc ni l’habitació preparada, perquè l’Amàlia també va marxar, plorant, tot i que no volia, però… “Arreplega’t on puguis, només són nets els llençols”. Mai havia vist així casa nostra, amb tot tirat per terra, quin desordre, quanta brutícia! Per aquí ha passat una guerra, deixant el seu rastre de mort. El temps s’ha paralitzat enmig d’una lluita titànica i una fugida veloç.

    Roba, antibiòtics, palanganes, xeringues, sabons… tot barrejat; senyals de desesperació. No hi ha res per menjar, tot s’ha fet malbé, fins i tot el cafè s’ha florit. Tampoc es pot cuinar, no hi ha res net i tot representa un risc; només hi ha les empremtes de la maleïda mort. S’ha emportat l’alegria i les ganes de celebrar.

    No hi ha temps per pair aquesta pèrdua, el petit ja evidencia l’atac; el valent, el que va acompanyar el pare fins al final, el que va sentir les seves últimes paraules, el que li va dir “aquí seré quan tu surtis”. Aviat el gran també seria atacat, sembla que no acaba mai el malson. Morts i morts cada dia, que trist aquesta guerra sense fi.

    Article complet

  • Massa d’hora per marxar

    de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

     

     

     

     

    Has marxat massa d’hora,

    Encara són tendres les mongetes,

    Acaba de brotar l’alfàbrega

    I al raïm li queden anys.

     

    No tastaràs el nou julivert,

    Ni l’arròs que espera el coriandre.

    S’està assecant el romaní

    I les flors acomiaden l’estiu.

     

    Amb sort aguantarà el gerani,

    Tan fort, tan verd i tan vermell

    I els cactus amb les seves espines,

    Esperant la primavera per florir.

     

    No sé si és massa d’hora,

    Potser és el temps just;

    No sé si has trigat gaire,

    Només sé que ja has marxat

    Article complet

Categories

Històric

Enllaços

Núvol d'etiquetes

anècdota català contes elemental internacional literatura llegenda llengua microrelat microrrelats multicultural rondalla rondalles tradició