Les tribus dels Xerraires I i II

Pescamots, Premis Pescamots 2022 de Torelló

Pep Boldú Roda 

Voluntari del Voluntariat per la Llengua 

LES TRIBUS DELS XERRAIRES I

Els Tuvatxdí són una tribu que habita a les planes del Gran Setciències a la confluència del riu Saberut amb el seu afluent Mestretites. Es caracteritzen per les seves habilitats profètiques, que asseguren que provenen del seu Déu Esveiavení. Els Tuvatxdís  sempre estan a l’aguait per caçar algun comentari que els permeti abocar el seu do endevinatori. Per exemple, tu els dius: 

“La meva mare, que té 94 anys, ha enganxat el coronavirus” 

 I els Tuvatxdís et contesten a l’acte:  

“Veus? Ja t’ho vaig dir que vigilessis”. 

Estan emparentats amb els Muveiavení, els Quetdeiajó i els Digamuamí. Els mataries a tots. 

 

Els Aleshores provenen de les terres de l’Alt Circumloqui, a la depressió de la Xerrameca, uns paratges densament poblats per cotorres, que constitueixen la base de la seva alimentació. Asseguren que la seva adorada deessa Garlanxina els ha atorgat el do suprem de la parla. Però ignoren que la divinitat es va descuidar d’explicar-los la diferència entre “parlar” i “dialogar”. I és així que pateixen la irrefrenable pulsió de no cedir la paraula a l’interlocutor (que ells anomenen “interceptor”). Tenen un recurs infal·lible per no deixar parlar: quan et penses que ja han acabat la seva tirallonga verborreica, introdueixen el seu dramàtic “Aleshores…” per continuar amb el domini de la paraula i enfilar un altre llarg parlament…  I així successivament, fins que “l’interceptor” ja no pot més i es retira capcot a prendre una til·la.  

Estan emparentats amb la tribu castellana dels Serrusdúbeda. 

 

Els Nosesimentens són oriünds de la serralada de l’Entesa Pretensiosa. La seva parla es caracteritza per un discurs llarg i monòton, farcit de pensaments que semblen originals i profunds, però que provenen sempre d’un cunyadisme militant. En comptes de parlar, pontifiquen, només els falta el púlpit i la sotana. Et deixen anar la ximpleria beneita més evident, per guarnir-la tot seguit amb el seu característic “No sé si m’entens”. Per exemple, et diuen:  

“Aquests del PSOE es pensen que ens la mamem, no sé si m’entens”.  

Són parents propers dels Maxpliku i dels Perkementenguis. 

 

Els Maxpliku, també anomenats Nosesimaxpliku, són nadius dels massissos Inenarrables, a l’Estat de la Xerrera Confusa. Són molt coneguts per la seva peculiar idiosincràsia, caracteritzada per la sospita que tenen que ningú els entén prou bé. I sap greu dir-ho, però tenen raó, perquè fan llargs parlaments que volen ser molt didàctics i entenedors, però que en realitat són foscos circumloquis sense cap ni peus. Com que no són ximples del tot i s’ensumen que s’expliquen bastant malament, van farcint el seu discurs d’abundants “M’explico?” (amb la variant molt usada de “No sé si m’explico”), com si els seus interlocutors fossin infants ignorants, no sé si m’explico. 

 

LES TRIBUS DELS XERRAIRES II

Els Muveiavaní són naturals de l’estuari de la Premonició, a prop de la llacuna del Melasellarga. Són persones a qui no els agraden els imprevistos i les sorpreses, i les afronten com si ja les sabessin de bell antuvi. Però és clar, les coses inesperades ni se saben ni s’esperen perquè, si no, no serien coses inesperades. Això s’entén, oi? Doncs els Muveiavení no ho entenen. Perquè no accepten el seu destí, que els condemna a ser eternament sorpresos, i tampoc accepten que la sorpresa els sorprengui, ja em diràs tu. I de seguida et fan veure que ja sabien que la sorpresa no els sorprendria, i per això t’interrompen sempre amb el seu famós “M’ho veia venir”. D’aquí el seu patronímic col·loquial Muveiavení. Per exemple, tu els dius: 

“Al meu fill, que ha tingut més de sis xicotes, ara resulta que li agraden els homes.” 

I la resposta: 

“M’ho veia venir.” 

Quan els Muveiavenís s’emparenten amb els Tuvatxdí o amb els Quetdeiajó tenen una descendència  digna d’eutanàsia preventiva. 

 

Els Tranquiii provenen del sot dels Torracollons, dins la Reserva dels Nervis. Són una tribu aparentment pacífica, però que amaga una enorme agressivitat larvada. Quan parlen amb algú, van intercalant a la conversa el repulsiu adjectiu “tranquiiii” de forma permanent i progressiva. Per exemple, tu els dius:  

-“No sé pas què farem, ens han posat un ERTO a la meva dona i a mi…”  

Resposta:  

-“Tranquiiii”.  

-“Però és que no podem pagar el lloguer, i tenim una amenaça de desnonament…”  

Resposta:  

-“Tranquiiiii…”   

“I la nostra filla ha agafat una depressió i està en tractament…”  

Resposta: 

“Tranquiiiii, col·lega, tot  això se supera”. 

 I tu, que havies començat la conversa tan tranquil, et vas escalfant i al final perds els nervis, amb la qual cosa els acabes donant la raó. Merda. 

 

Els Paralkarru habiten les fondalades del Carro Encallat i adoren la Mare de Déu de l’Aturada. Tenen un discurs bastant gris i mediocre, gris ocre, en diríem, i no suporten altres tipus de discursos més brillants. Per això, quan el seu interlocutor els exposa un argument o una opinió que veuen massa ben fonamentada, van disparant la seva bateria de Paralkarrus, estratègicament posicionats dins la conversa per tal de destrossar el discurs contrari. Els mestissos encreuats de Paralkarrus amb Tranquiiiiis són conversadors terribles, capaços de fer perdre els estreps a un campió d’equitació. 

 

Els Ketdeiaió habiten les estepes de Setciències, regades pel riu Quemasdedí. Tenen la necessitat vital de reafirmar-se contínuament.  

Per exemple, tu els dius:  

“Hostitú, com va ploure ahir!”  

I ells, que no t’havien dit res de res al respecte, et contesten:  

“Què et deia jo?”. 

 I tu et quedes sense paraules, és clar.  

Els Ketadeiaió estan emparentats amb els Tuvatxdí, els Muveiavení , els Digamuamí i els Tudikjó, tribus confinades a la Reserva del Joensemés. 

La vida és inassolible sense emocions 

Pescamots, Premis Pescamots 2022 de Torelló

Ada Castro Paredes 

Aprenenta del Voluntariat per la Llengua 

En un món ple de sentiments on les emocions formen part de la nostra rutina, són dutes a terme amb l’objectiu d’aconseguir que tant allò que sentim com allò que pensem puguem expressar-ho de manera beneficiosa. Aquestes emocions que es reflecteixen en les nostres accions provocades per elements exteriors i originades internament orienten el nostre comportament amb l’objectiu d’engrandir la probabilitat de supervivència actuant de manera oportuna. Enfilar el fil de cada emoció amb la finalitat d’embastar cada situació ens comporta reaccionar amb millor exactitud i raonar els fets generant un bon estat d’ànim per a un mateix i per als que ens envolten. Les emocions són importants i és necessari que es treballin a l’escola de forma longitudinal. L’educació emocional influeix en el desenvolupament dels alumnes, tant a nivell cognitiu i físic com social ja que incentiva la motivació, predisposa a actituds més positives, i millora les relacions amb els seus parells. Hi ha pilars que ens ajuden a gestionar aquests sentiments com són l’afecte, vincle que s’hauria de crear amb l’alumne per donar-li l’oportunitat que obtingui confiança de si mateix, del seu entorn i esdevingui un ésser comunicador totalment lliure i autònom. La seguretat és un altre pilar perquè l’alumne trenqui el gel i aprengui que cada emoció té una explicació que ell mateix podrà resoldre. L’autoconcepte ajuda a conèixer-se i saber la imatge que té un de si mateix, apreciar tots els successos i saber fins on pot danyar i utilitzar el sentit d’autocontrol. Amb aquests pilars l’alumne es podrà desenvolupar de manera òptima fent ús de bones conductes i habilitats socials per distingir les emocions en el moment adequat, el lloc adequat i amb la persona adequada; amb aquests instints naturals sense perdre els valors tan importants com ara el respecte, la solidaritat i l’empatia.  

 

A les escoles on els alumnes i les alumnes porten una motxilla carregada d’il·lusions manejat per interessos econòmics i supeditat a ells no són gens fàcil deixar-la anar perquè en formen part. L’alumnat sempre estarà disposat a rebre la teva ajuda per descarregar aquesta motxilla, només que li estenguis la mà, ell o ella estarà obert a expressar això que el reprimeix i a rebre aquestes eines perquè per si mateix prengui les regnes en els seus assumptes emocionals. És el moment d’iniciar des de l’escola que els alumnes de la infància fins a la joventut que “són el present” es realitzin com a persones com a éssers de bé en valors, actitud, habilitats comunicatives, en raonaments lògics per enfrontar la vida perquè amb aquest bon pensar i bona actitud es conduirà pel camí del coneixement. “Primer realitzar-se com a persona com a ésser de societat, de bones actituds, conductes i a posteriori per si sol tindrà un ampli coneixement del món”  

 

Portar amb un mateix una actitud positiva a classe indubtablement encomana una bona energia, “l’alegria” estimula els altres i fins i tot a qui  necessita despertar més aquesta curiositat d’enfrontar i afrontar cada desig de descobrir, de conèixer tot allò que cregui interessant per al seu desenvolupament integral i que l’afavoreixi perquè en prengui coneixement. Si es dona el cas, que n’hi ha, que l’alumne no aconsegueix aquest propòsit indubtablement se sentirà “trist”, aquesta emoció l’ajudarà a reconèixer aquestes debilitats per millorar-les. En determinades circumstàncies hi ha persones que solen enfadar-se, tenir ira… doncs aquí intervenen algunes eines com la comunicació i la raó que ens ajuda a ubicar aquestes causes, fets que van produir aquest enuig per entendre-les; aquesta emoció cal tractar-la sempre quan la persona es troba més calmada. I quan per la seva ment vol anar a buscar un altre objectiu, llavors tindrà por que no li vagi bé, de sentir-se frustrat i intentarà posar més de si mateix per aconseguir-ho, per això és important que les persones coneguin i passin per totes les emocions, per gestionar-les amb diferents eines amb repertori de paraules, conceptes que l’ajudaran a triar el més apropiat. El que no sap és que utilitzar i empoderar-se amb diverses eines tindrà aquesta sorpresa inesperada que podrà enfrontar cada emoció amb la convicció de sentir-se capaç, competent de gestionar-la, més ben dit haver portat una educació emocional per obtenir una intel·ligència emocional. Cal recalcar que aquestes emocions que flueixen del nostre interior van d’acord al caràcter de cadascú, és com si jo llenço un globus ple d’aigua, algun esclatarà més fort que un altre perquè depèn de com de gran sigui el globus, de quanta quantitat d’aigua tingui dins i depèn de quanta força s’utilitzi perquè en l’impacte el globus es rebenti o no es rebenti i que pugui esquitxar aquesta aigua a tot allò que l’envolta.  

 

Des d’aquí insisteixo que la nostra societat és tan diversificada i contrastada que hauríem d’estar assajades, preparades per a aquesta vida imprevisible. 

  

Heus aquí una història basada en la meva experiència professional com a pedagoga infantil: Un dia a una escola on els nens i nenes jugaven molt alegres va arribar Paquito un nen que no li era tan fàcil integrar-se al grup, a l’escola, és clar en aquell moment per a ell no hi havia res pel simple fet de no estar amb els de casa seva, se sentia trist. Va començar a plorar perquè volia tornar amb la seva família i tancava els seus ullets i plorava i plorava, en aquell moment se sentia sol (tenia por); aquí evidentment la mestra va acostar-se a preguntar-li per què se sentia així, amb una veu suau i dolça li va dir: “Hola, Paquito, aquí hi ha molts nens i nenes com tu que han vingut a jugar, a passejar als tobogans, a córrer al pati, a construir blocs, a jugar amb els cotxets…”. En aquell moment Paquito es va alegrar, sospirava amb el consol que rebia de la seva mestra. A l’aula es va formar una petita assemblea on van arribar a una raó i una conclusió. La mestra va suggerir a Paquito d’anar al sofà de l’entrada sense saber, el nen, que des de l’escola van trucar a casa seva. Paquito va mirar cap a la porta i va veure la seva mare amb careta de sorpresa, va somriure a la seva mestra i alhora va abraçar la seva mare.  

 

Hi ha diverses històries que es presenten cada dia a les escoles, són moments valuosos perquè les mestres eduquin aquestes emocions.  

 

 

 

Premis Pescamots de Torelló 2022

Pescamots, Premis Pescamots 2022 de Torelló

Divendres 22 d’abril es van lliurar els guardons de la segona convocatòria del Pescamots.cat de l’ADET i l’OC de Torelló.

L’acte va tenir lloc al teatre Cirvianum de Torelló en el marc del lliurament dels diferents premis que l’Associació d’Estudis Torellonencs (ADET) atorga cada any i ha anat a càrrec de Rosa Sayós, en representació de l’ADET, i d’Assumpta Grabolosa, directora del CNL d’Osona. 

Llegiu aquí la notícia  i mireu aquí les fotos de l’acte

En aquest espai podreu trobar-hi tots els textos que van presentar tant alumnes dels cursos de català com participants del Voluntariat per la Llengua. 

El meu país

Premis Pescamots 2021 de Torelló

de María Eugenia Marín Castanyeda (nivell de bàsic 2)

 

Colòmbia és un país format per 32 departaments en què es pot trobar una gran diversitat ètnica colombiana com els blancs, negres, mestissos i una dotzena de grups indígenes que conviuen al país compartint les seves arrels. Colòmbia és el segon país més poblat del subcontinent després del Brasil.

Colòmbia és gran i bonic, a Colòmbia podem trobar tantes coses i tants llocs, llocs on visitar i conèixer, on anar i gaudir de la seva bellesa. A Colòmbia podem gaudir de la nostra gran varietat de cultures i de la nostra gran varietat de paisatges.

Podem trobar bells llocs turístics i gaudir dels seus paisatges com són la vall de l’Odora que es troba a tan sols uns quilòmetres del municipi de Salento i és un dels atractius naturals més importants de l’Eix cafeter i de la meva ciutat natal.

També ens podem trobar amb els diferents sabors dels menjars típics que representen Colòmbia i cada ciutat i una d’elles és la safata paisa considerat el plat representatiu de Colòmbia.

Seure a parlar amb els nostres avis és riure i sobretot aprendre, ja que els nostres avis han vist tantes coses i mai deixen de creure que aquest tros de terra és la perfecció.

A Colòmbia tot és alegria. En aquest meravellós tros de terra la gent és riallera, humil i treballadora, la gent és entusiasta i apassionada pel que fa.

A Colòmbia respirem cafè i prenem cafè, els nostres pagesos conreen de la millor manera i mai falta un gran somriure en els seus rostres, és una cosa que els caracteritza.

Colòmbia és un país amb una gran diversitat d’ètnies i cultures, Colòmbia és, és simplement un gran país.

Viure a Colòmbia, viure a la zona andina és dia rere dia sentir l’olor de cafè i el riure de la gent. Pereira queren dona festera y morena (on la gent s’estima i les dones són festeres i morenes), ciutat de les portes obertes, aquí es rep a tothom amb els braços oberts i això sí, amb un bon cafè.

Colòmbia també és per a la seva gent, per a la seva gent que tira pel dret, per a la seva gent amb somnis i amb ganes de dia rere dia sortir a lluitar.

Colòmbia és gran i bonic, aquest tros de terra és un gran paradís i viure aquí és un absolut privilegi i jo, jo soc colombiana de cor.

Carta a un amic

Premis Pescamots 2021 de Torelló

de Carolina Rodriguez Valencia (nivell de bàsic 2)

 

Hola amiga,

Soc la Carolina, visc a Torelló, Barcelona.

El poble és petit, però és molt bonic. Té moltes muntanyes i llocs on pots anar a caminar.

Els paisatges són bonics, a la primavera hi ha moltes flors de molts colors i formes. A l’estiu fa molta calor, m’agrada molt perquè pots anar a la platja.

M’agrada el tren per anar a conèixer altres pobles, és molt ràpid. M’agrada sortir a prendre cafè o una copa en un bar, l’atenció és molt agradable.

Abans vivia a Colòmbia, a la meva ciutat Pereira hi ha coses diferents, no tenim les quatre estacions de l’any. La platja no és a prop de la meva ciutat, però sí que hi ha paisatges molt bonics i les persones són molt agradables, i el menjar és deliciós.

Una abraçada,

Rastre de guerra i mort

Premis Pescamots 2021 de Torelló

de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

 

“El pare ha sigut atacat”… i una fredor va recórrer el meu cos. De cop ho vaig veure tot negre, tan sols era conscient d’una por tan fosca, d’aquella que lluita contra una esperança tan dèbil. Dies eterns d’angoixa, sense ganes de menjar, només pensant en tu i en la mare, desitjant que tot sigui un ensurt. La mare va haver de fugir, la van amagar en Els Ficus amb les petites i el seu fill gran.

Quatre draps en una maleta i vaig cap a tu. El viatge més trist de la vida, ni tan sols vas esperar l’abordatge, el teu cor no va poder més. Aquella fredor es va transformar en dolor i la por en el suplici més gran de l’ànima. Quin viatge més llarg, esperant i esperant asseguda, sense parar mai de plorar.

Una abraçada a la mare i tothom arrenca plorar. “No hi ha temps -em diu en Josep- anem a acomiadar el pare, a dir-li l’últim adeu”. Te’n vas en un cotxe tan maco!, tu! Que no volies canviar ni les rodes del teu trasto quan ja era un perill!

Unes flors per acompanyar el record del dia que et van operar. No sabia què fer per alleujar el teu mal. “Papa, si pogués et donaria el meu cor”, i tu em vas respondre: “Jo et donaria el meu perquè en tinguis dos”. Eres molt rar pare, impredictible, sorprenent fins i tot per marxar. T’has volgut quedar sota un arbre, a l’ombra perquè el sol et feia mal.

Tornem sobre les nostres petjades, la mare al seu refugi, en Josep amb els seus fills. El petit i jo cap a casa que la nena no podia venir, es va quedar amagada, sola, en una casa tan gran; també havia sigut atacada i estava morta de por.

És trist arribar a casa sabent que el pare no hi és. No tinc ni l’habitació preparada, perquè l’Amàlia també va marxar, plorant, tot i que no volia, però… “Arreplega’t on puguis, només són nets els llençols”. Mai havia vist així casa nostra, amb tot tirat per terra, quin desordre, quanta brutícia! Per aquí ha passat una guerra, deixant el seu rastre de mort. El temps s’ha paralitzat enmig d’una lluita titànica i una fugida veloç.

Roba, antibiòtics, palanganes, xeringues, sabons… tot barrejat; senyals de desesperació. No hi ha res per menjar, tot s’ha fet malbé, fins i tot el cafè s’ha florit. Tampoc es pot cuinar, no hi ha res net i tot representa un risc; només hi ha les empremtes de la maleïda mort. S’ha emportat l’alegria i les ganes de celebrar.

No hi ha temps per pair aquesta pèrdua, el petit ja evidencia l’atac; el valent, el que va acompanyar el pare fins al final, el que va sentir les seves últimes paraules, el que li va dir “aquí seré quan tu surtis”. Aviat el gran també seria atacat, sembla que no acaba mai el malson. Morts i morts cada dia, que trist aquesta guerra sense fi.

Massa d’hora per marxar

Premis Pescamots 2021 de Torelló

de Lorena Vignolo (participant del Voluntariat per la Llengua)

 

 

 

 

Has marxat massa d’hora,

Encara són tendres les mongetes,

Acaba de brotar l’alfàbrega

I al raïm li queden anys.

 

No tastaràs el nou julivert,

Ni l’arròs que espera el coriandre.

S’està assecant el romaní

I les flors acomiaden l’estiu.

 

Amb sort aguantarà el gerani,

Tan fort, tan verd i tan vermell

I els cactus amb les seves espines,

Esperant la primavera per florir.

 

No sé si és massa d’hora,

Potser és el temps just;

No sé si has trigat gaire,

Només sé que ja has marxat

El 23 d’abril, dia de Sant Jordi

2020 Recull de poemes

 

Sant_Jordi_CPNL.mp4

Ja sabeu que Sant Jordi és un dia molt especial per als catalans (d’origen i d’adopció). És el dia en què tradicionalment regalem roses i llibres a les persones que estimem.

És el nostre dia dels enamorats, de les parelles. Però no estimem només les nostres parelles: pares, fills, germans, amics, veïns… comparteixen i omplen la nostra vida de sentit.

Per això des del Centre de Normalització Lingüística d’Osona us volem convidar a tots perquè aprofiteu l’excusa que Sant Jordi ens ofereix per fer-los saber que els estimeu. No tenim res més nostre que l’amor que els oferim, un amor que cap coronavirus, cap confinament, ni cap crisi econòmica ens podrà prendre. No cal sortir de casa ni gastar diners per fer-li saber a algú que l’estimes, només cal un poema escrit a mà, una flor del balcó o dibuixada, un plat especial, un petó i una abraçada fets des de dins del cor, una trucada… poseu-hi imaginació! La felicitat és feta de petits detalls.

I, per si trieu l’opció del poema…  aquests dies us en penjarem alguns, a veure si us inspiren. Cliqueu a l’apartat comentari/respondre i digueu-nos si us agrada.

Comencem amb un poema que, de fet, és una cançó del cantautor Lluís Llach:

 

Que tinguem sort

Si em dius adeu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l’harmonia del seu cant.

 

Que tinguis sort

i que trobis el que t’ha mancat

amb mi.

 

Si em dius: “et vull”,

que el sol faci el dia molt més llarg,

i així, robar

temps al temps d’un rellotge aturat.

 

Que tinguem sort,

que trobem tot el que ens va mancar

ahir.

 

I així pren, i així pren

tot el fruit que et pugui donar

el camí que, a poc a poc,

escrius per demà.

Que demà, que demà 

mancarà el fruit de cada pas;

per això malgrat la boira, 

cal caminar.

 

Si vens amb mi,

no demanis un camí planer,

ni estels d’argent,

ni un demà ple de promeses, sols

un poc de sort,

i que la vida ens doni un camí 

ben llarg.

 

Lluís Llach

 

Discografia

  • I si canto trist (1974)
  • Camp del Barça, 6 de Juliol de 1985 (1985) 
  • Verges 2007 (2007)

 

Sentiu-la al Youtube en versions diferents:

https://www.youtube.com/watch?v=JzW4trGkVds (Lluís Llach) amb la lletra 

http://www.youtube.com/watch?v=Rl5IvJEJ3fs (Manu Guix)

http://www.youtube.com/watch?v=c98dGRfOoXw (Dani el Flaco)

 

També us volem convidar perquè hi afegiu els poemes d’amor que us agradin especialment, seran molt benvinguts. Només heu d’obrir un comentari nou i escriure-hi el poema. Vinga, us animeu?

Contes del nivell Elemental 1 2019

2019 Recull de contes de nivell ElementalEtiquetat , , , , , , , , , , ,

Contes del nivell Elemental 1 2019

Els alumnes de l’Elemental 1 d’aquest trimestre (setembre – desembre del 2019) han redactat aquests contes per participar en la publicació d’un llibret. N’hi ha de tradicionals, de personals i d’altres que no són contes sinó anècdotes. El primer es publicarà en paper per elecció dels mateixos alumnes, però la resta es podran llegir per sempre aquí.

Gaudiu-ne!

Un home blanc i un barquer

Un dia, un home blanc estava explorant un llac que es diu Muhazi. Molt satisfet amb la seva ciència, buscava ufanós en aquesta regió els secrets de la natura.

En una ocasió volia visitar l’altra banda del llac i va aconseguir la barca d’un barquer. El barquer va traslladar-se amb delicadesa amb els seus rems i semblava distret. De sobte, l’home blanc li va preguntar:

-Coneix la biologia o la física?

-No, senyor.

-Bé, vostè ha perdut un quart de la seva vida. Coneix les matemàtiques?

-No, senyor.

-Bé, vostè ha perdut una part molt important de la seva vida. Que saps alguna cosa sobre la història d’aquest món?

-No, senyor.

-Bé, vostè ha perdut una altra part important de la seva vida.

En aquell moment, un cop de vent va colpejar la barca, que no va resistir i va tombar-se al mig del llac fent caure als dos homes a l’aigua. El barquer va començar a nedar a la recerca de la costa; l’home blanc s’enfonsava sense remissió, cridant i lluitant per salvar-se a si mateix.

Llavors, el barquer li va preguntar:

-Senyor, coneix la natació?

-No, senyor.

-Bé, vostè ha perdut tota la seva vida.

 

                                                                                      Revocata Kanzayire, Elemental 1

 

 Llegenda de Zhongqiu Jie

La llegenda parla d’una dona anomenada Chang’e, la qual és esposa de Houyi. En aquells temps hi havia deu sols al cel, feia molta calor. Les collites estaven cremades i la gent no  podia sobreviure. Houyi va disparar nou sols, i al cel només en va quedar un, i la gent finalment va viure una vida normal. Per tan, la gent respectava a Houyi.

Ell sabia que una reina de la muntanya de Kunlun tenia un medicament per no morir, i el va aconseguir.

Houyi i Chang’e s’estimaven molt, ell no volia deixar la seva dona Chang’e i la gent. Així doncs, va demanar a la seva dona que guardés el medicament. Inesperadament, el seu aprenent Pengmeng, quan Houyi va sortir a caçar, va veure a Chang’e, i la va obligar a treure el medicament.

 Per evitar que el medicament caigués en mans equivocades, Chang’e se’l va empassar. De sobte, era tant lleugera com una oreneta, va agafar un conill i va volar cap a la lluna. Aquell dia és el 15 d’agost del calendari lunar, i Houyi estava molt trist. A la nit, ell va posar fruita i pastissos al jardí i va mirar la lluna. Es van tornar a trobar aquella nit.

Per això la gent va fer el mateix, així que aquest dia de l’any es celebra el festival de Zhongqiu Jie. En aquesta nit les famílies s’ajunten, miren la lluna i mengen pastís de lluna plena. Preguen per una reunió familiar, per tenir salut i pau.

 

Wenwen Lin, Elemental 1

 

 La “Ciguapa”

Benvolguts companys, us explicaré un conte que m’explicava el meu avi quan jo era petit. Quan ell tornava de treballar, en passar pel costat del riu al mig d’un bosc, va escoltar un cant a la llunyania que el va encantar: tant, que la curiositat va fer que el seguís.

A mesura que s’apropava a aquell agradable so va visualitzar a una dona amb la pell blanca com la lluna, els cabells llargs i negres com la nit més fosca de l’any i la cara més bella que havia vist mai; l’únic que el va espantar va ser veure que tenia els peus del revés.

Ella es va adonar de la seva presència i va llençar-se a l’aigua, deixant oblidat el raspall que estava usant. Des d’aquell dia el meu avui va tornar a la mateixa hora pel mateix lloc, sense aconseguir trobar-la.

Aquest ésser mitològic o llegendari té el nom de “Ciguapa”, i aquí hi ha éssers semblants a qui anomenen “Dones d’aigua” o “Goges”.

Elvin Valdez, Elemental 1

El meu gos al rescat

Fa molts anys, quan en tenia 12 aproximadament, va arribar la nit i ja era hora de dormir; el meu pare va apagar els llums, vaig tancar els ulls i crec que vaig dormir uns vint minuts.

Em vaig despertar perquè sentia que algú estava sobre meu, just sobre la meva cintura, subjectant-me els braços a banda i banda del meu cos, però en mirar no hi havia res. Jo cridava i ningú m’escoltava, i com que ningú venia vaig suposar que era un somni.

Però, cosa estranya, l’únic que em va sentir va ser el meu gos, que va venir corrent i va començar a bordar: es va llençar sobre meu i de sobte em vaig sentir lliure. Com que el meu llit estava enganxat a la finestra el meu gosset va saltar molt a la vora i va caure al jardí de l’altra casa…el vam haver d’anar a recollir a casa del veí.

Des que em va passar això el meu pare li va fer un llitet al meu gos a la meva habitació, per estar protegida…va ser un gran ensurt. Quan ho vam parlar amb la família vam arribar a la conclusió que podia haver sigut alguna ànima que camina pel món.

 

Carmen Rosa Mina, Elemental 1

La dona a qui tots els taxistes temen

Arnoldo, un taxista com molts altres que treballava diàriament per portar el suport a casa, finalitzava el seu dia laboral i estava a punt per anar-se’n a casa. Quan de sobte es va trobar pel  camí a una bella dona que el va parar. Ell es trobava separat de la seva dona des de feia un temps, pel que va decidir aturar-se i preguntar cap a on es dirigia la bella senyoreta. Ella li va sol·licitar portar-la als millors llocs de la ciutat prometent-li que seria recompensat, així que l’Arnoldo no va dubtar i va acceptar la proposta. Ja per pujar al cotxe la dona li va demanar al conductor que li obrís la porta, ja que ella no podia tocar-la. Una mica confós, el xofer va seguir l’ordre. Els millors llocs de la ciutat van ser visitats pel taxista i la seva bella client.

Ella li va comentar que aquell dia era el seu aniversari i que cada any ella solia sortir a passejar a la nit per celebrar un dia tan especial.

Gairebé a l’alba van arribar a un bonic llac, on ella va comentar que li hauria agradat rentar-se les mans i Arnoldo, sorprès, li va preguntar per què no podia fer-ho, i la resposta d’ella va ser que no seria capaç d’entendre-ho. Delectat amb tanta bellesa, a Arnoldo no li va importar romandre tota la nit despert,  i no va ser fins que la bella dona va demanar al taxista tornar al lloc d’origen que ell, emocionat pels diners que rebria, va accedir immediatament a portar-la. Pocs minuts van trigar a arribar al lloc, de manera que la senyoreta es va acomiadar i va agrair el viatge. Ell li va recordar el pagament, i ella li va sol·licitar-li que passés per casa seva el dia següent, on se li liquidaria la quota perquè en aquell moment no tenia diners, i encara que una mica molest ell va comprendre la situació de la jove i va acceptar.

-La meva adreça és el Carrer de les Roses, 13-66.

La dona es va allunyar i quan l’Arnoldo es va girar ja no hi era. Ell va preferir deixar això de banda i se’n va anar a descansar. Per desgràcia, el pobre taxista no es va adonar que la direcció estava davant d’un cementiri de la ciutat.

Al dia següent el taxista va acudir a l’adreça que la dona li havia passat, a on una senyora li va obrir la porta. Ell va explicar-li la situació, però ella va negar que ningú hagués sortit la nit anterior; Arnoldo va insistir i la senyora el va fer passar a on ell va a poder observar un retrat on apareixia la seva bella acompanyant. La senyora es va posar a plorar explicant que era la seva filla i que havia mort tres anys abans en un accident de trànsit just el dia del seu aniversari. El pobre Arnoldo, sense poder articular paraula, va sortir immediatament d’allí.

Leydi Jara, Elemental 1

La “huaca” trobada

Pot ser que moltes persones desconeguin el significat de la paraula “huaca”: vol dir enterrament de joies o diners. Aquest costum era bastant practicat per la nostra gent gran i avantpassats, en algunes parts de l’Equador (especialment al camp), ja que fa molts anys enrere no existien els bancs com ara, o simplement perquè eren molt desconfiats del fràgil sistema bancari de l’època.. Bé, la veritat és que en aquests dies es guardaven els diners sota el matalàs i quan era massa la suma, tant en joies com en monedes d’or que es deien esterlines, s’enterraven en cofres  o baguls a les parets de les cases antigues que tenen fins 1 metre de amb 20 centímetres d’ample, o al pati al costat d’un frondós arbre. Quan la gent gran moria de manera sobtada ningú sabia on havien enterrat els seus tesors, però semblaria que les seves ànimes no poden descansar en pau, pel que van deixar en vida, i també es diu que el diable es transforma en gelós guardià d’ aquests enterraments.

Amb això em permeto relatar una història que va passar fa un temps, que vaig escoltar del meu avi sobre un pròsper comerciant de Macará.

Manifestava que ell va comprar una casa antiga i que cada nit se sentien sorolls estranys al pati de la mateixa, així com veus, gemecs, que movien cadenes i també com si arrosseguessin un gran pes i igualment com si cavessin a terra. Li ho va comentar a un amic i ell mateix li va suggerir que sortís a mitjanit al pati i mirés en quines parts s’observava una brillantor.  Armant-se de valor així ho va fer i va veure una tènue llum al costat d’un arbre, però el pànic pels sorolls que cada vegada eren més forts el va fer entrar corrent a les cambres. En saber això el seu amic li va dir que estava davant d’una “huaca” i que a la casa hi havia un tresor enterrat.

Una nit, perdent la por, van sortir amb pales i pics a cavar, però alguna cosa molt rara va passar: al següent dia els van trobar desmaiats al pati  amb les eines als costats, però no hi havia evidències que haguessin estat cavant. Quan es van despertar van explicar la seva aterridora experiència i deien que van començar a cavar i van veure embalums de negre que s’acostaven amb gemecs planyívols, i quan van albirar un bagul antic i van intentar treure’l aquest es va anar ficant més endins i que no es recordaven de res més del que havia passat la nit anterior. No obstant això, la tenacitat del comerciant va fer que el seguís intentant-ho i en una ocasió, amb diversos amics i prenent glops d’alcohol pur per vèncer els nervis i la por, van aconseguir treure el pesat bagul que estava ple de joies antigues i monedes d’or i segons ell, és així com va començar el seu pròsper negoci i la seva fortuna.

                                                                                                       María Jara, Elemental 1

 

 El despistat del meu amic

Recordo quan tenia vint anys i sortia amb els meus amics a córrer i a jugar a futbol cada dia a les cinc de la matinada. Sempre n’hi havia un de nosaltres que ens despertava per sortir a córrer a través d’un xiulet que només el grup coneixia.

Un dia li va tocar a en Pachín fer córrer la veu i tot el grup va sortir a exercitar-se com sempre:  primer córrer set quilòmetres i després jugar a futbol. Ens va estranyar que quan vam sortir al carrer no ens trobéssim amb altres esportistes com sempre, però vam jugar molta estona i no es feia de dia.

Estàvem tant cansats que vam decidir descansar un moment i resulta que de sobte va passar un jove i li vam preguntar quina hora era. Ens va dir que eren les cinc, i tot el grup es va girar a mirar en Pachín, l’encarregat de despertar-nos aquell dia. Vam perseguir-lo tots molestos i resulta que ens havia llevat a les dotze de la nit, per això jugàvem tant i no es feia de dia.

 

Carlos Aquino, Elemental 1

 

 El vell i el jove

Es diu que un vell viatjava en un tren amb un fill de 25 anys, i el jove semblava encuriosit i amb una gran felicitat i les seves accions eren similars a les dels nens. “Veus tots aquests arbres que ens van darrere?” El vell va somriure d’alegria i felicitat pel seu fill.

Una parella es va asseure al seu costat escoltant amb astorament la conversa entre el pare i el seu fill, i van sentir una mica de vergonya: “Com pot un jove en aquesta edat actuar com un nen petit?!”. De sobte, el jove va començar a cridar de nou: “Pare, mireu l’estany i els animals, mireu les flors i les herbes de colors, mireu els núvols que van amb el tren!”.

 

Aleshores van començar les pluges, i el rostre del jove es va omplir de més i més alegria i va tornar a cridar “Papa plou i l’aigua m’està caient a els mans, veus pare?”. En aquell moment, la parella no va poder callar i li va preguntar al vell: “Per què no visiteu un metge i busqueu un tractament per al vostre fill?” i el vell va dir “Venim de l’hospital, perquè el meu fill ha pogut veure-hi per primera vegada a la seva vida!”.

Recordeu sempre: no traieu conclusions fins que no conegueu tots els fets.

Abdelhamid Yafrah, Elemental 1

 

 El meu pare, un bon pispa.

Quan era jove, vivia en una casa molt petita, no gaire còmoda, però que estava situada a la riba d’un bonic riu, el Marne.

El meu pare, com tots els habitants del barri, tenia una barca.
Al Marne hi havia diverses illes, i just davant de casa meva, n’hi havia una de petita : l’ ”Ile d’Amour” (illa d’amor). Bon nom, no? I era un refugi de pau per als joves amants!
Precisament, els diumenges d’estiu, moltes parelles joves caminaven a la vora del riu.

Alguns, de vegades, demanaven al meu pare (amb la seva barca) que els portés a l’illa. El meu pare hi estava d’acord, a canvi d’una mica de diners. I, per descomptat, els deixava sols a l’illa.
Però, al vespre, quan els joves volien tornar, el meu pare augmentava molt el preu del retorn!
Si els joves no hi estaven d’acord, els deixava plorar sols a l’illa.
Al final, els joves havien de pagar, si no volien passar la nit a l’illa!

El meu pare, un bon pispa!

 

Gilbert Nemer, Elemental 1

 

Paràbola sàvia sobre l’infern i el paradís.

(traducció d´Olena Miniano)

Una vegada un home va tenir la sort de veure Déu. Intentant esbrinar el més important, li va preguntar: “Senyor, vull veure el paradís i l´infern.” Déu va agafar la mà de l’home i el va portar a les dues portes.

Obrint una porta, ells van veure una gran taula rodona. I al centre de la taula hi havia un gran bol de menjar. El menjar feia bona olor. Al voltant de la taula hi havia gent. Es veien esgotats, malalts, famolencs i molt descontents. Cada persona tenia una cullera lligada a la mà amb el mànec molt llarg. Podrien obtenir el menjar, però no  portar-lo cap a la boca. Estaven molt descontents. Déu va dir que era l´infern.

Van entrar cap a l’altra porta. Van veure la mateixa taula rodona i el mateix gran plat de menjar. I la gent tenia les mateixes culleres llargues, però tota la gent estava feliç, contenta i ben alimentada.

  L’home va dir que no ho entenia. Déu li va explicar que tot és molt simple. A la primera habitació la gent pensava només en elles mateixes. I a la segona habitació la gent va aprendre a alimentar-se mútuament.

Moral: l’infern i el paradís són els mateixos. La diferència depèn de cada  persona.

            Podríem dir que el sol brilla igual per a tothom.

Olena Miniano, Elemental 1

Contes del nivell elemental 1 de Vic

Textos de nivell elemental, Textos dels alumnesEtiquetat , ,

Els alumnes del nivell Elemental 1 del SLC de Vic han escrit uns contes populars propis dels seus països d’origen. En total n’hi ha sis:

1. El naixement de la flor de l’aire (conte argentí) 

Aquesta llegenda pertany a la província de Mendoza, de la República Argentina, i explica l’origen d’una bellíssima flor autòctona de la regió.

Explica la història que una nena índia pujava un dels turons, buscant la seva mare. La cridava molt fort, però no la trobava. On era? La seva mare era un índia molt bonica amb els cabells llargs i negres com l’atzabeja i amb la seva rialla reflectia l’alegria del seu cor. Era una dona bona com la terra. Feia moltes llunes que ella esperava el seu marit, un hàbil caçador de guanacs que no havia tornat a casa…

La mare jeia fatigada i ferida entre les pedres d’un precipici. Ningú no podia socórrer-la i ja en la proximitat de la seva mort va pregar a TINGUES-TEN que protegís la seva filla de tot perill. I li va semblar que la Divinitat havia assentit a la seva crida.

La petita índia es va arraulir a sota d’un  chañar

i unes azalees florides li feien de matalàs. La nit es va omplir de formes estranyes, de sorolls que gemegaven, d’estrelles, de petjades sigil·loses. La filla índia s’havia endormiscat. De cop i volta, molt a prop de la nena, hi rondaven una parella de pumes… Què és això? És que el gran déu Tingues-ten no havia escoltat la súplica de la mare?

Però, de sobte, allà entre els matolls alguna cosa es movia: era una processó de porcs espins que van envoltar el petit cos de la nena, van excavar una mica la terra del seu voltant i es van col·locar en aquesta rasa. Quan els felins van apropar-se, es van trobar una dura trinxera de punxes que no els deixava tocar la nena, que dormia plàcidament somiant la seva mare.

Després una blancor lunar va descendir sobre ella. La seva pell es va tornar blanca com la neu de la muntanya, el seu cos es va anar fent cada vegada més com la neu i cada vegada més com la lluna. El seu contorn i els seus peus s’entrecreuaven un cèrcol de garfis tenaços.

Mentrestant, la Mare Terra, La Pachamama, com li diuen els indis, deia:

-Heus aquí una nova flor!

El pare Vent exclamava:

-Jo l’alimentaré, jo la mantindré!

Des d’aquell moment, a les muntanyes, la flor de l’aire sorgeix com un lliri de neu, com una flor de lluna i embelleix tota la regió.

Belén Ramallo

________________________________________________

2.Turopiu, el turpial, i Fifo, el caiman de l’Orinoco (conte veneçolà)

 Hi havia una vegada un turpial que cantava molt bé. Quan obria el seu bec entonava precioses melodies que recorrien la la selva de Guaiana. Tots els dies s’aixecava molt primerenc i recorria els meravellosos paisatges selvàtics del sud. Entonant la Cançó:

//Turu-piu, Turu-piu sóc Jo,

Jo canto a la vida i canto a l’amor//

Turu-piu….

El seu nom era Turopiu , com feia la seva cançó. Feia un any que havia deixat la seva família a la regió dels plans centrals i havia decidit viatjar a la selva per a l’aventura de la seva vida.

 

A la selva hi tenia molts amics. En Tuqui, el tucà; La Nana, la iguana, i en Pep, l’os formiguer. De tant en tant, es reunien per cantar i per menjar tots junts. Entre els seus plats favorits, hi havia: formigues, cuquets, larves i algun altre insecte. Ah, però això només s’ho menjaven el Turopiu i en Pep, l’os formiguer, perquè a la Nana, la iguana i a  en Tuqui, el tucà els agradava menjar fulles i fruites.
Però tots s’ho passaven molt bé junts!
Un dia van anar a passar una tarda a la vora del riu Orinoco,   quan, de sobte, van veure en Coco, la llúdriga, molt nerviós, corrent d’aquí cap allà i es van acostar a preguntar-li què li passava.

Coco els va respondre:

-Estic molt espantat i preocupat alhora, perquè tots els veïns de la vora del riu diuen que en Fifo, el caiman ha tornat i està molt furiós. I això significa que no podrem passejar pel riu  ni gaudir-ne perquè ens podria devorar a tots! Quin esglai!De sobte, es va sentir una cridòria i es va veure  de lluny un grup d’animals corrent espaordits, dient:

– Correu, correu,  en Fifo, el caimà és aquí i se’ns vol menjar a tots! Auxiliiiiiiiiii!

Auxiliiiiiiiiii!

Sense pensar-ho dues vegades, en Turopiui els seus amics van sortir corrent del lloc i van fugir cap a casa seva.

L’endemà, en Turopiu va pensar anar novament al riu i va dir als seus amics que  l’acompanyessin. Però tots tenien molta por. I llavors, en Turopiu va decidir anar-hi sol, a la riba del riu Orinoco, on hi havia en Fifo, el caiman. Pensava, que ningú tenia el dret d’atemorir  els animalets de la selva i del riu. Però era lògic que en Turopiu tingués una mica de por. Era molt gran, la  bèstia amb qui s’hauria d’enfrontar!

 

Amb molt de valor en Turopiu es va acostar  a la riba del riu on dormia en Fifo, el caiman. Amb molta cura es va quedar observant-lo; quan, de sobte, el caiman va obrir les seves gargamelles d’un badall i en Turopiu va poder veure que tenia un tros de fusta clavat en una dent. I després de reflexionar-hi ràpid, però molt poc, va decidir treure-li el tros de fusta d’una picotada. I així ho va fer. A l’instant, el Fifo, el caiman va despertar-se i va veure l’intrèpid ocellet i li va preguntar:

-Què fas tu, aquí? Saps que et puc devorar?. I en Turopiu amb la veu tremolosa li va respondre:

 

-He vingut fins aquí per parlar amb tu i dir-te que no tenies el dret d’atemorir  tots els habitants de la selva i del riu; però quan t’he vist dormir i després badallar he pogut observar que tenies un tros de fusta en una dent i he decidit treure-te-la  perquè he pensat que etdevia fer molt mal.
-Ah, doncs ja no em fa mal la dent. Era això el que em passava! -va exclamar en Fifo, el caiman. Jo he sigut un caiman molt dolent, perquè fa dos dies, vaig tractar de menjar-me uns humans que estaven en una barca, quan em vaig clavar alguna cosa a la dent i vaig fugir de dolor sense poder menjar-me’n cap. Per això vaig venir fins aquí. Però, tu!, ocellet intrèpid!, m’has lliurat del terrible dolor que sentia. Què puc fer per tu? Jo vull recompensar-te per la teva gosadia i pel bé que m’has fet?

I en Turopiu li va respondre:

-No vull res per a mi. Només vull demanar-te una cosa i és que no tornis a atemorir els animalets d’aquesta selva i d’aquest riu, mai més!!.

I des d’aquell dia en Turopiu i els seus amics i tots els habitants de la selva i del riu van viure feliços sense el terror d’en Fifo, el caiman de l’Orinoco.
I tots van viure feliços per sempre!

Gabriela Bello De Vega

________________________________________________

3. La flor de la falguera (conte polonès)

Des de fa temps se sap que una vegada a l’any, una falguera floreix a la nit de Sant Joan, i qui aconsegueix una flor assegura la seva felicitat. Però el camí per aconseguir la flor és difícil i perillós, i la flor només floreix en mans d’un home honest i jove.

Un dia Jacek va escoltar la història sobre la flor meravellosa i va decidir aconseguir-la tant sí com no. Finalment, va arribar la nit de Sant Joan. Quan els joves jugaven al voltant de la foguera, Jacek va anar al bosc, va trobar una flor de falguera, però quan va voler arrancar-la va perdre la consciència. L’any següent, Jacek va decidir tornar a buscar la flor de falguera, i de nou va anar cap al bosc. Desafortunadament, va fallar de nou. Jacek no va renunciar-hi i va pensar durant tot un any com aconseguir una flor. La tercera vegada va tenir èxit. El noi la va poder arrancar, tot i que era tan calenta com el foc. Poc després va entendre que no podia compartir la seva felicitat amb ningú. Pero no li va importar. Va somiar amb un palau, servei i gran riquesa. El seu somni es va complir immediatament. Va viure així durant dos anys. Tenia tot el que volia. Al final, va començar a trobar a faltar la seva família. Va anar a la seva ciutat natal. Volia saludar la seva mare, però no el va reconèixer. Jacek volia donar or als seus pares, però tenia por de perdre tot el que tenia, així que va marxar. Va tornar al palau, però no era feliç.  Un any després va tornar al  seu poble. Va resultar que la mare estava malalta i el seu pare va morir. Els volia donar or de nou, però tenia por que ho perdria tot. Va tornar al palau, però no va poder trobar la pau. perquè no hi ha felicitat per a un home si no pot compartir-la amb algú altre. Al final, va decidir compartir la seva riquesa amb la seva família sense importar el que passés més tard. Quan va arribar a casa seva, va descobrir que tota la seva família  havia mort. El noi estava molt trist i va veure que ell era el culpable i que volia morir . Immediatament, la terra es va separar i es va empassar en Jacek juntament amb la flor de la falguera.

Kasha Popielska i Natalia Bartnikowska

________________________________________________

 

4. El còndor i la guineu (conte peruà)

 

 

 

 

 

 

Una guineu i un còndor discutien acaloradament sobre les seves forces i aptituds respectives per desafiar les inclemències de les muntanyes més altes dels Andes.

-Parles de resistència? – li deia el còndor a la guineu-. Quan et veig arraulit i fet un cabdell els dies plujosos, tancat a la cova, tu i la teva família , rosegant ossos i morint de fam?

-I tu, germà, que no et veus, ficat en el teu amagatall i covant com una gallina lloca, et penses que ets més capaç que jo?

 

-Per mi -va replicar el cóndor- si estenc una ala i em cobreixo amb l’altra en tinc prou, en canvi, tu. . .

-Jo ?. . .  A la meva cua hi porto abric i protecció.

Com que no es van poder convèncer amb raonaments, com passa gairebé sempre en una discussió, van acordar passar als fets.

-Doncs bé –va dir  la guineu- quedem-nos tota una nit al ras, suportant la intempèrie, amb una condició: el que es retiri primer, perd l’aposta i serà pastura del que es quedi dret.

– Acceptat! però la nit ha de ser de tempesta -va afegir el còndor.

– Entesos! – va exclamar l’altre.

Arribada l’estació de les tempestes, un dia en què els núvols grisos s’amuntegaven com remolins de fum, el còndor va volar a buscar la guineu.

Va començar, després, una gran tempesta: els llamps il·luminaven el cel i feien ziga-zagues esquinçant  els núvols. Amb la resplendor d’un llamp, el còndor va veure el seu contrincant que s’afanyava a fugir, però que es va aturar quan el còndor el va cridar i es va mostrar disposat a complir allò que havien pactat. Plovia a bots i barrals, l’aigua ho inundava tot, però el còndor i la guineu es van disposar a passar la nit al ras, amb el desig que despertés el dia.

El còndor, dret sobre un turonet, va estendre el coll i va aixecar l’ala, on va ficar el bec. Al seu torn, la guineu, arraulida en el terra humit, va amagar el morro entre les potes i es va aixoplugar com podia, amb la seva abundant cua.

Mentrestant,  el voltor desafiava la pluja que regalimava i relliscava  pel cos de la guineu  i li mullava tot el  pelatge. Ben remullada, la guineu, i ferida en el seu amor propi, de tant en tant feia un udol planyívol : Alalaú (Ai quin fred!) I amb veu més feble gemegava: Alalaú (em moro de fred!) . . . ¡A.. . la. . Lau .. .úúú. . .!

– Huararaú- responia burleta el còndor-.

I, passada la nit,  el rei alat,  es va posar dret, va sacsejar la seva cua i el seu mantell negre i amb pas segur es va dirigir on havia deixat el seu rival, que ja jeia sense vida.

Edgar Quillaos

________________________________________________

5. L´Alyonushka i el seu germanet l´Ivanushka (conte rus)

Hi havia una vegada un ancià i una dona gran, tenien una filla, l’ Alyonaushka, i un fill, l’Ivanushka.
El vell i la vella van morir i l’Alyonushka i l’Ivanushka es van quedar sols.
Alyonushka va anar a treballar i es va emportar el seu germà. Van fer un llarg viatge, a través d’un ampli camp i, de cop i volta, l’Ivanushka va voler beure.
– Germana Alenushka, vull beure!
– Espera, germà, fins al pou.
Van caminar, van caminar – el sol era alt, el pou era encara molt lluny, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de vaca plena d’aigua.
– Germana Alyonushka, beuré d’aquí!
– No beguis, germanet, o et convertiràs en un vedell!
El germà va obeir, i van seguir endavant.
El sol era alt, el pou era molt lluny encara, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de cavall plena d’aigua.
– Germana Alyonushka, tinc molta set!
– No beguis, germanet, o et convertiràs en un poltre!
Ivanushka va sospirar, i va continuar de nou.

El sol era alt, el pou era molt lluny encara, la calor era molesta i estaven ben suats. Van trobar una peülla de cabra plena d’aigua.
L’Ivanushka va dir:
– Germana Alyonushka, no puc més! Beuré!
– No beguis, germà, o et convertiràs en un cabrit!
L’Ivanushka va desobeir i va beure. De sobte, es va convertir en un cabrit …
La seva germana, en comptes de veure l’Ivanushka, veia un cabrit blanc que anava darrere d’ella.
L’Alyonushka va esclatar en llàgrimes, es va asseure, plorant molt fort.
En aquell moment, un comerciant estava conduint per allà i li va dir:
“Què et passa, bonica donzella?”
L’Alyonushka li va explicar la seva desgràcia.
El comerciant li va dir:
– Casa’t amb mi. Et vestiré amb plata d’or, i el cabrit podrà viure amb nosaltres.
L’Alyonushka va pensar, i va decidir casar-se amb el comerciant.
Així, doncs, van anar a viure junts i el germà vivia amb ells, menjava i bevia amb Alyonushka d’una tassa.
Una vegada que el comerciant no era a casa, una bruixa va arribar del no-res: s’havia posat en una finestra sota Alyonushkino, i molt afectuosament va començar a cridar-la a nedar al riu.
La bruixa va fer anar Alyonushka al riu. Quan Alyonushka s’hi va acostar, li va lligar una pedra al coll i la va tirar a l’aigua.
La bruixa  va convertir-se en Alyonushka, vestida amb la seva roba, i va tornar a la seva mansió. Ningú va reconèixer la bruixa. El comerciant va tornar i no va reconèixer l’engany.
Només el cabrit ho sabia tot. No bevia ni menjava. Al matí i al vespre, ell caminava al costat de la vora de l’aigua i cridava:
– Alyonushka, germana meva! …
– Torna, torna!! …
La bruixa es va assabentar d’això i va començar a dir-li al seu “marit” que haurien de matar el cabrit…
Al comerciant, li feia pena perquè s’havia acostumat a ell.  Però  la bruixa estava tan molesta, que no hi havia res a fer. El comerciant finalment va estar d’acord amatar-lo:
– Bé, el mataré…
La bruixa va ordenar que s’encenguessin les calderes de ferro colat i que s’esmolessin els ganivets.
El cabrit va descobrir que no viuria gaire temps, i va dir al seu ‘nou’ pare:
– Abans de morir, deixa’m anar al riu, que beuré aigua del fons
-Entesos, ves-hi!
El cabrit va córrer cap al riu, es va posar al banc i va cridar molt fort:
– Alyonushka, germaneta meva!
– Torna aquí!
Les fogueres cremen altes,
Les calderes bullen fort,
Els ganivets s’estan esmolant,
Volen matar-me!
Alyonushka des del riu li va respondre:
– Ah, el meu germà Ivanushka!
Hi ha una pedra pesada al fons,
i no em deixa sortir!
Mentrestant, la bruixa buscava el cabrit. No el podia trobar i va enviar-hi un criat:
– Aneu a trobar el cabrit i porteu-me’l.
El criat va anar al riu i el va veure, i va sentir com cridava.
– Alyonushka, germana meva!
Les fogueres cremen altes,
Les calderes bullen a la fosa,
Els ganivets esmolats estan,
Volen matar-me!
I des del riu li responien:
– Ah, el meu germà Ivanushka!
El criat va anar a casa i li va dir al comerciant tot el que havia vist i sentit al riu. Van reunir gent, van anar al riu, van tirar-hi xarxes de seda i van arrossegar Alyonushka a la riba. Van agafar la pedra del seu coll, la van submergir en aigua de font, i la van vestir elegantment. Alyonushka va recuperar la vida i es va fer més bella del que era.
I el cabrit va tenir tanta alegria que es va convertir en l’antic Ivanushka novament.
I la bruixa va quedat lligada a la cua d’un cavall, per sempre i sempre més!
—
Oksana Abad

________________________________________________

 

6. La llegenda de Nicola Colapesce (conte sicilià)

Hi havia una vegada un noi de nom Nicola, anomenat Cola, el fill més petit d’una gran família de pescadors de Messina.

Nicola va estimar el mar, tant l’est

imava que passava més temps a l’aigua que a la terra seca. Tot el món el creia boig, començant per la seva pròpia família. La mare estava desesperada, no sabia què fer amb aquest fill, que no només no treballava, sinó que també es permetia el luxe de llençar al mar els peixos que el pare i els seus germans acabaven de pescar. I tot això perquè estimava les criatures del mar i no podia resistir que les matessin.

Aviat la seva fama es va estendre entre la gent, fins a les orelles del rei Federico que, curiós, volia conèixer-lo i posar-li a prova les seves habilitats. El rei, doncs, des de la seva nau amarrada a l’estret de Messina, va prendre una copa d’or i la va tirar a l’aigua, demanant a Nicola que anés a buscar-la.

Cola es va submergir i no va tornar a emergir durant moltes hores, però quan el sol estava a punt de pondre’s, la copa es va veure brillant a la superfície, aguantada per la mà de Cola que va sorgir triomfant.

Interrogat pel rei, li va dir que havia aconseguit veure la copa gràcies a la intensa llum d’un gran foc que cremava en una cova submarina.

El rei va dubtar que hi hagués un incendi a l’interior de l’aigua i Cola li va explicar que es tractava del foc de l’Etna. Aleshores mès intrigat, es va treure la corona i la va llançar a les ones, demanant novament a Cola que la recuperés, i de nou Cola es va submergir.

Moltes hores van passar, el sol va tornar a aixecar-se, però no hi va haver rastre de Cola. A la matinada del tercer dia, Cola va sortir de l’aigua sostenint la corona a les mans.

El pescador estava esgotat i li va explicar que per recuperar la corona havia hagut de nedar molt profundament i recórrer tota l’illa. Però hi havia més: Nicola havia descobert que la Sicília descansava en tres columnes, una d’elles estava en bon estat, una altra estava danyada, però no de manera seriosa, i una tercera estava tan destruïda  que estava a punt de col·lapsar-se i provocar que s’enfonsés l’illa. Aquesta columna estava a prop d’aquell gran incendi, entre Messina i Catania, on fins i tot les criatures marines no passaven, per temor de perdre-hi la vida.

El rei volia que  Cola tornés a baixar per fer-li un senyal d’aquell foc, però Cola estava molt esgotat. El rei  va agafar de la mà de la bonica donzella que estava al seu costat  un anell i el va llançar cap al mar. A Cola li va saber greu i va decidir intentar-ho de nou.

Va portar amb ell una vara i un grapat de llenties que, si tornaven a la superfície sense ell, seria un senyal que s’havia quedat a les profunditats marines.

Un cop capbussat  no van sentir res d’ell durant dies i dies, i mentre el rei estava a punt de marxar, a prop de la barca va aparèixer el grapat de llenties, flotant sobre una onada,  després hi va haver una resplendor a l’aigua, i la vara va sorgir, cremant com una torxa ardent.

Molts afirmen que Cola va quedar-se al fons del mar aguantant la columna ara destruïda i protegia Sicília de la seva destrucció.

La gent de Messina, quan la terra està sacsejada pels terratrèmols, diu que Cola encara és al fons del mar per sostenir Sicília, vivint feliçment entre les criatures del mar tan estimades per ell.

Francesca Bria