• El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa: la Fageda d’en Jordà

    Avui proposem la visita a una de les zones més màgiques i amb més encant de Catalunya: el Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa. Un indret on podràs visitar nombrosos volcans i la coneguda Fageda d’en Jordà.

    Per tal que puguis organitzar-te la teva visita et presentem la següent informació pràctica:

    1. Informació bàsica de la Fageda d’en Jordà.
    La Fageda d’en Jordà es troba al bell mig del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, considerat el paisatge volcànic més important de la Península Ibèrica. Aquest Parc Natural va ser creat l’any 1982 i es localitza a la comarca de la Garrotxa. S’hi poden realitzar nombroses rutes a peu i està integrat per 11 municipis: Castellfollit de la Roca, Mieres, Montagut i Oix, Olot, Planes d’Hostoles, Preses, Sant Aniol de les Finestres, Santa Pau, Sant Feliu de Pallerols, Sant Joan de les Fonts i Vall de Bianya.
    La Fageda d’en Jordà es troba en una superfície plana a 550 metres, una altitud baixa i poc freqüent per les fagedes de la península. A més a més, té la característica de trobar-se envoltada pels 21 volcans del Parc Natural.

    2. Quan visitar la Fageda d’en Jordà.
    Qualsevol època és bona per a visitar la Fageda. Si més no, els moments de més afluència són a la tardor, entre octubre i novembre, i a la primavera, entre l’abril i maig. En aquests mesos és quan es poden apreciar els colors propis de les estacions i quan més persones s’apropen per aconseguir les fotos tant desitjades.

    3. Com arribar-hi.
    Pots accedir al Parc en transport públic o bé amb vehicle privat.
    – En autobús: la companyia Teisa realitza viatges des de les poblacions de Figueres, Girona, Ripoll, Vic i Barcelona.
    – En cotxe: si decidiu arribar en cotxe hauràs d’aparcar al pàrquing de Can Serra o de Can Margarida, els dos llocs des d’on es poden iniciar les rutes a peu. Fins fa poc el pagament era per l’estacionament d’un dia i tenia un cost de 4 euros. No obstant això, ara el pagament s’efectua segons el temps que cadascú estigui estacionat.

    4. Com visitar-la.
    Aconsello arribar al Parc d’hora, cap a les 9 del matí, per tal de trobar aparcament amb facilitat i anar a un dels punts d’informació sense haver de fer grans cues. El punt d’informació principal del parc es troba a l’àrea de Can Serra, motiu pel qual aconsello aparcar en aquest mateix aparcament. Aquest és el principal tret de sortida, i només es troba a 5 minuts caminant de la Fageda d’en Jordà. En aquest punt d’informació podràs agafar un mapa i t’aconsellaran el millor recorregut per tu i la teva família.

    Des d’aquest aparcament la Fageda d’en Jordà és just al costat i en uns 30 minuts pots arribar fins al final de la Fageda i tornar-hi. Per tant és un recorregut curt. És perfecte per una família amb nens petits, a qui els trajectes llargs encara se’ls fan pesats.

    Tanmateix, si sou adults o teniu nens a qui els agrada caminar presentem una ruta circular de la Fageda i la zona volcànica, on es podran visitar els volcans més coneguts: el Puig de la Costa, el Volcà del Torrent, el de Santa Margarida i el Volcà del Croscat.
    Aquesta ruta té una durada aproximada de 4 hores i 20 minuts, temps que es pot allargar si decideixes visitar la Granja “La Fageda” la qual es troba a mig camí.

    5. Els imprescindibles de la zona
    Et presentem altres propostes per a visitar a la zona en cas que decideixes estar un dia sencer o bé un cap de setmana:
    – Olot: capital de la comarca de la Garrotxa. Aconsellem la visita del barri antic.
    – Santa Pau: poble medieval situat al costat del Parc Natural.
    – Castellfollit de la Roca: poble construït fonamentalment amb material volcànic.

    T’hi animes? Segur que t’agradarà!

    Cristina Suárez

    Article complet

  • Endinsa’t a la Catalunya Medieval a través del poble de Rupit i Pruït

    La setmana passada, tot seguint la nostra ruta pels pobles medievals més bells de Catalunya, tinguérem l’oportunitat de descobrir Rupit i Pruït, dos nuclis urbans comunicats pel seu conegut pont de fusta penjant i emmarcats en el meravellós paisatge de Collsacabra.

    Nucli antic de Rupit i Pruït

    Situat a l’oest de la comarca d’Osona, és l’últim poble de Barcelona abans d’arribar a la província de Girona per la zona de la Garrotxa. Rupit i Pruït, que eren municipis independents, es van fusionar el 1977, creant el conegut poble esculpit en pedra, actualment amb un total d’uns 280 habitants.

    Passejar pel seu històric nucli antic, descobrir els seus estrets i empedrats carrerons, contemplar les façanes de pedra de les cases rurals amb petits i grans portals, juntament amb les seves finestres treballades, balconades de fusta, escuts i rellotges de sol, i barrejar-te entre els habitants de l’indret són diverses de les coses que no pots deixar de fer si visites aquest lloc.

    A una distància de gairebé dues hores de Barcelona, podeu accedir-hi tant en cotxe com en transport públic amb la línia d’autobusos de la companyia Sagalés. En el cas d’escollir la primera opció, informar que el poble disposa d’un ampli aparcament municipal a l’entrada del mateix on estacionar té un cost de tres euros al dia, tot i que també hi ha la possibilitat de fer-ho als voltants del poble de manera gratuïta.

    Just al costat de l’aparcament mencionat, trobem l’Oficina de Turisme de Rupit i Pruït, la qual dona la benvinguda als turistes i els aconsella de les millors rutes de l’indret. Nosaltres aconsellem realitzar dues de les rutes de senderisme més conegudes: la pujada fins el Salt de Sallent i la visita a l’Ermita de Santa Magdalena.

    La ruta més popular és la que arriba fins el Salt del Sallent, el major salt d’aigua de tota Catalunya amb una caiguda vertical de gairebé 100 metres, provinent de la Riera de Rupit, afluent del riu Ter, mentre que la ruta més curta des del centre de Rupit és la que arriba a l’Ermita de Santa Magdalena, on trobareu un mirador que ofereix paisatges trets de postal.

    Rupit i Pruit és, sens dubte, uns dels pobles medievals més macos de Catalunya que no podeu deixar de visitar i, si encara no us hem convençut, us convidem a comprovar-ho per vosaltres mateixos.

    Mireia Vico Sánchez

    El Salt de Sallent, un dels racons més bonics del Collsacabra

    Ermita de Santa Magdalena

    Article complet

  • Burundi, l’origen del riu Nil

    Els rius no tenen documents d’identitat que consignin el seu lloc de naixement. Potser per això, el riu Nil es disputa amb l’Amazones el títol de riu més llarg del món, del món que coneixem, és clar. I aquí ja comencen les discussions sobre quins trams pertanyen al riu Nil i quins no. Aigua, sobirania nacional i reconeixement internacional. Problemes assegurats.
    El riu Nil transcorre per 11 estats africans per desembocar al Mediterrani en forma d’un fèrtil delta on l’home ha viscut des de mil·lennis. El Nil, seu cultural d’una de les civilitzacions més prodigioses de la història. Al petit país de Burundi, situat a la zona dels Grans Llacs africans, es troba la que es reconeix com la font més meridional del riu, a 115 km de la capital del país, Bujumbura, província de Bururi, comuna de Rutovu. Quan li dic a la gent que visc a Bujumbura veig cares de sorpresa i gairebé sense excepció he de repetir el nom, així que imagino les reaccions a Rutovu. Agafeu un bolígraf i escriviu, vinga. No tot ha de ser París o Londres.
    La font més llunyana del Nil la va descobrir un explorador alemany fa 90 anys i hi va construir una piràmide, com la dels faraons però més petita. Diuen que l’explorador va haver de caminar de Burundi al Congo per demanar diners als seus amics que treballaven a les mines de Katanga per poder-la erigir. Quatre anys li va costar.
    A part de la piràmide, també veureu la carena del Congo-Nil, que separa les dues conques, la conca del Nil i la conca del Congo. Una zona d’afluència d’aigües, de vida. Unes aniran cap al llac Tanganika i cap a l’Atlàntic i les altres cap a la mar Mediterrània.
    Jo hi vaig arribar amb un conductor de Bujumbura que coneixia bé el camí. Després manen els guies locals i ells t’acompanyaran durant la visita. No hi ha un preu fixat, però no siguis garrepa, el país és molt pobre. Els guies t’explicaran la història i et mostraran els llocs més emblemàtics amb molt d’orgull i professionalitat. Per dormir i menjar hi ha allotjaments senzills i bonics al bell mig de la natura.
    Sé que arribar a Burundi sembla car, però probablement no pas més que viatjar a Nova York o als fiords noruecs. El món és més gran, i més petit.

    Article complet

  • Aiguaviva de Bergantes, on podeu parlar el chapurriau

    Una escapada que us recomano i es troba a tres hores de viatge des de Barcelona, és Aiguaviva de Bergantes, un municipi del Baix Aragó d’aproximadament 500 habitants de la província de Terol. Es situa a la confluència de dos rius; el Guadalop i el Bergantes, al límit històric dels regnes d’Aragó i de València. En aquest poble és on comença a delimitar el parc del Maestrazgo, un entorn natural de gran bellesa amb paisatges en el que predominen els densos boscos, els barrancs i els afluents dels rius amb més proximitat.
    El riu Bergantes, reconegut com un dels millors conservats i dels més bonics, ofert la possibilitat de tenir una platja natural enmig de la muntanya, envoltat d’arbres i fauna. A més, la bellesa d’aquest lloc incita a practicar rutes de senderisme. Podeu optar per caminar fins dos dels seus ponts més destacats: el Cananillas o l’Arenal, on podeu fer un bany a l’estiu a una preciosa piscina natural.
    D’altra banda, al poble celebren una festa el dia 28 d’agost de cada any, per Sant Agustí, en el qual dibuixen sanefes a tots els carrers per desprès emplenar-les de serradures de diversos colors. Aquesta festivitat rep en nom de les “Catifes de Aiguaviva” i només es típic allà.
    Una altra característica peculiar que podeu trobar, és la seva lingüística. Es tan curiosa que fins i tot, el nou programa de TV3, “El llenguado”, s’ha apropat a la zona per escoltar-la. Les influències del castellà i del valencià, fa que els seus habitants parlin un “chapurriau” amb paraules fetes seves.
    En definitiva, si voleu passar un cap de setmana rural envoltats de naturalesa, apte per a tota la familia, us recomano que hi feu una visita. Segur que quedareu encantats.
    Jessica Sánchez

    Article complet

  • Parc Natural dels Ports, natura en estat pur

    Aquest cap de setmana us proposem una escapada a un lloc un pèl desconegut però que tenim a tocar de casa. En poc menys de tres hores de viatge (sortint des de Barcelona) ens trobem el Parc Natural dels Ports, som-hi?

    Aquesta reserva de la biosfera, es troba a la Catalunya meridional i al llindar de les províncies de Terol (Aragó) i Castelló (País Valencià). Si el que us agrada és passejar per la natura o gaudir de qualsevol mena d’activitat a l’aire lliure (escalada, bici de muntanya, barranquisme), aquesta àrea ens ofereix un ventall de possibilitats que difícilment podem exhaurir en dos dies, però sempre està bé quedar-se amb ganes de més i tenir el desig de tornar.

    El nostre “camp base” el vam ubicar a l’Hotel Miralles a Horta de Sant Joan, un poble molt pintoresc i que va ser inspiració del reconegut pintor Pablo Picasso. Es tracta d’un poble petit, però amb tots els serveis necessaris per poder gaudir d’una aventura rural sense cap mena de mancança. Al mateix poble trobem un museu dedicat al pintor, el qual va passar llargues temporades al municipi i li va portar la inspiració per crear i desenvolupar la tècnica del cubisme.

    La nostra primera excursió va ser als estrets d’Arnes, unes formacions rocoses i emblemàtiques del Parc Natural i va consistir en un trekking no gaire exigent i apte per a totes les edats. Aquesta zona permet caminar entre grans parets de roca, que ressegueixen un riu d’aigües cristal·lines on podem banyar-nos i gaudir del silenci i la pau que aquesta zona ens atorga.

    En un dels punts més coneguts, el toll Blau, els més petits i els que no ho són tant, gaudiran d’una piscina natural amb un trampolí de roca on segur que podran passar una bona estona. Això sí, l’aigua és freda, molt freda, però després de la caminada, s’agraeix refrescar-se. Durant el trajecte, és molt possible que veiem tota mena d’animals salvatges com el voltor, el trencalòs, àligues, llúdrigues i cabres hispàniques.

    El nostre segon dia, vam decidir conèixer el Matarranya en bicicleta, una comarca aragonesa de parla catalana i tot just a tocar del nostre punt d’estada. Aquesta zona ens ofereix uns paisatges espectaculars, pobles medievals de pedra, camps d’oliveres, ametllers i vinyes, realment un paratge de tranquil·litat i pau. Vam decidir fer una petita visita per diferents pobles de la zona i conèixer la seva història i gastronomia.
    Des d’Horta de Sant Joan vam agafar una via verda que amb anterioritat era una línia de tren i connectava el Baix Aragó amb Tortosa. Aquesta via es coneix com la vall del Zafán i no presenta cap mena de dificultat, i així, amb bicicleta, vam decidir visitar diversos pobles de la zona.

    Cretes amb el seu nucli antic, Vall-de-roures amb el pont de pedra i castell i Beseit amb la quantitat d’aigua dels seus rius, ens van meravellar. Són pobles petits però amb un encant especial, amb els seus carrers nets i les seves cases de pedra ens van deixar bocabadats, vam tenir la sensació de viatjar al passat i reviure èpoques pretèrites.

    Per finalitzar el cap de setmana vam decidir fer un bon àpat a l’hotel on estàvem allotjats i, concretament, vam degustar un dels plats típics de la zona, el Crestó en escabetx, un cabrit exclusiu de la zona dels Ports i que pastura en semi llibertat per la zona del Parc Natural. Aquest magnífic dinar va ser acompanyat d’un vi negre de la Terra Alta.

    Sense cap mena de dubte, ha estat un cap de setmana especial del qual hem gaudit moltíssim, esperem que vosaltres també ho feu.

    Salut, sortides i fins a la següent.

    Ramon Serrano

    Beseit

    Beseit i el riu Matarranya

    Pont de pedra de Vall-de-Roures

    Pont de pedra i castell de Vall-de-Roures

    Plaça Major de Queretes

    Plaça Major de Cretes

    Toll Blau d'Arnes

    Toll blau d’Arnes

    Article complet

  • RESSENYA CAMPS DE MADUIXES

    L’escriptor de literatura juvenil, Jordi Sierra i Fabra va néixer el 26 de Juliol de 1947 a Barcelona, on resideix actualment. Ha guanyat guanyat diferents premis entre els quals destaca el premi Gran Angular de literatura juvenil (1983) i la Placa e Plata de l’editorial Cruïlla per “Camps de maduixes” (2001). Professionalment, cal destacar les seves col·laboracions radiofòniques a la Cadena Ser o Ràdio Barcelona, entre d’altres.

     

    Val a dir que Camps de maduixes és un dels seus grans èxits. Com no podia ser d’una altra manera, es tracta d’una novel·la amb marcat caràcter juvenil. L’autor centra la trama en dos grans temes: la droga (un vell conegut) i la bulímia, una malaltia que incremetà al llarg dels 90.

     

     

    Tot comença una nit de cap de setmana, amb una trucada de l’hospital alertant el pare de la Lluciana que la seva filla -una estudiant exemplar i jugadora d’escacs- ha entrat en coma per prendre substàncies estupefaents durant una festa. La matinada del divendres, La Lluciana, la Cinta, el Màxim i el Santi decidiren sortir de festa. Al local, es troben al Raul – un jove de mala vida que dedica els caps de setmana a drogar-se i beure-.  La Lluciana no tenia gens clar el fet de drogar-se, mentre dubtava, el Màxim li apropa la pastilla i pràcticament li fica a la boca. Al cap d’uns minuts la Lluciana cau desplomada i totalment pàl·lida, tot seguit els seus amics la porten a urgències.

     

    L’Eloi, el xicot de la Lluciana, no va sortir perquè havia d’estudiar a l’endemà. Al assabentar-se del succeït, comença a buscar desesperadament el camell que li va vendre la pastilla (que era un conegut del Raul), amb l’ajut del Vicenç Espinós, un agent de policia que investiga el cas.

     

    Finalment, seguint la pista del Raul i els amics comuns al camell, aconsegueixen trobar-lo mentre venia a una altra discoteca i ell, en adonar-se que el buscaven se sent acorralat i fuig. Durant el intent d’escapar, cau i es dona un cop al cap que li provoca la mort pràcticament a l’acte. Metre queia, llença les pastilles per una claveguera però aconsegueixen trobar una que li cau mentre corria. Això resulta crucial per als metges, que analitzant la composició química aconsegueixen despertar la Lluciana.

     

     

    Personalment, m’ha semblat una història impactant que enganxa al lector des de la primera pàgina. La trama està centrada a un fet totalment realista que li podria passar a qualsevol adolescents dels milers que surten de festa cada cap de setmana. En definitiva, un llibre molt recomanable per als joves d’entre 15 i 20 anys. No deixeu de recomanar-lo (ni de llegir-lo, per descomptat)!
    MANEL MUÑOZ

    Article complet

  • De Barcelona a Finisterre en moto

    Galícia. Ell lloc on el mon s’acabà. La terra envoltada per la màgia de les Meigues i la impressionant gastronomia. Sempre he volgut anar-hi però, fins ara, no ho havia fet. A l’estiu, normalment , aposto per fer viatges més “mediàtics”. L’octubre de 2018, vaig decidir emprendre el viatge. Tenia molts problemes a la feina i decidí fer dues setmanetes de vacances. Donat que ja havia passat l’estiu i tot el meu entorn estava treballant, vaig decidir partir jo sol (i la meva moto, és clar!).

    En total, vaig recórrer uns 3.000km per asfalt i vaig necessitar 10 dies per completar el trajecte i tornar a casa. La primera parada fou a Bilbao, em vaig allotjar a una habitació al bell mig del centre. Resulta que el propietari era soci de l’Athletic i em va convidar a San Mamés. És un dels punts forts de viatjar sol: trobes moltes sorpreses improvisades.

    El dia següent vaig marxar cap a la segona parada; Ribadesella, Asturias. És un dels meus llocs preferits. Trobo que almenys, un cop a la vida, has d’anar-hi i fer el descens més famós del món: el del riu Sella.

    Des d’Astúries partí cap a Ribadeo, un dels primers pobles de la costa Gallega. Des d’allà vaig aprofitar per visitar la millor platja que he vist mai: la platja de Las Catedrales. Senzillament impressionant. A més, com era temporada baixa, tenia tota la platja per a mi sol.

    La propera aturada era Finisterre. Em vaig allotjar a les golfes d’un edifici amb molt d’encant al costat del port. Casualment, Finisterre es trobava en plena festa major i vaig tenir la sort de gaudir del concert d’un grup desconegut per a mi però que fou la sensació de la nit: Heredeiros da Crus.

    En un principi, només volia estar-m’hi un dia i dirigir-me cap a les Rías Baixas però va fer la seva aparició estel·lar l’huracà Leslie i va “endur-se” els meus plans a terres gallegues. Vaig romandre dos dies més a Finisterre i, finalment, amb l’amenaça del temporal que avançava des de Vigo vaig decidir tornar cap a casa. Com que no podia fer els 1.200km en un sol dia, la parada intermèdia escollida va ser Logroño i, com no, vaig anar al carrer Laurel a gaudir de la gastronomia i tradició vinícola de la Rioja.

     

    Es tracta d’un viatge impressionant i molt dinàmic. Tant per fer-ho sol com acompanyat. Per qüestions meteorològiques, sempre que sigui en moto, resulta imprescindible fer el viatge entre el maig i l’octubre.


     

    MANEL MUÑOZ

    Article complet

  • ¿Desitja guardar els canvis?, Empar Moliner

    ¿Desitja guardar els canvis?, Empar Moliner

    Empar Moliner és una escriptora catalana caracteritzada pel seu sentit de l’humor i per una visió crítica de la societat contemporània. A més, ha col·laborat amb el diari El País i en programes de Catalunya Ràdio, així com a  Els matins de TV3. La seva obra titulada ¿Desitja guardar els canvis?,  és una selecció dels seus millors articles, alguns dels quals s’han arribat a traduir en diversos idiomes i han estat representats en obres de teatre.

    Pel que fa a la seva obra, es caracteritza per una resposta crítica en forma d’humor, ironia i en algunes ocasions un punt de sarcasme. Els seus articles fan referència a una certa estupidesa i a un seguit d’esdeveniments estrambòtics, la majoria dels quals han ocorregut al nostre territori. Així doncs, Moliner vol reflectir en els seus escrits la inversemblança d’algunes de les decisions polítiques, culturals i econòmiques,  i tot això ho fa mitjançant un seguit articles d’opinió que tenen una breu extensió on es poden apreciar les diferents parts d’un article (títol, introducció, desenvolupament i anàlisi) i alhora podem veure el caràcter directe de l’autora, ja que des de l’inici va a la idea principal.

    Alguns articles destacables fan referència a decisions tan polèmiques com ara la prohibició del caganer al pessebre de la plaça Sant Jaume, les entrevistes a l’aeroport de Barajas per tal de descartar els immigrants o quan El Dalai Lama va posposar la seva visita a Barcelona per estrès.

    Les fórmules que utilitza l’autora no et deixen indiferent, ja que en nombroses ocasions Moliner reflecteix amb un talent admirable el que gran part de la població pensa o, si més no, intenta que pensis més enllà i que tinguis un esperit crític amb certs esdeveniments de l’actualitat.

    És un llibre totalment diferent del que estem habituats a llegir, perquè et convida a estar assabentat d’algunes de les decisions més il·lògiques que s’han pres en els darrers anys i alhora el punt humorístic de l’autora et pot fer riure fàcilment.

    Article complet

  • ‘Digues un desig’, de Jordi Cabré

    Cabré, Jordi. Digues un desig. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2019. 264 p. ISBN: 9788441232013. 19,50 €.

    Jordi Cabré i Trias és advocat, periodista, polític i autor de diverses novel·les i assajos. L’any 2002 va ser guardonat amb el Premi El lector de l’Odissea per la seva obra La pregària del Diable i l’any 2018 va guanyar el Premi Sant Jordi amb Digues un desig.

    Digues un desig és una obra d’intriga que ens trasllada a la Barcelona de l’any 2026. A partir de dos plans narratius, l’autor ens proposa una novel·la dins d’una novel·la que reflexiona sobre la identitat, sobre qui som, qui volem ser o de com ens veuen els altres.

    En el primer pla narratiu, trobem un escriptor de gran èxit, professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, casat i amb fills, que descobreix que el dia de Sant Jordi el llibre més venut és la seva autobiografia. Ell nega haver-la escrit i no la reconeix com a certa.

    En el segon pla narratiu, situat a Cadaqués l’any 2023, el lector llegeix en primera persona la falsa autobiografia de l’escriptor, que revela, amb molta estètica i sensualitat, una infidelitat amb una alumna de l’Escola d’Escriptura i, fins i tot, un assassinat.

    A mesura que avancen els capítols, el protagonista va establint una confusa relació amb el segon pla narratiu amb un seguit de situacions surrealistes i paral·lelismes amb la realitat que mouen l’eix de la història sense saber on ens porta la trama.

    Finalment, les dues narracions conflueixen en una pregunta obligada: Què és realitat i què és ficció? El resultat és una història enginyosament estructurada, amb una acurada descripció dels personatges i una prosa clara i detallista plena de referències a l’art, el pensament, la literatura, la música i el cinema.

    Per concloure, considero que l’aspecte més interessant de la novel·la és la seva riquesa imaginativa. Cabré escriu una narració trepidant que demana atenció per gaudir-la, que convida a llegir-la des de la primera frase a l’última. En definitiva, un Premi Sant Jordi més que merescut.

    Cristina Ureña

    Article complet

  • ‘El fibló’. De Sílvia Soler

    El fibló, la darrera novel·la de l’escriptora i periodista catalana Sílvia Soler, editada per Columna, acaba de sortir del forn i ja és un èxit literari: el passat mes de Sant Jordi va ocupar el primer lloc en el rànquing dels llibres de ficció més venuts. I és que Sílvia Soler ens ha tornat a conquerir amb la seva ploma àgil i el seu verb transparent i fluid; d’altra banda, gens casual: abans de dedicar-se plenament a la literatura, va exercir durant més de quinze anys com a periodista i guionista de ràdio, una trajectòria que li ha deixat empremta: la Sílvia, quan escriu, no perd el temps; el seu verb directe i molt visual apunta bé i fa diana.

    Per començar, ha escollit un títol que ens traspassa com una llança. El fibló esdevé una metàfora encertada del sentiment de pèrdua i del dol; temes recurrents a les seves novel·les. Recordem el pes de la nostàlgia en els seus èxits: Mira’m als ulls (Premi Fiter i Rossell 2003) o L’estiu que comença (Premi Ramon Llull, 2013). Aquest fibló ens perfora des de la primera pàgina del llibre, com a la mare dels protagonistes, i ens manté amb l’ai al cor fins al final.

    Sentim la veu narradora de la Sílvia, que sempre intenta posar llum dins la foscor, a través d’una de les protagonistes: la Laura, la germana gran de l’Ignasi i  de la Judith; tres vides segades a la infantesa per la primerenca mort de la mare i el tracte fred i distant del pare. La pèrdua del progenitor torna a reunir els germans, ja adults, a la casa familiar, tan deteriorada que se’ns apareix com un espectre d’allò que un dia havia estat. Novament, l’escriptora torna a parlar-nos a través de les parets de la llar familiar, ocupada pels records, i ens empeny al descobriment, per mitjà d’un destre viatge, que és un continu vaivé entre el passat i el present dels personatges.

    Però malgrat la destresa de l’escriptora per descriure ambients, a pinzellades petites i veloces, com quan es pinta un quadre impressionista, trobem a faltar aquest mateix traç intel·ligent en la descripció psicològica dels progenitors –massa idealitzada, la mare; massa imperfecte, el pare–; tanmateix, només és una petita objecció per a un llibre que finalment et deixa un bon regust de boca; com un bon cafè, costa desprendre’s del seu alè.

    I ara, haurem d’esperar dos anys, tal com Sílvia Soler ens té acostumats, per tornar-ne a obrir, amb delit, la primera pàgina de la pròxima novel·la.

    Mayca Soto

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    Barcelona Booktuber Busquets C2 castell Català CNL L'Heura Costa Brava CPNL escapada Escapades Escapades C2 excursió Garrotxa gastronomia gorgs història L'Heura la Mola lectura Lectures Literatura llegim llibres Lluís Llach Maresme Mediterrani Monsó Montserrat Roig muntanya Mura natura novel·la paraules Pirineu Platges Premi Sant Jordi primavera priorat Ressenya Ressenya C2 Ripollès riu senderisme Tossa de Mar