Les persones del camp 

 Fa molt de temps en una època antiga hi havia un home molt ben educat. Tenia un hort amb moltes fruites i verdures, agafava només les fruites i verdures que necessitava per ell i pels seus fills cada any.

El que sobrava ho repartia als pobres, i Al·là l’ajudava a mantenir-se bé per ajudar els altres. Quan es va fer gran l’home es va posar malalt i va ajuntar els seus fills per

demanar-los que si moria cuidessin de l’hort i sobretot dels pobres. Quan va morir l’home els seus fills es van esforçar amb l’hort i més endavant les fruites i les verdures van créixer molt i van tenir una bona collita.

Van agafar una part per a ells i l’altra part la van vendre. El germà mitjà els va dir: “No oblideu el que ens va dir el nostre pare sobre la part que donava ell als pobres”. Els germans van contestar-li “El nostre pare era ben ruc, no sabia res dels diners” perquè ells volien vendre la part dels pobres.

Un dia, al matí, van anar a l’hort molt d’hora per agafar-ho tot i no deixar res. Quan van arribar a l’hort van trobar-lo tot cremat i totes les fruites i verdures seques, i els germans es van acabar barallant. És millor tenir poc i compartir per viure en pau.

 

Autor: Hassan (Marroc)

El guajojó  

 Hi havia una jove índia tan bella com graciosa, filla del cacic de certa tribu que vivia en una clariana de la selva. Estimava i era estimada per un  home de la mateixa tribu, guapo i valent, però potser més tendre de cor que la majoria de guerrers.

En assabentar-se d’aquells amors el vell cacic, que era alhora anomenat bruixot, no trobant el mosso mereixedor de la seva filla, va resoldre acabar amb el romanç de la manera més fàcil i ràpida. Va cridar l’amant i valent-se de les seves arts màgiques el va conduir a l’espessor, on li va donar una mort traïdora. Després d’experimentar la prolongada absència de l’estimat, l’índia va començar a sospitar i va anar a buscar-lo selva endins. En tornar a casa amb la dolorosa prova, va increpar el pare entre sanglots, amenaçant-lo d’avisar a la gent del crim que havia comès.

El vell bruixot la va transformar a l’instant en au nocturna, perquè ningú no sabés el que havia passat.

Però la veu de la desgraciada va passar a la gola de l’au i a través d’aquesta va seguir l’inacabable lament per la mort de l’estimat.

Autora: Yanet (Bolívia)

El Dorado 

 Explica la llegenda, que en el llogaret anomenat Guatavita de l’antiga Colòmbia, el seu cap feia un increïble ritual que consistia en aplicar-se sobre el seu cos una substància enganxifosa, afegint una fina capa d’or molt, amb la qual aconseguia una aparença daurada fantàstica. A aquesta persona, l’anomenaven “Home Daurat”.

Després d’aquest procés, a l’home daurat se l’acompanyava fins a la llacuna de Siecha, on finalitzava el ritual de l’abundància, per després col·locar-lo en una bassa proveït de pólvores màgiques. Quan arribava al centre de la llacuna, aquest personatge saltava a l’aigua i al contacte amb ella, el recobriment d’or de la seva pell es fonia deixant una bellíssima empremta per tota la pell.

Quan això succeïa, era un senyal de bons auguris. Encara que el 1527 els indis Muysca van matar el poble Guatavita, la llegenda de “El Dorado” persistiria i arribaria a ser escoltada pels espanyols, els va fer augmentar la seva avarícia i les ganes de trobar el regne d’or.

 

Autora: Susan (Colòmbia)

Inkawakana 

 Inkawakana, que vol dir “on plora l’inca” és un lloc, en una muntanya que es troba a Cochabamba, Bolívia. “Inca” és la paraula quítxua que significa “cap” o “rei” d’un poble.

Fa molt de temps, a Cochabamba, una vall que ara és molt frondosa, no hi havia gens d’aigua. La gent vivia dalt de la muntanya i havia de baixar fins al riu de la vall per a recollir- ne. Per això es trobaven molt cansats perquè pujaven, després, amb unes gerres grans plenes d’aigua.

Un dia, a la matinada, els apus, els missatgers de l’imperi inca que recorrien els pobles a peu portant les notícies, van dir a tota la gent que havien arribat homes molt diferents d’ells: tenien la pell rosa, els cabells molt llargs, i a més a més portaven estris estranys que feien molt soroll i, també, tenien uns animals desconeguts (semblants a les llames però més grans i sense tant de pèl)… Aquests homes, que anaven enfilats dalt dels animals, havien segrestat l’emperador inca quan ell els donava la benvinguda.

Com que eren avariciosos i pensaven que allà hi havia molta riquesa volien or i plata a canvi de la seva llibertat. Al poble hi tenien collarets amb pedres precioses, braçalets amb maragdes, anells amb robins, arracades d’ametistes, diademes… joies de tota mena.

El poble es va reunir per decidir què havien de fer. Els homes vells van dir que haurien d’entregar el rescat perquè la vida de l’emperador era més valuosa. Els joves, en canvi, dubtaven si pagar perquè no volien perdre la riquesa.

Després de parlar-ne tots van veure que era més important la persona que les riqueses. Per això, van acceptar entregar-los el rescat : un apu hauria de portar-los tota la riquesa.

Però, abans que l’apu pogués marxar, els conqueridors van voler donar-los una lliçó i van matar  l’inca. 

Aquest apu era molt lleial a l’inca i a l’assabentar-se de la seva mort va caure de genolls, plorant, perquè sentia molta admiració per ell.

El déu sol, Inti, va adonar-se del dolor de l’apu i va decidir transformar aquest moment en un gran missatge. De sobte, l’apu es va sentir molt pesat; ja no es podia aixecar de terra i es va quedar transformat en una pedra de la qual sortirien llàgrimes per sempre, és a dir, una font d’aigua!

D’aquesta manera, tota la pena d’aquest poble per la mort del seu inca es recordaria per sempre.

Aquesta llegenda ens recorda la lleialtat, el compromís, la solidaritat, l’amistat i l’amor fraternal.

 

Autora: Zoraida (Bolívia)

El bibosi i el motacu 

Es conta que en temps antics es feien matrimonis per acord, per conveniència, això ens porta a la nostra història. En aquells temps hi havia un jove alt molt ben plantat que s’havia enamorat de la filla d’una família adinerada.

Ells estaven molt enamorats, sempre se citaven en un lloc especial en el qual ells podien expressar el seu amor. La família de la noia es va assabentar de la relació de la jove parella i el pare prengué la decisió de casar la seva filla amb un altre jove per a unir les famílies i tenir beneficis econòmics.

La filla en assabentar-se de l’acord de la seva família es va posar molt trista i va parlar amb el seu xicot. Ell es va enutjar al saber de la decisió de la seva família. El noi va dir a la noia: “prefereixo veure’t morir entre els meus braços que veure’t casada amb un altre home”. Després va dir-li que s’escapessin per  evitar el matrimoni, ella va dir que sí, i aquella mateixa nit es van veure en el seu lloc especial i es van abraçar molt fort, amb una passió com si fos l’última vegada que s’haguessin de veure.

Des d’aquella mateixa nit no els van tornar a veure i al mateix lloc on es van abraçar va néixer l’arbre del “bibosi” i el “motacu”. Aquest arbre, fins a l’actualitat, té una forma que sembla com si dues persones s’abracessin.

Autora: Jainy (Bolívia)

La vídua i la seva font de felicitat  

 En una casa de camp hi havia una dona gran el marit de la qual va morir d’una malaltia i no va deixar a la dona res més que llàgrimes. Un matí lluminós la vídua es va asseure al seu jardí i es va adonar que la seva vida trista no li tornaria mai el marit. Per tant, va començar un nou inici contemplant els animals.

Així que va triar la granota com a amiga, una granota anomenada Bubble. En Bubble era amorós i amable.

La granota i la vídua vivien junts i feliços però hi havia alguna cosa a la bassa que vorejava la vídua i que era un canvi de color consistent de la granota. La vídua amb prou feines podia veure  la granota a les herbes verdes perquè la seva complexió era molt semblant a les plantes; només la podia trobar amb els ulls ben oberts, i tot i així costava molt.

Un cop en una lluna blava la vella vídua va decidir buscar una solució i va preguntar a una bruixa. Li va explicar el problema i la bruixa li va donar una poció màgica per ruixar  la granota i fer que es tornés d’un color visible. Va tornar a casa, la va ruixar i va funcionar. Gràcies a això van viure feliçment.

Autores: Doreen i Regina (Ghana)

Els sis grans de Ghana  (història real) 

 Els sis grans de Ghana són coneguts com a llegendes, herois, valents i sobretot expresidents de Ghana que es van aixecar i van lluitar com a governants pel país.

Tots i totes van jugar el seu paper com a ciutadans patriòtics en el lideratge. Els sis grans de Ghana es van convertir en herois quan van lluitar per la independència després que tres ghanesos fossin assassinats per veterans de Gran Bretanya, un fet que es va anomenar els disturbis de 1948 (“1948 riots”). Per això van ser arrestats pel govern de Ghana i més tard van ser alliberats després de de la protesta popular. Aquests sis herois van treballar molt dur per assolir la independència. Finalment durant l’any 1957 Ghana va obtenir la independència dels britànics. En record del seu gran esforç en el lideratge les seves imatges de grup es van utilitzar per a la nostra moneda.

Autora: Doreen (Ghana)

Ojuju  

 Vull parlar sobre una llegenda que hi ha al meu país.

Precisament el meu poble és un poble de l’oest de Nigèria, el poble Ioruba. La llegenda que us explicaré es diu Ojuju.

Què és l’Ojuju? Ningú no ho sap, però és una paraula que sempre serveix per fer por als nens que no es porten bé. Encara a dia d’avui hi ha gent gran que aquesta paraula els fa tremolar.

Per exemple, a la nit quan anem a dormir, als nens que no s’han portat bé durant el dia els recordem que vindrà l’Ojuju a buscar-los i automàticament es posen a plorar.

 

Autor: Lateefat (Nigèria)

L’arbre de la llet o la fruita d’estrella

 

Hi havia una mare i un fill que vivien sols en una petita casa. La dona estimava molt el fill que va perdre el seu pare quan era petit i treballava molt per poder pagar la seva vida diària.

Tot i ser molt estimat per la seva mare, el nen plorava i plorava. Sovint passava l’estona amb nens entremaliats que molestaven el poble o feien bromes que feien enfadar els altres. Un dia va ser massa trapella, i la seva mare el va renyar tan enfadada que ell va fugir de casa.

Esperant una bona estona que tornés, la mare el va buscar dia rere dia i no va veure cap notícia seva. El nen rondava i jugava a jocs bojos sense ser controlat per ningú més. Si ningú li donava menjar ell feia de lladre. El nen de vegades pensava: “Com m’agradaria no tenir a la meva mare! Em divertiria sense estar controlat per ningú més!”.

Un dia passejant per la carretera va veure un ramat d’ànecs que posaven ous en una botiga. De seguida va agafar un maó i va trencar molts ous, considerant-ho un passatemps

interessant. L’amo de la botiga, enfurismat, va agafar un gran pal i va sortir corrent a perseguir el noi. El nen va entrar en pànic i va córrer per salvar la seva vida.

Després de córrer una bona distància, cansat i famolenc, va recordar a la seva mare a casa: “A casa hi ha la mare que és la que més m’estima i em protegeix”. Finalment, després de molts dies de viatge, el nen va tornar a casa seva, però la mare no era enlloc, només hi havia un arbre estrany que creixia just davant de la casa.

El nen va cridar i cridar “Mare, on ets? Ja he tornat…”, però no va rebre resposta. El nen es va asseure al costat de l’arbre i va esclatar a plorar. De sobte, l’arbre verd va tremolar, florint i donant fruits ràpidament, i la fruita madura més gran li va caure a la mà. Afamat, es va ficar l’estranya fruita a la boca, i de seguida li va fer una gran mossegada, però va haver de fer una ganyota immediatament perquè era massa aspra.

La segona fruita li va tornar a caure a la mà. Va girar de pressa la fruita madura per suavitzar-la i va veure una petita esquerda a la fruita, i un raig de llet blanca que en brollava.

Va aixecar la boca per beure’s aquella llet, dolça i olorosa com la llet materna. Després el nen va tenir una sensació molt familiar, estranyament refrescant. El nen va abraçar

l’arbre. L’escorça era aspra com la mà d’una mare, les fulles eren de color verd brillant per un costat i vermelles per l’altre, com els ulls d’una mare quan ploren esperant el seu fill. Així que la gent va posar a l’arbre el nom d’Arbre de la Llet, i el fruit és el fruit d’estrella perquè quan es talla fa una forma com d’estrella a dins.

Autor: Tram (Vietnam)

Els joves i els vells 

 

En un petit poble hi havia una tribu molt humil que vivia pacíficament fins que un dia un grup de joves es va rebel·lar i van fer fora tots els vellets de la tribu perquè ja no eren útils i no tenien forces com ells per treballar.

Només un noi no va estar-hi d’acord i va dir “si se’n van ells, me’n vaig jo també” i així ho va fer. Van estar caminant hores buscant una llar, però no en van trobar cap així que van decidir formar un campament. Van trobar un lloc perfecte al capdavant d’un riu i d’arbres fruiters. El noi va treballar dia i nit per construir aquelles cabanes amb els consells dels avis, i va acabar en un temps rècord.

En canvi l’altra tribu es va convertir en un desastre sense els consells dels avis per a tot. El noi deia que era feliç a la seva nova llar, amb els avis, però volia saber com estaven les altres persones així que els va demanar permís i va marxar.

En arribar a l’antic poble els altres joves el van reconèixer i el van lligar en un arbre. A la nit una noia anava passant i li va preguntar “qui ets tu?” i ell respongué “jo era membre d’aquesta tribu i me’n vaig anar quan van fer fora als vellets”. Ella va dir “et conec, tots sabem aquesta història”. El va deixar anar sense fer gaire soroll i se’n van anar a reunir els altres del poble. Tots dos junts van fer demanar perdó als rebels i van fer tornar els vells al poble i la tribu va tornar a ser la mateixa que al principi: tots units.

 

Autora:  Lili (Honduras)