Explica la llegenda, que en el llogaret anomenat Guatavita de l’antiga Colòmbia, el seu cap feia un increïble ritual que consistia en aplicar-se sobre el seu cos una substància enganxifosa, afegint una fina capa d’or molt, amb la qual aconseguia una aparença daurada fantàstica. A aquesta persona, l’anomenaven “Home Daurat”.
Després d’aquest procés, a l’home daurat se l’acompanyava fins a la llacuna de Siecha, on finalitzava el ritual de l’abundància, per després col·locar-lo en una bassa proveït de pólvores màgiques. Quan arribava al centre de la llacuna, aquest personatge saltava a l’aigua i al contacte amb ella, el recobriment d’or de la seva pell es fonia deixant una bellíssima empremta per tota la pell.
Quan això succeïa, era un senyal de bons auguris. Encara que el 1527 els indis Muysca van matar el poble Guatavita, la llegenda de “El Dorado” persistiria i arribaria a ser escoltada pels espanyols, els va fer augmentar la seva avarícia i les ganes de trobar el regne d’or.
Inkawakana, que vol dir “on plora l’inca” és un lloc, en una muntanya que es troba a Cochabamba, Bolívia. “Inca” és la paraula quítxua que significa “cap” o “rei” d’un poble.
Fa molt de temps, a Cochabamba, una vall que ara és molt frondosa, no hi havia gens d’aigua. La gent vivia dalt de la muntanya i havia de baixar fins al riu de la vall per a recollir- ne. Per això es trobaven molt cansats perquè pujaven, després, amb unes gerres grans plenes d’aigua.
Un dia, a la matinada, els apus, els missatgers de l’imperi inca que recorrien els pobles a peu portant les notícies, van dir a tota la gent que havien arribat homes molt diferents d’ells: tenien la pell rosa, els cabells molt llargs, i a més a més portaven estris estranys que feien molt soroll i, també, tenien uns animals desconeguts (semblants a les llames però més grans i sense tant de pèl)… Aquests homes, que anaven enfilats dalt dels animals, havien segrestat l’emperador inca quan ell els donava la benvinguda.
Com que eren avariciosos i pensaven que allà hi havia molta riquesa volien or i plata a canvi de la seva llibertat. Al poble hi tenien collarets amb pedres precioses, braçalets amb maragdes, anells amb robins, arracades d’ametistes, diademes… joies de tota mena.
El poble es va reunir per decidir què havien de fer. Els homes vells van dir que haurien d’entregar el rescat perquè la vida de l’emperador era més valuosa. Els joves, en canvi, dubtaven si pagar perquè no volien perdre la riquesa.
Després de parlar-ne tots van veure que era més important la persona que les riqueses. Per això, van acceptar entregar-los el rescat : un apu hauria de portar-los tota la riquesa.
Però, abans que l’apu pogués marxar, els conqueridors van voler donar-los una lliçó i van matar l’inca.
Aquest apu era molt lleial a l’inca i a l’assabentar-se de la seva mort va caure de genolls, plorant, perquè sentia molta admiració per ell.
El déu sol, Inti, va adonar-se del dolor de l’apu i va decidir transformar aquest moment en un gran missatge. De sobte, l’apu es va sentir molt pesat; ja no es podia aixecar de terra i es va quedar transformat en una pedra de la qual sortirien llàgrimes per sempre, és a dir, una font d’aigua!
D’aquesta manera, tota la pena d’aquest poble per la mort del seu inca es recordaria per sempre.
Aquesta llegenda ens recorda la lleialtat, el compromís, la solidaritat, l’amistat i l’amor fraternal.
Es conta que en temps antics es feien matrimonis per acord, per conveniència, això ens porta a la nostra història. En aquells temps hi havia un jove alt molt ben plantat que s’havia enamorat de la filla d’una família adinerada.
Ells estaven molt enamorats, sempre se citaven en un lloc especial en el qual ells podien expressar el seu amor. La família de la noia es va assabentar de la relació de la jove parella i el pare prengué la decisió de casar la seva filla amb un altre jove per a unir les famílies i tenir beneficis econòmics.
La filla en assabentar-se de l’acord de la seva família es va posar molt trista i va parlar amb el seu xicot. Ell es va enutjar al saber de la decisió de la seva família. El noi va dir a la noia: “prefereixo veure’t morir entre els meus braços que veure’t casada amb un altre home”. Després va dir-li que s’escapessin per evitar el matrimoni, ella va dir que sí, i aquella mateixa nit es van veure en el seu lloc especial i es van abraçar molt fort, amb una passió com si fos l’última vegada que s’haguessin de veure.
Des d’aquella mateixa nit no els van tornar a veure i al mateix lloc on es van abraçar va néixer l’arbre del “bibosi” i el “motacu”. Aquest arbre, fins a l’actualitat, té una forma que sembla com si dues persones s’abracessin.
En una casa de camp hi havia una dona gran el marit de la qual va morir d’una malaltia i no va deixar a la dona res més que llàgrimes. Un matí lluminós la vídua es va asseure al seu jardí i es va adonar que la seva vida trista no li tornaria mai el marit. Per tant, va començar un nou inici contemplant els animals.
Així que va triar la granota com a amiga, una granota anomenada Bubble. En Bubble era amorós i amable.
La granota i la vídua vivien junts i feliços però hi havia alguna cosa a la bassa que vorejava la vídua i que era un canvi de color consistent de la granota. La vídua amb prou feines podia veure la granota a les herbes verdes perquè la seva complexió era molt semblant a les plantes; només la podia trobar amb els ulls ben oberts, i tot i així costava molt.
Un cop en una lluna blava la vella vídua va decidir buscar una solució i va preguntar a una bruixa. Li va explicar el problema i la bruixa li va donar una poció màgica per ruixar la granota i fer que es tornés d’un color visible. Va tornar a casa, la va ruixar i va funcionar. Gràcies a això van viure feliçment.
Els sis grans de Ghana són coneguts com a llegendes, herois, valents i sobretot expresidents de Ghana que es van aixecar i van lluitar com a governants pel país.
Tots i totes van jugar el seu paper com a ciutadans patriòtics en el lideratge. Els sis grans de Ghana es van convertir en herois quan van lluitar per la independència després que tres ghanesos fossin assassinats per veterans de Gran Bretanya, un fet que es va anomenar els disturbis de 1948 (“1948 riots”). Per això van ser arrestats pel govern de Ghana i més tard van ser alliberats després de de la protesta popular. Aquests sis herois van treballar molt dur per assolir la independència. Finalment durant l’any 1957 Ghana va obtenir la independència dels britànics. En record del seu gran esforç en el lideratge les seves imatges de grup es van utilitzar per a la nostra moneda.
Vull parlar sobre una llegenda que hi ha al meu país.
Precisament el meu poble és un poble de l’oest de Nigèria, el poble Ioruba. La llegenda que us explicaré es diu Ojuju.
Què és l’Ojuju? Ningú no ho sap, però és una paraula que sempre serveix per fer por als nens que no es porten bé. Encara a dia d’avui hi ha gent gran que aquesta paraula els fa tremolar.
Per exemple, a la nit quan anem a dormir, als nens que no s’han portat bé durant el dia els recordem que vindrà l’Ojuju a buscar-los i automàticament es posen a plorar.
Hi havia una mare i un fill que vivien sols en una petita casa. La dona estimava molt el fill que va perdre el seu pare quan era petit i treballava molt per poder pagar la seva vida diària.
Tot i ser molt estimat per la seva mare, el nen plorava i plorava. Sovint passava l’estona amb nens entremaliats que molestaven el poble o feien bromes que feien enfadar els altres. Un dia va ser massa trapella, i la seva mare el va renyar tan enfadada que ell va fugir de casa.
Esperant una bona estona que tornés, la mare el va buscar dia rere dia i no va veure cap notícia seva. El nen rondava i jugava a jocs bojos sense ser controlat per ningú més. Si ningú li donava menjar ell feia de lladre. El nen de vegades pensava: “Com m’agradaria no tenir a la meva mare! Em divertiria sense estar controlat per ningú més!”.
Un dia passejant per la carretera va veure un ramat d’ànecs que posaven ous en una botiga. De seguida va agafar un maó i va trencar molts ous, considerant-ho un passatemps
interessant. L’amo de la botiga, enfurismat, va agafar un gran pal i va sortir corrent a perseguir el noi. El nen va entrar en pànic i va córrer per salvar la seva vida.
Després de córrer una bona distància, cansat i famolenc, va recordar a la seva mare a casa: “A casa hi ha la mare que és la que més m’estima i em protegeix”. Finalment, després de molts dies de viatge, el nen va tornar a casa seva, però la mare no era enlloc, només hi havia un arbre estrany que creixia just davant de la casa.
El nen va cridar i cridar “Mare, on ets? Ja he tornat…”, però no va rebre resposta. El nen es va asseure al costat de l’arbre i va esclatar a plorar. De sobte, l’arbre verd va tremolar, florint i donant fruits ràpidament, i la fruita madura més gran li va caure a la mà. Afamat, es va ficar l’estranya fruita a la boca, i de seguida li va fer una gran mossegada, però va haver de fer una ganyota immediatament perquè era massa aspra.
La segona fruita li va tornar a caure a la mà. Va girar de pressa la fruita madura per suavitzar-la i va veure una petita esquerda a la fruita, i un raig de llet blanca que en brollava.
Va aixecar la boca per beure’s aquella llet, dolça i olorosa com la llet materna. Després el nen va tenir una sensació molt familiar, estranyament refrescant. El nen va abraçar
l’arbre. L’escorça era aspra com la mà d’una mare, les fulles eren de color verd brillant per un costat i vermelles per l’altre, com els ulls d’una mare quan ploren esperant el seu fill. Així que la gent va posar a l’arbre el nom d’Arbre de la Llet, i el fruit és el fruit d’estrella perquè quan es talla fa una forma com d’estrella a dins.
En un petit poble hi havia una tribu molt humil que vivia pacíficament fins que un dia un grup de joves es va rebel·lar i van fer fora tots els vellets de la tribu perquè ja no eren útils i no tenien forces com ells per treballar.
Només un noi no va estar-hi d’acord i va dir “si se’n van ells, me’n vaig jo també” i així ho va fer. Van estar caminant hores buscant una llar, però no en van trobar cap així que van decidir formar un campament. Van trobar un lloc perfecte al capdavant d’un riu i d’arbres fruiters. El noi va treballar dia i nit per construir aquelles cabanes amb els consells dels avis, i va acabar en un temps rècord.
En canvi l’altra tribu es va convertir en un desastre sense els consells dels avis per a tot. El noi deia que era feliç a la seva nova llar, amb els avis, però volia saber com estaven les altres persones així que els va demanar permís i va marxar.
En arribar a l’antic poble els altres joves el van reconèixer i el van lligar en un arbre. A la nit una noia anava passant i li va preguntar “qui ets tu?” i ell respongué “jo era membre d’aquesta tribu i me’n vaig anar quan van fer fora als vellets”. Ella va dir “et conec, tots sabem aquesta història”. El va deixar anar sense fer gaire soroll i se’n van anar a reunir els altres del poble. Tots dos junts van fer demanar perdó als rebels i van fer tornar els vells al poble i la tribu va tornar a ser la mateixa que al principi: tots units.
Començo el dia llevant-me d’hora, a les sis del matí: avui haig d’anar a Barcelona, un viatge una mica llarg, per tramitar uns documents. Espero poder-hi arribar aviat, a dos quarts de nou, perquè tinc l’horari just.
No comptava que hi haguessin problemes amb les vies de tren, el departament de manteniment hi fa reparacions, perdré una mica de temps segons els meus plans, i veig que tindré molts problemes. Arribant a Barcelona, ens hem aturat molta estona a l’estació d’Arc de Triomf, em poso una mica impacient per l’horari, no m’agrada arribar just de temps, m’agrada arribar abans.
Arribem per fi a la parada de plaça Catalunya, baixo amb pressa, camino dues cantonades per arribar al consolat del meu país, Bolívia. Veig que hi ha cua i això em deixa tranquil perquè he arribat abans que obrissin a un quart i cinc de nou.
Espero el moment perquè puguem entrar al consolat pujant per les escales, no m’agrada l’ascensor quan hi ha molta gent. Pujo al cinquè pis, allà novament faig cua per ser atès; arriba el meu torn, dic el motiu pel qual soc allà i em diuen que cal demanar hora. Jo els explico que una persona ja havia trucat un dia abans; ells miren el tema i em diuen que esperi a la sala, que m’avisaran per ser atès. Espero una hora i m’atenen, faig ràpidament els meus tràmits: ara sí que puc descansar una mica, ja he fet un tràmit important per a mi i he de tornar a Vic.
Però abans camino per Barcelona, fa temps que no hi soc de visita, vaig pels carrers badant. Després torno a l’estació, espero el tren, escolto que persisteixen els problemes a les vies i perdrem 20 minuts aturats a la via del tren, segueixen fent manteniment. Espero el temps perquè el tren arribi i se’m fa una mica llarga l’espera. Arribat el tren no para en cap poble, segueix el seu camí directament fins a Vic.
En el viatge, una senyora em pregunta quant falta per a arribar, és la primera vegada que visita Vic amb tren i no coneix les parades. Li explico que falta passar tres parades més per arribar a Vic, després ella truca al seu fill per a dir-li que ja arriba.
Un cop a Vic, ella es troba amb el seu fill i jo segueixo el meu camí. A l’estació, rebo un missatge de text al mòbil per a preguntar-me com m’havia anat en els tràmits que havia de fer, li dic que tot ha sortit molt bé i ara només queda esperar el temps i que em truquin per a tornar a Barcelona i recollir els documents; després segueixo camí a casa des de l’estació, passo per un supermercat per a comprar algunes coses i poder dinar.
A la tarda a dos quarts de quatre, surto a fer les meves activitats normals, però em sento una mica cansat perquè ha estat un viatge esgotador a Barcelona. Em trobo a les quatre amb el meu amic Josep i li explico com ha anat el meu dia i em diu que he tingut un dia molt agitat. Després xerrem d’altres coses i de l’ajuda que m’estan brindant per a fer els meus tràmits.
En sortir, he anat a caminar per la ciutat i he trobat una amiga a un quart de sis, parlem un moment i em diu per anar a unes botigues a preguntar per coses que li calen. L’he acompanyada, ella ha preguntat per tot el que necessitava; al final he acabat ajudant-la amb les compres i torno a casa a dos quarts de vuit del vespre.
S’ha acabat un dia molt interessant per a mi, fa temps que no em passaven tantes coses.
Photo of pinned Accra on a map of Africa. May be used as illustration for traveling theme.
Em dic Barkisu Abubakari Sadik, i soc ghanesa. Estic escrivint sobre el meu país, sobre la meva formació educativa i sobre la meva formació docent a Ghana.
Ghana és un país multilingüe de l’Àfrica occidental. Té una població de més de 31,07 milions de persones, amb diferents ètnies. Té 16 regions, i cada regió té el seu propi festival, que celebren cada any.
El nom de les regions i de la festa que celebren és:
Greater Accra celebra ‘l’homowo’. Aquest festival comença el mes d’agost amb la plantació de cultius, abans que comenci la temporada de pluges.
La regió Ashanti celebra el festival ‘Akwasidae’ una vegada cada sis setmanes cada any. La regió Northern celebra la festa del foc, que se celebra normalment al mes d’abril. La Eastern celebra el festival ‘Odowira’ al mes de setembre i octubre. La Centrale celebra el festival ‘Bakatue’ el primer dijous de l’any nou.
La Western celebra el fe
stival ‘Kundum’ a intervals setmanals des de la ciutat. I la ciutat de la regió entre agost i novembre de cada any. La Volta organitza el festival ‘Gbidukor’, normalment se celebra el mes de novembre. La Upper West fa el festival de Dumba i se celebra al mes de setembre o octubre. La Upper East celebra a principis de cada any nou, al gener o al febrer.
L’Oti prepara el festival ‘Akwantutenten’, que se celebra normalment al mes de setembre. La Brong Ahafo fa el festival de ‘Kwafia’, se celebra al mes de juliol. La North-East celebra el festival de Damba, que és la celebració per la glorificació dels líders.
La Bono-east organitza el festival de ‘Kwafia’, se sol celebrar de març a juliol. La Savannah celebra el Festival ‘Jintigi’ conegut com ‘festival del foc’, que se celebra el mes d’abril. La Ahafo acull el festival de ‘Kwafia’, que se celebra el mes de juliol. La Western North celebra el festival ‘Kundum’, que se celebra per agrair als déus l’abundància d’aliments en el moment de la collita de la zona.
Hi ha algunes regions que celebren el mateix festival. Bono East, Brong Ahafo i Ahafo celebren el festival ‘Kwafia festival’. Western North fa el festival ‘Kundum’.
Gran Accra era la meva regió de residència i jo hi anava a escola. És la capital i la ciutat més gran de Ghana. Es troba a la costa sud del golf de Guinea, que forma part de l’oceà Atlàntic. La ciutat té algun lloc turístic que us interessarà quan visiteu el país com ara el parc i el mausoleu memorial de Kwame Nkurmah. Aquest parc va ser dedicat al primer president de Ghana, Dr. Kwame Nkurmah. El mausoleu és el lloc de descans final del primer president i africanista. El museu acull artefactes rars relacionats amb la independència de Ghana i les visites guiades al parc ofereixen als visitants una història en profunditat de la lluita per la independència subsahariana.
La plaça de l’Estrella Negra és la plaça més gran, per commemorar les celebracions de la independència cada 6 de març, així com altres esdeveniments nacionals.
El Museu Nacional de Ghana és el patrimoni cultural de Ghana i les belles arts s’hi conserven i s’hi exposen.
Usher Fort és el fort d’Accra, va ser construït originalment pels holandesos el 1649. Aquest és un dels forts que els europeus van construir a la regió.
El Gran Accra té cinc districtes. On vivia i estudiava era al districte municipal de la Nkwantany-Madina. Aquest es troba a la part occidental de Gran Accra. Aquesta ciutat és el lloc on vaig estudiar, a la llar d’infants, la primària, la secundària… I més tard em vaig convertir en mestra d’escola bressol. El nom de l’escola és Escola Mare de Totes les Nacions (Mother of All Nation School).
En aquesta escola hi ha nens molt bons i intel·ligents que tenen entre dos i sis anys. Aquesta escola va ser creada per a kindergarten 2, i jo era mestra de kindergarten 2. Acull un programa anomenat ‘READ CAMP’, que era un programa que fem cada agost, que és el període de vacances més llarg del sistema escolar de Ghana. És per ensenyar als nens, tant a estudiants de dins com de fora, a llegir.
Després vaig viatjar a Barcelona per estudiar-hi català i castellà, per continuar la meva formació i veure si puc tenir l’oportunitat de ser mestra d’escola de nens, perquè m’agraden molt, i estic disposada a estudiar molt per arribar-hi.
El Dorado 
