Arxiu de l'autor

  • Tossa de Mar: el meu racó de pau

    Quantes vegades hem escoltat o, fins i tot, hem pensat que ens agradaria anar de viatge a uResultat d'imatges de tossa de mar des de las curvasna platja paradisíaca, d’aquelles amb l’aigua d’un color blau turquesa que sembla que l’hagin pintat amb aquarel·les, una platja d’aigua cristal·lina que sense necessitat d’ulleres pots veure els peixos nedant. Què pensaríeu si us digués que no cal creuar un oceà per anar-hi? A tan sols uns quilòmetres de Barcelona tenim un petit poble de la costa brava: Tossa de Mar. Abans d’arribar-hi, quan encara estàs al cotxe desitjant que apareguin aquelles meravelloses vistes amb el castell i el mar de fons, ja notes tranquil·litat i calma. La barreja entre l’olor de muntanya i mar provoca una dosi de relaxació que mai en un altre lloc ho he pogut sentir com aquí.

    Tossa de Mar no és només un poble amb platja on pots anar-hi i banyar-te. Seria un delicte si no aprofitessis el dia per, si ets un amant del mar, perdre’t per les seves aigües amb unes ulleres i bussejar entre els milers d’animals marins que pots trobar o, si bé, ets un amant del sol, estirar-te a la vora del mar, tancar els ulls i escoltar la trencadissa de les onades als teus peus. Un lloc on després d’un llarg dia de platja i després d’un bon menjar als restaurants que pots trobar-hi tant a primera línia del mar com entre els carrerons de dintre el poble, val la pena perdre’t dintre del recinte emmurallat de la Vila Vella, ja que és un dels pocs exemples de població medieval fortificada que es conserva a les costes catalanes. Passejar pels seus carrerons plens de flors, perdre’t i trobar racons que mai abans havies vist. I per acabar, sopar al castell, enlluernat amb molta delicadesa i, acompanyat, sempre, de petites bandes de músics.

    Tenim la sort de viure a un territori que comparteix platja i muntanya, aprofitem-lo, perdem-nos-en i descobrim coses noves i, sobretot, compartim-ho, la vida compartida és més.

    Article complet

  • Un dia al congost de Mont-rebei

    Quan vius a una gran ciutat com és Barcelona, t’acabes acostumant als seus sorolls, les seves olors i les seves vistes plenes d’edificis. No obstant, si ens allunyem de la ciutat comtal i ens desplacem  cap a Lleida,  més concretament entre les comarques de La Noguera i Pallars Jussà, podrem trobar l’únic gran congost de Catalunya pràcticament verge.

    El Congost de Motrebei situat entre Lleida i Aragó i declarat Refugi de Fauna Salvatge al 2005, té una extensió d’unes 600 hectàrees amb un terreny gairebé verge, ja que no el travessa cap carretera, ni línia elèctrica. El congost està situat a més de dues hores de Barcelona, fet que ajuda a que no hi hagi gran afluència de persones i sigui un lloc tranquil per passar un bon dia amb els amics o la família.

    Una vegada ens trobem allà podem realitzar una gran varietat d’itineraris per tal de poder gaudir del meravellós paisatge. Si el que volem és caminar i observar la seva gran flora i fauna, el que es recomana és recórrer la sendera formada per un camí tallat a la roca i les parets de la muntanya. Si finalment ens decidim per això, haurem d’escollir quin nivell de dificultat volem, el senzill de 4,5km o el de nivell avançat per als més experts de 9km —trajecte només d’anada—.

    Una segona opció és llogar un caiac; i com en el recorregut a peu, podem escollir entre dos nivells de dificultat, el senzill de 7km i el nivell avançat de 14km. Dins d’aquesta opció podrem triar entre escollir un caiac individual o doble, això si, trieu un de doble, aneu amb una parella amb la que tingueu bona comunicació sinó navegar amb línia recta serà gairebé impossible. Aquesta opció la recomanem molt per a un dia d’estiu, perquè sempre tindreu la opció de baixar del caiac i donar-vos un bany a les aigües de temperatura agradable.

    Finalment, comentar que si voleu passar un bon dia envoltats d’aire fresc, de naturalesa i aigües de color turquesa; us recomano visitar el Congost de Motrebei i triar algun dels itineraris per tal de passar un bon dia en família o amb bons amics.

    Paola Molina

     

    C2

    Refresquem-nos

    Escales

    Camí de pedra

    Article complet

  • Un dia a Cardona

    Ferran Wesselo i Comas (C2)

    Quan viatges, sempre hi ha un instant en el que per fi reconeixes on ets. Fins llavors has estat absent, caminant i parlant d’una forma gairebé automàtica. Encara que saps que ja no camines per Barcelona, internament segueixes dins de la teva rutina, t’és impossible desconnectar del tot. De cop, però, alces la vista i ho tens clar: seus en una terrassa d’un bar de Cardona, entre arbres pelats i nens que juguen. Tot és calma. Llavors, només llavors, escures el cul del cafè, respires profundament i somrius als amics. T’aixeques i dius: “Va, que tenim pressa”.

     

    Caminem fins el Castell de Cardona, la nostra primera parada. El paisatge que veiem des de dalt del castell –els verds fredíssims dels camps i la tranquil·litat distant del Pirineu– es trenca en el territori erm de les antigues mines de sal de Cardona. La Vall Salina sempre ha estat, ens diu la guia, lligat al nom de la vila: la sal ha sigut el principal motor econòmic i polític, motiu, per tant, de disputa entre nobles i territoris, entre empresaris i vilatans. El castell vol representar, amb formes romàniques i gòtiques, el poder de la família Cardona i demostrar la capacitat de defensa d’aquest mineral tan apreciat. Tot –ja sigui la torre, la muralla, o la pròpia església– respon a aquesta idea: el poder; poder esculpit en pedra massissa.

     

    Després de dinar baixem fins les mines de sal. Aquella mina que havia sigut durant segles un motor econòmic puntal és ara, com és habitual al país, un mer aparador turístic. La nostre guia, una animadora infantil, ens explica amb molta traça la naturalesa de Vall Salina i la història de la mina mentre va fent bromes a les criatures. Anem caminant entre parets sedoses de sal i estalactites que regalimen eternament. En acabat, posen un vídeo i ens condueixen fins la botiga de souvenirs.

     

    Tornem a Barcelona cansats però satisfets. Embadalit, mirant el paisatge des del cotxe, recordo que ben aviat tornarà a ser dilluns. Si abans no sabia sortir de la rutina, penso, ara no sé pas com hi tornaré a entrar.

    Castell de Cardona, vist des del poble.

    La Vall Salina, vista des de fora.

    La Mina de Cardona, jo i dos amics.

     

     

    Article complet

  • Plaça de la Vila – Santa Coloma de Gramenet

    Santa Coloma de Gramenet, anteriorment es deia Gramanet del Besós, ciutat i municipi situat a la província de Barcelona. Pertany a la comarca del Barcelonès. Es tracta de la setena ciutat amb més població de la província de Barcelona.

    AJUNTAMENT I PLAÇA DE LA VILA

    La plaça de la Vila, sorgeix a finals del segle XIX.

    Es tracta d’un espai unitari, amb una part important de la superfície vinculada a la presència de l’edifici més representatiu de la ciutat (l’Ajuntament), tot definint una zona lúdica i una altre de més tranquil·la i tova (amb una zona de jardí). Desaparició del trànsit i de l’aparcament en superfície, gràcies a la construcció d’un aparcament subterrani, per contribuïr a crear una àrea completament reservada als vianants. Sense dubte l’obra més emblemàtica realitzada a Santa Coloma aquests darrers anys ha estat la modificació de l’àrea central. La plaça la Vila ha adquirit el valor que es mereixia i ha esdevingut un espai d’una gran significació urbana.

    S’ha aconseguit crear un espai versàtil per a la realització de diversos actes col·lectius. Identificada com a centre de la ciutat remarcada per la presència de la façana de l’Ajuntament.

    Com a colomenca de tota la vida, trobo que és idonia per fer el vermut els diumenges al matí, sobretot els dies assolellats. També m’agrada passejar amb els meus nebots, ja que gaudeixen del parc que hi ha a la plaça.

    Carme Neira (C2)

    Article complet

  • Girona, una ciutat llegendària i amb encant

    C2 Català. José Ortiz

    Viatjar a un lloc històric, i llegendari és possible avui dia sense haver-hi de sortir fora de Catalunya. Aquest lloc és, sens dubte, Girona, ciutat i municipi del nord-est de Catalunya.

    Per començar, el Barri Vell o Casc Antic de Girona és el principal pol d’atracció turística de la ciutat. Es troba delimitat pel Passeig de la Muralla, el camí de ronda de les antigues muralles carolíngies (s.IX) que envolten el Centre Històric. Entre els seus monuments destaquen el “Call”, antic i emblemàtic barri jueu. També destaquen les famoses Cases de colors de l’Onyar, característiques cases del barri vell, totes elles penjades sobre el riu Onyar.A dalt de tot hi ha la catedral, d’una grandíssima nau única en estil gòtic.

    La Rambla de la Llibertat és actualment l’eix d’entrada al Barri Vell per als turistes que arriben a la ciutat. Si us agraden molt les llegendes, per una banda, al carrer de Calderers, es troba la Lleona de Girona o Cul de la lleona. És un relleu que deixa veure una columna de ferro amb una lleona que s’enfila, i on podeu fer el ritu ciutadà, tocar el cul a la lleona, que antigament era garantia que qui ho feia, o mai se n’aniria de Girona o, si se n’anava, tornaria. De l’altra, al carrer de l’Argenteria, podeu trobar el Tarlà de l’Argenteria, ninot de caràcter alegre, amb el cap de fusta, i el cos de roba, farcit amb serradures, símbol de gresca i diversió durant l’època de quarantena a la ciutat.

    Per acabar, per què us aconsello visitar la ciutat? Si en teniu ganes de passejar en una ciutat tranquil·la, històrica, i colorista, a més a més, plena de tradicions artístiques i culturals, sens dubte, Girona és el lloc, per excel·lència, que no us podeu perdre.

    El cul de la Lleona.

    Article complet

  • Les dones de la Principal

    Després de Memòria d’uns ulls pintats Lluís Llach ha tornat a sorprendre amb Les dones de la Principal, en què ens fa testimonis d’un temps passat. Aquesta novel·la, Llach l’ha ambientat en un escenari que coneix molt bé, un poble petit d’una comarca vinícola, i l’ha acompanyat d’elements familiars com per fer-la una mica més seva. És el cas del piano i de la música, sempre presents de manera subtil.

    Tres dones de tres generacions viuen a la Principal, la casa més gran, poderosa i senyorial del poble de Pous, a la comarca de l’Abadia. Són àvia, mare i filla, i totes tres es diuen Maria. La Maria Roderich, que va rebre el sobrenom de La Vella quan encara no tenia vint anys, s’ha de posar al capdavant de la Principal i el negoci de les vinyes en un moment molt difícil, quan la fil·loxera arriba amenaçadora. Continuarà el negoci la seva filla, la Maria Magí, coneguda com la Senyora, que anys més tard –en l’actualitat– Maria Costa encara manté amb el llistó ben alt.

    Les tres dones constitueixen l’eix al voltant del qual es desenvolupen els fets que es narren a la novel·la, amb un crim com a rerefons, la investigació del qual serveix de fil conductor per fer un retrat de l’època que viu cadascuna d’elles.

    Argumentar una novel·la a partir de tres dones de tres generacions no és nou. Allende ho va fer a La casa dels esperits o, més recentment, Carolina De Robertis a La montaña invisible (2011) explica la història de l’Uruguai a través de les peripècies de les seves protagonistes. És una bona manera de mostrar els canvis que es produeixen al país i a la societat a través dels personatges d’una mateixa família. Però abastar en una novel·la un espai de temps tan llarg –més d’un segle– i un nombre elevat de personatges pot tenir certes dificultats. Les dones de la Principal de vegades s’enreda de tal manera que el lector està temptat d’agafar paper i llapis per anotar qui és qui. I no perquè la trama sigui massa enrevessada, que no ho és, sinó perquè l’autor va tan amunt i avall en la narració, fent servir diferents punts de vista i perícies literàries, que en algun moment el lector, si no està gaire atent, es pot acabar perdent i no saber de quina Maria s’està parlant.

     

    D’altra banda, l’assassinat que serveix de motiu per donar forma a l’argument queda una mica deslluït de tan a poc a poc com el deixa anar. Però això no té cap importància, perquè el que de veritat amaga l’obra és la crònica d’un temps, que l’autor transmet a través dels personatges, alguns caricaturitzats, com la Vella o el mossèn. I si bé la columna vertebral de la novel·la són les tres dones protagonistes, hi ha altres personatges cabdals que en realitat són la veritable ànima de la història, com l’entranyable Úrsula.

    Amb una certa nostàlgia, Llach fa un retrat d’una època ja desapareguda, de vegades amb un punt d’humor –la Gestòria n’és un exemple–, en una novel·la entretinguda, amb un argument que atrapa, molt ben escrita i amb un deix poètic que no pot amagar la sensibilitat del seu autor.

     

    Títol: Les dones de la Principal

    Autor: Lluís Llach

    Any de publicació: 2014

    Editorial: Empúries

    Pàgines: 393

    ISBN: 978-84-16334-61-2

     

    Article complet

  • Berlín, ahir i avui

    He tornat a Berlín. És una ciutat que em fascina. Cada vegada que hi vaig és diferent i cada vegada em sorprèn i m’atrau com si l’acabés de conèixer. El primer cop hi vaig anar per unir-me a les veus reivindicatives. Vaig col·laborar a fer pintades al mur i vaig participar a les manifestacions silencioses. Uns anys més tard, quan la ciutat ja era un territori sense cap barrera, hi vaig tornar. Els berlinesos es barrejaven amb certa timidesa i encara eren visibles algunes diferències.

    Ara Berlín és un ciutat sencera, vibrant, agradable i acollidora. Els joves no recorden el mur perquè, quan va ser enderrocat, ells encara no havien nascut. Passejant pels carrers, els visitants no tan joves encara es pregunten: «I això què era, la part Oriental o l’Occidental?» Però ja no té importància.

    Berlín em captiva. M’agraden els seus parcs, grans i frondosos, els seus edificis antics i moderns, les seves places, els seus mercats, les platges que han fet a la vora del riu i la seva gent. Però el que més em sedueix és la seva història. Poques ciutats la tenen tan a flor de pell com Berlín. En aquest viatge amb els alumnes, hem fet un recorregut per alguns dels llocs on han passat esdeveniments que han marcat la ciutat i ho hem fet principalment a través dels seus museus.

    I141_parks_u_gaerten__960x763_c_scholvien

     

     

     

     

     

     

     

    Els parcs de Berlín són verds, frondosos i plens de vida.

    El Museu d’Història és el millor lloc per començar. Va bé per tenir una visió general i ubicar-te. A Charlottenburg l’esplendor de l’Imperi es fa evident a cada passa que es fa en aquest palau i en els seus jardins. Després, no he pogut evitar que se’m tornés a posar la pell de gallina en recórrer el Museu de l’Holocaust i el de la Topografia de l’Horror. Sempre hi vaig, perquè hi ha fets que no s’han d’oblidar. És clar que passejant pels carrers es té present; Gunter Damnig, un artista alemany, es va ocupar de preservar la memòria: va dissenyar unes plaques de bronze per ser incrustades a la vorera, davant de les cases de persones que van ser deportades, amb el nom i la data. N’hi ha més de 35.000.

    aquc3ad-vivic3b3

     

     

     

     

     

    Plaques de bronze a les voreres per preservar la memòria.

     

    Tampoc hauríem d’oblidar el mur, una construcció que va dividir la ciutat en dos durant gairebé quaranta anys. Una línia doble marcada a terra pels carrers ho recorda. Per veure el que queda d’aquella construcció s’ha d’anar a Est Side Gallery, a la vora del riu Spree. Allà s’hi conserva un tros d’un quilòmetre perquè serveixi de testimoni d’uns fets que s’expliquen molt bé al Museu del Mur de Checkpoint Charlie, al centre. D’aquella època també hi ha el Museu de la RDA. És petit, però t’acosta d’una manera simpàtica a la vida quotidiana dels berlinesos del sector comunista d’aquell temps.

    SONY DSC

     

     

     

     

     

     

     

    La línia doble indica on era el mur.

     

    Quan he tornat a casa he mirat una altra vegada El cel sobre Berlín per veure com Bruno Ganz travessava el mur sense ser vist. M’agrada recordar el que he vist i comparar-ho amb el que era. Afortunadament, ara no cal ser àngel per anar d’un extrem a l’altre de la ciutat.

     

    Mercè

     

    Article complet

  • Un dinar un dia qualsevol

     

    llibre

     

     

    Títol: Un dinar un dia qualsevol

    Autor: Ferran Torrent

    Any de publicació: 2015

    Editorial: Columna

    Pàgines: 298

    ISBN: 978-84-664-1938-3

     

    Ferran Torrent, l’escriptor per antonomàsia de la novel·la negra valenciana, torna a la càrrega reflectint els ambients tèrbols de la ciutat de València i compartint les misèries dels seus delinqüents entranyables.

     

    Un dinar un dia qualsevol presenta, com a argument principal, la investigació que fa el periodista Marc Sendra del tema de moda a la ciutat, la crisi del València CF i l’especulació que envolta la construcció del nou camp de Mestalla, i acaba desembocant en una trama que implica els estaments polítics i empresarials de la ciutat, fent-ho tot més complicat.

     

    El protagonista de la novel·la és un periodista veterà d’un diari valencià, a qui han relegat a un contracte de col·laboració. Desmotivat pels temes banals que li ofereixen des de la secció dominical, decideix seguir la pista que li posa a l’abast el seu amic Albert “ el Negociador”en un dinar un dia qualsevol: ha aparegut un cadàver tot sencer d’un jove magrebí a l’abocador municipal.

     

    Tot plegat és molt desconcertant. D’una banda, es deixa en evidència la mala gestió de l’empresa responsable dels residus i, de l’altra, se’n dedueix un especial interès en ocultar el tràgic succés. Així, el Marc decideix fer-se’n càrrec i través de la col·laboració dels seus amics, “el Llargo”, un famós empresari de les timbes de València; “el Messiè”, un atracador de renom amb nova identitat, i el pare Rafel, el salvador dels més desfavorits, acabarà descobrint l’estreta relació entre la pederàstia, els empresaris d’èxit de la ciutat, el tràfic de drogues i la màfia ucraïnesa.

     

    Finalment, quan descobreix que, qui el va posar sota la pista de tot aquest assumpte, n’és un dels principals implicats i que la veritat és del tot impossible de publicar, decideix oferir-se-la al seu amic Ferran perquè en faci una novel·la.

     

    La referència permanent de la ciutat València i dels personatges més emblemàtics d’altres de les seves novel·les que sempre l’acompanyen, acaben sent una mica repetitius. Al final, sembla un capítol més d’una sèrie policíaca que una novel·la nova, la qual, acaba tractant els mateixos temes de sempre, els baixos i tèrbols fons de la ciutat valenciana amb el toc àcid dels diàlegs de l’argot valencià.

     

    Tot i així, l’autor aconsegueix atrapar el lector. Malgrat un dens començament sobre l’exposició i presentació dels personatges i situacions com a punt de partida, cap a la meitat de la novel·la, aquesta pren un gir d’intriga i misteri que el sedueix i el fa partícip del secret revelat al final: la novel·la està basada en fets reals.

     

    Article complet

  • Ressenya de l’obra Primavera, estiu, etcètera

    Portada del llibre Primavera, estiu, etcèteraTítol: Primavera, estiu, etcètera
    Autor: Marta Rojals
    Any de publicació: 2011
    Editorial: La Magrana
    Pàgines: 355
    ISBN: 978-84-8264-92-21

    Marta Rojals va néixer a la Palma de l’Ebre el 1975. Escriptora i arquitecta, es llicencia en arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya i s’especialitza en Teoria, Història i Crítica. El 2011 debuta amb la seva primera novel•la Primavera, estiu, etcètera, que gaudeix d’una gran acceptació tant del públic com de la crítica. Les posteriors obres de l’escriptora són: L’altra, la segona novel•la de l’escriptora que es publica el gener del 2014; i No ens calia estudiar tant, selecció d’articles publicats prèviament a Vilaweb, recopilats per l’editorial Sembra el març del 2015.

    L’obra es divideix en tres blocs: tardor, hivern i etcètera; cada un consta de diversos capítols menys l’últim. És tracta d’una narració molt propera i realista. L’Èlia, la protagonista, presenta una gran similitud amb l’escriptora: ambdues provenen d’un poble de Lleida, més o menys tenen la mateixa edat, han realitzat la mateixa formació universitària i estan instal•lades a Barcelona.

    L’Èlia és una jove arquitecta, que després de separar-se del seu xicot, torna al poble on va créixer a passar uns dies amb la seva família per Tots Sants. A mesura que van passant els dies i amb les rutines del poble, tornarà a mantenir contacte amb la gent que encara hi viu i amb d’altres que com ella, de tant en tant, hi tornen per retrobar-se a si mateixos i evadir-se dels problemes. Aquest és el cas d’en Bernat, un amic i amor platònic de quan eren més joves, però ara parella de la Clara, la seva millor amiga de la infantesa. Es desenvoluparà un triangle amorós complex on l’Èlia a poc a poc recordarà fets importants que l’ajudaran a reflexionar sobre la vida i adonar-se que els seus amics han canviat i que fins i tot ella mateixa és una persona diferent.

    L’obra sorprèn pel seu estil autèntic gràcies a una narració que utilitza un llenguatge col•loquial i mots propis del territori on succeeix la història. A més la peculiar narració descriptiva que realitza l’autora convida el lector a ser la mateixa Èlia i a compartir amb ella tots els seus dilemes. Sens dubte és l’obra més destacable de Marta Rojals; és una novel•la romàntica atípica però molt convincent que agrada.

    Gemma Cadenas

    Article complet

  • Gràcies per la propina de Ferran Torrent

    Gràcies per la propina
    Autor: Ferran Torrent
    Editorial: Columna, novena edició
    Gènere: Narrativa
    Número de pàgines: 221
    Llegit en: Català
    Premis: Sant Jordi 1994

    Gràcies per la propina és una obra autobiogràfica de Ferran Torrent, nascut a Sedaví, l’any 1951. L’autor va començar a escriure seguint els models de la novel•la negra nord-americana dels anys trenta i bona part de la seva primera producció novel•lística té com a protagonistes el detectiu Toni Butxana, el periodista Hèctor Barrera i el comissari Tordera: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1986), Un negre amb un saxo (1989) i Cambres d’acer inoxidable ( 2000).

    A Gràcies per la propina, l’autor narra la vida d’una peculiar família llibertària on dos oncles solters fan de pare i mare. Ambientada en plena dictadura franquista, l’escola repressora, l’església, unes forces de l’ordre omnipresents i diversos bordells, són alguns dels escenaris que es descriuen en el llibre. Ens trobem davant els records d’infantesa i joventut d’un tal Ferran Torres i el seu germà Pepín a la València dels anys seixanta.

    Quan es produeix la mor de la seva mare en circumstàncies dubtoses, en Ferran i en Pepín, orfes també de pare, queden a càrrec de dos oncles i un avi.
    Molt jovenets, seguiran assistint a l’escola de capellans on els duia la seva mare tot i no encaixar en absolut.
    A mesura que transcorren els anys, es va construint la història dels dos germans de la mà del seu estimat oncle Tomàs que els hi fa de pare i coneix tots els baixos fons de València, i Ramonet, que els fa de mare i es cuida de l’avi i de la casa.
    Els dos protagonistes creixen i amb ells el seu interès per les dones i els negocis de legalitat dubtosa que, juntament amb tota una sèrie de personatges amb sobrenoms estrafolaris, constituiran el seu nou centre de gravetat. Potser no és una vida somiada, però és la seva i la viuen amb una gran intensitat.

    Es tracta d’una obra que, a partir de diversos records personals de joventut, va teixint una història sobre una família de supervivents que van agafant la vida tal com ve, sense grans sorpreses, sense inflexions en el relat ni girs argumentals, és la simple descripció d’una família tan estranya com ben avinguda.

    Destaca l’estil irònic de Torrent que escriu en valencià i fa servir un llenguatge molt més col•loquial en els diàlegs. Es tracta d’una de les novel•les més reconegudes de l’autor i no hi ha dubte que és un bon llibre. M’agrada el llenguatge extraordinàriament colorit i expressiu de l’autor per a descriure una època i una ciutat i em sembla molt interessant el missatge que ens transmet segons el qual no hi ha situacions desfavorables a la vida que justifiquin el conformisme, el desinterès i l’apatia. Com a punts febles crec que la trama resulta plana en certs episodis i un pèl massa descriptiva.

    En definitiva, a Gràcies per la propina, Ferran Torrent s’endinsa pels viaranys d’un territori intimista i personal, oferint-nos una història plena d’humor i tendresa, obligatòria per als fans de l’autor i una bona porta d’entrada si no se n’ha llegit res més abans.

    Alexandra Gonzalez Requena

    ferran_torrent

    Article complet

Entrades següents >> << Entrades anteriors

    Categories

    Històric

    Enllaços

    Núvol d'etiquetes

    Barcelona Booktuber Busquets C2 castell Català CNL L'Heura Costa Brava CPNL escapada Escapades Escapades C2 excursió Garrotxa gastronomia gorgs història L'Heura la Mola lectura Lectures Literatura llegim llibres Lluís Llach Maresme Mediterrani Monsó Montserrat Roig muntanya Mura natura novel·la paraules Pirineu Platges Premi Sant Jordi primavera priorat Ressenya Ressenya C2 Ripollès riu senderisme Tossa de Mar