En Luiz és alumne de la delegació des del 2019. També participa com a aprenent al Voluntariat per la llengua. Va començar a aprendre el català pel començament, un curs de bàsic 1. L’últim curs que ha fet és el bàsic 3. La literatura ja li agradava quan vivia al seu Brasil natal. I quan t’agrada llegir també t’agrada descobrir autors en la llengua que aprens. Tant és així, que, en Luiz, un dels alumnes avantatjats que tenim a la delegació, vol compartir aquest escrit de quan va començar a llegir Joan Margarit:
L’arquitectura d’una vida poètica…
Acabava de triar uns llibres a la Biblioteca de Nou Barris quan, a la sortida, vaig veure una prestatgeria amb les novetats d’hivern. Allà i havia la “Poètica” de Joan Margarit. Vaig arreplegar el llibre i fullejant-lo em vaig regirar al taulell de la bibliotecària mostrant-li el meu carnet de lector per a sol·licitar-li el préstec. Porto tres mesos sense aturador.
Aquest llibre és una reflexió sobre la poesia, d’una forma àmplia, en els seus quatre capítols: Escriure en dues llengües; Noves cartes a un jove poeta; Les raons d’alguns poemes; Fonts entranyables. En aquestes quatre parts, l’autor mostra com va ser el seu creixement com a poeta. Amb excepció del primer capítol, són un diàleg permanent entre prosa i vers. Molts poetes afirmen que els poemes han d’explicar-se per si mateixos. Margarit revela en aquest llibre una posició diferent: comparteix amb el lector les etapes del creixement del poema. Aquest diàleg poesia-prosa és un dels assoliments d’aquestes pàgines.
Escriure poesia és un repte. Aquest llibre el considero una confessió i una orientació per al quefer poètic: gairebé la meitat del seu contingut està dedicat a les “raons del poema”. Margarit exposa en una prosa clara com la vida es transforma en vers, com s’organitzen els poemes en un llibre coherent, com és necessària la seva proximitat temàtica.
En la segona part del llibre, Margarit explica com el poeta no es fa només, sinó a partir de la lectura de molts altres, per a trobar el seu nínxol creatiu. El més impactant que vaig trobar va ser la profunda admiració per alguns dels seus parells. La generositat de Margarit, en reconèixer les seves fonts, sorprèn per la serietat de les seves reflexions i la seva grandesa en mostrar que és poeta “després” i “gràcies” a uns altres i altres del passat.
Admira sense embuts a vuit poetes, als qui ofrena diverses pàgines, entre ells a Elizabeth Bishop, a qui, valgui la confidència, vaig conèixer, en els meus temps d’universitat, a la ciutat de Ouro Preto, el Brasil, on ella va residir durant quinze anys.
Les últimes paraules del llibre sota el títol Gratitud, estan destinades a nombrosos poetes els qui també el van enlluernar. Escriure aquestes apreciacions sobre la “Poètica” d’aquest autor em va resultar difícil, doncs cada vegada que l’obria, acabava per rellegir-lo, sense poder avançar. Mai abans havia llegit a Joan Margarit. A partir d’ara mai deixaré de llegir-ho.
Moltes gràcies, Luiz!
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.