2018

Any Pedrolo

Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista, traductor) va néixer a l’Aranyó (Segarra) l’any 1918 i va morir a Barcelona el 1990. El Govern de la Generalitat ha aprovat el centenari del seu naixement com a commemoració oficial de l’any 2018.

Manuel de Pedrolo és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va conrear tots els gèneres: teatre, poesia (inclosa la poesia visual), narrativa breu, novel·la (amb més de 70 títols), diaris, articles en premsa. Entre 1963 i 1970, va dirigir la col·lecció de novel·la policíaca “La Cua de Palla”.

La seva intenció era normalitzar a tots els nivells la literatura en llengua catalana, la qual cosa volia dir acostar-la a tot tipus de lectors. Per això va experimentar amb totes les possibilitats, des del “negre” a la ciència-ficció, la novel·la eròtica o el teatre de l’absurd. També per aquest motiu la seva tasca com a traductor (va traduir nombroses obres d’autors contemporanis anglosaxons i francesos) resulta d’una gran importància.

Tot i mantenir-se força allunyat de la vida pública i dels centres de poder, va ser un autor molt popular. Va rebre una vintena de premis literaris, entre ells el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana. El 1979 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

De fermes conviccions ideològiques, Manuel de Pedrolo va posar l’escriptura als servei del país, alhora que confegia una obra innovadora, valenta i transgressora que mai no va ajustar-se als cànons establerts. Els seus problemes amb la censura van ser greus i constants, i un bon nombre de les seves novel·les van veure la llum amb molts anys de retard.

Sense pretensió d’exhaustivitat, i a banda de les novel·les més conegudes ‒Mecanoscrit del segon origen i Joc brut‒ el corpus pedrolià conté projectes tan ambiciosos com els onze títols del cicle Temps obert, la tetralogia de La terra prohibida i d’altres obres tan importants com Cendra per Martina, Totes les bèsties de càrrega i els reculls de contes Crèdits humans i Trajecte final.

Extret de gencat.cat

Any Fabra

L’any 2018 està dedicat a commemorar la figura i l’obra de Pompeu Fabra per celebrar els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic català més il·lustre i els 100 de la publicació de la Gramàtica catalana.

Durant l’any s’organitzaran diverses activitats en memòria i reconeixement de qui fou un científic brillant, que va codificar i modernitzar la llengua i la va fer apta per als diversos estils i funcions. La celebració farà especial incidència en la seva aportació a la llengua, i també posarà en valor el gran arrelament social de la seva figura i obra arreu de Catalunya.

Pompeu Fabra (Barcelona, 1868 – Prada de Conflent, 1948), gramàtic i lexicògraf, va expressar des de molt jove el seu interès per la lingüística. Les seves primeres propostes en el camp de la gramàtica van veure la llum sota el segell de L’Avenç. Durant el temps que va passar al País Basc ocupant una càtedra com a enginyer químic a Bilbao a partir de 1906, va continuar l’estudi de la llengua a través dels romanistes. Fruit d’aquesta estada, el 1912, va publicar la seva fonamental Gramática de la lengua catalana, que va tenir una nova versió el 1918: Gramàtica catalana, que l’Institut d’Estudis Catalans va adoptar com a oficial. Pompeu Fabra va morir a Prada de Conflent després de rebre nombrosos homenatges a l’exili.

Activitats any Fabra a la delegació de Sants-Montjuïc i les Corts aquí.

Josep Pla. Homenots (Fabra).

Obres completes de Fabra en línia.

Any Panikkar

El filòsof i teòleg Raimon Panikkar i Alemany (Barcelona 1918 – Tavertet 2010), autor d’una vuitantena d’obres escrites en sis llengües, doctor honoris causa per les universitats de les Illes Balears, Tübingen, Urbino i Girona, i professor, entre d’altres, a les universitats de Harvard i Califòrnia (d’on fou catedràtic emèrit), va ser una figura de rellevància mundial en el diàleg entre les cultures i religions i en la cerca d’alternatives als reptes del món contemporani.

La seva obra completa s’està publicant actualment en italià, català, francès, anglès i castellà. Doctor en Filosofia, en Química i en Teologia, la seva activitat interdisciplinar el va portar de Barcelona a Bonn, Madrid, Salamanca i Roma. El 1954 va arribar per primer cop a l’Índia. La trobada amb les cultures de l’Índia va ser decisiva en el seu itinerari (“Me’n vaig anar cristià, em vaig descobrir hindú i torno buddhista, sense haver deixat mai de ser cristià”). Durant molts anys la seva vida es va repartir entre la recerca personal i espiritual a l’Índia i la docència als Estats Units (sobretot a la Universitat de Califòrnia a Santa Barbara).

Extret de gencat.cat

Cultura.gencat.cat

Any M. Aurèlia Capmany

Filla de l’escriptor i estudiós del folklore, Aureli Capmany, va néixer a Barcelona el 3 d’agost del 1918. La seva infantesa i joventut va transcórrer en un entorn familiar de caire intel·lectual, progressista i catalanista. Però l’esclat de la Guerra Civil, va esquinçar aquell món que havia conegut fins aleshores. En acabar el conflicte bèl·lic, estudia Filosofia i Lletres i comença a treballar en l’ensenyament.

La seva carrera literària s’inicia amb l’obra Necessitem morir (1952), finalista del Premi Joanot Martorell. Li segueix El cel no és transparent, obra amb la qual guanya aquest premi però que -a causa de la censura- no es publicarà fins a l’any 1963, amb el títol La pluja als vidres.
La seva producció novel·lística segueix, entre d’altres, amb Betúlia (1956), El gust de la pols (1962) i Un lloc entre els morts(1968), que la va fer mereixedora del Premi Sant Jordi.
A partir de 1960, deixa l’ensenyament per dedicar-se a l’escriptura i s’interessa també pel teatre. Estrena l’any 1959 Tu i l’hipòcrita, i funda amb Ricard Salvat l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on treballarà com a escriptora, directora i actriu. Entre la seva producció dramàtica, cal destacar Vent de garbí i una mica de por, la controvertida Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya i L’ombra de l’escorpí.
Dona compromesa amb el seu temps i amb el restabliment de les llibertats democràtiques, troba en l’assaig el mitjà per difondre les seves idees, especialment sobre el feminisme, que exposa a través de col·laboracions a mitjans escrits, de cursos i conferències, i de novel·les com ara Feliçment jo sóc una dona (1969).
A la dècada dels vuitanta, va seguir escrivint amb regularitat, amb obres com Lo color més blau (1982), el llibre de memòries Mala memòria (1987), i la novel·la juvenil La rialla del mirall (1989).

Pel que fa a la seva participació política, va ocupar la regidoria de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona durant la primera legislatura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i, l’any 1987 va assumir la regidoria d’Edicions i Publicacions. També va ser membre de la Diputació de Barcelona des de 1983 fins a la seva mort, l’octubre de 1991.

Extret de gencat.cat