Vaig estudiar el curs bàsic de Català l’any 2019 i part del 2020, tinc el nivell Bàsic 3. El que contaré va ocórrer abans dels meus estudis a la delegació de de Nou Barris.
Vaig conèixer l’idioma català durant el casament d’Alexia i Alexander, en un viatge a Brussel·les-Luxemburg, el 2016. En el bus que transportava els convidats catalans, hi érem també la meva esposa i jo. La mare del nuvi, Inma, va comunicar als ocupants del bus que hi havia dues persones, que no eren catalanoparlants. Ai, ai, ai…
Hi havia una cançó catalana que hauríem de cantar durant a cerimònia religiosa en una bella capella luxemburguesa de Saint-Hubert de Libois. Es tractava del VIROLAI, amb lletra de Jacint Verdaguer i música de Josep Rodoreda, dedicada a la verge de Montserrat. Tots vam descobrir que ningú coneixia música i, per tant, la partitura que ens van distribuir de res servia. La primera solució va ser la de cantar, d’acord amb la memòria de cadascú. Això va resultar en un divertit desastre total, perquè cadascú tenia el seu ritme, cadascú tenia la seva entonació, cadascú desafinava amb alegria. Algú va tenir la idea de buscar en el seu mòbil una coral bona, que pogués orientar-nos. Això ens va ajudar bastant. Vam repetir el VIROLAI moltes vegades, tots contents per la bellesa de la lletra i de la música.
En un moment de descans, la meva curiositat va decidir intervenir i vaig preguntar a les coralistes, què significava la paraula Virolai. Va haver-hi riallades. La falta de memòria i la ignorància riallera en van ser les explicacions. Una de les convidades va consultar el seu mòbil i aquesta enciclopèdia digital va salvar-nos: “Virolai – composició poètica antiga destinada a ser cantada, formada per diverses estrofes, la primera dels quals es repeteix al final de cadascuna dels altres.” A la fi vam arribar a la capella luxemburguesa i al seu temps vam poder cantar el VIROLAI per a alegria de tots presents. I el nostre orgull, pecat venial…
Luiz Carlos Neves
Article complet
