Venècia
“Si no vols mullar-te, no vagis a Venècia”, això em va dir un amic, amb dues negacions en una sola frase. “si no plou, hi ha acqua alta, quan l’Adriàtic vol besar la ciutat i els seus habitants”.
Malgrat l’advertiment, ens apuntem en un viatge per commemorar la fi del curs de català, de nivell elemental-2. Quant a la roba, en portarem poca, perquè només seran tres dies de visita. Al nostre criteri, encara farà fred, anirem vestits amb roba d’hivern. Cada un portarà la seva maleta, només amb el necessari: vestit i corbata per si decidim visitar el casino freqüentat per Casanova i per això, un segon parell de sabates, tres camises, una d’elles formal, una de llana i cuir, poca cosa, en fi. La maleta de la meva companya ja està llesta, amb roba femenina que no descriuré, suficient per a uns quinze dies més, si ens enamorem de la ciutat.
L’enamorament em sembla difícil, perquè vam veure la pel·lícula Mort a Venècia, dirigida per Luchino Visconti i vam llegir la novel·la homònima de Thomas Mann, que no ens va ajudar.
Ens allotjarem en una pensió prop del teatre La Fenice, un dels llocs que l’escriptora Dona Leon va situar a una de les seves novel·les policials. A mi i a la meva companya ens agraden les novel·les d’aquest gènere, perquè les víctimes són sempre els altres.
Tal vegada potser podrem conèixer l’escriptora i demanar-li un autògraf. Coneixerem la ciutat d’una manera no turística. Venècia està relacionada amb el Brasil pel cafè. Des de principis del segle XX La Sereníssima importa cafè brasiler. D’altra banda, hi ha famílies del Veneto que van immigrar a Llatinoamèrica i cap allí van portar la polenta, un plat a base de blat de moro i formatge.
Prendrem cafè a diversos llocs i preguntarem sobre el cognoms venecians que coneguem. Ah, per no oblidar la nostra vestimenta, aniré amb el meu barret estil Sherlock Holmes i la meva companya amb un barretet bufó d’Agatha Christie.
Luiz Carlos Neves
