SLC de Sant Boi de Llobregat

El misteri del comandament a distància

Els meus pares són gallecs i davant la impossibilitat d’anar cada cap de setmana o cada pocs dies a passar uns dies a la seva terra, van decidir comprar-se , fa 15 anys, una petita casa a la Sierra de Guara, a la província d’Osca, on poder passar les vacances , els ponts o la seva jubilació.
Tots els estius ens reunim germanes, gendres i altres familiars que passin per la vora.
La meva mare és molt activa i li agradar tenir-ho tot controlat i endreçat, però amb tanta gent s’atabala una mica.
Fa dos estius la televisió es va espatllar, van trucar al tècnic i després d’esperar unes quantes hores, l’home va arribar i va demana pel comandament a distància.
El vam buscar per tot arreu, primer els llocs més comuns: el sofà, les taules, les cadires. Després de mitja hora, als llocs més estranys: les escombraries, el jardí, els calaixos, però l’estri no apareixia.
De sobte, un soroll que provenia de la rentadora , fa despertar la meva mare i cridà esverada: “ !Ya se donde esta!”
Obre la porta de la rentadora, dona voltes al tambor i entre mig de la roba mullada troba el comandament i li dona al tècnic, que se la mira amb cara d’ensurt.
Us preguntareu com va arribar el comandament fins la rentadora… Aquell matí la meva mare havia decidit rentar el foulard que cobria el sofà i allí es trobava el comandament.
Aquell estiu van passar més anècdotes com aquesta, però ja les explicaré en una altra ocasió.

Segons el cèlebre filòsof Dinio “la nit el confon” i per molt que em costi reconèixer, té tota la raó.

Després d’una nit inoblidable on pràcticament no vaig poder ni seure per la quantitat d’ingressos que vaig tenir, em vaig alleugerar a agafar el metro i posteriorment el tren. Sé que és el que va direcció a Manresa però tant me fa, ja que tots fan parada a Molí Nou.

El tren sembla que s’arrossega, avui es demora més que mai i el viatge se’m fa interminable. Que lluny queda Sant Boi, tant lluny que no m’adono que m’adormo i em desperten a Manresa… Com que Manresa? Si jo vaig a Sant Boi!

El maquinista em revisa el bitllet i diu que he de treure el de tornada, que no podré tornar si no el trec. No valen excuses i a sobre em diu que he tingut sort…

Compro el maleït bitllet de tornada i compto els minuts que falten perquè el tren es posi en marxa. Per fi es mou i penso en el meu llit, com de lluny estic i quant trigaré a arribar…

El viatge se’m fa interminable i em desperten a Plaça d’Espanya. Com que això és Plaça d’Espanya, si jo vaig a Sant Boi?

En fi, la tornada vaig fer-la dempeus i vaig arribar gairebé al migdia.

Ara sempre espero el tren direcció Molí Nou per molt que trigui.

Història de maletes perdudes

Què hi cap en una maleta? De vegades, una vida sencera. Ens sobrecarreguem amb tot allò que entra en la categoria de per si és el cas, i ocupem l’espai de la maleta amb coses innecessàries perquè el famós “per si és el cas” no arriba. I si viatgem per veure la família, afegim una llarga llista de regals i encàrrecs. Així ho vam fer nosaltres. Quan l’estiu passat vam comprar uns bitllets a Moscou de classe business amb 32 kilos d’equipatge permès a meitat de preu, estàvem tan contents que de seguida vam començar a omplir les maletes amb coses. Ens semblava que hi cabia de tot: els conjunts per posar cada dia, el calçat (7 parells de sabates per a una escapada de 21 dies que ens semblava poc), maquillatge, una selecció de pernils, formatges i vins, ampolles d’oli de dos litres, llaunes, pots i tot això que porta l’etiqueta de la gastronomia nacional tan apreciada. Quina va ser la nostra sorpresa quan fins i tot la maleta semblava buida, però ja pesava més del límit permès. Doncs res, molt al nostre pesar, vam prescindir d’unes sabates, samarretes i pantalons. Els “delicatessen” eren sagrats i no van sortir de les maletes.
Al matí següent vam encaminar-nos cap a l’aeroport amb una maleta XXL i una altra una mica més petita. Teníem una combinació de tres avions, amb dues escales incloses, la primera a Suïssa i la segona a Moscou, la tercera ja era un perill, perquè era altra companyia aèria amb límit d’equipatge, però jo vaig decidir pagar el sobrepès si feia falta.
La història comença quan l’avió surt amb tres quarts d’hora de retard, però vam poder fer l’escala malgrat anar escanyats de temps. I quan a l’arribada a Moscou les maletes no van aparèixer a la cinta de recollida, no ens vam enfonsar, perquè en primer lloc són coses que passen i l’equipatge extraviat normalment arriba amb el vol següent. Vam dirigir-nos cap al taulell de l’equipatge perdut i vam omplir el full de reclamació amb la informació bàsica, i ens vam animar una mica perquè les maletes ja estaven localitzades i la companyia es feia responsable de portar-les al nostre destí final i així ens estalviaríem pagar el sobrepès. Semblava una meravella!!!! Una meravella que es va convertir en un malson al dia següent quan em van trucar de l’aeroport per comunicar-me que les maletes havien estat detingudes en la Duana! Per ser maletes sospitoses! Van disparar alarmes! I, per a més inri, havíem de tornar a Moscou, a 4 hores de tren del meu poble, reservar-nos un hotel perquè la duana tenia un horari de treball incompatible amb l’horari de trens i moltes coses més! La més greu era la possibilitat de pagar una multa perquè amb tota la selecció de productes nacionals que portàvem, ens podíem haver passat amb quantitats per no saber ni pensar en les normes. Allí és quan van començar els nervis. El viatge, les maletes i tota la gastronomia ja costava un ull de la cara! Però ja no ens quedava altra que anar a buscar els pernils i vins, així que vam encreuar els dits perquè tot sortís bé.
La història de les maletes rescatades podria ser la segona part i seria allargar molt la lectura, només diré que les maletes van tornar de Moscou amb nosaltres, amb tot el contingut, no sé si va ser gràcies a la simpatia dels duaners, la simpatia meva o la del meu home que no parla gens de rus, però vam tornar feliços després de fer turisme per Moscou i amb una experiència nova que sempre està bé tenir en compte!