INTERMEDI 2 – MARTA
CANÇÓ ACCENTUACIÓ
Una manera divertida per aprendre i recordar la regla d’accentuació!
Em faig un embolic quan he d’accentuar
no sé si cap aquí o cap allà.
Però per començar, hauré de tenir clar
a quina síl·laba ha d’anar.
La tònica és on recau la intensitat de la veu
Les àtones es pronuncien amb intensitat menor.
Si una paraula només té una síl·laba i prou
un monosíl·lab serà.
Mai no l’accentuarem si no és per diferenciar-lo
d’un altre mot igual. / Accent … diacrític!
A part dels monosíl·labs trobem els polisíl·labs
amb els quals hem d’estar més atents.
La tònica serà la que ho decidirà
ens dirà on posem els accents.
Les normes d’accentuació permeten fer-ho millor
ara sabré la manera de poder diferenciar:
A les agudes hi haurà la tònica al final,
en última posició.
Hi ha dotze terminacions i quan acaben així
sempre s’han d’accentuar:
à, è, í, ò, ú, às, ès
ís, òs, ús, èn, ín.
Demà, també, aquí, això, algú, estàs, espès,
pastís, pastós, confús, sorprèn, Berlín.
Però he de tenir present que si és diftong decreixent
no accentuaré. Com: esprai, servei, cofoi, babau, dinou.
No, no, no, no, no accentuaré.
Les planes van diferent, el cop fort el trobaré en
penúltima posició.
Les accentuaré si no acaben en cap de
les dotze terminacions.
També les accentuaré quan acabin en
diftong decreixent.
Sempre accentuaré les esdrúixoles en
antepenúltima posició
Ja sé accentuar!
Cap comentari
Els comentaris per aquesta entrada estan tancats.