Servei Local de Català de Castelldefels

Només vaig coneixer els meus avis materns. Vivien a Linares i nosaltres (els meus pares i els meus germans) anàvem molt a visitar-los.
La meva àvia es deia Aurora, era autoritaria i rondinaire, pero amb els
nets era diferent, era més amable, afectuosa i sempre estava disponible per tot, era molt treballadora i generosa.
Va morir amb 80 anys, després d’una llarga malaltia, arran de aixó, el meu avi va venir a viure a la meva casa. Es deia Paco, era alt, elegant i molt savi.
Sempre el recordo llegint el diari des de la primera fins a l’última página. Li agradava contar histories i era molt meticulós per tot, per treballar, per cuinar, per menjar. M’hauria agradat ser així.
Tots dos em van ensenyar el respecte, l’amor a la familia i l’honradesa.
Penso que es una sort molt gran poder coneixer els avis, porquè aporten moltes coses a la familia, en general bones.
Ara m’agrada molt veure jugar la meva filla amb la meva mare.

Tot i que quan era petita vaig tenir quatre avis, els que estaven més a prop meu, van ser els pares de la meva mare.

Recordo amb molta tendressa tots els moments viscuts amb ells, sobretot els dies que vaig passar a la seva casa cada estiu o fins i tot algun altre cap de setmana.

Com que som cinc germans i germanas, havíem de treure torn per passar alla les vacances. Jo esperava aquells dies amb molta ansietat.

L’avi era jubilat i s’entretenia practicant la fusteria. No només feia mobles per a ells, sino que si algú li encarregava, era la seva manera d’aconseguir uns diners extres. Llavors es passava gairebé tot el dia al seu taller, que l’havia montat a la part de darrera de la casa. A mi m’agradava moltíssim passar les horas mirant-lo traballar i demanan-li tot el que s’em ocurría.

L’avia, en cambi s’encarregava de la casa, el menjar, las compras, la roba… i com feina extra es dedicava a la costura o a fer punt. De fet, va ser ella qui me’n va ensenyar. També era una experta cuinera i repostera, i era ella qui ens feia els pastissos d’aniversari més extraordinaries. A més a més, tot el que feia de menjar estava boníssim i a casa seva mai no hi havia postre: gelats, natillas, pastissos de fruita… Els meus preferits eran els flans.

Els meus avis paterns van néixer a Plymouth, al sud-oest d’Anglaterra i continuaven vivint allà fins a la seva mort. Mai vaig conèixer el meu avi patern, perquè va morir quan el meu pare només tenia onze anys. Així, no sé res de la seva historia; només el fet de que es deia Frank. La meva avia, Betty, mai treballava perquè es dedicava a criar els seus fills. Va morir quan tenia vuit anys, i per aquest raó, no tinc moltes memòries d’ella. Nogensmenys, la recordo com una dona molt generosa, humil i afectuosa. Ambdós van morir de càncer, ell d’una edat força jove, ella ja tenia al menys 80 anys. No me’n recordo la seva edat exacta.

Al contrari, sí que sé molt més dels meus avis materns. Ambdós continuen vivint encara: el meu avi, Douglas (el nom del qual tinc jo com el meu nom del bateig), complirà 88 anys aquest novembre, mentre que la meva avia, Margaret, complirà 76 anys al juny. Com la meva avia materna, ella mai ha treballat perquè es quedava amb els seus fills com mestressa de casa mentre que el meu avi treballava. Ella cuina molt bé i és molt generosa també. Sempre em cuina el que vull, tot i que cada cop més fa menys esforç a la cuina. El meu avi i jo tenim una bona relació. Parlem pel telèfon sovint, una cosa que fem des de quan tenia uns tres o quatre anys! Va treballar de soldat duran la segona guerra mundial, abans de canviar a treballar per les Nacions Unides a Ginebra. Ens assemblem molt, tant físicament com de caràcter, ja que també li agrada viatjar, parlar llengües estrangeres, … Ara viuen al sud d’Edimburg, el lloc on va néixer la meva avia. Tot i que es va criar a Edimburg, el meu avi és anglès: va néixer a Barrow-in-Furness, una ciutat molt industrial al nord-oest del país. Hi vaig a visitar-los un o dos cops al any, i m’agradaria poder anar-hi més sovint, ja que sempre m’ho passo molt bé.