• Què fem aquest mes de … febrer?

    Homenatge a Montserrat Roig

    Nascuda el 1946, va ser una autora compromesa amb la cultura catalana. Tot i la seva prematura mort (1991) va escriure diverses novel·les com ara  Molta roba i poc sabó (1971), Ramona adéu (1972), El temps de les cireres (1977), L’hora violeta (1980), i el recull de contes El cant de la joventut (1989). També és destacable la seva tasca com a periodista, des de la qual manifesta la seva voluntat per construir una tradició de periodisme culte, feminista i amb voluntat de recuperar la memòria històrica del país.

    Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit un any abans de la seva mortés un recull d’articles i de reflexions sobre l’ofici d’escriure a partir de l’evolució paral·lela de la dona i la ciutat de Barcelona. 

    Febrer el dediquem a aquesta obra. Escriu aquí una frase o un fragment que t’hagi emocionat i fes-hi un petit comentari.

    foto M. Roig

    Foto: Pilar Aymerich

    Entrevista a Montserrat Roig (9 d’abril de 1988)

    Auca de Montserrat Roig

     

  1. Isabel Leonarte

    03 Gen 16
    19:37 #

    La iaia…..La iaia ès sentava a la contrallum de la galeria. Tenia la vista cansada i llegia amb lupa. Movia els llavis com si reses. La iaia era de seda i de vellut, els seus ulls el mar i les seves ungles vermelles. Portava monyo i el seu cabell semblava neu. Caminava entre pensaments encatifats i murs de la memòria revestits de setí…….

    Respondre

    1. Ana Hervás Hernandorena

      25 Feb 16
      16:36 #

      “Montserrat, em temo que mai no series na bona escriptora. No et drogues, no estàs alcoholitzada, i em sembla que no ets lesbiana” reflecteix l’estigmatització a la qual estan sotmeses les escriptores de l’època.

      Respondre

      1. Ana Hervás Hernandorena

        25 Feb 16
        16:45 #

        “Hi ha els qui parlen català però no el saben llegir, els qui el parlen i el llegeixen i no l’escriuen i, ara, els joves habitants de les ciutats construïdes pels especuladors perquè la gent hi morís poc a poc sense viure-hi, el saben llegir i escriure però no el parlen perquè no se senten banyats en la llengua.” té molt present que la llengua ha de ser coneguda i estimada per tothom.

        Respondre

  2. Eugeni Rufí Gimenez

    07 Gen 16
    15:14 #

    “…la trinxera de la vida i la història sempre són a la mateixa banda.”
    D’un article publicat a Guía del Ocio el 14-12-1980
    Diari d’uns anys (1975-1980)

    Respondre

  3. Martin

    07 Gen 16
    15:27 #

    Incapaç com veia de transformar el món…vaig decidir d’escriure’l.

    Montserrat Roig

    Respondre

  4. Patricia Fernández Suárez

    07 Gen 16
    16:43 #

    “Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles.”

    Un pensament de sal i un pessic de pebre. Paràgraf 4, frase final.

    Respondre

  5. Helga Perez

    07 Gen 16
    17:14 #

    “Vivia cada conversa com si fos l’única, la més important. Com si cada paraula, cada frase, tingués relleu per si sola, d’una manera que ni el mateix entrevistat podia copsar. Cada personatge tenia valor per ell mateix, era l’únic. Cada entrevista havia estat un acte d’amor, curt però intens.

    L’hora violeta

    Respondre

  6. Lourdes Piqué

    07 Gen 16
    21:01 #

    “… també s’havia enyorat del seu país, però no com s’enyora la gent, sentint com un buit a dins, sinó tot el contrari, s’havia enyorat quan era més feliç, s’havia enyorat d’una olor, d’un color, d’un carrer, de la riada de la gent que baixava per la Rambla, tot fent petites onades, de les ombres que voltaven Santa Maria del Mar, de les matinades fredes, de les fulles dels plàtans en caure a la tardor.

    El temps de les cireres

    Respondre

  7. M

    07 Gen 16
    22:45 #

    ; entre la rocalla afloren geranis i crisantems, vestigis tímids i silenciosos del jardí de la seva infància, d’aquell temps que la seva memòria ha sabut convertir en poesia, d’aquell temps en què era una nena introvertida que refugiava les seves pors en la literatura.

    Tot Art (tve)
    <>

    Respondre

  8. MARTA

    08 Gen 16
    0:51 #

    Era la seva manera personal de protegir-se contra els enigmes que el podien atabalar. A cada moment es mudava perquè creia que així m’ impressionava. Aviat vaig veure que tenia la mateixa por que jo. Ell bevia i jo fumava sense parar. Patíem l’angoixa del desconeixement mutu, érem com dos gossos que ens oloràvem amb desconfiança, temerosos de moure la cua amb espontaneïtat. Pagàvem la culpa dels nostres prejudicis.

    L’agulla daurada

    Respondre

  9. Anna Extraña

    08 Gen 16
    10:34 #

    “Han matat una altra criatura només per demostrar-nos que sí ho sabien. Que ja ho sabien, que havien comès una barbaritat en deixar una nena de dotze anys sense cames. Al lloc del cor, una esponja. Una esponja eixuta.”
    Un múscul traïdor. Un pensament de sal, un pessic de pebre

    Respondre

  10. Eva Planell

    11 Gen 16
    9:20 #

    “…els pintors elaboren l’art de la memòria a través dels colors perquè saben que un color sol no és, si no té llum i, aquesta llum, és en la petjada del record.”

    Digues que m’estimes encara que sigui mentida

    Respondre

  11. Isabel Martín Carbonero

    13 Gen 16
    19:11 #

    Quan anaven a parar a la Rambla i veia l’enrenou dels primers estrangers amb els vestits de coloraines i les seves dones amb els pantalons d’ales amples, les venedores de la Boqueria i les botigues farcides de verdures i d’aviram, els mariners, les velles endolades, els pintors que pintaven l’indefectible paisatge de la Rambla, els senyors amb barret i bastó, els capellans i les dones de la vida, tot en una mescla exultant de follia i de resignació […]

    Ramona, adéu

    Respondre

  12. Àngels

    14 Gen 16
    15:59 #

    “Deixaren en darrere el carrer de Flassaders i tornaren a voltar Santa Maria del Mar,la Natalia pensà que la gent jove també estimen els carrers de Barcelona, els vells carrers on ella s’havia arraulit amb l’Emilio…..

    El temps de les Cireres, Montserrat Roig

    Respondre

  13. Lourdes Vergés

    14 Gen 16
    19:23 #

    Em sembla que no som capaços de valorar la realitat fins que aquesta no es converteix en record. Com si així volguéssim tornar a viure. Per això crec que la literatura encar té un sentit. La literatura no és història. La literatura s’inventa el passat a partir d’uns quants detalls que han estat reals, encara que sigui a la nostra ment.

    L’hora violeta

    Respondre

  14. Sheila Vilaseca Baró

    14 Gen 16
    21:13 #

    Fa pocs anys vaig anar de viatge a Sant Petersburg i vaig rellegir “L’agulla daurada”. Gràcies a això vaig poder imaginar-te allà. Te’m vas tornar a fer present i, un cop més, em vas ajudar a entendre una mica més el món.

    Respondre

  15. Xavier Salamí

    15 Gen 16
    16:16 #

    L’ordre de la imaginació s’escapa a totes les dades, a tots els fets. Aquesta és la revenja de la literatura contra la Història.

    L’hora violeta

    Respondre

  16. Joan Òdena

    15 Gen 16
    17:14 #

    He triat el llibre Digues que m’estimes… M’ha agradat molt la frase “Per saber com han estat les cases, els interiors, ens caldrien més memòries escrites per dones”. (pàg. 159) Penso que la sensibilitat d’aquest paràgraf és molt i molt gran. Dóna a les dones l’atribut de poder explicar, com ningú més ho pot fer, la descripció d’una llar.

    Respondre

  17. M. Carmen Lainez

    16 Gen 16
    10:02 #

    Els nens només juguen a la guerra en temps de pau. Els nens del bloqueig feien faules amb la irrealitat: elaboraven la fantasia del menjar. Jugaven amb les cartilles de racionament, confeccionaven petits menjadors i cuinaven àpats suculents amb trossets de paper.

    L’agulla daurada

    Respondre

  18. […] està operatiu l’accés al blog Connectats a Sants i les Corts on, tothom qui vulgui, pot transcriure un fragment d’alguna obra de Montserrat Roig i escoltar […]

    Respondre

  19. Sonsoles

    22 Gen 16
    23:19 #

    Difícil triar-ne una…

    “Per comprendre el dolor, l’hem de saber recordar”

    “Cerdà tingué un somni quadriculat on les línies es repetien fins a l’infinit. Els límits serien el mar i la muntanya – per això, encara avui, els forasters han d’aprendre que hi ha cases a la banda de mar i cases a la banda de muntanya-,…” (cap. IV)

    Ambdues frases del llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida.”

    Respondre

  20. Blau marí

    22 Gen 16
    23:42 #

    Veia que si no retornàven la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat. Però hi ha silencis que són més feixucs que d’altres.

    Els catalans als camps nazis

    Respondre

  21. Gemma Masó

    23 Gen 16
    18:11 #

    “Bé, ara ja sabem que el món de la dona és el món. La dona interpreta, llegeix el món, ja no és ‘la missatgera arcana’ que revelava les coses ocultes a fi que el poeta les interpretés, les convertís en poesia, en mite. L’escriptora parla perquè la dona ja no és parlada. L’escriptora sap romanç i llatí. Per altra banda, el llenguatge ‘estrictament de dona’ desapareix als nuclis urbans, on els nois i les noies elaboren discursos semblants. Les noies s’allunyen del llenguatge de les mares i només hi poden tornar, si els dóna la gana, a través de la literatura”.
    Extret del llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” de Montserrat Roig (1991).

    Respondre

  22. Gemma Masó

    23 Gen 16
    18:16 #

    “Les persones continuen narrant, encara que sigui explicant a la veïna el telefilm que cada dia veuen a la televisió. Si no contemplessin la vida com a representació, no ho resistirien. Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat”.

    “L’única droga que no et mata -encara que et faci emmalaltir-, l’únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l’únic amor que no fa fàstic és la bona literatura”.

    Extret del llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida” de Montserrat Roig (1991).

    Respondre

  23. Gemma Llauradó

    24 Gen 16
    18:12 #

    “I és que el viatge fora de casa no es basa només en la fascinació per l’inconegut, sinó que té hores de tedi i de nostàlgia. D’una nostàlgia egoista i mesquina. Tot el que has deixat endarrera es torna nítid, perfecte, gràcies a un procés de selecció.”

    “Crec que l’enyorament és necessari perquè és trist i perquè et desvetlla una consciència activa de les coses que et volten. Quan ets lluny de les imatges i els objectes de cada dia, aprens a pensar-los d’una altra manera, gràcies a les coses que mires per primera vegada.”

    L’agulla daurada, Montserrat Roig (1985)

    Respondre

  24. Silvia Mutlló

    25 Gen 16
    15:51 #

    ” Durant la nir l’hauria volgut estimar rabiosament, amb l’amor descontrolat de quan s’estima sense una raó immediata. L’hauria matat, empassat, fet a trossos, com hauria fet amb en Jordi.”

    Respondre

  25. Silvia Mutlló

    25 Gen 16
    15:51 #

    ” Durant la nit l’hauria volgut estimar rabiosament, amb l’amor descontrolat de quan s’estima sense una raó immediata. L’hauria matat, empassat, fet a trossos, com hauria fet amb en Jordi.”

    Respondre

  26. Lola Aymerich

    26 Gen 16
    21:31 #

    La nostàlgia, aleshores, ja no és un plaer. Més aviat una nosa, o una pèrdua de temps. I és així, potser, quan neix l’evocació literària. Que no és és que el succedani d’un fracàs vital.”

    L’agulla daurada. Montserrat Roig.

    Respondre

  27. Elisa Sales

    27 Gen 16
    22:40 #

    “La Natàlia seia damunt d’una roca, apartada de la casa. Mirava el mar, un mar de matinada. El sol encara no escalfava, però ho prometia. Els raigs de sol feien una estela damunt del mar en direcció la Mola. Sentia les onades que gairebé en silenci besaven la sorra. La Natàlia seia vora un caminet de terra. Amb un pal, cada dia hi feia el mateix dibuix. Sempre esperava retrobar-lo, però cada dia les petjades l’esborraven.”

    L’hora violeta.

    Respondre

  28. Irene Guzmán

    30 Gen 16
    17:03 #

    “Creiem que la vida ens duu a la literatura i, al capdavall, descobrim que és a l’inrevés: la invenció, la fabulació, és a dir, la mentida, ens retorna una mica de veritat. Però d’una manera distinta: les geografies literàries es tracen damunt els mapes de la imaginació”.

    “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”

    Respondre

  29. Paula Olmos

    30 Gen 16
    17:23 #

    “I es fonien de nou en una abraçada sense fi… No importava la guerra, ni les bombes, ni la mort… la querra i l’amor són dos fets que no poden coincidir, que avancen de manera paral·lela, ignorant-se”.

    L’hora violeta.

    Respondre

  30. Leandro Andrade

    30 Gen 16
    22:21 #

    “He llegit que l’Ibsen deia que la vida no era tràgica sinó ridícula. No, no és que la vida, si més no com la vivim nosaltres, sigui tràgica. Ni tampoc ridícula. Senzillament, la vida es repeteix en nosaltres mateixos i en els altres. I sempre creiem que som els primers a experimentar-ho.”

    L’hora violeta

    Respondre

  31. Ignasi Valeriano

    31 Gen 16
    14:27 #

    “Hi ha molta gent que es mor sense haver mirat res del seu voltant, tenen el cor mesell. Heu d’aprendre a mirar, quan aneu pel món. I això ho va comprendre la Natàlia quan se’n va anar de casa: a mesura que deixava lluny el seu passat començava a mirar, les coses adquirien un relleu nou i es vinculaven amb ella sense neguits.”

    El temps de les cireres.

    Respondre

  32. Ignasi Valeriano

    31 Gen 16
    14:33 #

    “La Natàlia va mirar els xiprers de l’ermita, amarats de pols, i va pensar en aquells dies de color groc en què hi anava amb el seu pare”

    “Quan sentia el crit rauc de les granotes del jardí de la Patrícia, la Natàlia se n’anava lluny, cap a altres ciutats, i recordava els versos d’en Màrius Torres, el poeta que morí tísic a Puig d’Olena acabada la guerra: Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa! més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser…La Natàlia hi havia pensat molt ,en la ciutat enfonsada, hi havia pensat mentre en cercava una altra de més llunyana i de més lliure.”

    El temps de les cireres.

    Respondre

  33. sgimenez

    01 Feb 16
    17:43 #

    Digues que m’estimes encara que sigui mentida
    Amb el temps descobriria que cal una predisposició especial per a mirar, tocar i escoltar com si fos nou, allò que a primera de canvi ens sembla vell, repetit, exhaurit. pàg.13

    Somnio que tinc les paraules i que, amb elles, posseeixo el món sencer. pàg.17

    El llimoner sempre serà, per a mi, l’aroma de la tardor, la postguerra. pàg.22
    El carrer era la meva literatura. El llimoner la meva realitat. Només amb el temps vaig descobrir què significava l’aroma del llimoner, vaig descobrir que era el meu paradís perdut. pàg.50

    La llengua per a qui escriu, és allò que queda quan ja s’ha oblidat tot. pàg.28

    Els metalls i les pedres són muts, però si alguna cosa els colpeja, ressonen. Així els éssers humans, si parlen és que no es poden contenir, si s’emocionen, canten, si sofreixen, es lamenten. I, aleshores, algun d’ells escriuen i tornen a fer que tot ressoni. pàg.43

    Cada nova novel•la és un cercle infernal amb espurnes de cel. pàg.52

    Quan em perdia pel carrerons al voltant de l’edifici de Correus (…) tot buscant alguna tasca rància i humida on deixar una mica de la meva joventut (…) pàg.129

    Les ciutat són com les persones: és bo que ens amaguin secrets. pàg.168.

    Fragments i frases extretes de la novel•la El temps de les cireres

    (…) i ella no oblidaria mai les passejades entre vells palaus del Renaixement farcits de roba estesa (…) pàg.17

    Tenia la pell resseca, de color de terra sense aigua pàg.63

    La vida és com un cercle, tornem al punt de partida. pàg.220

    Fragments extrets de l’obra Un pensament de sal, un pessic de pebre

    (…) i la senyora del Poble-Sec ens mirava i, mentre ens mirava, ens embolcallava a tots amb el somriure internacional de la tendresa.
    En una petita ciutat alemanya (5/10/1990)

    De vegades em perdo pel Encants de Barcelona per contemplar els objectes sagrats , aquells que jeuen oblidats o van ser memòria per a algú.
    La marmanyera memòria i el drapaire mut (5/12/1990)

    Tocaven la sisena campanada quan ell va llençar la copa, va brindar davant el munt de desconeguts que celebraven la nit més alegre de l’any, i la va llençar a terra. La copa es va trencar amb tants bocins com tenia l’any que se n’havia anat.
    La nit més alegre de l’any (3/1/1991)

    (…) el llit era un dels escassos racons de la meva infantesa on jo me m’anava a un altre món.
    Un dolcíssim desig de pecar (13/1/1991)

    Donem propines perquè ens estimin una mica més. Encara que sigui mentida.
    El taxista que m’odiava (7/4/1991)

    -De vegades, dins el fred de Sibèria, t’hi trobes gent una mica feliç que mai no es pregunta per què han desaparegut les primaveres
    El fred de Sibèria (8/5/1991)

    Potser el millor bes és aquell que insinua un pecat que mai no sabem com s’acabarà.
    De petons besades i besadors (16/5/1991)

    Respondre

  34. Ayelen

    03 Feb 16
    21:42 #

    Aquesta va ser una expresió de Roig en 1991 quan parlava sobre la seva funcio literaria desemvolupada en la vida i en tots els process que hi ha tingut al seu entorn: “(…) Si no comtemplessim la vida com a representació no ho resistirien. Cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat. Els cervells que no accepten aquesta convenció, creuen que la vida es real s’han inventat la noción de ‘real’ i no soporten llegir novel.les. ” (1991:12)

    Respondre

  35. Olga Tomé

    26 Feb 16
    22:04 #

    “Escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres…” de “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”; pàgina 23 d’Edicions 62 butxaca,
    Representa la dificultat comuna que tenim tots a l’hora de transmetre o expressar un sentiment en paraules. La tasca de l’escriptor és donar vida a les paraules perquè aquestes puguin traduir els nostres pensaments, emocions i sentiments. La literatura és l’art de jugar amb les paraules per tal que el lector, a través de la seva mirada, els hi doni vida.

    Respondre

  36. Nancy

    29 Feb 16
    11:39 #

    “Cap nen no reflexiona a la manera d’Heràclit, quan deia que els noms estan naturalment relacionats amb les coses.”, del llibre “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”.
    Els nens creuen en les explicacions que els hi donen els adults respecte al significat de les paraules perquè se suposa que són els que saben, però de vegades no se’ls explica el veritable significat.

    Respondre

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Delegació de Sants-Montjuïc

C. Guitard, 17 – 08014 Barcelona
Tel. 934 912 797 – sants@cpnl.cat –

Horari matí: de dilluns a divendres, de 9 a 14 h.
Horari tarda: dilluns, de 16 a 20 h


Delegació de les Corts

C. Doctor Ibáñez, 38 – 08014 Barcelona
Tel. 934 119 605 – lescorts@cpnl.cat –

Horari matí: dimarts i dijous, de 9 a 14 h.
Horari tarda: dilluns, de 16 a 20 h.







Entrades recents


Arxius


Categories


Etiquetes


Pàgines


La Troca