SLC de Sant Boi de Llobregat

Demanant perdó per davant, m’he permés arrodonir l’escrit, a veure què us sembla…

La Camil·la estava passant uns dies a la seva vi.la, prop de la vila de Compostel·la. No es trobava be i va decidir prendre una camamil·la de l’excel·lent collita pròpia. Tot plegat havia estat com una novel·la de terror: durant dies va prendre penicil·lina, pensant que patia una salmonel·la i a la fi, el que tenia era la varicel·la. Sort que en va sortir il·lesa.
Més tard, un cop millorada i més tranquil·la, va decidir mirar una pel·lícula que havia sol·licitat a la biblioteca i que semblava intel·lectual, però va resultar una imbecil·litat al·lucinant. Era una col·laboració entre personatges inversemblants que volien protagonitzar una rebel·lió hel·lenística col·lidint amb el cinema d’autor de Bergman i al·ludint al de mitjans del segle XX de Chaplin. Sortien uns lil·liputencs, que eren col·legues de malifetes en un col·legi de Brussel·les i quan parlaven feien molts gal·licismes. Pel mig d’una passarel·la sortia un col·laborador seu, una mena de goril·la pàl·lid, vestit amb camisa de franel·la, gaudint una ombrel·la oberta. Era gran com una constel·lació i lleuger com una libèl·lula, devorava entrepans de mortadel·la i es bevia tot el cava fet amb xarel·lo que tenia a l’abast. A la Camil·la li va començar a tremolar la pupil·la. També sortia un mol·lusc violoncel·lista metàl·lic que feia circumval·lació al voltant del goril·la com si fos un satèl·lit. La seva tolerància tenia un límit. Davant d’aquella nul·litat, va sentir soledat i va decidir agafar un xiclet de clorofil·la pensant que en lloc de camamil·la millor haver-se pres una til·la o un got de tequila. Va parar aquella desfeta il·lògica i cavil·lant sobre aquell desastre va sortir a fer un volt per la seva parcel·la.

Angie, Joan, Raül, José Antonio. Carles.