Coneixeu l’Optimot, oi? Segur que l’heu utilitzat moltes vegades per resoldre dubtes: com s’escriu una paraula, què significa, quin és l’equivalent en català d’una paraula castellana…
Doncs ara us presentem l’Optimota, que ens ajudarà amb els accents diacrítics! Aquí la teniu!
Tot i que la instrucció del CPNL és començar al setembre del 2017 a incorporar als cursos de català les novetats gramaticals i ortogràfiques aprovades per l’Institut d’Estudis Catalans, és evident que a les aules ja ens en fem ressò i també és del tot lògic que l’alumnat faci demandes en aquest sentit pel fet que és un tema que s’ha tractat àmpliament als mitjans de comunicació. És per això, doncs, que ens hi volem referir en aquesta entrada al blog.
A efectes pràctics, si no teniu a mà la gramàtica, us direm que l’Optimot (busqueu novetats ortogràfiques 2016 i cliqueu criteris) ja ha començat a incorporar totes aquestes noves normes en les seves fitxes i també s’hi refereix al blog. Us deixem a més un parell de documents que resumeixen les principals novetats perquè aneu fent boca i uns enllaços molt pràctics:
Gramàtica de la llengua catalana
Dictats en línia per treballar la nova ortografia
L’Optimot i les novetats ortogràfiques
Característiques de la nova gramàtica
La Gramàtica de la llengua catalana és la gramàtica oficial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va ser aprovada el 2016 i ja la podeu adquirir a qualsevol llibreria. Ha estat pensada com la gramàtica normativa de referència del segle XXI i a diferència de la de Pompeu Fabra, que era una gramàtica d’autor, la de l’IEC és una obra col·lectiva que dona continuïtat, però, a la normativa gramatical que Pompeu Fabra va establir l’any 1918.
Així, es presenta més completa i actualitzada i no introdueix, doncs, canvis substancials, sinó matisos i més flexibilitat, i amplia i detalla la gramàtica de Fabra per donar resposta a qüestions que aquest no va plantejar o que va apuntar molt esquemàticament i al mateix temps incorpora les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement normatiu. A més, té en compte les aportacions posteriors de Fabra en textos com les Converses filològiques o la seva Gramàtica pòstuma i les que han fet estudiosos de la gramàtica de la talla de Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Antoni M. Badia i Margarit, Albert Jané, Josep Ruaix o Joan Solà, i molt especialment la Gramàtica del català contemporani.
Les principals novetats d’aquesta gramàtica són sobretot en la manera de presentar la norma i en el fet d’abordar dins aquesta norma la variació lingüística. L’obra presenta la normativa a partir de la descripció gramatical, és a dir, descriu les formes i les construccions de la llengua i fonamenta prescripció a partir d’aquesta descripció. Un dels aspectes que poden cridar més l’atenció és que aquesta gramàtica no empra dicotomies tradicionals del tipus correcte/incorrecte, perquè no sempre poden ajustar-se prou adequadament a la realitat dels parlars i registres en què s’articula la llengua i les necessitats comunicatives pròpies de cada àmbit. És aquest canvi de plantejament el que principalment introdueix matisos a la norma i la flexibilitza.
