D 25a sessió
Per començar la classe de dijous, en Jaume ens va repartir trossos de refranys, la gran majoria relacionats amb carnestoltes, i ens vam haver d’aparellar per fer el refrany complet.
Un cop formada la parella vam revisar l’article d’opinió que estem treballant, intercanviant els escrits amb la parella. Un cop llegit el del company,vam anar suggerint el que ens havia semblat sobretot en l’àmbit d’estructura i d’ idees claus, tot per intentar de millorar-lo.
Per concloure la sessió, vam fer un dictat. En Jaume ens va llegir un article d’opinió de Bel Olid sobre un tema que aquesta setmana ha aixecat tota mena d’opinions, la cirugia plàstica que s’ha fet l’actriu Uma Thurman. La correcció del dictat s’ha de fer a casa i portar-lo el proper dia.
La idea que les dones hem de complir unes expectatives pel que fa a la nostra imatge i que si ens hi esforcem poden “millorar” no només empeny algunes dones a operar-se, sinó que també abona el terreny als trastorns alimentaris. De nou, les xifres canten: el 90% dels afectats per trastorns alimentaris són noies en plena pubertat, quan les noies entren en el mercat de la carn i són valorades sense pietat segons la talla de pantalons i sostenidors. El missatge és que no tindràs mai la cintura prou estreta ni els pits prou grossos.
Tot i que la pressió és la mateixa per a totes, no totes tenim problemes amb el menjar o ens operem. N’hi ha que compten amb una xarxa de suport familiar o d’amistats que ajuden a fomentar una autoestima més sana, n’hi ha que són més fortes, n’hi ha que tenen més eines per suportar-la. Però per això hem de riure’ns de les que cauen al parany de voler ser com se’ls demana que siguin?
I encara hi ha una idea més inquietant: el que ens molesta del cas d’Uma Thurman és que una dona que consideràvem atractiva s’operi i deixi de semblar-nos-ho. Si fos lletja acceptaríem que s’operés? Si no es notés que s’ha operat, ens semblaria bé que es mutilés la cara i es fes desaparèixer les arrugues? Ens semblaria “natural” una Uma Thuman de més de quaranta anys amb la cara (i el cos) de quan en tenia vint? Per què ens costa tant mirar-nos els uns als altres i acceptar que sí, que vivim, i que se’ns nota a la cara? Que la majoria no som súpermodels ni ens cal ser-ho? Que el nostre cos és perfectament perfecte perquè ens permet estar vius? Que el nas és fantàstic si ens deixa respirar, que els pits són esplèndids si ens donen plaer o ens serveixen per alletar els fills, que el cul és ideal si hi podem seure ben còmodes?
D 25a sessió by Slidely Slideshow
