Després de recordar la sessió anterior, hem formats grups per escriure’n la postal. Hem corregit un exercici de pronoms. Això ens ha servit per repassar l’ús dels pronoms el, la, els, les, en i ho. Hem pensat què podríem treure i hem conegut frases fetes amb aquest verb.
Aquesta és la postal seleccionada, però n’hi havia tres més:
dav
Com és habitual, hem recordat la sessió passada i n’hem escrit la postal. Després, hem mirat unes imatges. Havíem de pensar si eren obres d’artistes diferents o bé de la mateixa persona. Hem descobert de qui eren, de l’artista Yayoi Kusama. A continuació, vam fer un exercici d’observació. Vam recordar els exemples de la sessió passada i hem practicat una mica més els pronoms. Finalment, hem mirat de crear composicions seguint l’estil de l’artista.
Hem triat aquesta postal, però en podien haver sigut unes altres:
dav
Fent amics
La classe de dijous passat es preveia difícil, llarga i pesada. Per què? – us preguntareu. Doncs perquè tocava repassar ni més ni menys que els pronoms febles. Com deia aquell austríac geniüt, “no hase falta desir nada más”. Al començament érem molts pocs i el Jaume va proposar un exercici del seus, probablement per fer temps, i amb l’esperança que la classe s’anés omplint, a poc a poc, d’ànimes deleroses de resoldre els eterns dubtes sobre els pronoms febles. L’exercici en qüestió consistia a pensar en olors que ens agraden. I déu n’hi do si n’hi ha! Entre tots vam omplir la pissarra sencera. I això que, segons ens va explicar el Jaume, diuen que el ser humà té l’olfacte força atrofiat.
Concentrem-nos, però, en allò que va passar després. Com era d’esperar, el Jaume va repartir el “famós” exercici que precedeix sempre la tasca dels xerpes, ens va deixar uns minuts per fer-lo i després, com no podia ser d’altra manera, va formar els grups. Com sempre, cada grup amb el seu xerpa, i cada xerpa amb els seus esquemes, exercicis i solucionaris que, teòricament, els havien d’ajudar en l’encomiable comesa d’intruir-nos i fer-nos veure la llum. Val a dir, però, que no va ser així del tot, ja que alguns errors en el solucionari els van jugar una mala passada. Tot i això, i malgrat els dubtes i les recances, el resultat va ser més que satisfactori. L’esquema resumia molt bé tot allò que cal saber per no ficar la pota, i els exercicis ens van servir per repassar – a més dels pronoms i les substitucions – les funcions sintàctiques.
Uns minuts de xerrameca per descansar les neurones i som-hi! El Jaume a la pissarra, retolador en mà, preparat per al repàs en comú que ens havia d’ajudar a resoldre els dubtes més generalitzats. El més significatiu no va ser, però, el repàs, sinó el bon consell que ens va donar: quan es tracta de pronoms febles, a voltes cal que ens deixem guiar per la intuïció. No ens els hem d’ aprendre de memòria com si es tractés de la taula periòdica, va dir, ni fer milers d’exercicis com si estiguéssim fent els tests de l’autoescola. A la majoria de casos, la intuïció ens marcarà el bon camí.
Arribat aquest punt, el Jaume va caure dels núvols i de cop va recordar que la setmana anterior havíem acordat que en aquesta classe parlaríem de poesia per celebrar el Dia Mundial de la Poesia, que era divendres. El rellotge, però, marcava ja l’hora de marxar, i es va decidir deixar la poesia per a la propera classe. I així van acabar dues hores intenses en què, per fi, ens vam fer amics dels pronoms febles, uns pronoms que, segons el Jaume, també són poesia. Jo no sé si ho són o no, però la Conxi tenia tota la raó quan va dir que les nostres cares eren tot un poema!
