• Autobiografies lingüístiques

    Hi ha persones monolingües, que només parlen una llengua tota la seva vida i que no han tingut contacte amb cap altra llengua més; d’altres, tenen una llengua materna o fins i tot dues o tres; n’hi ha unes altres que tenen una història lingüística ben variada i sorprenent.

    Això és el que expliquen les autobiografies lingüístiques: la vida de cada persona en relació amb la llengua o llengües que han format part del seu bagatge personal, la llengua o llengües que ha anat incorporant al sarró durant el seu trajecte vital i la seva relació amb cadascuna.

    Us deixem un parell d’autobiografies lingüístiques en forma de vídeo (el format i el suport poden ser: un text escrit, un vídeo, un conjunt d’imatges…) molt interessants.

    Algú de vosaltres s’anima a explicar-nos quines són les llengües de la seva vida? Potser no en forma de vídeo però sí en forma de comentari a aquesta mateixa entrada o a classe amb els companys. Segur que cadascun de nosaltres té anècdotes i curiositats per explicar. Qui vol ser el primer?

  1. Núria Vidal

    15 Feb 19
    12:09 #

    Trenco el gel i us explico un parell d’anècdotes personals. La meva llengua materna és el català. Tot el meu entorn (família, veïns…) parlava català. Vaig aprendre el castellà a l’escola, on era l’única llengua d’aprenentatge i on no hi havia, a principis dels anys setanta, lloc per al català.
    La primera anècdota que vull compartir és que, per entretenir-me, li deia a la meva mare que parléssim en castellà: “Hablamos en castellano?” I així, com qui simula ser metgessa, venedora o cuinera, jo jugava a parlar castellà. No sé per què però recordo molt la paraula alcachofa…Em devia fer gràcia! Ara és una de les meves verdures preferides!

    La segona anècdota té a veure amb el fet que, amb quatre anys que devia tenir aleshores, el meu vocabulari en castellà era bastant limitat.
    Cada divendres a la tarda, la mestra feia sortir davant de tothom els qui ella anomenava “vagos de la semana”. Avui dia ens esgarrifaríem amb aquest tipus de pedagogia però en aquella època era ben habitual (també recordo haver vist nens de cara a la paret, amb orelles de burro…I no soc tan gran, eh!). Doncs bé, al que anàvem. Servidora, que és treballadora de mena, mal m’estigui dir-ho, no sortia mai a la “fila de los vagos”.
    Es veu, però, que una setmana devia fer el ronso i, finalment, un divendres vaig formar part d’aquell grup “selecte” d’alumnes. Tota cofoia (jo també volia ser com els altres nens!) li vaig fer saber tan gran honor a la meva mare quan em va venir a recollir a la sortida de l’escola. No li va agradar gens. No recordo que em clavés cap bufa perquè no en tenia costum però sí que es va enfadar molt. Fins molt més tard no vaig entendre per què…

    Respondre

Escriu un comentari

RSS dels comentaris

Pots utilitzar els següents tags XHTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Segueix-nos a:

      

Categories


Històric


Altres blogs


Any Pompeu Fabra


Bàsic-elemental


Català i noves tecnologies


consultes lingüístiques


Cultura catalana


Cursos en línia


Diccionaris


El català i altres llengües


Intermedi-suficiència


Miscel·lània


Multilingüisme


Nova ortografia i gramàtica


Pronunciació


redacció de textos


Una mica d'humor


Voluntariat per la llengua


Darrers comentaris

  • Núria Vidal: Gràcies a vosaltres, noies! Sou unes cracks! I el detall de la cançó dedicada ens va emocionar molt! Bon...
  • Eva Padrosa: Moltes gràcies per l’acollida en nom del Cor femení Sant Climent de Llobregat! Que ti gueu tots un...
  • Núria Vidal: Trenco el gel i us explico un parell d’anècdotes personals. La meva llengua materna és el català....
  • sginabreda: Gràcies, Núria! 🙂
  • Núria Vidal i Carbonell: Molt xulo, Sara!

Núvol d’etiquetes