Servei Local de Català de Castelldefels

La Janine va aprendre, de cop i volta, el que molta gent no aprèn mai! No van ser els divuit mesos, sino en el petit instant en que va pensar “Perquè jo no?”. Un petit moment de lucidesa. Un petit moment que va aprofitar per salvar la seva vida i la dels que estaven al seu costat.

M’ha agradat moltíssim.

Sense cap dubte, portaré la meva palleta.

Hola!
Crec que la història que ens explica Janine és una d’aquelles històries que fa semblar petits els nostres “grans” problemes en la vida. Probablement un gran% dels nostres problemes en la vida, no ho serien, si la nostra actitud fos una actitud de “oportunitats per la vida” que no de “dificultats per la vida”
Havia vist aquesta TED fa un parell de mesos, però és impossible no tornar a reflexionar i revisar el teu propi camí, o com afrontar els propers desafiaments. És molt més fàcil superar els desafiaments si es fa en equip, o en aquest cas, units per les palles 🙂
Destacable la posada en escena i expressió escènica en la representació del seu procés, una cadira per a cada fase.

Jo ja vaig deixar un comentari, però camí a casa després de la classe, em vaig anar pensant i vaig recordar una història molt maca que em va explicar fa temps un vell amic, i crec que no està de més compartir-la. Segur que algun ja l’ha escoltat, algun segur que no.
– Un deixeble d’arts marcials li va dir seriosament al seu mestre, “Sóc un devot estudiant del teu sistema marcial. Quant temps ho podria dominar? “. La resposta del mestre va ser improvisada, “deu anys”.
Impacientment, el deixeble va respondre “Però el voldria poder dominar molt abans. Treballaré molt dur, practicaré cada dia, deu hores extra pel meu compte si és necessari. Llavors, quant de temps tardaria? “El mestre va pensar per un moment i va dir,” vint anys ” –

Em va agradar molt com ens va contar la seva experiència la Janine. Aquesta dona té un mèrit indiscutible. La seva força de voluntat per aconseguir l’objectiu que es va proposar quan tothom li deia que mai no tornaria a caminar, és digna d’admiració.

No podem oblidar que aquesta dona era una atleta. Aquest petit detall té molta importància quan veiem com va desenvolupar la seva recuperació. Janine estaba acostumada a patir en els seus entrenaments com atleta, a plantejar-se reptes més enllà d’ho raonable, a tenir una disciplina diària amb un esforç físic i psíquic que només podem aconseguir quan arribem al moment de dir: “Una mica més”, quan aconseguim trencar la barrera del: “No puc més”. La realitat es que sempre podem “Una mica més”.

Tot i així, també tenim que tenir en compta que tenim límits, no som superhomes ni superdones. Però,el que passa es que, normalment posem els límits molt més a prop del que realment podem, per això sempre podem “una mica més”

El que més me va sorprendre és l’esperit de superació de la Janine. Després d’haver passat un accident molt greu, la seva exposició està plena d’entusiasme, humor i energia. L’actitud de seguir cap endavant tot i que els metges li van dir que mai podria caminar, li ha fet descobrir que es pot aconseguir tot això que volem.

Haver de renunciar a vells somnis pot permitir-nos assolir uns nous.
Amb positivisme i voluntat podem superar tots els obstacles.

Gràcies a la connexió existent entre ella i la seva família i ella i els seus companys d’hospital ha pogut construir una nova vida.

A mi també em va agradar molt l´ historia de la Janina.

Una persona jove treballadora excel•lentment atleta admirada pel seu equip, acostumada assolir grans reptes.

Un dia es trencant tots els seus somnis i li canvia la vida per sempre. L´ accident, la cadira de rodes, tots els obstacles que es troba no li van impedir que realitzi els seus nous projectes.

És un exemple de valentia i coratge, de que sempre a la vida hi ha una esperança, i que amb il•lusions, i voluntat tots podem aconseguir-ho .

En la vida no estem sols, sempre tenim algú al costat, junts podem superar tots els obstacles.

Sense cap dubta la Janine va ser una de les persones privilegiades a la vida que va saber què fer i cap a on direccionar-se tot i que estàva plena de mancances en aquell moment.
Jo voldria destacar la gran ajuda per part dels seus pares que li van donar :psicològica,física i econòmica. Tota l´estona els hi nombra sobre tot a la seva mare…sense ells estic segura que no ho hauria pogut fer res…tot i que ella té una potència espectacular de força,,els pares van ser imprescindibles,
Durant dotze anys vaig viure al Principat d´Andorra i vaig conèixer un noi andorrà que li va sucseir més o menys per l´estil. Actualment aquest noi condueix cotxes de carrera on gunya moltes curses.
Per a ell , igual que per a la Janine va ser molt dolorós haber de deixar enrera la seva vida que portàven ,però gràcies al seus esforços i l’amor incondicional del seus pares van sortir endavant.
La unió familiar és molt important i cal destacar-la SEMPRE.

Sense cap dubta aquesta vegada no m´oblidaré de portar la canyeta.

La història de Janine Shepherd és realment impressionant.

En segons la nostra vida pot donar un gir de 360 ​​graus.

S’ha de ser molt fort mentalment per assumir aquests canvis i afrontar el futur amb enteresa.

Ella, fins aleshores una esportista d’elit, estava acostumada a l’esforç, al patiment i al treball en equip.

La convivència amb els seus companys de rehabilitació, i en especial la Maria, la van ajudar i li van donar noves forces. Van compartir moments d’autenticitat i l’esperança de sortir d’allà. En tot moment van evitar comentaris superficials.

Va saber superar també els comentaris pessimistes (doctora, infermera i companys de vol) i continuar amb el seu objectiu.

En resum, la vida està plena d’oportunitats i s’ha de lluitar sempre. L’esperit és el més important, i amb ganes i l’ajuda de tots podem aconseguir el que ens proposem.

Una d’aquelles històries reals que et fan pensar en que res és impossible.
Vaig veure el video i ràpid vaig anar al enllaç que et duia al bloc per assabentar-me del significat de la posada en escena de les cadires.
Ho vaig tornar a veure, i el veuria una i un altre vegada, i penso que tothom hauria de gaudir d’aquesta impressionant història.
A part del missatge que dona la Janine, que crec que és molt clar i no li fa falta mil imatges per transmetre-ho, em va sorprendre com arribar a connectar amb el públic, on hi ha moments en que la gent riu.
Sense cap mena de dubte, jo també vaig portar la meva palleta a classe.

Hola Companys!

Com a tothom, a mi també m’ha agradat molt aquesta presentació de la Janine Shepherd. És tot un exemple de superació, esforç, força de voluntat, i de lluita per les il•lusions.

Al mateix que el Jordi, a mi també m’he fixat en la frase “Quan deixes anar allò que desitges, et converteixes en allò que pots ser”. Estic totalment d’acord i penso que tothom hauria de fer un replantejament de la seva vida i treure totes les idees supèrflues i materialistes a les que ens aferrem. La vida és molt més fàcil i bonica si fem el que volem i ens obliden d’allò que pensem que hem de fer.

Fins ara! 😉

Bona tarda companys i professor!

Les palletes…

Aquest és un vídeo on una dona, amb molta generositat, ens vol transmetre que ni el cos, ni el lloc on treballes, ni com llueixes determina qui en realitat ets i la teva essència és a dins teu.

És molt difícil –jo diria impossible- no emocionar-se amb ella a mesura que ens explica tot el seu procés, des de l’accident fins la recuperació creativa de la seva vida.

Ens ha permetre entendre el camí recorregut utilitzant unes cadires que representaven un moment específic del procés… Un procés d’esforç, dubtes, angoixa, patiment, il•lusió i ple de reflexions que penso, ens quedaran a molts dels que la hem escoltat amb el cor obert.

He compartit amb moltes persones aquest vídeo, perquè tots hem viscut situacions on la pregunta “per què a mi” ha sortit i crec que, junts amb la Janine, hem après que la pregunta correcta és “per què no a mi” i també per a ser conscients que tots estem connectats.

Gràcies pel vídeo professor!