1. Ana Sánchez

    23 Feb 13
    21:57 #

    Utilitzem l’alimentació de manera correcta?

    L’alimentació és una funció primària i imprescindible per qualsevol ésser viu. Els humans moltes vegades no ens alimentem per aquesta necessitat, ho fem de manera incorrecte i amb conseqüències perjudicials per la nostra salut.

    Uns bons hàbits alimentaris són menjar cinc vegades al dia, subministrant al cos els nutrients necessaris en dosis i amb una varietat adequada de proteïnes, hidrats de carboni i sucres entre d’altres nutrients. Els aliments han de ser el menys elaborats possible.

    Malauradament, a la nostra societat s’utilitza l’alimentació com una eina social. Fem reunions de feina interminables al voltant d’una taula; sopars familiars de cinc hores on es parla i es menja sense control, i on els menjars no són precisament el que necessita el cos. Poques vegades es fa una reunió de feina o de familia al voltant d’una taula repleta de fruites i verdures!

    Així mateix, un altre utilització errònia de l’alimentació es quan utilitzem el menjar com a ansiolític, es a dir, moltes vegades quan tenim un problema, estem nerviosos, quan tenim insomni, quan ens fan fora de la feina o quan ens deixa la parella mengem sense control i aliments calòrics per que sentim que tenim ansietat. Això només passa a la nostra espècie. Cap animal menja si no és per que té gana.

    El fet d’utilitzar el menjar per calmar un estat emocional té a veure a com ens alimenten quan som nadons. Una mare amb una nadó que plora, quasi sempre intenta calmar els plors amb el pit o el biberó. Creixem assimilant que quan tenim un malestar al estòmag per qualsevol causa, amb menjars el podem calmar.

    Cada vegada em trobo amb més gent que te problemes emocionals i mengen descontroladament e inclús, en el pitjor dels casos, deixen de menjar. En conseqüència, crec que hem d’aprendre a solucionar els problemes quotidians i personals sense utilitzar de manera errònia l’alimentació. Això és un tema a tractar des de les escoles, ensenyar la forma adequada de menjar i aprendre a gestionar de manera correcta l’ansietat.

    1. Patricia

      04 Mar 13
      17:21 #

      Hola Ana,

      He llegit el teu article. I estic totalment d’acord amb tu. De fet, em classifico com a part d’aquelles persones que no mengen correctament. Sempre ho faig amb pressa, per manca de temps o peresa. I m’he acostumat a aquesta situació.

      En principi, he d’admetre que quasi sempre menjo el mateix. No m’inspira la cuina. Em faig una cosa ràpida, com pasta o plats precuinats. Hi ha dies que penso que he de canviar els meus hàbits i menjar millor però no dono el pas. També sé que hauria de menjar més fruita però tampoc m’agrada gaire. I com que no tinc seriosos problemes de salut, encara ho passo més per alt.

      A més a més, també sé que hauria de fer més exercici. Abans practicava ioga i em sentia molt bé. A casa meva tinc tres màquines, una per córrer, una bicicleta i una màquina vibratòria. Estan de decoració al menjador.

      En quant al tema de menjar compulsivament per ansietat, per sort crec que jo no tinc aquest problema. El fet de meditar m’ajuda.

      De totes maneres, penso que el principal problema de la societat en general és la manca de temps, els mals hàbits i que molta gent no sap com controlar la seva ansietat i passen a extrems com menjar compulsivament o no menjar.

      Ens veiem a classe. Fins aviat.

    2. Ruben

      04 Mar 13
      23:09 #

      Hola, sóc el Rubén i aquest és el meu comentari sobre l’article “UTILITZEM L’ALIMENTACIÓ DE MANERA CORRECTA?” de l’Ana S.

      En primer lloc, he de dir que m’ha agradat el diferent punt de vista que l’Ana li ha donat a aquest tema. Ja que, quan fa unes setmanes havia exposat en classe el seu títol i quan vaig començar a llegir els seus dos primers paràgrafs, inconscientment havia pensat en un altre sentit que el que ella ha tractat en els següents.

      L’Ana relata una realitat de la que normalment no es parla i que presenta un nou aspecte de dubte sobre el qualificatiu de “animals racionals” amb el que es defineix als humans. Ja que altres animals suposadament menys intel·ligents, no es comporten d’aquesta manera i són més racionals que nosaltres.

      En definitiva, com l’objectiu final de l’article era convèncer, per la meva part diria “prova aconseguida Ana!” 🙂

      Salutacions.

  2. Maria Gallardo Gallardo

    24 Feb 13
    15:13 #

    CARRIL BICI
    Les bicicletes no són només pel camp com hi ha gent que així ho pensa. Penso que la bici és un mitjà de transport molt actual en la ciutat i tot i que en els darrers anys hi ha hagut un creixement dels carrils bici, si tenim en compte el paper tant important en la mobilitat ciutadana, ja que és una altra alternativa per moure’ns molt pràctica, saludable, i que respecta la contaminació acústica i ambiental, i millora la qualitat de vida, encara no són suficients si volem tenir una ciutat neta.
    Però es planteja una situació greu, ja que els darrers anys hi ha hagut un creixement dels accidents de ciclistes a la ciutat. Per tal d’evitar-ho, crec que els ciclistes i els conductors de cotxe, moto, camions, haurien de ser prou conscients de la seva responsabilitat i s’haurien de comportar de manera segura i respectar les distàncies i els senyals, i el dies de pluja i vent anar amb més cura i en el que sigui possible no agafar la bici.
    Espero que les dades sobre els accidents amb bicicletes siguin cada vegada més positives, ja que és un mitjà que té un futur esperançador per la mobilitat ciutadana en les grans ciutats i entre els municipis.

    1. Cathy Salomon

      04 Mar 13
      12:35 #

      Hola a tothom,

      Sobre el tema CARRIL BICI, el meu comentari és el següent:

      Estic d’acord que hauria d’haver més carrils bici en les ciutats. Però, també crec que haurien d’estar ben dissenyats. Moltes vegades hi ha carrils bici que no tenen continuïtat, i els ciclistes han de seguir per la vorera, o que estan plens d’obstacles (mobiliari urbà, vorades, vianants…).

      A més a més, ha d’existir responsabilitat i respecte entre els conductors i els ciclistes. Tant uns com altres s’han de respectar i han d’obeir les normes i senyals de circulació. Els conductors han de respectar les distàncies amb els ciclistes. I els ciclistes han de respectar els vianants quan van per la vorera.

      Amb la conscienciació de conductors, ciclistes i vianants, els tres poden arribar a conviure sense problemes.

  3. Mari Pau

    25 Feb 13
    11:54 #

    Els animals NO s’han d’abandonar, sota cap concepte.

    Especialment al voltant de vacances, tant la prensa escrita com els mitjans audovisuals fan referències a l’increment de casos d’animals abandonats. En faig creus e intento trobar les raons per las quals hi ha gent qu’abandona animals. Se m’acudeixen que els adquisidors d’animals desconèixen les càrregues qu’en soposen; els problemes d’espai; problemes econòmics (especialment derivats de la crisi actual); problemes de salut (al•lèrgies)… Cap d’aquests raonaments és prou important com per abandonar un animal.

    Y mentrestant, les administracions, què fan?
    Malauradament existeix poca consciència polìtica i social, amb lleis molt tobes que, a més a més, no es fan complir. La crisi amb les seves retallades tambè han arribat a les gosseres, que han hagut de tancar per manca de finançament; gosseres de moltes comunitats autònomes sacrifiquen gossos als vint-i-un dies de la seva trobada… només es poden salvar d’aquest cruel destí si tenen la sort d’arribar a una casa d’acollida mentre es trobe una persona per realitzar l’adopció; però, avui en dia, encara hi ha molta gent que pense en les cases d’acollida com a una despesa a càrreg de les diferents administracions, éssent en realitat una col•laboració totalment desinteresada i anònima de persones amb gran estima pels animals.

    Quines conseqüències porten aquests abandonaments?
    En primer lloc he de dir que tots patim les conseqüències d’alguns abandonaments ja que produeixen certs efectes medi-ambientals: es trenquen els ecosistemes. Un exemple el tenim als llacs de la zona universitària de Castelldefels, on tothom pense que pot deixar anar les seves totugues; o els crancs americans al canal olímpic o, pitjor encara, els del Delta de l’Ebre, que fan malmeses les coïtes d’arròs. La parella de cotorres qu’es va escapar del Zoo de Barcelona fa uns anys ha invaït de cotorres tota la ciutat comtal.
    Per altre banda molts animals abandonats, especialment gossos provoquen una important quantitat d’accidents en carreteres i autopistes. I sobre tot, el patiment físic i psíquic dels animals i la cadena del seu destí: inanició – malalties – mort … Tot i que moltes persones pensen que no existeix el patiment psíquic en els animals, que simplement es tracte d’una invenció dels defensors dels animals, jo els convido a donar-se un tomb per qualsevol protectora i observar els ullets tristos dels seus inquilins, i comprobar com tots els animals que han sigut objectes de maltractaments només en tenen dos actituds envers els humans: por, la mijor part; o agresivitat derivada de la por, per la resta.

    Ara bé, també podem trobar la part més amable d’aquest problema: les protectores privades, que són asociacions sense ànims de lucre, mantingudes per les donacions que reben dels seus socis i d’algunes entitats privades. I la col•laboració totalment desinteresada dels voluntaris que inverteixen part del seu temps lliure i les seves forçes en la recollida, neteja, alimentació, sociabil•lització, cuidats i recerca d’una nova llar per als animals abandonats.
    Totes aquestes persones son dignes d’admiració ja que realitzen totes aquestes tasques només mogudes pel seu amor als animals.

    En definitiva, les protectores tant públiques com privades no són la solució. Crec que es deuría de realitzar un conscienciació als adoptants-compradors de les ventatges i desventatges de tenir animals doméstics a casa. Les administracions deurien de realitzar una supervisió per comprovar que els propietaris cumpleixen les normatives vigents i els seus compromisos per a la tenencia d’animals domèstics. Sobre tot, crec molt necesari realitzar la castració animal per controlar la població, i, d’aquesta manera, reduir la superpoblació. Hem de prendre consciència qu’en cas de no poder atendre un animal, sempre hi ha solucions abans que l’abandonament, només hem de mirar al nostre costat per trobar una resposta.

    Va ésser Ghandi qui va dir “la grandesa d’un poble es mesura pel respecte i amor que te envers els seus animals”. Mitjançant aquesta afirmació i, pel que veig al meu voltant, només puc dir que el meu país és petit, molt petit…

  4. Cathy Salomon

    25 Feb 13
    16:15 #

    SANITAT PÚBLICA: L’ÚLTIM QUE S’HA DE RETALLAR

    Portem diversos anys amb una crisi financera i econòmica a nivell mundial. I els polítics, amb la coartada de la crisi, estàn fent una reforma sanitària total. La sanitat és un servei, té costos i ha de ser eficient, però no és un negoci perquè es lucren els amiguets dels polítics.

    La sanitat pública és un servei pels ciutadans. Es manté amb els nostres impostos. El sistema públic de salut ofereix unes prestacions a tots els ciutadans per igual, que són impensables en la sanitat privada, si no és a un alt cost, només assumible pel més privilegiats. Segons Rafael Bengoa, exconseller de Sanitat de Euskadi, i ara conseller del Govern de Obama per a la reforma sanitària nord-americana, “no es pot considerar la sanitat una despesa. És una inversió. És una organització que intervé pel bé productiu del país”.

    Així mateix, els polítics s’enfronten a la crisi amb retallades. I les principals retallades les sofrim els ciutadans. Han reduït el pressupost de la sanitat, i tot això ha provocat:
    • Augment de les llistes d’espera tant de malalties greus com de malalties lleus.
    • Augment de les hores d’espera quan es va a urgències.
    • Augment de la distància que s’ha de recórrer per accedir a un ambulatori, ja que molts d’ells han estat tancats.
    • Copagament sanitari: l’usuari ha de pagar una part de la seva assistència mèdica.
    – Un percentatge addicional del cost dels productes farmacèutics.
    – Abonar total o parcialment les proves diagnòstiques i de les consultes i hospitalitzacions.
    – Assumir prestacions o medicaments que es retiren de la oferta sanitària pública.

    D’una altra banda, els polítics volen plantar cara a la crisi amb l’externalització dels serveis de la sanitat pública a la sanitat privada. Però, el objectiu de la sanitat privada és la maximització dels beneficis, sense tenir en compte la salut dels pacients. La gestió privada de centres sanitaris públics pot ser un model vàlid, però no garanteix una major eficiència del sistema. Amb l’externalització dels hospitals es busca l’estalvi. Però, els hospitals de gestió privada es caracteritzen per:
    • Menor nombre de personal.
    • Farmaciola més reduït de medicaments: el pacient s’ha de comprar la medicina amb la recepta. L’hospital no li subministra la medicina.
    • El metge d’urgències rebre un incentiu si atén al pacient en urgències i aquest no és ingressat.
    • Els pacients crònics no interessen, surten cars.
    En definitiva, els pacients ja no són pacients, ara són clients.

    S’haurien de realitzar campanyes de conscienciació per l’ús racional dels serveis de salut. Fomentar l’ús de medicaments genèrics i evitar l’excés de burocratització de la sanitat. I dedicar més temps a la prevenció i a la promoció de la salut.
    D’aquesta manera, podem tenir una sanitat pública sense retallades i sense copagaments.

  5. Patricia

    25 Feb 13
    17:31 #

    TURISME DE BORRATXERA A ESPANYA. EL CAS MALLORQUÍ

    Sol, mar, platja, alcohol, sexe i drogues. Amb aquest eslògan, Espanya atreu al voltant de 55 milions de visitants anuals. Zones turístiques com Salou i Lloret de Mar a Catalunya o l’Arenal i Magaluf a Mallorca són zones clau d’aquest tipus de turisme: El anomenat turisme de borratxera.

    L’Arenal i Magaluf s’han identificat clarament com autèntics guetos alemanys i britànics, respectivament. Paquets turístics barats i litres i litres d’alcohol low cost, fan que la festa no decaigui ni un moment. Així com tampoc ho fan els serveis sanitaris, ja que cada nit es realitzen més de 30 intervencions a causa de les intoxicacions etíliques. També proliferen les baralles, violacions i l’esport que està de moda entre els turistes beguts: el balconing. Un esport que tenint sort acabes amb el cap obert… No entenc com els hotelers poden dormir amb la consciència tranquil•la.

    Pel que fa a la imatge d’Espanya, aquesta queda perjudicada greument i és atacada sense pietat en els mercats emissors. I es que si no canviem d’estratègia, com estarem d’aquí uns anys? Realment aquest turisme de baixa qualitat genera tant d’ingressos en aquestes zones com per no poder obrir-se a que vingui un altres tipus de turisme? Estem generant important negocis o enfonsem reputacions?

    En conseqüència, no volem turistes beguts! I la població de Magaluf ho té ben clar. I es que abans venia un turisme més familiar. Per tant, si abans venia un altre tipus de turisme, segurament podem canviar la imatge d’aquesta localitat per atreure un turisme d’un poder adquisitiu més elevat, o almenys que pugin mantenir un comportament cívic a la localitat.

    Així, la cadena Sol Melià Hotels, amb el suport del Govern de les Illes Balears, ha creat un macroprojecte anomenat Calvià Beach Resort. Es preveu renovar completament fins a sis hotels que Sol Melià ja té a la destinació, buscant enfocar-los a un turisme de luxe i introduir millores urbanístiques com la creació d’un bulevard només per a vianants amb una zona comercial a primera línia. Aquest macroprojecte va encarat a un client potencial amb un poder adquisitiu elevat, que podria acabar fent fora el turisme que ha anat aterrant fins ara. El turisme rus està guanyant molt de pes a Magaluf i ja és el tercer país emissor a la zona i aquesta oferta lligaria perfectament amb el que busquen.

    En conclusió, des del meu punt de vista, hem d’enfocar-nos a atreure un tipus de turisme d’un poder adquisitiu més alt o almenys s’haurien de prohibir els comportaments incívics que no beneficien a ningú i deixen la nostra imatge perjudicada per poder diversificar la nostra oferta turística.

    1. Cristi Ortiz

      04 Mar 13
      23:13 #

      Referent a l’article de la Patrícia opino que té tota la raó. Aquest tipus de turisme desmereix el nostre país la nostre imatge. Les zones turístiques com Salou, i Lloret de Mar a Catalunya i Magaluf a Mallorca són un reclam econòmic important per a nosaltres i més ara amb la crisis en la què estem vivint. Però no per això tenim que consentir aquestes conductes que perjudiquen cada any les nostres ciutats i els seus habitants.

      Per tant les autoritats competent han d’actuar i aplicar una normativa estricta amb el fi de proporcionar un turisme més net i cívic. Tenim un país esplèndid i molt envejat per molts països de Europa, de fet Mallorca està pràcticament habitada per alemany.

      Encara són un país que té con sector econòmic principal el turisme i no poden deixar que les riqueses del nostre país es deixin anar de les nostres mans. Per acabar m’agradaria dir que tenim un país meravellós si nosaltres ho respectem els que vinguin també el respectaran.

      Cristina Ortiz.

  6. Bego Perea

    25 Feb 13
    21:13 #

    Sabem el que mengem?

    Actualment no tots som conscients del que una mala alimentació pot repercutir en la nostre salut, això es duu a terme quan en el nostre organisme hi ha una manca o excés de nutrients. Sovint, això pot desencadenar en malalties, tals com: obesitat, diabetis, problemes cardiovasculars, dentals, etc.

    El primer punt que cal considerar és si de veritat estem prou informats dels riscos produeix una mala alimentació, crec que avui en dia hi ha un gran desordre dels hàbits alimentaris ocasionats per diversos factors com són la manca de temps o la comoditat.

    Són un bon exemple la gran quantitat de consultes pediàtriques amb casos d’obesitat infantil per la ingesta de greixos saturats que acostumem a donar als nostres fills ja sigui amb brioixeria industrial, pizzes, hamburgueses…

    No obstant, en moltes ocasions aquest tipus d’alimentació ens ajuda a tenir un menjar a punt en un temps rècord, ja sigui amb dinars precuinats o en un restaurant d’aquest tipus.

    Per concloure, crec que és recomanable seguir una dieta equilibrada que inclogui tots els nutrients adequats a les necessitats de cada persona segons la edat, gènere, activitat física, etc. A més, convé combinar aquests hàbits amb un mínim de 30-45 minuts diaris d’exercici.

    1. Alejandra

      07 Mar 13
      13:53 #

      Bon dia companys,

      Efectivament Begoña, penso com tu que molta gent no és conscient del que menja tot i que tenim a l´abast molta informació.

      Tens raó, la manca de temps o la comoditat són factors que afavoreixen esta inconsciència “voluntària” però també és una realitat que amb la utilització de productes químics i el etiquetat poc clar és molt el que queda en mans del grans productors alimentari. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem rebut la noticia de les mandonguilles de Ikea i la carn de cavall per exemple…

      Comparteixo també la suggerència de combinar bons hàbits alimentaris amb exercici diari almenys amb petits gestos com estalviar-se l´ús de l´ascensor i pujar per les escales.

      Fins després,

      Alejandra

  7. Elena C.

    25 Feb 13
    21:40 #

    SI T’AGRADEN ELS MUSICALS… no vegis “Los Miserables”

    Aquesta magnífica pel•lícula que ha arrasat en tots els cinemes i que a tanta gent ha captivat, és la millor opció que teniu per poder fer una migdiada pagant deu euros.

    És clar que els actors, amb una bona trajectòria tots els, demostren unes grans aptituds per aquest gènere i la seva polivalència. Però per això no cal aguantar tres hores de interminable sofriment. He de reconèixer que vaig començar a tenir son mentre hi era al cinema.

    El marc socio-polític en el qual es desenvolupa la pel•lícula sí que em va agradar molt. Però em vaig quedar amb ganes de més acció, ja que al ser cantada, tot es massa lent i estàtic. És veritat que la música es l’esperit de qualsevol musical, però en aquest cas també alenteix cada escena.

    Si hagués intercalat escenes parlades amb altres cantades hauria estat més entretinguda. Encara que hagi molts espectadors que pensen que “Los miserables” és un dels més grans musicals del món, a mi m’ha resultat una mica avorrida i pesada.

    Doncs vosaltres mateixos, però a mi de “Los Miserables” amb vint minuts m’hauria estat prou.

    1. Pancho

      04 Mar 13
      13:16 #

      Hola a tots.
      No sé si m’he liat, però aquest és el contraargument de “Les Misérables”
      “Les Misérables” és segons molts espectadors i experts, una de les obres musicals més grans de tots els temps. Crec que és important respectar les opinions de tots, perquè tots som diferents. És possible, per exemple, que a algun no li agradi o no entengui l’anglès, (original del musical, no de la novel•la) pot ser que algún no entengui el treball d’una simfònica, director, escriptor, o simplement que no li trobi la emoción a la música (no parlo de Melendi o Gangnam Style), les idees, les emocions, el concepte, l’amor, la llibertat, la història, o la batalla més antiga de totes entre el bé i el mal, que és el tema central de “Les Misérables . Cal una espècie de sensibilitat i empatia per apreciar, i sobretot voluntat per fer-ho, ser receptiu. No es pot sembrar al mar.
      Específicament parlant del musical de cinema del 2012, crec que té diversos encerts. El més destacable, al meu entendre, és el fet d’haver gravat les veus en directe. Crec que és un encert en benefici de la interpretació, que és fonamental per transmetre emocions, el principal objectiu de qualsevol obra artística. Dir alguna cosa, una idea o un missatge, i produir alguna cosa, una emoció o una reacció. Però per això, s’ha d’estar receptiu.
      En aquest sentit, el següent enllaç és molt interessant! val la pena veure-ho:
      For those who don’t like classic music (TED)
      http://www.youtube.com/watch?v=r9LCwI5iErE
      Si no has vist “Els Misérables”, això et donarà una idea:
      “Les Misérables” Performance at the Oscars 2013
      http://www.youtube.com/watch?v=SGaw2b1kGmI
      Un musical que porta en cartellera des de 1985 ha de tenir alguna cosa no? La pregunta és: són els musicals aptes per a tothom? Ara, utilitzant el sentit comú, si no t’agraden els musicals, el més intel•ligent és no pagar per veure un.
      Gràcies, salutacions a tots!

  8. ANA NOGUEIRA

    25 Feb 13
    21:43 #

    NENS MASSA PROTEGITS?

    En la meva opinió, els pares d’ara protegeixen massa als seus fills, no deixen que vagin agafant petites responsabilitats adequades a la seva edat, sinó que se aplica això de: “ja ho faig jo, que ets massa petit”. Aquest “ets massa petit” es prolonga fins a edats totalment incomprensibles, quan els petits ja són a la universitat en els casos més greus. Després de això ens preguntem per què amb 30 anys encara són a casa.

    Els nens d’avui disposen de moltes oportunitats que abans no n’hi havia, però també en pateixen unes altres, per dir-ho d’una altra manera, pateixen les conseqüències d’aquestes oportunitats. Aquests nens i nenes són els joves de demà i els homes i les dones de demà passat. El futur és a les seves mans i això vol dir que hi és en les nostres donar-los els mitjans per poder desenvolupar-se plenament.

    Sembla que els pares no s’adonen de que amb 18 anys, aquests fills que tant estimen i que tant protegeixen, poden votar un president de govern i decidir el futur d’un país.

    Molts pares pensen que ara les coses no són com abans, que en els seus temps, eren més majors, més formats, que ara tot és més difícil. Tenen raó, les coses no són com abans, però jo crec que per altres raons, perquè tot és més fàcil, perquè apartem tots els obstacles que poden fer sofrir als nostres fills i això fa que no tinguin cap resistència al fracàs i a més a més pensen que sempre hi seran els seus pares per resoldre les dificultats que puguin tenir, encara que hi siguin molt petites.

    També hi haurà pares que pensin que tot això que estic dient no és veritat, i que el seus fills són molt madurs. Potser si, però n’hi ha de tot i jo veig tot els dies això que dic.

    Entenc que el problema encara és molt pitjor, perquè des de altes instàncies ens diuen que hem de fer, pensar i sentir i així poc a poc sembla que aquests pares també necessiten protecció, però aquest es un problema per altra article d’opinió sobre la desistiment de responsabilitats de la societat civil front als legisladors, polítics i altres elements pertorbadors de la nostra vida.

    Per concloure, vull que pensem que encara que sembli més difícil fer que nostres fills aprenguin poc a poc a madurar, realment és molt més fàcil, perquè el resultat final és molt millor, quan siguem grans i ens adonem que aquests homes i dones capaços i adults són així perquè nosaltres hem posat un petit gra de sorra en la seva formació, ens sentirem molt orgullosos i molt més tranquils per una feina ben feta.

    1. jsans

      08 Mar 13
      11:34 #

      Ana,

      Hi estic completament d’acord. De vegades, els pares sembla que ens hàgim venut l’enteniment. Mira que m’ha arribat aquest matí:

      http://necesitodetodos.org/2013/03/sobreprotegido-podrias-deprimirte/

      Salut!

      1. ANA NOGUEIRA

        14 Mar 13
        20:27 #

        Hola Jaume,

        A la fi he llegit el enllaç que me havias donat sobre la protecció als fills.
        Es increible. Jo cada dia em trobo a la feina amb casos d’aquest tipus de pares que més que helicopters semblan B52, perquè están bombardejant el futur dels seus fills.. No sé què pasarà ni com es desenvoluparà la societat, però vist des de ara mateix i des de la distància de tenir fills molt grans, no pinta bé i crec que els liders de demà seran els joves que aconsegueixen sobreviure als pares de avui.

    2. Elena C

      18 Mar 13
      22:21 #

      Hola Ana,

      El tema del teu article m’afecta molt per la meva professió i estic totalment d’acord amb el que vols expressar.

      Penso que les darreres generacions de pares i mares estan protegint massa els seus fills. És un gran problema per a la nostra societat i sembla que gairebé ningú se n’adoni.

      Com dius, un noi de divuit anys que ja pot votar i decidir el futur del país pateix la protecció dels pares i mares. Però a més a més penso que també hi ha un altre afegit a aquesta protecció que és el consentiment.

      Sembla que tothom estem atrapats en un núvol de consumisme. Hem perdut els valors i pensem que comprant regals i capritxos es pot arreglar tot. Els nostres fills estan creixent en aquest núvol en que el més important es tenir les bambes nike i el i-phone. I el pitjor de tot no és que ells ho pensin, sinó que els pares també ho pensem. Els consentim tot i els donem tot fet.

      Hem de ser conscients que aquesta sobre protecció no els fa cap bé.

      Salutacions.

      Fins demà.

  9. Ruben

    25 Feb 13
    23:37 #

    30 anys treballant i ara què?
    Hola, bona tarda a tothom. Sóc el Rubén i amb aquest article us voldria fer reflexionar sobre les prejubilacions: per una banda els aspectes humans relacionats amb les persones en aquesta situació i per una altra altres qüestions de tipus econòmic.

    Aquest ha sigut el cas d’un company de feina, que després de 30 anys treballant i amb només 56 anys, es va trobar amb una prejubilació més o menys obligada.

    Joan va començar a treballar a l’aeroport a la volta del servei militar i finalitzar els seus estudis, i es va trobar amb un món nou, amb gent desconeguda, un entorn molt diferent al que havia vist, etc., coses que al principi li van fer una mica difícil adaptar-se.

    Però, després d’aquesta etapa inicial i encara que en l’entorn aeroportuari sempre hi ha innovacions, canvis, reptes, etc., a més d’haver viscut el gran creixement de l’aeroport des de la seva incorporació, es va acostumar a unes feines, un horari i una rutina de vida dins i fora de l’aeroport que ja tenia controlats.

    Aleshores, de cop i volta, aquesta vida -podem dir- fàcil, es va trencar amb les noticies d’una prejubilació més o menys forçosa que ell pensava no arribaria fins 7 o 8 anys més tard i que li plantejava moltes dubtes, temors, incerteses, etc., per qüestions econòmiques, però també personals, ja que en cap moment havia pensat en aquesta possibilitat.

    Aquest relat em fa tornar als meus apunts inicials i que ara tractaré de respondre.

    Per una banda, en un pla personal penso i recordo el seu sofriment i crec que una vida de treball hauria de tenir un millor final i tractament i no s’hauria de jugar amb les persones com si fossin titelles. A més a més que se’ls hauria de presentar propostes no solament monetàries, sinó també socials per fer-los sentir-se encara molt útils per a la societat.

    Per altra banda, penso en si aquest sistema és de veritat sostenible. Si és rendible fer fora un home pagant-li més o menys el mateix sou que si estigués treballant, només pel fet de reduir la edat mitja del col-lectiu i el número d’empleats i crec que la resposta és un rotund no.

    En definitiva, hi hauria de haver una altra opció, perquè aquesta no sembla ni molt menys acceptable, ni rendible.

    1. Pamela Valdivia Pardo

      04 Mar 13
      23:30 #

      Hola Ruben,

      He llegit el teu article on reflexiones sobre les prejubilacions, i estic d’acord amb la teva disconformitat amb el tracte que reben aquells treballadors que en arribar a un punt de la seva vida professional, són poc valorats per les empreses. Cada cop es demana que els treballadors estiguin més preparats i especialitzats per a una possible feina, això és important, però penso que també l’experiència s’ha de valorar quan una persona es mou en el seu àmbit laboral. Personalment, crec que s’haurien de conservar i protegir més els drets dels treballadors pròxims a la seva edat de jubilació.
      Moltes empreses pensen que tots els seus treballadors són prescindibles, per cert! qui no ha escoltat alguna vegada aquesta detestable frase “tothom és prescindible”, i crec que és una total desconsideració al treball dedicat i a l’experiència.
      En definitiva Rubén, estic d’acord amb tu, i s’ha de fer alguna cosa al respecte.
      Salutacions,

      Pamela Valdivia

  10. Anna Izquierdo

    26 Feb 13
    10:05 #

    LES RETALLADES

    Com ens afecten les retalladles als ciutadans i quins són els serveis públics més afectats?

    La primera gran retallada ha sigut la sanitat i ens hem vist afectats amb llistes d´espera de quatre a sis mesos per poder realizar-nos una simple operació ó prova complementària.Molts sanitàris ja no són contractats i augmenta de la mateixa manera la llista d´espera del malat com la del personal sanitàri a l´atur a causa d´aquest fenòmen provocat pel nostre govern els sanitàris que hi queden han de treballar més hores per menys sou.

    El següent pas ha sigut l´educació que per bé de garantitzar-nos una millora a la nostra educació i la dels nostres fills, ells han reduït hores a l´enseyança pública amb la qual cosa no solament ha minvat l´educació
    sinó que molts Mestres s´han quedat a l´atur.Els que hi queden han de ficar un límit i sel.leció d´alumnes.

    Un atre punt a destacar és la investigació que, per culpa d´ haver-se esgotat els medis econòmics molts projectes iniciats de cop i volta s´han vist parats amb la qual cosa molts científics s´han quedat sense feina i han optat per anar-se´n a l´estranger i mal vendre els seus projectes.

    Pel que fa a la seguretat,els policíes han sofrit una baixada de sou important per lo qual se´ls obliga a realizar cada vegada més feina per menys sou i considerant que cada vegada hi ha més delinqüència no és convoquen noves places amb la qual cosa tenim manca de policíes el que és tradueix amb inseguretat ciutadana.

    Per finalitzar esmentarem l´economia dels contribuïents que tan golpejada s´ha vist en poc temps i tantes vegades.
    “El poble” no consumeix, els impostos s´apujan,les llistes d´atur són enormes i cada vegada hi han més polítics corruptes…això és una disbauxa !.

    Aquesta és la gran actual realitat !

    1. Antoni Gómez

      03 Mar 13
      23:59 #

      Hola, sóc L’Antoni i comentaré l’article que parla de “Les Retallades” de L’Ana I.

      Estic totalment d’acord que retallar en Sanitat, Educació, Seguretat i Investigació és un error.

      Totes aquestes retallades fan que l’atur augmenti i que les famílies gastin menys. En baixar el consum, les empreses produeixen menys i acomiaden més treballadors. Aquest cercle viciós és molt perillós.

      A més a més ens diuen que és culpa nostra, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

      Jo crec que això no és veritat, que hi ha alternatives.

      Hi ha un llibre amb aquest títol i que us recomano la seva lectura.

      HAY ALTERNATIVAS.Propuestas para crear empleo y bienestar social en España.
      Viceç Navarro, Juan Torres López y Alberto Garzón Espinosa. Prólogo de Noam Chomsky.

      Qui estigui interessat que m’ho digui i l’hi envio per correu electrònic.

      Fins dimarts

  11. Cristi Ortiz

    26 Feb 13
    12:38 #

    SPORT = SALUT

    L’EXERCICI MÉS UNA ALIMENTACIÓ SANA ENS PROPORCIONA UNA MILLOR QUALITAT DE VIDA.

    Fer esport és una pràctica molt recomanable per a la nostra salut, opino que l’activitat física ens garanteix que el cos i la ment funcionin de forma equilibrada.

    En primer lloc cal dir que el fet de fer exercici proporciona vitalitat i energia al nostre organisme, ens transmet una injecció d’adrenalina al nostre esperit i ens fa sentir-nos més actius i positius a l’hora d’afrontar qualsevol problema.

    Així mateix cal no oblidar que la dieta saludable també és un punt important en la nostra vida ja que si no prenem aliments rics en vitamines, minerals, proteïnes, carbohidrats, no ens sentirem forts per afrontar el dia i tot això unit a l’esforç, la disciplina, la constància, ens mantindrà en forma i no només físicament sinó mentalment.
    Per tant opino que l’activitat física ens proporciona energia renovada cada dia i un actitud positiva davant la vida.

    Cristi Ortiz.

    1. Maria Gallardo Gallardo

      04 Mar 13
      18:27 #

      En referent a l’ article d’ opinió de la Cris Ortiz, en el que parla de que l’exercici i una alimentació sana ens proporciona una qualitat de vida millor, he de dir que estic d´acort, jo també opino que l´ esport proporciona al organisme eines per trobar-se en forma i no només el cos sinó la ment.
      Hem de tenir en compte que el cos està dissenyat per a moure’l ja que si no els músculs s’atrofien i disminueix el seu volum, la circulació de la sang amb l’esport funciona millor, les arteries estan més flexibles, el cor batega més a poc a poc.
      Tot això unit amb una dieta equilibrada rica en vegetals, fruites, ous, llet, llegums, peix, carn, pasta, garanteix que tots el nutrients estiguin en la dieta.
      Per poder seguir una dieta correcta està demostrat que es favorable per la salut menjar cinc vegada al dia, encara que no massa quantitat, així ho aconsellen molts nutricionistes alhora de elaborar una dieta equilibrada. També hem de tenir clar que els aliments rics en greix, sucre, l’excés de sal als àpats ens perjudica per la nostra salut, de la mateixa manera que l’alcohol, el tabac etc. Els quals hem d’evitar consumir amb freqüència.
      En definitiva, a la nostra societat cada vegada hi ha més gent amb obesitat, i més malalties relacionades amb la dieta, que són unes de les principals causes de mort com per exemple: l’infart degut a la arteriosclerosis que es una infermetat provocada pels abusos de greix a la dieta.
      Hem de ser conscient que menjant sa i fent esport és bo per a la nostra salut.
      Una abraçada
      Maria gallardo

  12. Mayca Pascual

    26 Feb 13
    13:47 #

    TÍTOL: SOM PERSONES CÍVIQUES?
    INTRODUCCIÓ:
    Surto de casa. Tres passos… un excrement de gos. Quatre passos… una bossa de patates xip tirada per terra. Cinc passos més… papers per tot arreu!
    Aquest és el meu barri… aquest és el nostre entorn.
    1. L’educació no només són coneixements i donar el “bon dia”, també es respectar els altres amb tot el que faig quotidianament.
    2. Quan passegem pels carrers, ens agrada no haver d’estar al aguait del que trepitges quan camines. És veritat que existeix una normativa però jo crec que no és necessari “amenaçar” amb multes de 750 € per a no deixar el carrer fet una “caca”. És qüestió d’educació i respecte envers les altres!
    3. Pel que fa al mobiliari urbà… Estic farta de veure les papereres mig caigudes per terra i les que no ho estan, amb la brutícia “als seus peus”; les pintades de “graffiti” o retolador als bancs del parc, les fonts d’aigua rebentades… Creieu que això es normal?
    4. I de la natura que puc dir… no ens adonem que pot tenir data de caducitat. Ens creiem que amb reciclar és suficient? NO. Hem de pensar que no hauríem de reciclar tant si féssim un consum més responsable. Consumir productes sense envasar o de envasat reduït. Des dels governs exigir a les empreses que siguin més ecològiques.
    CONCLUSIÓ:
    Si som NETS i respectuoses amb la natura i amb el veí que tenim al costat, repercutirà en positiu en nosaltres mateixos.
    Només dic una cosa… NO FACIS EL QUE NO T’AGRADI QUE FACIN AMB TÚ.
    Mayca Pascual (S-3)

    1. Mari Pau

      03 Mar 13
      19:02 #

      Hola Mayca!
      Sóc la Mari Pau. He llegit el teu article envers el civisme i he recordat que quan era petita – tenia vuit o nou anys – a l’escola vam fer “clase de urbanidad” (sí, en castellà, en aquell temps no es parlava català a l’escola i gairabé en cap lloc). El cas és que ens van ensenyar un seguit de normes d’educació per portar una millor convivència amb els altres: cedir els seients a les persones grans o dones embarassades, rodejar les places en contes de travessar-les, llençar els papers i altres deixalles a les papereras, cedir sempre el pas a persones grans o discapacitats, caminar per la banda dreta del carrer o per l’esquerra si estem en carretera, etc. M’imagino que si alguna escola fes aquest tipus de classe automàticament seria calificada com “carca” i molts pares posarien el crit al cel. Crec que aquest tipus d’educació no es deuria d’impartir a l’escola sinó que els pares deurien instruir als seus fills quan són petits, ja que els bons hàbits adquirits a l’infantessa perduren al llarg de les nostres vides, d’aquesta manera amb una petita educació tots farien més senzilla la convivència.
      D’altra banda, estic segura que el cástig o, en aquest cas, la sanció econòmica no es la solució, tot i que, moltes vegades, l’ésser humà, només reacciona quan li toquen la butxaca. S’hauria de trovar alguna manera per a re-educar a les persones i mentalitzar-les de que “el que no vulguis per tu, no el vulguis per als altres”.
      Ens veiem dimarts a classe!
      Una abraçada,
      Mari Pau

  13. […]  M’he col·lapsat en llegir els articles. Continuo pensant que poden estar orgullosos dels textos escrits. Dijous s’ho va treballar de valent la Lourdes. Així doncs, la sessió ha constat del repàs […]

  14. Pamela Valdivia Pardo

    03 Mar 13
    19:41 #

    PER QUÈ NO?
    LA FESTA DE LA CALÇOTADA DE VALLS COM PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT!

    Protegir, preservar i respectar les nostres tradicions és un tema força important, tant per a conservar la nostra identitat cultural com el nostre patrimoni material i immaterial.
    Segons l’Unesco (1) “la cultura constitueix un instrument de cohesió social” i cal dir que en aquest sentit Catalunya ha fet feina, per exemple: ha lluitat per conservar la seva llengua, el seu patrimoni arquitectònic, algunes festes com la Patum de Berga, i ha treballar per a que els Castellers siguin anomenats per l’Unesco, Patrimoni Immaterial de la Humanitat l’any 2010.
    Tanmateix, sembla que ara com ara s’ha dormit, o només interessen aquells aspectes culturals materials que donen diners immediatament i per cert sempre relacionats directament amb el turisme de masses. Llavors cal preguntar-nos, però hi ha altres coses a Catalunya?

    I tant!, aquest últim diumenge de gener, ha tingut lloc la Festa de la Calçotada de Valls, com en altres anys vam anar amb alguns amics i sempre la festa és impressionant. En aquest àpat comunitari –que es celebra des de principis de segle XX- la identitat catalana es manifesta en la seva màxima expressió sense que sigui un parc temàtic com s’acostuma a transformar certs valors culturals.
    La festa reuneix tradició cultural, festiva i també agrícola. És impressionant tot el que gira entorn a aquesta festa: els concursos, els castellers, els pagesos, que exhibeixen els millors calçots conreats, i els cuiners i cuineres, els homes preparen els calçots a la graella sobre flama viva i les dones la salvitxada. A més visitants i turistes, tothom es barregen pels carrers de Valls, la ciutat sencera es disposa per la Festa de la Calçotada, i segur que no hi ha en cap part del món un esdeveniment com aquest.
    Personalment, crec que aquesta festa per una banda, posa en valor la cultura i tradicions catalanes, i per altra, dona un valor afegit, l’econòmic.

    Llavors, per què no seguim els passos de França i del Marroc, que han lluitat per a què festes com la Festa Gastronòmica en el cas francès i la Festa de la Cirera en el marroquí, siguin denominats Patrimoni Immaterial de la Humanitat en els anys 2010 i 2012 respectivament.
    La Festa de la Calçotada de Valls reuneix totes les condicions, aleshores, per què no proposar davant l’Unesco com Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i així assegurar la seva preservació i difusió per a nosaltres i per a les futures generacions.
    A més, podria ser un pas digne com iniciativa econòmica, capitalitzats actualment en l’àmbit turístic, i vincular-la a estimular activitats agrícoles.
    I recordem! la cultura ens fa més tolerants, i això és de franc!

    Pamela Valdivia Pardo

    (1) Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura. Si voleu més informació: http://www.unesco.org

  15. Antoni Gómez

    04 Mar 13
    0:52 #

    ESPANYA ARRASA A DINAMARCA A LA FINAL DEL MUNDIAL DE HANDBOL (35-19)

    Espanya havia perdut els últims enfrontaments amb Dinamarca. Jocs Olímpics, l’últim campionat d’Europa i també l’últim mundial.

    Dinamarca en l’actual campionat havia guanyat tots els partits i sempre començava els partits agafant avantatge al marcador.

    Dinamarca era clarament la favorita.

    Espanya va sortir molt concentrada des del minut 1 i realitzant un gran treball d’equip, tant en defensa com en atac.

    Això va desconcentrar totalment a Dinamarca i al descans Espanya ja guanyava de 8 gols.

    S’esperava la reacció de Dinamarca a la segona part, però Espanya va mantenir la concentració i el gran treball d’equip.

    Dinamarca no reaccionava i la diferència en el marcador continuava augmentant.

    Espanya no baixava la guàrdia i finalment Dinamarca es va rendir, no es reconeixia a si mateixa.

    El partit acabava amb un resultat d’escàndol. 35-19. Una diferència de 16 gols. Cal dir que l’arbitratge no va influir gens ni mica en el resultat.

    Mai en una final d’un mundial la diferència havia estat tan gran.

    Dinamarca, la gran favorita, era la gran derrotada. I de quina manera.

    Espanya, segurament, havia fet el millor partit de la història. 35-19.

    ESPANYA ERA LA NOVA CAMPIONA MUNDIAL

  16. TERESA

    05 Mar 13
    13:30 #

    LO IMPOSSIBLE
    Juan Antonio Baiona, director, decideix explicar la història real d’una família espanyola que va sobreviure al tsunami Àsia de 2004, i ho fa molt bé. La primera hora és espectacular amb l’escena de la catàstrofe, on sents com l’aigua t’arrossega i destrueix tot però també tendra en alguns moments ( moment en l’arbre). La segona part, és la de les emocions, amb una meravellosa posada en escena. Els actors, són boníssims, però especialment Naomi Watts i Tom Holland, són els que porten el protagonisme de la pel·lícula, la seva complicitat, els seus gestos i ens mostren de forma espectacular l’amor d’una mare i el seu fill units pel terror.
    Podria dir moltes coses de ‘L’impossible’: el seu final feliç, la forta música, la força amb què arriba l’aigua però em quedo amb el drama humà d’una família que no saben si van a sobreviure al tsunami però que es mantenen forts per sobre de tot i d’una forma que em costa comprendre.
    Hi ha molta gent que creu que és un pel.licula molt forta i que busca constantment la llàgrima de l’espectador i admeto que, encara que els efectes especials de l’arribada de l’aigua us poden marejar, en el meu cas, va ser així i que vaig notar totes les sensacions que el director pretenia amb aquest film però que, malgrat la duresa de la mateixa, L’Impossible, és digne de veure, sentir i conèixer realment el que va passar en aquell lloc paradisíac. Espero que la visqueu amb la mateixa intensitat que jo..

  17. […] gaire preparant aquestes darreres sessions: em fan suar la cansalada corregint els textos que han sorgit arran de la unitat 2: els articles d’opinió i els comentaris que han fet […]

  18. Jaume C.

    07 Mar 13
    11:57 #

    LA VIOLÈNCIA EN EL FUTBOL

    La violència sempre supera la ficció, fins i tot la ciència-ficció. Pel que fa a la violència en el futbol i després del llarg historial d’esdeveniments fatídics i fets delictius que hi ha hagut , crec que és moment de reflexionar i donar a conèixer a la gent que a Espanya, i concretament a Catalunya, s’ha fet i s’està fent un bon treball per lluitar contra aquest tipus de violència.

    Podem dir que massa gent es pren aquest esport amb un fanatisme exagerat, on s’arriba fins i tot a la violència, cosa que fa que s’organitzen baralles entre els seus seguidors. No fa falta arribar a aquests extrems per ser un bon seguidor, davant de tot hem de ser persones i no deixar-nos portar pels instints més primaris.

    Aquests grups de seguidors, generalment integrats per joves de la franja de 25 a 35 anys, dir que, existeixen en molts països del món i que sempre ells actuen en grup. Alguns d’aquests membres tenen una feina però molts d’ells tenen un llarg nombre d’antecedents penals, ja sigui per tràfic de drogues, lesions, extorsions, etc.

    -“Tolerància zero a la violència”- aquest va ser el lema de la insistent lluita del expresident del FC.Barcelona Joan Laporta durant els seus anys de mandat ( 2003- 2010 ) en el quals amb un gran treball col•lectiu juntament amb una empresa de seguretat privada i els Mossos d’Esquadra els quals aquests últims amb una unitat de control operatiu controlen amb càmeres l’interior i l’exterior del camp nou, va expulsar alguns socis del Barça i va prohibir l’entrada de molts seguidors radicals a les instal•lacions del club.

    Per concloure, encara que la gent pensi que tot això suposa una gran despesa econòmica, jo dic que, el FC. Barcelona paga el treball dels membres de seguretat privada i que la policia de Catalunya és un servei públic i una de les missions importants que té és la de garantir i protegir el lliure exercici de drets i llibertats de les persones.

  19. Alejandra

    07 Mar 13
    13:18 #

    L´AUTOCOMPOSTATGE

    L´autocompostatge és utilitzar les deixalles orgàniques generades a casa per obtenir un adob natural denominat “humus”. Utilitzarem aquest compost, adob natural, per renovar les substàncies que les plantes, del nostre hort o jardí, han absorbit durant el creixement.

    Crec que l´inversió de temps es veu més que compensada per el fet de saber que contribuïm amb la sostenibilitat del nostre entorn ja que es redueixen les deixalles que es porten als abocadors o a les plantes de valorització. També es redueix l´ús de fertilitzants químics amb tots el beneficis implícits per a els aqüífers i les persones. Per un altre costat, estalviem diners perquè no necessitem comprar compost ni fertilitzants.

    Per a començar, necessitem comptar amb un compostador de plàstic reciclat i reciclable (hi ha de moltes grandàries), una eina per remoure el compost, unes tisores, una pala per extreure el compost madur i opcionalment, una biotrituradora i un garbell .Crec també que és interessant assenyalar que els compostadors es poden obtenir gratuïtament mitjançant l’assistència a cursos de formació impartits pel ajuntaments, i que autocompostar no comporta cap despesa de manteniment.

    Tot seguit, hem de seguir unes mínimes indicacions: decidir la millor ubicació del compostador, aprendre a seleccionar les deixalles, intentar fer una barreja d´elements equilibrada, observar l´aireació, humitat i els insectes per fer les correccions que calguin, a fi de obtenir un adob de bona qualitat.

    Per tot això us animo a fer-ho!

    Alejandra Vilarrubla

  20. Pancho

    07 Mar 13
    20:06 #

    Cosetes insignificants

    Fa uns dies enrere, un vell amic meu em va explicar les següent historia; “Hi havia una vegada un científic que vivia preocupat per resoldre els problemes del món. Passava així dies i nits treballant al seu laboratori per resoldre els seus dubtes. Un dia el seu fill de 6 anys va entrar al seu laboratori i va començar a jugar amb tot el que trobava al seu pas. El científic nerviós, entenent que seria impossible treure’l, va pensar en distarle amb alguna tasca per poder seguir treballant en pau. Va buscar entre algunes revistes velles i es va trobar un vell mapa del món. Convençut que seria una tasca que li ocuparia bastant temps, el científic la va tallar en trossos com si d’un puzle es tractés, i l’hi va donar al seu fill perquè ho resolgués. El científic va pensar que això li donaria força temps de pau, però no van passar ni 5 minuts i el nen va tornar amb el puzle resolt. El científic, incrèdul, va comprovar que el mapa estava correcte, i sorprès li pregunto al seu fill, com amb 6 anys havia estat capaç de resoldre el mapa del món en tan poc temps i amb tanta facilitat. El nen, innocentment va agafar el mapa i el va girar, va confessar que com no sabia com era el món, s’havia guiat per la figura d’un home que havia per la part de darrere, que si sabia com era l’home, i va afegir: “quan vaig aconseguir arreglar l’home, vaig donar volta al full i vaig veure que havia arreglat el món ”
    Immediatament vaig pensar: “Que fàcil són algunes coses i com ens compliquem de vegades”. No dic que la solució als problemes del món siguin fàcils, però ens compliquem massa en algunes coses, no? o dit d’una altra manera, hi ha problemes que no requereixen grans accions, i petites accions que poden solucionar grans problemes. Però, on està el secret? Com encertar? Quina és la clau?
    Jo crec que la majoria dels problemes comencen per casa, comencen amb nosaltres mateixos, les persones, amb els nostres valors, les nostres costums, el nostre amor, amb la nostra realitat. Per arreglar el món hem de pensar en l’home, que ha estat al llarg de la història el que ha construït i destruït el món. Potser no puguem arreglar tot el món nosaltres sols, però certament podem arreglar les nostres vides, les nostres llars, els nostres petits moments, les nostres petites decisions, les nostres cosetes insignificants. T’has parat a pensar quanta diferència pot fer un somriure, un “gràcies”, un “bon dia”, una abraçada, un petó, un “t’estimo”, un “bona feina”, el recollir el que deixa el teu gos, tornar el prestat, ser honest amb els diners, reciclar, dir la veritat, estimar la teva mascota, menjar sa, fer activitat física, acceptar als alemanys, gaudir una ensaïmada, gaudir un partit d’handbol amb els teus amics, veure un musical, etc . Tot està en les coses insignificants, és aquí on podem marcar la diferència. Així com el científic buscava la solució a complicats experiments, tancat en el seu laboratori, sense contacte, ni tan sols amb el seu propi fill, al que allunyava del seu costat per considerar-lo un impertinent, així també moltes vegades ens tanquem en els nostres problemes i renunciem a les solucions, perquè creiem que és l’única complicada i màgica solució. Creiem que a altres els correspon arreglar la crisi, la violència de gènere i infantil o l’educació. Esperem solucions dels governs perquè creiem que les solucions haurien de venir d’algun laboratori o ministeri, fetes per algun científic o ministre, a qui no podrem mai accedir perquè està tancat, i sobretot, sense cap ciutadà del carrer o nen de 6 anys que cregui que té la solució, que molesti. Que podria saber aquest nen? És només un nen.
    Un famós pensador i líder polític de la índia va dir una vegada. “Tot el que facis a la vida serà insignificant, però és molt important que ho facis, perquè ningú més ho farà.” Anem a fer cosetes insignificants que marquin la diferència, anem a ser aquest nen de 6 anys, anem a fer petites coses per nosaltres mateixos i per als altres. Potser en una d’aquestes, canviem el món.

  21. Jaume

    07 Mar 13
    20:27 #

    Pancho,
    T’agraeixo l’article perquè ha estat un gaudi revisar-te’l l’últim. Em pensava que eren propines de l’atzar, però ara començo a creure en la serendipia. Estava destinat que havia de ser l’últim text per corregir. Has mirat d’incloure un munt de petites coses del que hem comentat a classe, dels articles dels companys. Això no té preu.
    Desitjo que les sessions de cada dimarts i dijous hagin estat ben insignificants. A mi, m’ha comportant molt d’aprenentatge, cosa que no us ho podré pas agrair prou.
    Moltes gràcies!

    1. Pamela Valdivia Pardo

      13 Mar 13
      23:16 #

      Hola Pancho i Jaume,
      Aquest matí he vist una altra vegada el vídeo de la Janine penjat al bloc amb la intenció de preparar el meu comentari pendent -per cert ben tard- i com algunes vegades em passa, m’he distret llegint els articles d’opinió que hi ha penjats. I he vist el teu Pancho! que m’ha agradat molt.
      Per cert Jaume, crec que l’article del Pancho d’alguna manera tanca el cercle obert per la Janine. Ella diu al finalitzar la seva xerrada: “El que importa és continuar avivant la flama de la humanitat al viure la nostra vida com la màxima expressió creativa de qui som realment, perquè tots estem connectats per milions de palletes.”
      I amb aquest propòsit, un petit objectiu per millorar com vivim està en nosaltres mateixos. Estic d’acord amb el Pancho que l’empatia, el respecte i petits actes quotidians o “coses insignificants” podem contribuir a millorar l’energia que gira al voltant del nostre entorn.
      Ara les palletes són més que un simple objecte funcional, ara tenen un significat. No m’oblidaré mai de això.
      Fins demà,
      Pame

  22. ANA NOGUEIRA

    11 Mar 13
    22:01 #

    Bona nit,

    Com que no trobo el comentari de l’articlede la Cathy que vaig penjar el 4-3-13, torno a posar-lo avui.

    Fins demà.

    Bona tarda, Cathy,

    M’ha agradat molt el teu article d’opinió sobre la Sanitat Pública.

    Ha estat clar i facilita informació interessant, com que un exconseller d’Euskadi sigui ara conseller del President Obama. A més a més, ens dóna informació detallada de com es tradueixen realment les retallades en Sanitat en el nostre dia a dia.

    Si he de posar un petit inconvenient, és que a mi em sembla més un text explicatiu que un article d’opinió. Has de tenir en compta que jo no sóc una experta ni molt menys, però crec que aportes informació però no ens expliques la teva opinió i tampoc facilites arguments en contra, encara que en aquest cas, sembla verdaderament difícil tenir cap argument per estar d’acord amb les retallades en Sanitat.

    Ara que ja puc deixar de ser “advocat del diable”, et felicito per l’article: té una bona extensió, facilita molta informació, les idees són exposades en diferents paràgrafs. Me n’agrada molt.

    Fins demà.
    ANA N


Categories


Històric


Blogroll


Per resoldre dubtes


Recursos per a l'aprenentatge


Vídeos


Darrers comentaris


Núvol d’etiquetes


Share