Per commemorar el Dia Mundial de la Poesia, volem recordar Joan Vinyoli, ja que el 2014 és l’any del centenari del seu naixement.
L’obra poètica de Joan Vinyoli, influïda inicialment per les lectures de Carles Riba i de R. M. Rilke, la constitueixen més de 500 poemes distribuïts en 17 llibres. Posteriorment també es va veure influenciat per les lectures de Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare. La seva veu assoleix una primera culminació amb El Callat (1956), un dels poemaris més profunds i rics en sentits de la poesia catalana de la postguerra. Després, amb el llibre Realitats (1963), fa una deliberada aproximació al realisme històric, corrent imperant a l’època. Però el seu realisme existencialista és molt personal i no encaixa en el gust de la crítica del moment. Tanmateix, era l’inici de la modulació d’una veu pròpia que es manifestarà de forma impetuosa a partir de l’any 1970 amb la publicació de Tot és ara i res.
La seva poesia, de to indagatori, es converteix en la crònica lírica d’una personalitat vitalista i anhelant, i sedueix els lectors per la seva extraordinària capacitat comunicativa i la seva autenticitat. L’efervescència creativa de Vinyoli culmina en els darrers poemaris, en els quals es renova constantment dins una unitat orgànica. El seu darrer llibre, Passeig d’aniversari (1984), és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.
Aquí tenim una mostra dels seus versos:
Abans que neixi l’alba
…mentre che’l danno e la vergogna dura…
MICHELANGIOLO, Rime, 247
És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d’una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut
o bé, de nit, abans
que neixi l’alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat
i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.
Feina de vell
En fer-se fosc, foraviler, passejo,
cercant allò que mai no trobaré.
Travo paraules amb dolor i records
de goigs viscuts. Famèlics gats acuden
a devorar-me. Somnis, heu fugit.
Palpo la roca i l’arbre i m’hi recolzo.
És hora ja de tornar a casa. Vell,
duc a la mà la pedra del poema.
Tant s’incrementa…
Tant s’incrementa com més va cremant
la força de buscar allò que s’oculta,
tant més veurà clarors el pensament
com més gosi mirar en l’obscuritat.
El cant del gall és ric a mitjanit,
la lluna plena em dobla la fortuna.
No moriré de cap angoixa ardent
si visc perdent-me, sempre enamorat.
D’una terra VI…
És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l’ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.”
Article complet