Servei Local de Català de Castelldefels

Un curtcircuit, possible causa de l’incendi.

Un incendi deixa sense sostre a una família de Castelldefels. Els bombers de la Regió Metropolitana Sud, que han donat per extingit el foc a primera hora de la nit, segueixen investigant les possibles causes dels fets. Encara es desconeix què ha provocat el foc, però les principals hipòtesis apunten a un curtcircuit.

La família, que sopava en un restaurant proper, per celebrar l’aniversari d’un dels fills, s’ha assabentat dels fets, al sentir els crits d’alerta i corredisses dels veïns, que sortien esvarats de l’edifici alertats pel fum.

A l’arribar allà, la imatge ha sigut dantesca, el fum i el foc sortien per les finestres de l’habitació i el menjador. Els bombers rajaven aigua des de el camió escala, al seu 3è pis i la impotència era màxima. Segons relaten alguns veïns la família està molt afectada, tots ploraven i es preguntaven com era possible.

Donada la ràpida assistència del cos de bombers, el foc no ha produït cap dany estructural a la resta de l’edifici i tots els veïns podran dormir avui a casa seva, menys la família afectada. El departament de serveis socials de l’Ajuntament ja s’ha posat en contacte amb la família per mirar de buscar-los allotjament, però la família vol respostes i solucions i avisen que lluitaran per tal d’esbrinar la veritat. Cal destacar que el pis, havia sigut remodelat per complert feia dues setmanes i que havia superat totes les inspeccions tècniques obligatòries.

Quan et trobes en una situació com aquesta, que sense saber res arribes a la teva casa i observes que el teu edifici o casa esta derruït, ha de ser una sensació molt impactant.
En primer moment, quan arribes al lloc i et trobes les runes de la teva llar, crec que em quedaria una estona en estat de xoc. En el moment que comencés a reaccionar, la meva preocupació s’aniria a les meves persones estimades, familia, amics, veïns que viuen amb mi, en el meu mateix entorn. Intentaria contactar amb elles per assegurar-me que es trobessin en perfecte estat, desitjant amb totes les meves forces que no els hi hagués passat res.
Un cop fetes les comprovacions que les persones estimades es troben en perfecte estat, penso que tractaria d’esbrinar les causes de l’ensorrament, contactaria amb els serveis d’emergència o amb qualsevol persona responsable que estigués a càrrec de la situació, per demanar informació i explicacions del que ha passat.
Ara bé, un cop s’apigués les causes del desastre, demanaria responsabilitats i que em donessim els recursos oportuns pels meus familiars i per mi mentre estem sense casa.
Per finalitzar, amb el patiment que suposa haver perdut totes les pertinences i objectes estimats, amb esforç tractaria de construir una nova llar.

Després d’observar l’estat en què ha quedat la casa derruïda, m’apropo a parlar amb les persones afectades. Les escolto amb atenció imaginant-me com em sentiria jo en una situació semblant. Puc veure la desesperació en el rostre d’aquesta família que de cop i volta, sense més ni més, la vida, millor dit, la seva manera de viure pren un altre camí. Davant la desesperació també està l’alegria de saber-se tots vius i que no estan ferits. La mare, desesperada, només volia comprovar que tothom estigués bé. És veritat que ho han perdut tot però conserven el més important: la vida, i sobretot les ganes de mirar cap al futur. Un futur que han de començar junts amb noves il·lusions i noves esperances. No hi ha més remei!!
Aquests fets em fan repensar tot el que gira entorn la meva vida i em plantejo quines són les coses més importants. Quantes vegades ens preocupem per tenir cases, cotxes i totes les coses materials que semblen ser imprescindibles. A vegades és necessari aquests cops que la vida ens dóna per despertar-nos i valorar aquells petits detalls, aquelles persones que ens envolten i ens estimen i a qui estimem i que no els diem mai.
He sentit que els obstacles s’han de veure com oportunitats i així és com veig que afrontaran aquesta situació les persones afectades. Valoraven que eren vius, no els importava haver-ho perdut tot perquè el que havien perdut passava a un segon terme en comprovar que tots estaven bé.
També constates la solidaritat dels veïns, tot un poble que s’implica per ajudar a una família que podria haver estat la seva.

Article d’opinió
Perdre-ho tot,crec que transmet a la persona una sensació de desesperació i frustració,no saps què fer.El principal és que tota la familia estigui bé.El que més greu sap és haver perdut les coses que per nosaltres tenen un valor sentimental(records,fotografies,objectes que hem heredat dels avantpassats),perquè les coses materials amb el temps es poden anar recuperant amb el temps.
Avui dia ,però moltes persones estan passant per aquesta situació i té que ser molt crua,que de cop i volta vegis que no tens res.No han pogut refer-se i d’aquesta situació i no han aixecat cap.
Encara que no sigui el principal la situació econòmica també té a veure,has de fer-te fort,ja que tot són impediments alhora de trobar feina,de tenir una llar.Avui és difícil tenir les necessitats bàsiques solucionades.
Veus que l’esforç que has fet dia a dia per tenir aquestes necessitats resoltes se’n va tot enlaire.
També es veritat que antigament la gent estava preparada per tots aquests esdeveniments,avui dia estem acostumats a tenir moltes comoditats i crec que no estem preparats per tot això
Però s’ha de lluitar com sigui,l’últim que s’ha de perdre és l’optimisme.Jo crec que és la clau per mica a mica ensortir-se’n,no perdre la força interior,per no caure

S’ ha declarat un incendi en una casa de la provincia de Girona (Blanes) sobre les 12:30 el matí, uns veïns van olorar a cremat i van escoltar crits, ràpidament van sortir al carrer ja s’intuïen el que podia estar passant, van trocar a emergències, van arribar ràpidament.
Per desgràcia va haver un ferit que va ser transportat cap a l’hospital mes proper , la resta de la família va quedar intacte (pare i 2 fills menors d’edat).
La casa va quedar totalment cremada no es va poder salvar res, quan li van donar la mala noticia la família van quedar completament destrossats .
Vam poder parlar amb el pare i ens va dir “lo que mes m’importava eren la meva dona i els meus fills, ara serem forts i tirarem cap endavant. Aquestes van ser les úniques paraules de aquesta família.
Encara no es sap com es va provocar l’incendi a dia d’avui segueixen investigant.

Aquest estiu va ser inoblidable desafortunadament per a la família Puig. Qui els anava a dir que tornant de la platja es quedarien en banyador durant uns quants dies perquè la seva casa va desaparèixer totalment a causa d’una explosió.
Encara no s’han descobert les causes de l’explosió. La casa de dues plantes amb pàrquing, propietat de la família Puig va quedar en runes en un tres i no res. Uns diuen que va ser intencionat, altres que va ser un escapament de gas. Fos el que fos, el 4 de juliol, allà estava la família Puig amb roba de bany palplantada davant de casa seva, o el que quedava d’ella, tots muts i atònits.
Per sort, tots van decidir anar aquell dia a la platja: la mare, el pare, les dues nenes i l’àvia, fins i tot el Roc, el gosset, que només baixar del cotxe no parava de bordar observant que també s’havia quedat sense llar.
Tot de veïns, bombers, mossos d’esquadra, una ambulància… sort que ningú va prendre mal, no hi va haver cap ferit, gràcies al sol que cremava aquell dia, en el moment de l’explosió no hi passava ningú per davant la casa…
Aquella nit van haver de passar-la a un hotel de la ciutat i van haver de començar a gestionar tot de tràmits per rebre els ajuts del govern, però el que més agraeix la família Puig afectada va ser tota la mobilització dels veïns, una solidaritat que mai s’esborrarà dels seus cors.

CASUALITATS CATASTRÒFIQUES

El dia d’ahir va ser llarg, dur e intensiu per molts dels veïns i serveis d’urgència que conformen el Vallès Occidental.

Durant la jornada del passat dia van caure precipitacions de 214 litres per metre quadrat en un període de tres hores a l’àrea del Vallès Occidental. Aquest fet va provocar la crescuda del cabal de la part final del Llobregat, el Besòs i els seus afluents originant una avinguda torrencial d’aigua que va causar la desaparició del barri de les Arenes a Terrassa, l’Escardívol de Rubí i moltes fàbriques de Sabadell, entre d’altres danys materials.
Els veïns del la zona han perdut totes les seves pertinences i a hores d’ara es troben allotjats a entitats públiques habilitades pels diversos ajuntaments. A més a més, s’han vist afectats els edificis públics, el patrimoni històric de les ciutats i empreses de gran prestigi internacional.

Els cossos i els serveis de seguretat categoritzen aquest fet com a catàstrofe natural impossible d’evitar. Aquesta catàstrofe li han associat el terme casualitat com allò imprevist i difícil de preveure, com si els permisos de construcció d’habitatges i d’indústries a vora del riu no haguessin estat atorgats per certs òrgans polítics.

En qualsevol cas, l’administració engegarà mecanismes d’atenció a les persones i famílies damnificades per tal de valorar les pèrdues causades en una catàstrofe qualificada des d’un punt de vista polític com a inevitable.

Lorena

La tarda transcorria tranquil·la a la redacció de T-Vist Berguedà on tota la feina ja estava feta, tret de petites cerques d’última hora mogudes més per la curiositat que per altra cosa. Va ser llavors quan després d’obrir la pàgina principal d’un important diari nacional amb el titular de “dos terratrèmols sacsegen Molins de Rei”; canviarien el destí d’aquella tarda tranquil·la i calmada.

Quelcom estava succeint a Catalunya; la terra tremolava causant un número de morts com feia dècades que no es veia. Les xifres de víctimes, ferits i danys ballaven de forma constant. Les imatges del desastre començaven a arribar evidenciant edificis plegats sobre si mateixos, esquerdes que recorrien altes torres com si fossin llamps, cases en runes etc. Immediatament vam saber que havíem de ser a Molins de Rei, lloc de la tragèdia, per poder compartir amb la seva gent aquelles hores de patiment, incertesa i dolor.

La informació és devastadora. El terratrèmol ha estat de 3’4º en l’escala Richter, amb una important rèplica de 5’1º. Es parla de més de 20.000 evacuats. Persones que dormiran al carrer, fora de les seves cases per risc d’esfondrament o senzillament, perquè ja no queda res del que eren les seves cases. Anant cap a Molins de Rei ens avancen una desena de camions militars amb reserves d’aliments i aigua. És en aquest precís instant quan te’n adones de la gravetat de l’assumpte.

Després d’un llarg viatge arribem a Molins. Nit freda, trista y amarga ens dóna la benvinguda. Silencioses llums d’ambulàncies recorren carrers destruïts. Alguns bars encara conserven terrasses sense recollir amb begudes mig plenes sobre les taules; com si el temps s’hagués aturat per sempre.

Un nou dia comença a Molins de Rei y el succeït no ha estat, per desgracia un malson. Vuit persones han perdut la vida y 300 es troben greument ferides. Allà són els edificis premsats com paper per demostrar-ho. Allà es troben les esquerdes, arbres tallats per la meitat, vidres trencats i pols; molta pols per tot arreu. Allà estan les pedres y ruïnes i els somnis de centenars de persones sepultats. A aquestes persones, enviem tota la nostra força i recolzament.

“Un tràgic incident a Sant Corneli de Cercs defineix l’inici del dia 2 de febrer de 2015”, aquest fou el titular que vaig observar aquella matinada de dissabte durant les telenotícies de primera hora. No m’ho podia creure, jo mateixa disposava d’una segona residència a la vella muntanya d’aquell petit poblat del Berguedà.
La notícia explicava que l’impacte d’una forta tempesta havia derruït diversos domicilis a causa de l’enderrocament d’una de les elevacions de terreny que envoltava la vila. Sant Corneli, una de les zones del Berguedà amb major índex de muntanya a les immediacions, sembla ser una font d’esllavissades del territori. Aquest fet em va provocar pensar que el meu immoble podia situar-se entre les opcions de l’esdeveniment, raó per la qual decidí agafar el cotxe i emprendre viatge cap amunt.
Els quilòmetres de carretera se’m feien eterns i no aconseguia sortir de l’estat de commoció que havia causat en mi la notícia. En arribar, vaig contemplar la situació de caos que patien els habitants del poblat, a la que em vaig haver d’afegir al comprovar que, efectivament, el meu habitatge era un dels afectats en les ruïnes. No hi va resultar ferit cap ciutadà, tot i que van ser múltiples les llars que van quedar mancades d’habitar-se. La imatge dels moments més feliços que gaudí en aquella casa era la que em venia a la ment mentre, asseguda sobre una pedra, dirigia la meva mirada cap a un paisatge buit i nu, però al mateix temps ple d’engrunes.
Interrogant més minuciosament als agents encarregats de desembarassar la zona afectada, vaig poder corroborar la informació emesa televisivament. L’època hivernal que persistia durant el mes de febrer a Sant Corneli era puntualitzada per abundants i continuats torrencials de pluja i per això el poblat de mica en mica anava dotant-se de llars més especialitzades contra el risc d’enderrocament, per mala sort que la meva era de les més antigues que construïren.
Entre un sentiment de desolació i un desequilibri emocional que patíem tots plegats, es manifestava el desig d’abordar els fets amb un tarannà pacífic per tal de preparar un pla resolutiu que proporcionés una via d’evasió en aquella dura i terrible circumstància. Com que no s’hi van produir ferits, no calgueren vies d’evacuació ni equip d’emergència mèdica, però sí respondre a les demandes i necessitats de la població afectada per aquests eventual desastre de la natura.
Posteriorment i al cap dels dies, un equip d’investigació forestal se situà al vilatge per identificar quines podien ser les zones amb risc d’enderrocament i així evitar la construcció de residències a la vora de terrenys erosionats i per tant, zones insegures. Des de l’Ajuntament de Sant Corneli de Cercs s’impulsaren activitats favorables per evitar l’erosió i els esllavissaments de sòl.

Vaig al taxi concentrada escoltan les notícies que donen a la ràdio …
De cop i volta el taxista diu alguna cosa en veu alta que no aconsegueixo entendre alhora que dóna una forta frenada.
El trànsit està tallat, miro per la finestreta i veig un núvol de pols, no està clar, penso, però ha passat alguna cosa greu a un edifici proper.
Avancem molt poc a poc i en arribar a l’alçada d’un dels policies de la zona, el taxista s’atura, baixa la seva finestreta i li pregunta que ha passat. Al que l’agent respon que sembla una explosió de gas.
En aquest moment un sentiment de preocupació m’envaeix, no puc deixar de pensar en les persones que viuen en aquestes cases ara destruïdes, hi haurà ferits?,morts? .Gent que viu aqui i que en aquest moments es troben de viatge a l’altre costat del món, a l´hospital, de vacances ,persones grans amb els estalvis i els records de tota una vida, gent jove amb fills amb deutes que trigaran 30 anys a pagar al banc, tant els que hagin sortit precipitadament o estaven fora de casa només tindran alló que portaven, amb la satisfacció d’estar vius i amb la incertesa que ha passat amb els seus veïns, passarà temps fins que puguin tornar a les seves cases a tractar de recollir alguns estris, s’allotjaran a cases de familiars a hotels, l’ajuntament els buscarà allotjaments alternatius, hi haurà judicis, indemnitzacions, advocats, un món judicial que fins ara desconeixien passaran mesos o anys i la seva vida mai tornarà a ser la que era. La seva vida va canviar en un segon, els mes joves sortiran davant als grans els costarà més, segurament alguns es quedaran al camí.

Terratrèmol a Sant Climent de Llobregat

El divendres 10 de maig de l’any 2013, a les 22:00, tot va començar a moure’s, primer va ser molt suau quasi imperceptible i poc a poc va ant fent-se més fort, les cadires tremolaven, la llampera anava d’un lloc a un altre, van caure els quadres que hi havia penjats. Tot es va moure amb molt rebombori.
Aquest terratrèmol va sacsejar tota la comarca. El sisme va durar molt poc, crec que no més de 20 o 30 segons, però va causar algunes destrosses i vam tenir molta por. Al sentir que tot tremolava, la meva família i jo vam sortir al carrer, tots ens preguntàvem que havia succeït.
Al dia següent, ja amb la llum del dia, és va veure la magnitud del terratrèmol. Aquest havia causat danys material a les cases, hi havien esquerdes als edificis i també a la carretera. Afortunadament no es va produir cap desgracia ni a la meva família ni la població en general.
Tot i que no és freqüent que es produeixin terratrèmols a la nostra comarca, no és excepcional que es puguin produir en el sol català. Es calcula que cada 4 anys n’hi un de 4 graus a l’Escala Richter. Res a veure amb els terratrèmol que amb molta freqüència es produeixen a India. Cal recordar l’últim a Nepal va causar 8.500 mort i la destrucció gairebé de tot el país. Què faríem si a casa nostra es produís un fenomen d’aquesta magnitud?

Tot va desapareixer en pocs minuts.
Els havien avisat feia unes hores de la possibilitat de vent i fortes pluges.
De cop i de volta la casa va martxa com si fos un full de paper surant per sobre de l’aigua.

Mai m’hauria imaginat que passes tan ràpit i tampoc hauria pensat mai que les persones implicades fossin capaçes, tan aviat de seguir amb les seves vides.

Deu ser força complicat d’aceptar que de cop i de volta ja no tinguis una casa on tornar, no tindre records materials, sense papers.

Les teves vivències i records només resten al teu cervell, amb la fragilitat que aixó suposa ja que per diferents motius i factors, en un obrir i tancar d’ulls poden desapareixer per sempre, ja sigui a causa d’exces d’informació que pot produïr-se en determinat moment, factors relacionats amb malalties o bé moltes altres causes poden fer que les persones perdin per sempre i de manera irreversible part de la seva historia.

Part d’aquesta conformitat pot ser explicable en aquest cas al motiu de no haver-se produït cap pérdua personal.
Tots els membres de la familia van poder escapar d’una mort segura, hi de segur es una molt bona conformitat dins de la desgràcia.
Les coses materials encara que estimades mai es podran comparar amb la pérdua d’una vida humana.
Dins de la desgràcia sempre hem de saber veure que cada dia surt el sol.