• Quins poemes allibereu?

    D’Eddi van W., extreta d’http://www.flickr.com/photos/14516894@N08/2435630377

     

    Deixeu els versos que alliberareu el dia 21. Cal que indiqueu el títol i el nom de l’autor. Teniu fins al 17 de març.

  1. Bego

    13 març 13
    16:01 #

    Bona tarda a tothom

    Ja no recordava que encara teníem feina! Els versos que he escollit són d’un poema de Miquel Martí i Pol.

    L’arrel i l’escorça

    Voldria tenir un llagut
    i una casa a la muntanya:
    poder encendre un flam al vent
    i un altre flam a la calma:
    de dia estimar muller
    i de nit les dones d’aigua

    Fins demà!

  2. Mayca Pascual

    13 març 13
    17:36 #

    Bona tarda a tots i totes,

    Del Llibre d’absències d’en Miquel Martí i Pol, del poema “Lletra a Dolors”, he extret dos versos que em posen la pell de gallina:

    Em costa imaginar-te absent per sempre.
    Tants de records de tu se m’acumulen
    que ni deixen espai a la tristesa
    i et visc intensament sense tenir-te.

    Te’m fas present en les petites coses
    i és en elles que et penso i que t’evoco,
    segur com mai que l’única esperança
    de sobreviure és estimar amb prou força
    per convertir tot el que fem en vida
    i acrèixer l’esperança i la bellesa.

    Companys i companyes, tornem a aixecar el vol?
    I per què no? 😉

    Fins demà!

  3. ANA NOGUEIRA

    13 març 13
    20:28 #

    Bona tarda a tothom,

    Per què sé de què parla, vull escollir aquest poema de en Miquel Martí i Pol, del Llibre d’absències ,

    LLETRA A DOLORS

    Em costa imaginar-te absent per sempre.
    Tants de records de tu se m’acumulen
    que ni deixen espai a la tristesa
    i et visc intensament sense tenir-te.
    No vull parlar-te amb veu melangiosa,
    la teva mort no em crema les entranyes,
    ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
    em dol saber que no podrem partir-nos
    mai més el pa, ni fer-nos companyia;
    però d’aquest dolor en trec la força
    per escriure aquests mots i recordar-te.
    Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
    sabent que tu creixes amb mi: projectes,
    il.lusions, desigs, prenen volada
    per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
    i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.
    Te’m fas present en les petites coses
    i és en elles que et penso i que t’evoco,
    segur com mai que l’única esperança
    de sobreviure és estimar amb prou força
    per convertir tot el que fem en vida
    i acréixer l’esperança i la bellesa.

    Tu ja no hi ets i floriran les roses,
    maduraran els blats i el vent tal volta
    desvetllarà secretes melodies;
    tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
    entre el record de tu, que m’acompanyes,
    i aquell esforç, que prou que coneixes,
    de persistir quan res no ens és propici.
    Des d’aquests mots molt tendrament et penso
    mentre la tarda suaument declina.
    Tots els colors proclamen vida nova
    i jo la visc, i en tu se’m representa
    sorprenentment vibrant i harmoniosa.
    No tornaràs mai més, però perdures
    en les coses i en mi de tal manera
    que em costa imaginar-se absent per sempre.

    Fins demà.

  4. Jaume C.

    13 març 13
    20:43 #

    Hola, bona tarda a tothom,
    a continuació adjunto versos de Miquel Martí i Pol, són del llibre la pell del violí.

    UN DIA QUALSEVOL

    Un dia qualsevol foradaré la terra
    i em faré un clot profund,
    perquè la mort m’arreplegui dempeus,
    reptador, temerari.
    Suportaré tossudament la pluja
    i arrelaré en el fang de mi mateix.
    Quiti de mots, em bastarà l’alè
    per afirmar una presència
    d’estricte vegetal.
    L’ossada que em sustenta
    s’endurirà fins a esdevenir roca
    i clamaré, amb els ulls esbatanats,
    contra els temps venidors
    i llur insaciable corruptela.
    Alliberat de tota turpitud,
    sense seguici d’ombra,
    no giraré mai més el cap
    per mirar enrera.

  5. Jordi

    13 març 13
    22:10 #

    Bona nit, aqui deixo un fragment d’estances, un profund poema d’en Carles Riba.

    Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
    ales esteses sobre un gran riu
    per on davallen lentes barques de gent que riu
    a l’ombra baixa del tenderol,
    i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
    mena amb fatiga cap a ciutats
    que estrenyen l’aigua lliure entre molls oblidats
    d’haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
    i un cloqueret feliç.
    La vida passa, i l’ull no es cansa d’abocar
    imatges clares dintre del cor.
    … Tot en mi torna somni: nuvolet d’ombra i d’or
    que flota i fina lluny de la mà.
    Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
    qui de recança ulls clucs es peix,
    tenen més que no jo, que estrany a mi mateix
    i alt sobre els altres, guaito l’ona incessant com creix
    i minva cap al mar.
    ¿Quin moviment humà pot encara desfer
    l’encant, llançar-me sang i sentits
    a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
    o al cant, que d’home a home va i ve?
    ¿O ha d’ésser mon destí el de l’ocell reial
    que un tret, per folga, tomba del cel,
    i l’aigua indiferent l’endú, vençut rebel,
    cobrint-se amb l’ala inútil els ulls buidats d’anhel,
    sense un plany pel seu .

  6. Alejandra

    14 març 13
    12:44 #

    Bon dia,

    Us deixo un poema de Carles Duarte. Ell diu “La poesia és una manera commoguda de mirar el món i d’expressar-lo. I també és una forma de coneixement, la construcció d’un mirall fet de paraules amb què ens interroguem sobre l’alè que mou el món, sobre el batec últim de l’univers, i amb què intentem de comprendre i d’interpretar el que hem viscut, el present, l’impuls de persistir”.

    No s’extingeixen
    ni el bes sense temps que ens oferíem,
    ni la tendresa que ens naixia als dits,
    ni l’onada dels cossos navegant-se,
    ni l’aigua de les pells que s’abraçaven.

    Resten als ulls,
    a l’aire humit del vespre,
    al tacte de la llum sobre els carrers,
    al cel encès de lluna,
    al temple del desig.

    No s’extingeix l’anhel,
    ni el cant bellíssim del teu gest.

    Sóc jo qui m’extingeixo.

  7. Ruben

    14 març 13
    14:11 #

    Hola, bon dia.

    Aquí us deixo uns poemes del llibre Les llunyanies del Joaquim Amat Piniella.

    “Ho deixí tot per anar amb les aigües lliures
    i molta terra estranya ha precisat la meva absència.
    Però el món distret no ha parat la seva dansa
    i canvis hauran vingut, indiferents al meu parer
    Tant se val que retorni una nit amb mil estels
    o un dia tebi i dolç com la fruita assolellada,
    que no trobaré pas el seient que fou per al meu pes
    en el tren del temps, sempre en marxa i sempre present
    Ho deixí tot per anar amb els vents indòmits
    i núvols metàl—lics guarden el meu captiveri.
    ( )”

    Salutacions,

    Rubén.

  8. Cristi Ortiz

    14 març 13
    20:14 #

    Hola bona nit!

    Aques es un poema de Mario Benedetti.

    NO ET RENDEIXIS

    No et rendeixis, encara estàs a temps
    D’assolir i començar de nou,
    Acceptar les teves ombres,
    Soterrar les teves pors,
    Alliberar el llast,
    Reprendre el vol.
    No et rendeixis que la vida és això,
    Continuar el viatge,
    Perseguir els teus somnis,
    Destravar el temps,
    Córrer la runa,
    I destapar el cel.
    No et rendeixis, si us plau no cedeixis,
    Encara que el fred cremi,
    Encara que la por mossegui,
    Encara que el sol s’amagui,
    I es calle el vent,
    Encara hi ha foc en la teva ànima
    Encara hi ha vida en els teus somnis.
    Perquè la vida és teva i teu també el desig
    Perquè ho has volgut i perquè et vull
    Perquè hi ha el vi i l’amor, és cert.
    Perquè no hi ha ferides que no curi el temps.
    Obrir les portes,
    Treure els forrellats,
    Abandonar les muralles que et van protegir,
    Viure la vida i acceptar el repte,
    Recuperar el riure,
    Assajar un cant,
    Baixar la guàrdia i estendre les mans
    Desplegar les ales
    I intentar de nou,
    Celebrar la vida i reprendre el cel.
    No et rendeixis, si us plau no cedeixis,
    Encara que el fred cremi,
    Encara que la por mossegui,
    Encara que el sol es pongui i es carrer el vent,
    Encara hi ha foc en la teva ànima,
    Encara hi ha vida en els teus somnis
    Perquè cada dia és un començament nou,
    Perquè aquesta és l’hora i el millor moment.
    Perquè no estàs sol, perquè jo et vull.
    Mario Benedetti
    No et rendeixis

    Cristi Ortiz

    He posat un enllaç per si voleu veure-ho amb música.

  9. Cristi Ortiz

    14 març 13
    20:17 #

  10. Patricia

    15 març 13
    0:16 #

    Bona tarda,

    Els dos versos que vull alliberar són els següents: “No estimo res com la dolcesa/del cel blau del meu país” (El meu país, Miquel Martí i Pol).

    Fins dillous.

    Patricia Marí.

  11. Mari Pau

    15 març 13
    11:39 #

    Bon dia,

    Sé que volias dos versos en contes de quatre, però “si no están connectats”, no en tenen cap sentit.

    Només amb un somriure
    que em facis, tot passant,
    ja m’omplo d’alegria
    i veig el món més gran.

    Joana Raspall, Font de versos, 2003

    Ens veien dijous!

    Mari Pau

  12. Maria Gallardo

    15 març 13
    14:05 #

    Hola, bon dia,

    Aquest és el poema de Joaquin Amat i piniella

    Recança – Juliol de 1944
    “(…)
    Ningú no sap com les arrels poen aquesta terra
    que és llot pres a l’escalfor de cendres humanes.
    Ningú no sap com l’aire capta els perfums del bosc
    si els cossos cremant han posat amb llum fum l’horror a cada gorja.

    Pàl·lids els gestos de l’home torturat fins a la follia.
    Pàl·lida la vergonya del qui adorm l’oïda als clams de la fe…!
    Qui vol venir amb mi a desvetllar els cementiris?

    I els clarins de guerra cridaran a la revenja
    quan arribi amb esclat l’alba de les llums potents.
    Tots els ulls parlaran la llengua de l’odi sagrat,
    tots els braços aixecaran a pols l’arma triomfal.

    Pàl·lids de terror els assassins del qui ha estat just,
    pàl·lida la glòria que tornarà jove el blau del cel…!
    Veniu amb mi, tots, a desvetllar cementiris!“.

    Salutacions

    Maria Gallardo

  13. Anna Izquierdo

    17 març 13
    14:01 #

    Hola sóc l´Anna,

    Aquí he deixat dos versos de Salvador Espriu.
    Salutacions desde Lleida.

    Les hores

    ORACIÓ EN LA TEVA MORT

    Quan roures enyorosos
    de verds marins comencen
    crepusculars missatges,
    volent-te foc, demano
    nova claror, que siguis,
    davant altars on cremen
    ardents silencis d’ales,
    encès cristall, més flama,
    llum de cançó senzilla.

    Cementiri de Sinera

    [II]

    Quina petita pàtria
    encercla el cementiri!
    Aquesta mar, Sinera,
    turons de pins i vinya,
    pols de rials. No estimo
    res més, excepte l’ombra
    viatgera d’un núvol.
    El lent record
    dels dies
    que són passats per sempre.

  14. Ana Sánchez

    17 març 13
    19:01 #

    Bona tarda,
    aquest és un poema de Miquel Martí i Pol. Versos de Vint-i-set Poemes en Tres Temps.

    No demano gran cosa:
    poder parlar sense estrafer la veu,
    caminar sense crosses,
    fer l’amor sense haver de demanar permisos,
    escriure en un paper sense pautes.

    O bé, si sembla massa:
    escriure sense haver d’estrafer la veu,
    caminar sense pautes,
    parlar sense haver de demanar permisos,
    fer l’amor sense crosses.

    O bé, si sembla massa:
    fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
    escriure sense crosses,
    caminar sense haver de demanar permisos,
    poder parlar sense pautes.

    O bé, si sembla massa…

    Fins dijous!

  15. Pamela Valdivia Pardo

    17 març 13
    19:36 #

    Bona tarda,
    He escollit un poema de un jove Joaquim Amat-Piniella, aquest es va publicar en la revista avantguardista “Ara”, núm. 5, març 1931, abans que la seva obra quedarà marcada pels horrors de la guerra.

    LA VEIG…

    Jo la veig, a ella,
    -pàl·lida i freda-

    embetumada d’abrics «petit gris»

    de sedes rutilants,

    de pedres,

    de brillants…

    És ella,

    qui passa endemig els «bars»,

    «dancings»
    «cabarets»
    hotels…

    Ella que té en la cara tediosa
    la vermellor humida

    del tub elèctric de gas enrarit,

    i als llavis

    el «rouge» incandescent.

    Du implícita l’olor de cent taxis
    nocturns

    de matinada;

    uns ulls plorosos de «rhymell»,

    de mirars inefables,

    avorrits,

    lassos d’amor mercadejat…;

    i les ungles ornades d’or,

    d’or fi,
    no de fantasia…

    Ella… Ella…, enllà

    passa…, jo la veig,

    com ombra amb ròssec,

    amb ròssec de viola

    vitriolitzada…

    Fins dijous,
    Pamela Valdivia

  16. Antoni Gómez

    17 març 13
    19:51 #

    Hola a tots,

    Poema de Josep Punsola i Vallespí

    Castell de Burriac

    Sento el respir de la costa
    que se m’entra pit endins;
    amb cançons en l’or de posta
    té estrofes de verd de pins.

    Fins dijous,

    Antoni

  17. Elena C

    18 març 13
    21:07 #

    Bona nit companys!

    Encara que arribo massa tard aquí vull deixar-vos el meu poema de Joan Teixidor. Espero que us agradi.

    ROSSINYOL

    Tu també cap al núvol volaves,
    i qui sap si la llei t’han dictat.
    El teu cant, de retorn a la terra,
    en el sol de la tarda, em fa mal.

    Ocell, ocell màgic, allunya’t,
    rossinyol d’un abril senyalat;
    massa prop el respir de les coses,
    massa prop el prat llis
    i massa alt el teu cant.

    Fins demà.

  18. Pancho

    18 març 13
    23:44 #

    Hola a tots!
    Darrera intervenció per ser dictador. Us ho prohibeixo!

    Queda prohibit plorar sense aprendre, llevar-te un dia sense saber què fer, tenir por dels teus records.

    Queda prohibit no somriure als problemes, no lluitar pel que vols, 

    abandonar-ho tot per por, no convertir en realitat els teus somnis.

    Queda prohibit no demostrar el teu amor, fer que algú pagui els teus deutes i el teu mal humor.

    Queda prohibit deixar els teus amics, no intentar comprendre el que van viure junts, 
i cridar-los només quan els necessites.

    Queda prohibit no ser tu davant la gent, fingir, davant les persones que no t’importen, fer-te el graciós per tal que et recordin, 

    i oblidar tota la gent que t’estima.

    Queda prohibit no fer les coses per tu mateix, 
tenir por de la vida i dels seus compromisos, no viure cada dia com si fos un darrer sospir.

    Queda prohibit trobar a faltar algú sense alegrar-te, oblidar els seus ulls, el seu riure, tot perquè els seus camins han deixat d’abraçar-se,
    oblidar el seu passat i pagar-lo amb el seu present.

    Queda prohibit no intentar comprendre les persones, pensar que les seves vides valen més que la teva, no saber que cadascú té el seu camí i la seva felicitat.

    Queda prohibit no crear la teva història, no tenir un moment per a la gent que et necessita, 
no comprendre que el que la vida et dóna, també t’ho treu.

    Queda prohibit no buscar la teva felicitat, no viure la teva vida amb una actitud positiva, 
no pensar que podem ser millors, 
i no sentir que sense tu aquest món no seria igual.

    (P.N. / Queda prohibit ) Fins la propera !!!


Categories


Històric


Blogroll


Per resoldre dubtes


Recursos per a l'aprenentatge


Vídeos


Darrers comentaris


Núvol d’etiquetes


Share