Servei Local de Català de Castelldefels

Bon dia a tots de nou, per error he penjat l’article on no tocava, aquí us el deixo de nou:

Article d’Opinió: Temps de crispació

La llei Wert, el tancament de Canal 9, la polèmica entorn de la consulta, el decret del trilingüisme a les Illes, el Lapao, el linxament mediàtic dels mossos. Tots aquests temes han copsat les portades dels diaris, les capçaleres dels telenotícies i en definitiva l’actualitat política de tot l’estat durant les darreres setmanes i mesos.

Sense cap mena de dubte, l’ambient de crispació política i social que han generat tots aquests conflictes tenen com a rerefons un atac a les institucions catalanes enteses en el sentit més ampli; incloent-hi la nostra llengua, aquella que és reinventada a la franja d’Aragó, que és discriminada a les Illes, que és destronada per la Llei Wert o que és silenciada als televisors de la Comunitat Valenciana. També és una institució catalana el Cos dels Mossos d’Esquadra, símbol de l’autonomia catalana en un àmbit tan delicat com la seguretat pública. Veient tot això, em pregunto, quina força activa tots aquests arcaics ressorts? Doncs, no trobo cap altra resposta que les aspiracions sobiranistes i legítimes d’un poble que han hagut de viure la pitjor crisi que es recorda, per adonar-se que ja tocava anar un pas més enllà en el procés identitari.

Com no podia ser d’altre manera, aquest moviment polític i social ha despertat forces adormides de l’estat centralista. Estat que utilitza els mitjans, els quals mostren una arbitrarietat i vehemència pròpia d’un règim dictatorial, quan funcionen com a mers instruments i altaveus dels partits i grups de poder. És en aquest brou de cultiu, que un desgraciat incident com el de Ciutat Vella ha estat instrumentalitzat per atacar el govern català i en certa manera al poble de Catalunya. Ha estat lamentable haver de veure la manipulació barroera d’un informe policial per part de la Policia Nacional o la inesgotable vociferació dels fets per part dels mitjans. Els esdeveniments han adquirit dimensions que s’acosten a l’obscenitat i la il·legalitat, com la creació d’una secció a la web del “Periódico” sota el títol “Abusos Mossos”. Fet que constitueix un il·lícit flagrant contra l’honor, que en cap cas quedaria emparat en el dret d’informació i que hauria d’haver estat denunciat pel Departament.

Per concloure, proposo una reflexió, qui guanya amb tot això? Quin és l’objectiu final de tot aquest enrenou? Doncs no és un altre que el rendiment electoral dels partits. Desenganyem-nos, els grans beneficiaris d’aquest clima de crispació i enfrontament no són només partits estatals com el PP o UPD, sinó també algun altre partit històric de casa nostra, que, de ben segur, obtindrà a les pròximes eleccions els seus millors resultats des dels temps de la segona república.

Víctor Díaz.

ARTICLE D’OPINIÓ: LA MANIPULACIÓ INFORMATIVA

Moltes vegades m’he preguntat si en aquesta societat occidental, tecnològica i globalitzada seria possible viure sense la televisió, els diaris, la premsa local i segons com Internet. I no és que vulgui tornar a les èpoques de les cavernes, no. Vull conservar el meu sentit crític de què està ben fet.
No em refio de les notícies que ofereixen els mitjans de comunicació perquè aquestes notícies s’han allunyat de la visió de la realitat objectiva. Són notícies manipulades que responen o bé als interessos econòmics e ideològics del partit que està en el poder o bé al soci capitalista que controla el mitjà informatiu.
Exemples de manipulació els tenim de varius tipus. Aquells on s’exerceix una censura velada, com el cas de l’accident de metro de València . En el tràgic succés: Canal 9, la televisió comarcal (recentment tancada….) es va veure “obligada” per la Generalitat Valenciana, a silenciar dades importants . Dades que podien agitar a la població buscant responsables. En canvi, pot interessar que intencionadament s’incrementi el número de notícies negatives sobre un tema, com el cas del linxament mediàtic dels mossos. I altres vegades es fa una manipulació més subtil en la manera de relatar una notícia. Quantes vegades se’ns ha informat de conflictes bèl•lics i en lloc de dir-nos soldats abatuts ens diuen soldats assassinats, com si la nacionalitat marqués el tipus de mort.
Aquesta manca de rigor periodístic no només provoca un al•luvió de notícies polititzades i tendencioses, com hem vist, sinó també un devessall de programes d’entreteniment. Programes on sembla que l’únic objectiu es el de complaure’s en la mediocritat i fins i tot pensar que ser estúpid és “cool”.
Reclamo doncs, el noble art d’informar bé. Informar per crear persones independents, lliures i exigents perquè com deia l’estimat Sampedro: “Sense llibertat de pensament la llibertat d’expressió no té cap sentit”

Viure a la ciutat o a la muntanya.

Alguna vegada hem pensat de canviar de lloc de residencia, però per desconeixement o no atrevir-nos a canviar de costums, ens quedem al mateix lloc. Si que és veritat que els canvis donen certa por, però a vegades tenim què ser valents i llançar-nos a la piscina, haver que passa.
D’una banda podem pensar que viure a la ciutat és més recomanable per molts motius. Quan estem a casa sempre és necessari anar a comprar quelcom, que fem? doncs sortir de casa i anar a comprar a l’establiment més proper del nostre entorn, si no hi ha doncs anirem a un altre lloc, per què la ciutat està plena de tot tipus d’establiments. També tothom vol tenir el màxim de recursos a prop del seu lloc de residencia, no haver d’agafar el vehicle sembla indispensable per poder tenir una qualitat de vida. El treball avui en dia està molt valorat tenir-lo a costat de casa, els col•legis dels nens i els serveis sanitaris. Peró que passa quan deixem de treballar i tenim temps lliure per poder gaudir amb la família? que tenim què agafar el vehicle i desplaçar-nos altres llocs com la muntanya. Sembla que tothom es posa d’acord en agafar el cotxe, i comença el calvari amb les caravanes i el no arribar mai, i un cop el lloc tots diem el mateix “això és vida”.
D’altra banda per poder viure a la muntanya, l’únic que tens que canviar és d’avist, ser més organitzat a l’hora de comprar, no fer la compra per uns dies, sinó per la setmana. Quan diem de viure a la muntanya no vol dir marxar a quilometres de la civilització, sinó estar a prop d’un poble i de les carreteres principals, que en qüestió de deu o quinze minuts estàs a tot arreu. Si que és veritat que tens que agafar més el vehicle per poder-te desplaçar, però si pensem, en la ciutat tens que agafar el transport públic com l’autobus o el metro, i això també té les seves incomoditats. Viure a la muntanya és com estar de vacances tot l’any, gaudeixes de la natura i et trobes tranquil quan els teus fills juguen fora de casa. També s’ha de ser conscient que per poder viure a la muntanya tens que tenir transport per poder-te desplaçar quan sigui necessari.
Finalment podem pensar que el lloc on tenim la residencia és el millor, que és el què més ens convé tenir o també és l’únic que coneixem i d’aquesta manera nomes mirem les coses positives i les negatives les fiquem en altres llocs que realment també ens agradaria però per desconeixement mai ens aniríem a viure. Jo sóc partidari de provar si es té la possibilitat, tant si és a la ciutat com si fos a la muntanya, d’aquesta manera tens l’opció d’escollir i decidir en quin lloc és més convenient viure. Jo per sort, ja he escollit el lloc, per la meva experiència em quedaria a viure a la muntanya.

Agustí Barbero.

TANCAMENT DEL CANAL 9

Des de fa 24 anys que els valencians gaudeixen del canal 9, una radio televisió autònoma. De cop i volta es queden sense ella perquè, segons el seu president Alberto Fabra, no tenen diners i, per tant, han de tancar sí o sí ja que no hi ha negociacions que calgui.
Per una banda vull dir que em dóna molta pena que els valencians perdin un servei públic del qual divulgava la seva llengua, cultura i tradicions del seu país, ja que la informació que tenien a la RTVV no la trobaran a RTVE. Malgrat que el partit que governa la generalitat és el PPV, el que crec és que no es tracta de diners sinó de que volen que els valencians perdin la seva llengua i cultura. Deuen tenir por que els valencians comencin a demanar la independència?
Per l’altre banda em sap molt greu els 1300 treballadors que es queden aturats. Aquests s´han revelat i han agafat el canal pel seu compte, fet que han aprofitat per desfogar-se i descobrir tota la trama que havia fet el govern de la generalitat, d’aquesta manera el poble s’ha assabentat de tot. Evidentment que aquests periodistes tenien la informació abans del tancament. Per què callaven?
Finalment vull dir que part de culpa la tenen els valencians, amb tota la corrupció que han patit amb el cas Gürter, el cas Nóos, etc., i encara continuant votant al partit PPV.
Com a conclusió, m’agradaria que els valencians poguessin recuperar la RTVV, però perquè això succeeixi crec que primer haurien de canviar el govern de la Generalitat. Tothom té dret a tenir i practicar la seva cultura i llengua.
Dolors

ARTICLE D’OPINIÓ: EDUCATIVAMENT PARLANT, ESTEM PERDENT EL NORD?

Considerant que l’educació és el procés multidireccional mitjançant el qual es transmeten coneixements, valors, costums i formes d’actuar, em pregunto fins a quin punt el col•lectiu docent està assolint realment el repte de complir amb l’afirmació anterior. La societat canviant i sovint poc unificada pel que fa a lleis i normes, li està posant entrebancs difícils de superar tals com: la falta de respecte, la no acceptació de límits en la conducta o inclús en alguns casos, la desautorització davant l’alumne/a. Com a mestra, em preocupa veure com s’estan perdent valors que anys enrere existien en l’educació, però encara m’inquieta més el no entendre gaire bé el per què d’aquesta situació.

Què volem? Una educació “a l’antiga” basada en l’autoritat, la coacció i l’ús de la força, arriscant-nos així a tenir persones indecises o covardes al nostre voltant, o pel contrari una llibertat absoluta pels nens/es, sense imposició de límits i esperant a que creixin lliurement ignorant que es converteixin en egoistes, irresponsables o capritxosos? Òbviament, el més recomanable és un terme mig, perquè una educació excessivament permissiva és tan perjudicial com una d’autoritària.

Així doncs, la qüestió que tant pares com mares i mestres en general ens hem de plantejar, és si cadascú de nosaltres estem realitzant correctament la nostra funció. En molts casos, algunes famílies tendeixen a culpabilitzar a l’escola de les actituds o del mal comportament dels seus fills/es sense adonar-se que possiblement el problema vingui de casa. No sempre succeeix així, però evidentment, n’hi ha casos en què sí. El que està clar és que no podem oblidar que l’escola ensenya i la família educa.

Per concloure, m’agradaria remarcar que els nens i les nenes necessiten normes i límits ben definits, però també espai suficient per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el major repte al que ens enfrontem pares i educadors.

CONDUIR NO ÉS UN PLAER

L´ accidentalitat i la mortalitat a les carreteres catalanes continua sent força elevada ja que tots els usuaris d´ aquestes vies, ja siguin vianants, ciclistes o conductors de qualsevol tipus de vehicle, tenen un gran dèficit de formació i educació viària.

Pel que fa a la formació viària dels conductors de vehicles automòbils, com per exemple, motocicletes, turismes, camions o autobusos, puc afegir que a través de la meva experiència com a professor de formació viària he pogut observar que hi ha gent que arriba a obtenir el permís de conduir sense tenir les habilitats o la capacitat i la conscienciació per practicar una conducció segura i eficaç. Cal destacar també la manca de formació i educació viària de vianants i conductors de bicicletes que utilitzen les vies de la mateixa forma que la resta d´ usuaris i sense els coneixements necessaris per fer-ho amb seguretat.

Per millorar aquesta realitat, en primer lloc seria necessària la implantació d´ un mòdul de formació viària als estudis d´ educació primària i secundària i en segon lloc, una formació obligatòria amb unes hores mínimes de formació teòrica i pràctica per a l´ obtenció del permís de conduir.

Per concloure, cal destacar que conduir no és només un plaer, és una responsabilitat a la que no tothom ha d´ accedir sense fer-ho d´ una forma segura i eficaç.

Actualment vivim en una època on la mobilitat demogràfica forma part de la nostra vida. Tothom té un amic, familiar o conegut amb estudis superiors que ha emigrat o es planteja aquesta opció de forma seriosa. Cal pensar el perquè d’aquesta decisió que els porta a canviar la vida de forma radical. La crisi social i el sistema actual obliga als joves amb estudis superiors a emigrar per poder treballar dignament i autorealitzar-se professionalment. És necessari un canvi de mentalitat i de polítiques per tal de fomentar, promoure, investigar i aplicar nous projectes i tecnologies on aquestes persones es puguin desenvolupar i que els seus coneixements, capacitat d’innovació i activitat professional no travessi les fronteres.
En primer lloc cal destacar que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) exposa que des del 2008 fins al 2013 els joves que han emigrat a l’estranger hi han augmentat un 41%. Aquestes xifres juntament amb el 56 % de l’atur juvenil demostra el greu problema que es troba el país i les conseqüències futures que això provocarà. Si la situació continua així es perdrà tota la inversió econòmica i d’infraestructures realitzada pel govern en la qual cada universitari ha costat a l’estat més de 9000 euros a l’any segons el diari Libertad Digital.
En segon lloc és necessari remarcar l’esforç que fa el jovent que ha d’abandonar família, amics i entorn social per intentar viure dignament i intentar triomfar professionalment. Sentiments com la frustració professional i la baixa autoestima formen part de moltes d’aquestes persones. No és el mateix emigrar per decisió pròpia que fer-ho per l’obligació del mercat laboral i de la passivitat de l’estat. A més el fet d’emigrar a l’estranger no assegura ni garanteix l’èxit professional.
Per últim s’ha de valorar com afectarà aquest procès a tota la societat a llarg termini. Aquesta és una situació que afecta un grup concret de la població però en un futur implicarà tota la societat. Les conseqüències seran que tant en el camp sanitari, de les ingenyeries com l’educatiu, entre altres; els materials, coneixements i procediments es tornaran obsolets. Aquestes tècniques i coneixements es quedaran a l’estranger i no s’aniran renovant, i hauran de venir de fora per poder incorporar-les al nostre sistema. Qui no vol ser atès pels millors metges i en les millors infraestructures? Qui no vol que els seus fills disposin de la millor educació? Qui no vol viure en una societat on siguem pioners en investigació, en aplicació d’energies renovables i disposar d’una bona qualitat de vida?
En conclusió, cal pensar que aquest és un problema que ens afecta a tots més directament o més indirectament, però que si no es canvia la mentalitat de la societat i dels que prenen les decisions en qüestió d’alguns anys ens trobarem a la cua d’Europa en coneixements, formació i tècniques en tots els àmbits socials, i això afectarà directament a la nostra qualitat de vida.

L’últim cas en contra de la llengua catalana, “Tancament de la RTVV”
D’un temps ençà sembla que hi ha una marxa enrere amb tot el que sigui “Cultura i Llengua dels Països Catalans”, ara tenim un altre exemple molt clar amb el tancament de la RTVV.
Crec que és una falta de respecte i un greuge envers les llengües que no siguin la de l’estat centralista dels darrers anys, també és un menyspreu cap a tots els ciutadans de parla catalana, ja que ens priven d’enriquir-nos de la nostra llengua i cultura pròpies i alhora ens imposant el seu raonament centralitzador i molt poc democràtic.
D’una banda el polític s’omplen la boca parlant d’igualtats entre el castellà i el català dintre de les comunitats de parla catalana i a les hores fan tot el contrari, ja que amb el seu comportament només volen que tothom sigui una mica més inculte cada dia.
D’altra banda volen aconseguir que aquestes llengües deixin de ser de segona per passar a ser de tercera o de quarta, inclòs reduir-les a una parla d’anar per casa, com era quan jo anava a escola, que no vaig poder estudiar-la mai.
A més, cal no oblidar les darreres lleis i els decrets aprovats per els governs del PP, tant a nivell autonòmic com estatal. Aquí tenim alguns exemples: Canviar el nom de la nostra parla a la Franja de l’Aragó, per tal de dividir la parla a cadascun dels territoris . L’ introducció teòrica de l’Anglès a Les Illes Balears amb el perjudici del català, no pas del castellà. La llei Wert que torna a menysprear la llengua al Principat i diuen que perquè les poques famílies que demanen l’ensenyament en castellà no perdin el seu dret, entre altres coses. Ara bé pel mateix raonament què passa amb les famílies del País Valencià que volen l’ensenyament dels seus fills en valencià. Tampoc cal no oblidar que IB3 i Canal 9 des que han sigut governats pel PP han funcionat majoritàriament al servei dels seus interessos i no pas al servei dels seus ciutadans.
Així dons, sinó volem que el peix gros es mengi al petit, la ciutadania s’haurà de conscienciar que no es pot perdre ni la llengua ni la cultura que ens enriqueix. Haurà de fer l’esforç diari, individual, col•lectiu i sí cal sortir a lluitar i fer sentir la veu del poble.
Pilar Amat i Vallès
Català Nivell D
Curs 2013 – 2014

ARTICLE D’OPINIÓ: L’ESTAFA A LA MARE TREBALLADORA

Recentment he llegit una entrevista a Carlos González, autor del llibre ‘ El teu pediatre i tu’ en la que afirmava que a la dona se l’havia enganyat amb l’alliberació.

Aquesta lectura m’ha fet pensar i opino d’una banda, que està bé que la dona pugui treballar fora de casa i sentir-se realitzada però per altre banda crec que se’ns ha venut un model de “Super Woman” que gestiona de manera extraordinària la feina, la família i les amistats i que des de el meu punt de vista es troba molt lluny de la realitat.

Opino que quant una dona és mare es troba en el dilema d’intentar conciliar la seva carrera i la seva família . Partint de que jo em realitzo sent persona i sent mare, crec que els fills els han de cuidar i educar els pares i miro amb enveja la societat finlandesa on les mares s’acullen a excedències i es queden a casa fins que els nens començen l’escola. A casa nostre prendre aquesta mesura, o alguna més suau com la reducció de jornada, suposa perdre qualsevol opció de prosperar en la teva carrera.

Per acabar i com a conclusió, crec que s’ha produït una estafa a la dona ja que se’ns ha inculcat un model de vida mot exigent i per altre banda no s’han facilitat recursos per a poder dur-lo a terme.

Montse Bellot

ARTICLE D´OPINIÓ

L´ OBESITAT EN ELS NENS

L´obesitat es pot definir com el cúmul excessiu de teixit adipós. En els nens els dipòsits de greix s´ acumulen principalment a nivell subcutani , mentre que en els joves i adolescents, ho fan igual que en els individus adults. Els depòsits de greix es formen intra-abdominals, i això, s´associa amb un major risc de trastorns metabòlics.
A Catalunya hi ha 80.000 nens amb sobrepès i 63.000 obesos.
Un 60% dels nens que són obesos entres els 3 i els 6 anys ho continuaran senten el futur.
El creixement de l´obesitat en els nens i adolescents és molt preocupant. Hem superat als Estats Units en obesitat infantil, ells tenen un 16% i nosaltres un 19%. Aquest percentatge triplica el que teníem fa 30 anys
Per què engreixen els nostres nens?
Jo penso que no hi ha una sola causa, que són vàries:
En primer lloc, la manca de temps i organització per fer un dinar equilibrat, ja que les mares treballen i s´ha perdut la costum de consumir fruites, verdures, llegums i peix.
En segon lloc, la influència de la indústria alimentària, la gran quantitat de “llaminadures”, “brioixeria” i menjars ràpids que els nens consumeixen.
En tercer lloc, el sedentarisme en els nens i joves. Les activitats físiques s´han canviat per activitats extraescolars que els impedeixen disposar de temps lliure per practicar esport. Les noves tecnologies, com les vídeo consoles, l´ordinador i la televisió, també el fomenten.
Tot això fa que els nens i joves s´engreixin i que tinguin problemes físics com ara ( la diabetis tipus II, hipertensió arterial, triglicèrids, colesterol, …) i psicològics (baixa autoestima, estigma social..). Alguns estudis indiquen que l´obesitat disminueix l’esperança de vida en 13 anys.
Per concloure, és molt important que es faci educació als pares i nens de com fer una dieta equilibrada així com fomentar el fer esport .

Pilar Cervera

MODIFICACIÓ LLEI AVORTAMENT
Els mitjans de comunicació han deixat anar que els nostres polítics estan debatint una reforma de la llei de l´avortament, tot i que la darrera va ser només fa quatre anys. Em provoca especial neguit el canvi que es proposen pel que fa a un dels supòsits que fins ara ha estat protegit per la llei: el dret a l´avortament durant tot el curs de l´embaràs quan es demostra que el fetus presenta anomalies fetals incompatibles amb la vida o enfermetats incurables.
Fins fa quatre anys, la llei només acceptava l´avortament fins les vint-i-dues setmanes de gestació sempre que hi haguessin anomalies fetals i els pares estiguessin d´acord, per suposat. Amb la darrera rectificació, s´hi va perllongar durant tot l´embaràs ja que en ocasions, no sempre és possible detectar una malformació.
Actualment, aquesta llei ofereix tranquil•litat a uns pares que s´assabenten d´una patologia greu del seu futur nadó en un estat avançat de la gestació, ja que si després de rebre la informació mèdica adequada i posterior meditació, poden optar per finalitzar l´embaràs si així ho desitgen. Però, en el cas que canviés la llei, això no seria possible i seria el nouvingut, els seus pares i tothom que els envolta els que patirien les conseqüències d´un seguit d´anomalies incompatibles amb una qualitat de vida digna i acceptable.
Em pregunto si mai algun d´ells han hagut de viure en primera persona una situació tan complicada i delicada com aquesta, o si tan sols mai s´han trobat amb un familiar proper que n´ha estat víctima. En definitiva, faig una crida per a que no facin modificacions legals de temes que funcionen i que tant hem hagut de lluitar per a que això fos possible.

Noemí Bermúdez

El món submarí i els éssers humans

Menjar aleta de tauró, la pesca no controlada, els abocaments de substàncies químiques i residus, la construcció de cases a primera línia de mar, la caça indiscriminada de balenes. Totes aquestes accions tenen un efecte negatiu envers les espècies marines més sensibles i a la llarga poden arribar a modificar-les, extingint-ne gran. Són realment necessàries o són simples capricis dels éssers humans?

M’agrada viatjar i conèixer món i en especial la fauna submarina. Moltes vegades he pensat com els hi explicaré als meus néts que per culpa de les activitats humanes els coralls s’han desfet i algunes espècies s’han extingit, i la veritat és que em falten paraules.

Vivim en un món on el consumisme està a la ordre del dia. Que ens ve de gust menjar aleta de tauró? Doncs en capturem un, li tallem l’aleta i el retornem, encara viu, al fons de l’oceà perquè poc a poc perdi la vida. Aquest és només un petit exemple de com els capricis dels éssers humans estan destruint la nostra fauna marina.
Si analitzem aquesta acció fredament ens adonem que per satisfer la voluntat humana podem ser molt cruels, fins el punt de deixar a un animal agonitzar al fons de l’oceà.
Cada cop es veuen més noticies on s’intenta conscienciar a la població de l’efecte negatiu de la contaminació, però només es busca una solució quan els afectats som nosaltres mateixos, així d’egoistes ens hem tornat. Tants drets i deures que sempre estem reclamant i les obligacions que tenim envers al nostre planeta qui les controla?

Per acabar m’agradaria recalcar que entre tots hauríem de conscients que tenim la gran sort de poder conviure amb altres espècies, però de nosaltres depèn poder gaudir de la seva companyia en un futur.

Anna Balada

El maquillatge de la veritat.

Si ens parem a observar com ens influeix l’art de les paraules com a consumidors en general, ens n’adonarem que afecta directament a tots els membres de la societat.
La falta de transparència en la contractació de productes financers per part de les entitats financeres de referència, el maquillatge de xifres per part dels concessionaris quan ens decidim a adquirir un vehicle o la manca d’objectivitat a l’hora de realitzar informatius per part dels principals mitjans de comunicació, són els principals motius pels quals crec que és important incidir en aquest tema.
El maquillatge de la veritat ens afecta perjudicant-nos de ple a tots els nivells, principalment en l’aspecte econòmic, i no menys important, influint en l’opinió pública en alguns temes d’actualitat que crispen el gruix de la societat
Quant a entitats financeres, la manca d’un organisme regulador que depuri responsabilitats tant administratives com penals, ha permès que els bancs i caixes deixin endeudar-se als clients per sobre de les seves possibilitats, i també s’han venut productes contaminats, maquillant el nom del producte per fer-lo més comercial, amb l’objectiu de sanejar el seu coeficient d’endeutament i maquillar xifres finals a l’hora de fer balanços. A conseqüència de tot això aquestes entitats acaben fent fallida i han de ser rescatades amb diners públics que fan trontollar l’equilibri econòmic de l’administració.
Un altre exemple clar és l’adquisició d’un vehicle. Les marques, a l’hora de realitzar una campanya publicitària, maquillen el preu del vehicle per atraure al client i quan aquest s’acosta al concessionari, es troba que el preu real s’incrementa en milers d’euros. La raó és que per aconseguir tots els descomptes que fan possible el preu anunciat, s’han d’acomplir una infinitat de requisits tals com una ajuda del govern denominada PIVE en el cas del vehicle nou, o PIMA en el cas del semi nou, que casualment ja ha finalitzat i a més té repercussions negatives a la declaració de la renda; un altre requisit és que s’ha de financiar part de l’import del vehicle amb la financera de la marca, i per últim que el color ofertat és el basic que casualment està exhaurit i qualsevol altre color incrementa de nou el preu.
Aquests són dos exemples que deixen al descobert, com n’està d’instaurat el maquillatge de la veritat en la nostra societat. Amb això voldria concloure i fer arribar al lector un missatge molt clar, i es que aquest tema ens perjudica a tots i molt.

LA DOCTRINA PAROT I EL TRIBUNAL D’ESTRASBURG
La doctrina Parot és un tema d’actualitat, de l’àmbit jurídic i no gaire senzill d’entendre, que no parem d’escoltar i llegir en els mitjans de comunicació, per la qual cosa em va sorgir la curiositat, i podria dir, fins i tot, la necessitat, de saber-ne més per poder construir la meva opinió al respecte.
La doctrina Parot de 2006 és la jurisprudència establerta en la sentència del Tribunal Suprem espanyol, que va sorgir a partir del cas del etarra Parot i que va fer que les redempcions de pena- això és la reducció de la condemna per dies treballats- no s’apliquessin sobre els trenta anys establerts per la llei, com havia passat fins el moment, sinó que s’apliquessin sobre els anys reals del total de les penes, cosa que comportava que gras delinqüents, com terroristes i assassins, prolonguessin la seva estància fins els trenta anys màxims establerts per la llei.
La problemàtica està en què a Parot se li va aplicar a la seva condemna la interpretació del Tribunal Suprem espanyol de forma retroactiva. D’aquesta manera, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, va sentenciar que la doctrina Parot violava la irretroactivitat de les lleis penals, per la qual cosa instava el govern espanyol a posar en llibertat, després de divuit anys de presó, a Inés del Río, membre d’ETA i condemnada a més de 3000 anys, perquè se li havia d’aplicar el Codi Penal de 1973 vigent en el moment dels delictes.
Considero que la decisió tindrà una gran repercussió en el nostres país perquè suposarà la posada en llibertat de molts membres d’ETA, empresonats per atemptats que van suposar la mort de cents de persones innocents; i no només això, violadors i assassins també en sortiran beneficiats.
Al meu parer, és indignant el fet que éssers humans que són pitjor que les bèsties puguin gaudir de la llibertat, quan aquests han acabat amb la llibertat a la vida de les seves víctimes. El Tribunal Europeu defensa els drets humans, però és que aquests s’han d’aplicar a persones que no han respectat ni el més mínim els drets dels altres? Jo penso, sense cap dubte, que no.
Espanya es un país en què la presó està entesa com a una via per a la reinserció social, de manera que s’espera que el condemnat no torni a delinquir. En la majoria de casos aquestes persones no milloren, o bé perquè tenen una maldat interna incomprensible pròpia dels psicòpates, o bé perquè no han rebut cap tractament psicològic dins de la presó. Quina hipocresia, no? Es pretén la reinserció, com? Per art de màgia? Els mitjans que s’empren no són suficients i tampoc els adequats.
A partir d’aquesta realitat -subjectiva en certa manera- considero que la llei del talió, la del “ojo por ojo”, s’hauria d’utilitzar una mica més apropant-nos al model dels Estats Units, encara que potser aquest es troba en l’altre pol, el de la radicalitat. Crec que un model intermedi entre el nostre i el nord-americà seria la solució, ja que defenso la cadena perpètua pels grans criminals però no pas la pena de mort, un extrem propi del no-evolucionisme.