1. Víctor Díaz

    23 Nov 13
    12:19 #

    Bon dia a tots de nou, per error he penjat l’article on no tocava, aquí us el deixo de nou:

    Article d’Opinió: Temps de crispació

    La llei Wert, el tancament de Canal 9, la polèmica entorn de la consulta, el decret del trilingüisme a les Illes, el Lapao, el linxament mediàtic dels mossos. Tots aquests temes han copsat les portades dels diaris, les capçaleres dels telenotícies i en definitiva l’actualitat política de tot l’estat durant les darreres setmanes i mesos.

    Sense cap mena de dubte, l’ambient de crispació política i social que han generat tots aquests conflictes tenen com a rerefons un atac a les institucions catalanes enteses en el sentit més ampli; incloent-hi la nostra llengua, aquella que és reinventada a la franja d’Aragó, que és discriminada a les Illes, que és destronada per la Llei Wert o que és silenciada als televisors de la Comunitat Valenciana. També és una institució catalana el Cos dels Mossos d’Esquadra, símbol de l’autonomia catalana en un àmbit tan delicat com la seguretat pública. Veient tot això, em pregunto, quina força activa tots aquests arcaics ressorts? Doncs, no trobo cap altra resposta que les aspiracions sobiranistes i legítimes d’un poble que han hagut de viure la pitjor crisi que es recorda, per adonar-se que ja tocava anar un pas més enllà en el procés identitari.

    Com no podia ser d’altre manera, aquest moviment polític i social ha despertat forces adormides de l’estat centralista. Estat que utilitza els mitjans, els quals mostren una arbitrarietat i vehemència pròpia d’un règim dictatorial, quan funcionen com a mers instruments i altaveus dels partits i grups de poder. És en aquest brou de cultiu, que un desgraciat incident com el de Ciutat Vella ha estat instrumentalitzat per atacar el govern català i en certa manera al poble de Catalunya. Ha estat lamentable haver de veure la manipulació barroera d’un informe policial per part de la Policia Nacional o la inesgotable vociferació dels fets per part dels mitjans. Els esdeveniments han adquirit dimensions que s’acosten a l’obscenitat i la il·legalitat, com la creació d’una secció a la web del “Periódico” sota el títol “Abusos Mossos”. Fet que constitueix un il·lícit flagrant contra l’honor, que en cap cas quedaria emparat en el dret d’informació i que hauria d’haver estat denunciat pel Departament.

    Per concloure, proposo una reflexió, qui guanya amb tot això? Quin és l’objectiu final de tot aquest enrenou? Doncs no és un altre que el rendiment electoral dels partits. Desenganyem-nos, els grans beneficiaris d’aquest clima de crispació i enfrontament no són només partits estatals com el PP o UPD, sinó també algun altre partit històric de casa nostra, que, de ben segur, obtindrà a les pròximes eleccions els seus millors resultats des dels temps de la segona república.

    Víctor Díaz.

  2. Víctor Díaz

    25 Nov 13
    17:37 #

    Fe d’errades. Allà on he escrit: “que han hagut de viure… hauria de posar: “ha hagut de…”

  3. Conxi Jiménez

    26 Nov 13
    8:25 #

    ARTICLE D’OPINIÓ: LA MANIPULACIÓ INFORMATIVA

    Moltes vegades m’he preguntat si en aquesta societat occidental, tecnològica i globalitzada seria possible viure sense la televisió, els diaris, la premsa local i segons com Internet. I no és que vulgui tornar a les èpoques de les cavernes, no. Vull conservar el meu sentit crític de què està ben fet.
    No em refio de les notícies que ofereixen els mitjans de comunicació perquè aquestes notícies s’han allunyat de la visió de la realitat objectiva. Són notícies manipulades que responen o bé als interessos econòmics e ideològics del partit que està en el poder o bé al soci capitalista que controla el mitjà informatiu.
    Exemples de manipulació els tenim de varius tipus. Aquells on s’exerceix una censura velada, com el cas de l’accident de metro de València . En el tràgic succés: Canal 9, la televisió comarcal (recentment tancada….) es va veure “obligada” per la Generalitat Valenciana, a silenciar dades importants . Dades que podien agitar a la població buscant responsables. En canvi, pot interessar que intencionadament s’incrementi el número de notícies negatives sobre un tema, com el cas del linxament mediàtic dels mossos. I altres vegades es fa una manipulació més subtil en la manera de relatar una notícia. Quantes vegades se’ns ha informat de conflictes bèl•lics i en lloc de dir-nos soldats abatuts ens diuen soldats assassinats, com si la nacionalitat marqués el tipus de mort.
    Aquesta manca de rigor periodístic no només provoca un al•luvió de notícies polititzades i tendencioses, com hem vist, sinó també un devessall de programes d’entreteniment. Programes on sembla que l’únic objectiu es el de complaure’s en la mediocritat i fins i tot pensar que ser estúpid és “cool”.
    Reclamo doncs, el noble art d’informar bé. Informar per crear persones independents, lliures i exigents perquè com deia l’estimat Sampedro: “Sense llibertat de pensament la llibertat d’expressió no té cap sentit”

  4. Inés

    26 Nov 13
    9:59 #

    ARTICLE D´OPINIÓ. LA MANIPULACIÓ DE LA INFORMACIÓ.
    Al meu article vull parlar de l´ús generalitzat i públic de la mentida. Suposo que l´engany ha sigut en totes les èpoques històriques una eina per mantenir l´ordre i el poder; però en l´actualitat hem arribat a un punt vergonyós.

    Gràcies al periodisme lliure, internet i la ràdio ens arriben informacions que desmenteixin les versions del poder a temps reial, no quan ja ha sigut un fet passat. El principal problema és precisament això, que encara que finalment es sàpiguen les mentides, la veritat arriba tard i els culpables no paguen per la utilització interesada de l´engany.

    Tenim un exemple actual molt il-lustratiu que ens mostra com els Estats europeus van estar negant l´existència dels chemtrails durant anys i ara Alemanya la reconeix. Per què no té pena legal la mentida pública dels polítics?

    Aquesta normalització de la mentida ens porta a un ambient de desconfiança i desorientació. Per això, la meva reflexiò és que hem de ser conseqüents amb l´època històrica que vivim i mantenir el pensament crític alerta, no deixar-nos distreure i posar atenció per poder tenir un punt de vista més reial de la realitat.

  5. Agus

    26 Nov 13
    10:08 #

    Viure a la ciutat o a la muntanya.

    Alguna vegada hem pensat de canviar de lloc de residencia, però per desconeixement o no atrevir-nos a canviar de costums, ens quedem al mateix lloc. Si que és veritat que els canvis donen certa por, però a vegades tenim què ser valents i llançar-nos a la piscina, haver que passa.
    D’una banda podem pensar que viure a la ciutat és més recomanable per molts motius. Quan estem a casa sempre és necessari anar a comprar quelcom, que fem? doncs sortir de casa i anar a comprar a l’establiment més proper del nostre entorn, si no hi ha doncs anirem a un altre lloc, per què la ciutat està plena de tot tipus d’establiments. També tothom vol tenir el màxim de recursos a prop del seu lloc de residencia, no haver d’agafar el vehicle sembla indispensable per poder tenir una qualitat de vida. El treball avui en dia està molt valorat tenir-lo a costat de casa, els col•legis dels nens i els serveis sanitaris. Peró que passa quan deixem de treballar i tenim temps lliure per poder gaudir amb la família? que tenim què agafar el vehicle i desplaçar-nos altres llocs com la muntanya. Sembla que tothom es posa d’acord en agafar el cotxe, i comença el calvari amb les caravanes i el no arribar mai, i un cop el lloc tots diem el mateix “això és vida”.
    D’altra banda per poder viure a la muntanya, l’únic que tens que canviar és d’avist, ser més organitzat a l’hora de comprar, no fer la compra per uns dies, sinó per la setmana. Quan diem de viure a la muntanya no vol dir marxar a quilometres de la civilització, sinó estar a prop d’un poble i de les carreteres principals, que en qüestió de deu o quinze minuts estàs a tot arreu. Si que és veritat que tens que agafar més el vehicle per poder-te desplaçar, però si pensem, en la ciutat tens que agafar el transport públic com l’autobus o el metro, i això també té les seves incomoditats. Viure a la muntanya és com estar de vacances tot l’any, gaudeixes de la natura i et trobes tranquil quan els teus fills juguen fora de casa. També s’ha de ser conscient que per poder viure a la muntanya tens que tenir transport per poder-te desplaçar quan sigui necessari.
    Finalment podem pensar que el lloc on tenim la residencia és el millor, que és el què més ens convé tenir o també és l’únic que coneixem i d’aquesta manera nomes mirem les coses positives i les negatives les fiquem en altres llocs que realment també ens agradaria però per desconeixement mai ens aniríem a viure. Jo sóc partidari de provar si es té la possibilitat, tant si és a la ciutat com si fos a la muntanya, d’aquesta manera tens l’opció d’escollir i decidir en quin lloc és més convenient viure. Jo per sort, ja he escollit el lloc, per la meva experiència em quedaria a viure a la muntanya.

    Agustí Barbero.

  6. David

    26 Nov 13
    11:44 #

    ARTICLE D’OPINIÓ: L’EDUCACIÓ I EL RESPECTE D’AVUI DIA

    Quan viatjo pel metro de Barcelona es pot observar el comportament humà en estat pur i és un termòmetre de com evoluciona aquesta societat cada vegada més desarrelada dels bons costums i formes. Però vull centrar-me en concret en el nostre futur, els joves. He pogut observar que la canalla d’avui dia té serioses mancances en educació i respecte envers els seus majors i conciutadans.

    En primer lloc, m’agradaria dir que la culpa de tot plegat, no és tan sols dels joves d’ara sinó que una part molt important és dels seus tutors.
    Els pares 2.0, com jo els denomino, es van criar en un ambient on cada vegada hi havia més drets, però poques obligacions, encara que continuaven tenint un respecte envers els seus pares, professors i gent gran en general.
    El problema que observo avui dia, és que ara a part de ser pares, també volen ser amics dels seus fills. Això fa que l’equilibri que hi ha d’haver entre uns i altres es decanti a favor d’uns nens cada vegada més protagonistes d’una obra maquiavèl·lica de dominació emocional, perquè juguen amb els sentiments dels pares, que no saben com tractar-los i eviten discussions, castigar o renyir quan calgui.

    Per finalitzar, m’agradaria comentar la meva experiència com a fill d’un pare que no va ser el meu amic, però si una persona que sabia estar al meu costat en tot moment, que va saber jugar, ajudar-me a fer els deures, donar-me consells i que mai em faltés res, però sempre sense oblidar quin era el rol de fill i quin el de pare.

  7. Dolors Bermejo

    26 Nov 13
    13:05 #

    TANCAMENT DEL CANAL 9

    Des de fa 24 anys que els valencians gaudeixen del canal 9, una radio televisió autònoma. De cop i volta es queden sense ella perquè, segons el seu president Alberto Fabra, no tenen diners i, per tant, han de tancar sí o sí ja que no hi ha negociacions que calgui.
    Per una banda vull dir que em dóna molta pena que els valencians perdin un servei públic del qual divulgava la seva llengua, cultura i tradicions del seu país, ja que la informació que tenien a la RTVV no la trobaran a RTVE. Malgrat que el partit que governa la generalitat és el PPV, el que crec és que no es tracta de diners sinó de que volen que els valencians perdin la seva llengua i cultura. Deuen tenir por que els valencians comencin a demanar la independència?
    Per l’altre banda em sap molt greu els 1300 treballadors que es queden aturats. Aquests s´han revelat i han agafat el canal pel seu compte, fet que han aprofitat per desfogar-se i descobrir tota la trama que havia fet el govern de la generalitat, d’aquesta manera el poble s’ha assabentat de tot. Evidentment que aquests periodistes tenien la informació abans del tancament. Per què callaven?
    Finalment vull dir que part de culpa la tenen els valencians, amb tota la corrupció que han patit amb el cas Gürter, el cas Nóos, etc., i encara continuant votant al partit PPV.
    Com a conclusió, m’agradaria que els valencians poguessin recuperar la RTVV, però perquè això succeeixi crec que primer haurien de canviar el govern de la Generalitat. Tothom té dret a tenir i practicar la seva cultura i llengua.
    Dolors

  8. Maria Pilar Gil

    26 Nov 13
    17:31 #

    M’agradaria tocar un tema que em preocupa prou, tenint en compte que sóc mare de família, és a dir, que haig d’educar amb majúscules dues criatures perquè en el futur siguin ciutadanes de bé, com diria el meu pare, però… em trobo amb que hem d’anar contracorrent en moltes coses.
    Analitzant la situació, he arribat a la conclusió que aquesta societat del segle XXI ha perdut el seny i el sentit comú pel camí. Podem posar nombrosos exemples, ja que aquesta “malaltia” afecta a tots els àmbits de la vida. Per exemplificar-lo, posaré algun cas molt habitual: anem a sopar a un restaurant i podem veure grups d’amics sopant i amb el mòbil a la ma escrivint “guasaps” o el que sigui, a altres amics (suposo) que no hi són, però amb els que mantenen una conversa molt més animada que amb els amics amb els que comparteixen la taula. Un cas més extrem és el de les parelles que, mentre sopen a un restaurant, miren els mòbils en comptes de mirar-se ells. Aquest exemple té a veure amb la tecnologia, però en tenim més en altres àmbits. A la premsa surten notícies, no cada dia afortunadament, però si amb més freqüència de la desitjada, en les quals ens mostren com els pares (o avis/àvies) es tornen en contra dels mestres o professors dels seus fills (o néts) quan aquests els han renyat o cridat l’atenció per alguna cosa (és a dir, que han fet la feina que toca fer a casa). Home, quan jo era petita, si el mestre o la mestra et renyaven, a casa deu n’hi do!, ni tan sols es plantejaven que tu podies tenir raó i els mestres no. I què em dieu dels senyors lladres de milions d’euros, que amb una mica de sort ni tan sols surten condemnats en un judici. I si un policia mata a un lladre encara que aquest vagi armat? Doncs pobre d’ell, l’investiguen i potser l’acusen d’homicidi, però, i si és a l’inrevés?
    Bé, es pot continuar fins a omplir pàgines i pàgines. En la meva modesta opinió, aquestes situacions potser es podrien, no dic resoldre, és clar, però si reduir amb una mica de més educació assenyada, fent veure la ridiculesa de les situacions, amb una premsa i mitjans de comunicació que no busquessin si o si els escàndols i es limitessin a informar, i sobre tot, pensant i parant a pensar en les situacions quotidianes que ens toquen viure.

  9. Laia

    26 Nov 13
    22:01 #

    ARTICLE D’OPINIÓ: EDUCATIVAMENT PARLANT, ESTEM PERDENT EL NORD?

    Considerant que l’educació és el procés multidireccional mitjançant el qual es transmeten coneixements, valors, costums i formes d’actuar, em pregunto fins a quin punt el col•lectiu docent està assolint realment el repte de complir amb l’afirmació anterior. La societat canviant i sovint poc unificada pel que fa a lleis i normes, li està posant entrebancs difícils de superar tals com: la falta de respecte, la no acceptació de límits en la conducta o inclús en alguns casos, la desautorització davant l’alumne/a. Com a mestra, em preocupa veure com s’estan perdent valors que anys enrere existien en l’educació, però encara m’inquieta més el no entendre gaire bé el per què d’aquesta situació.

    Què volem? Una educació “a l’antiga” basada en l’autoritat, la coacció i l’ús de la força, arriscant-nos així a tenir persones indecises o covardes al nostre voltant, o pel contrari una llibertat absoluta pels nens/es, sense imposició de límits i esperant a que creixin lliurement ignorant que es converteixin en egoistes, irresponsables o capritxosos? Òbviament, el més recomanable és un terme mig, perquè una educació excessivament permissiva és tan perjudicial com una d’autoritària.

    Així doncs, la qüestió que tant pares com mares i mestres en general ens hem de plantejar, és si cadascú de nosaltres estem realitzant correctament la nostra funció. En molts casos, algunes famílies tendeixen a culpabilitzar a l’escola de les actituds o del mal comportament dels seus fills/es sense adonar-se que possiblement el problema vingui de casa. No sempre succeeix així, però evidentment, n’hi ha casos en què sí. El que està clar és que no podem oblidar que l’escola ensenya i la família educa.

    Per concloure, m’agradaria remarcar que els nens i les nenes necessiten normes i límits ben definits, però també espai suficient per desenvolupar-se amb llibertat. Donar-los cada cosa en la mesura justa és el major repte al que ens enfrontem pares i educadors.

  10. Carles Imbernon

    26 Nov 13
    22:21 #

    Google sense fronteres i les ONG’s digitals

    El passat 15 de novembre va dictar-se una sentència als EE.UU que suposava una petita victòria per a la corporació Google. Un jutge anomenat Denny Chin (peculiar nom per un jutge dels EE.UU, sona més aviat al d’un monjo Shaolin) va decretar que la iniciativa encetada per Google l’any 2005 anomenada Google Books no suposava cap pràctica monopolística ni atemptava contra els drets de propietat intel•lectual. Per als qui no n’hagin sentit a parlar o no recordin el cas, consistia a escanejar milions de llibres de biblioteques d’arreu del món amb “l’afany filantròpic” de fer accesible a tothom els seus continguts. Curiosament, els agents del gegant nord-americà van oblidar consultar-ho als autors i editors; no en canvi d’exigir confidencialitat i silenci a les biblioteques que van accedir-hi. Vaja, com diríem col•loquialment, ho van fer d’amagatotis, però tanmateix no desitjo abordar un tema controvertit com és el dels drets d’autor. Crec que ja se n’ha parlat força i se’n parlarà. De l’embolic de Google Books i la polèmica generada em ve al cap una altra qüestió: l’ús de la nostra intimitat a la xarxa.

    Sóc del parer que no som conscients moltes vegades de l’ús pervers que se’n pot derivar del “rastre que anem deixant enrere” quan voltem pel ciberespai. És innaceptable que corporacions com Google, Microsoft, Apple… així com empreses de finances o d’espionatge governamental puguin acumular informació d’usuaris a tots els nivells i aprofitar-se’n. És enutjant que quan apareix algú que decideix fer-ho públic i denunciar-ho se’l relegui poc menys que a l’ostracisme i se’l persegueixi. El mediàtic cas de l’informant Edward Snowden als EE.UU n’és un exemple.

    A la xarxa sovint es justifiquen diverses pràctiques argumentant que són necessàries pel bé comú. Com afirma el vicepresident de Google Amit Singhal: “És positiu que s’eliminin totes les barreres informatives existents […] els efectes col•laterals que se’n deriven són inevitables per crear un món més eficient”. Vet aquí, n’hi ha per llogar-hi cadires! Es veuen a ells mateixos com a ONG’s dedicades a millorar el món, com uns reformadors socials que no tenen per què capficar-se gaire sobre les conseqüències de les seves accions. Els “efectes col•laterals” dels quals parla aquest senyor “només” ens usurpen una petita part de la nostra identitat, però ell considera que són un mal necessari, atès que els beneficis que ens reporten són molt més valuosos.

    El projecte Google Books és un exemple de com una empresa pot disposar lliurement d’informació privada dels hàbits de navegació dels usuaris (en aquest cas referents a lectura), dels enllaços que obren, del temps concret que dediquen a cada pàgina de consulta,… i fer-ne un ús fraudulent per treure’n profit econòmic. Molts serveis a Internet funcionen així perquè basen la seva activitat en oferir serveis aparentment gratuïts que després es financen amb publicitat. Estratègicament, “ens ofereixen un servei, rebem publicitat i aconsegueixen informació sobre els nostres interessos; obtenen rendiments multimilionaris monetitzant la informació dels usuaris”, afirma Jaron Lanier, pioner i crític d’Internet.

    En definitiva, hem de ser conscients que la nostra “travessia per Internet” s’ha de realitzar con ho fem a la vida real. Tenir cura de béns molt preuats com són la nostra intimitat i la nostra privacitat és el primer pas per combatre certes pràctiques i només depèn de nosaltres. Cada vegada més usuaris reclamen el seu dret a l’oblit digital, és a dir, la possibilitat que una persona pugui esborrar informació personal del tipus que sigui per evitar que es vulnerin drets fonamentals. Crec sincerament que ens hi juguem molt.

  11. fran

    27 Nov 13
    1:47 #

    CONDUIR NO ÉS UN PLAER

    L´ accidentalitat i la mortalitat a les carreteres catalanes continua sent força elevada ja que tots els usuaris d´ aquestes vies, ja siguin vianants, ciclistes o conductors de qualsevol tipus de vehicle, tenen un gran dèficit de formació i educació viària.

    Pel que fa a la formació viària dels conductors de vehicles automòbils, com per exemple, motocicletes, turismes, camions o autobusos, puc afegir que a través de la meva experiència com a professor de formació viària he pogut observar que hi ha gent que arriba a obtenir el permís de conduir sense tenir les habilitats o la capacitat i la conscienciació per practicar una conducció segura i eficaç. Cal destacar també la manca de formació i educació viària de vianants i conductors de bicicletes que utilitzen les vies de la mateixa forma que la resta d´ usuaris i sense els coneixements necessaris per fer-ho amb seguretat.

    Per millorar aquesta realitat, en primer lloc seria necessària la implantació d´ un mòdul de formació viària als estudis d´ educació primària i secundària i en segon lloc, una formació obligatòria amb unes hores mínimes de formació teòrica i pràctica per a l´ obtenció del permís de conduir.

    Per concloure, cal destacar que conduir no és només un plaer, és una responsabilitat a la que no tothom ha d´ accedir sense fer-ho d´ una forma segura i eficaç.

  12. Angy Puig

    27 Nov 13
    22:03 #

    La mala educació

    Com introducció cito una frase d’un article periodístic: “Ens preocupa nostra crisi econòmica, però nostra crisi educativa és molt més greu (eldiario.es)”. Això és el nucli d’aquest tema, tant pel que fa a l’educació acadèmica – escolar, com a la transmissió dels coneixements dels pares als fills. Per al meu parer no és menys important un que l’altre.

    A tots, en més o menys interès, ens crida l’atenció la poca educació que els nens exhibeixen sense pudor. No vull generalitzar, ni tampoc dir que tots els nens estan afectats per aquesta problemàtica. Els pares, amb la nostra pròpia experiència, volem que els nens tinguin tot allò que a nosaltres ens van prohibir, ja sigui per una educació massa rígida o pel factor econòmic tan limitat en aquells temps.

    Serà en el futur una persona adulta amb possibilitats dignes per viure amb llibertat per haver tingut tot allò que demanava de nen?, o més bé, acostumat a tenir tot sense guanyar-se’l no estarà preparat per defensar els seus interessos com a individu en aquesta societat tan competitiva.

    Qui no ha viscut una experiència de nens que en llocs públics, han demostrat ser uns salvatges o com l’article que ens ocupa uns mal educats?

    Volem uns nens perfectes?, no, ni molt menys. Preferim nens feliços sempre amb el respecte als altres nens, no volem nens egoistes, volem nens que els hi agradi compartir les seves coses, que sàpiguen relacionar-se, etc.

    Com a mare conec les limitacions que tenim els pares a l’hora d’educar els nostres fills, això és una assignatura que no aprenem, però no hem de fugir d’estudi i donar als fills tot allò que ens demanen ja que pot ser un inconvenient pel seu desenvolupament com a persona responsable en un futur. Els nens d’avui són la societat del futur, això no vol ser una sentència, simplement és un fet.

    He començat amb una cita d’un article periodístic i acabaré igual: “L’educació consisteix en dirigir els sentiments de plaer i dolor cap a l’ordre ètic. (Aristòtil).

  13. Albert Martínez

    28 Nov 13
    12:52 #

    Actualment vivim en una època on la mobilitat demogràfica forma part de la nostra vida. Tothom té un amic, familiar o conegut amb estudis superiors que ha emigrat o es planteja aquesta opció de forma seriosa. Cal pensar el perquè d’aquesta decisió que els porta a canviar la vida de forma radical. La crisi social i el sistema actual obliga als joves amb estudis superiors a emigrar per poder treballar dignament i autorealitzar-se professionalment. És necessari un canvi de mentalitat i de polítiques per tal de fomentar, promoure, investigar i aplicar nous projectes i tecnologies on aquestes persones es puguin desenvolupar i que els seus coneixements, capacitat d’innovació i activitat professional no travessi les fronteres.
    En primer lloc cal destacar que l’Institut Nacional d’Estadística (INE) exposa que des del 2008 fins al 2013 els joves que han emigrat a l’estranger hi han augmentat un 41%. Aquestes xifres juntament amb el 56 % de l’atur juvenil demostra el greu problema que es troba el país i les conseqüències futures que això provocarà. Si la situació continua així es perdrà tota la inversió econòmica i d’infraestructures realitzada pel govern en la qual cada universitari ha costat a l’estat més de 9000 euros a l’any segons el diari Libertad Digital.
    En segon lloc és necessari remarcar l’esforç que fa el jovent que ha d’abandonar família, amics i entorn social per intentar viure dignament i intentar triomfar professionalment. Sentiments com la frustració professional i la baixa autoestima formen part de moltes d’aquestes persones. No és el mateix emigrar per decisió pròpia que fer-ho per l’obligació del mercat laboral i de la passivitat de l’estat. A més el fet d’emigrar a l’estranger no assegura ni garanteix l’èxit professional.
    Per últim s’ha de valorar com afectarà aquest procès a tota la societat a llarg termini. Aquesta és una situació que afecta un grup concret de la població però en un futur implicarà tota la societat. Les conseqüències seran que tant en el camp sanitari, de les ingenyeries com l’educatiu, entre altres; els materials, coneixements i procediments es tornaran obsolets. Aquestes tècniques i coneixements es quedaran a l’estranger i no s’aniran renovant, i hauran de venir de fora per poder incorporar-les al nostre sistema. Qui no vol ser atès pels millors metges i en les millors infraestructures? Qui no vol que els seus fills disposin de la millor educació? Qui no vol viure en una societat on siguem pioners en investigació, en aplicació d’energies renovables i disposar d’una bona qualitat de vida?
    En conclusió, cal pensar que aquest és un problema que ens afecta a tots més directament o més indirectament, però que si no es canvia la mentalitat de la societat i dels que prenen les decisions en qüestió d’alguns anys ens trobarem a la cua d’Europa en coneixements, formació i tècniques en tots els àmbits socials, i això afectarà directament a la nostra qualitat de vida.

  14. Carles A

    28 Nov 13
    15:51 #

    El futbolista, el ferreter i la noia.

    Els que som aficionats al futbol, i seguim les seves novetats, a vegades ens arriba la noticia que un club, habitualment, el qual son seguidors, fitxa un jugador, generalment per molts diners, que va formar-se a les categories inferiors d’aquest club. Arribat el moment de fer el salt al primer equip, signa un contracte amb un club d’un altre país, sempre també, per molts diners. Emparant-se en normatives de la UEFA, FIFA o comunitat europea, el club que l’ha format, a canvi d’aquesta futura estrella del futbol, rep una ridícula quantitat de diners. Tots els aficionats a l’esport discutim el fitxatge, tant se val el club del que som seguidors. Cadascú dona la seva opinió.

    Fa uns dies, mentre comprava uns cargols, el ferreter comentava amb un altre client que la seva filla havia emigrat a Suïssa. I va molt bé i de moment no pensa tornar. La seva filla és arquitecte. Tots vam comentar que la feina en el sector de la construcció esta molt fotuda. Als clients que érem allí ens va semblar molt bé la postura de la noia.

    Es responsable aquesta actitud que tenim en front de l’emigració del nostre jovent més ben preparat. Ens agrada que els joves busquin feina allí on sigui, fins i tot a l’estranger. Però no en som conscients del perill que això representa per a la nostra societat. Formar aquests nois té un preu: mestres, instal•lacions, biblioteques… Si se’n van fora del país, mai podran tornar l’esforç que la comunitat a fet en ells. Serà una inversió estèril. I més greu encara, això hipotecarà el futur de les propers generacions. Si els mes bons son fora no podran formar les futures generacions. Condemnant a aquest país a ser de segona divisió.

    Es feina de tots que aquests joves no fugin. Hem de creure en ells i donar-los les oportunitats que mereixen. Amb ells crearem el futur.

  15. Pilar Amat i Vallès

    28 Nov 13
    15:52 #

    L’últim cas en contra de la llengua catalana, “Tancament de la RTVV”
    D’un temps ençà sembla que hi ha una marxa enrere amb tot el que sigui “Cultura i Llengua dels Països Catalans”, ara tenim un altre exemple molt clar amb el tancament de la RTVV.
    Crec que és una falta de respecte i un greuge envers les llengües que no siguin la de l’estat centralista dels darrers anys, també és un menyspreu cap a tots els ciutadans de parla catalana, ja que ens priven d’enriquir-nos de la nostra llengua i cultura pròpies i alhora ens imposant el seu raonament centralitzador i molt poc democràtic.
    D’una banda el polític s’omplen la boca parlant d’igualtats entre el castellà i el català dintre de les comunitats de parla catalana i a les hores fan tot el contrari, ja que amb el seu comportament només volen que tothom sigui una mica més inculte cada dia.
    D’altra banda volen aconseguir que aquestes llengües deixin de ser de segona per passar a ser de tercera o de quarta, inclòs reduir-les a una parla d’anar per casa, com era quan jo anava a escola, que no vaig poder estudiar-la mai.
    A més, cal no oblidar les darreres lleis i els decrets aprovats per els governs del PP, tant a nivell autonòmic com estatal. Aquí tenim alguns exemples: Canviar el nom de la nostra parla a la Franja de l’Aragó, per tal de dividir la parla a cadascun dels territoris . L’ introducció teòrica de l’Anglès a Les Illes Balears amb el perjudici del català, no pas del castellà. La llei Wert que torna a menysprear la llengua al Principat i diuen que perquè les poques famílies que demanen l’ensenyament en castellà no perdin el seu dret, entre altres coses. Ara bé pel mateix raonament què passa amb les famílies del País Valencià que volen l’ensenyament dels seus fills en valencià. Tampoc cal no oblidar que IB3 i Canal 9 des que han sigut governats pel PP han funcionat majoritàriament al servei dels seus interessos i no pas al servei dels seus ciutadans.
    Així dons, sinó volem que el peix gros es mengi al petit, la ciutadania s’haurà de conscienciar que no es pot perdre ni la llengua ni la cultura que ens enriqueix. Haurà de fer l’esforç diari, individual, col•lectiu i sí cal sortir a lluitar i fer sentir la veu del poble.
    Pilar Amat i Vallès
    Català Nivell D
    Curs 2013 – 2014

  16. Montse Comas

    28 Nov 13
    18:31 #

    Fill, no vagis a la universitat

    En general, a les converses entre pares i mares, quan es tracta el tema de la formació acadèmica dels fills, tots acostumen a estar d’acord que el millor per als seus fills i filles és estudiar, i com més millor. L’educació secundària obligatòria s’ha de fer i aprovar sí o sí, això està més que clar. Després, com a mínim, un cicle formatiu, tot i que encara estan mal vistos i segueixen considerant-se estudis per a estudiants “de segona”. Molt millor el batxillerat, que és per als més llestos! I després, òbviament, estudis superiors.

    Doncs jo no ho veig tan clar. De joves sobradament preparats n’hi ha a cabassos. Currículums quilomètrics amb màsters de tots els colors, idiomes, ofimàtica i pràctiques en empreses de renom. I tot per què? Per acabar marxant a treballar a l’estranger, perquè a casa nostra no hi ha feina per a ells. Als més aventurers i independents segur que ja els està bé. Haurien marxat de totes formes. Què passa, però, amb aquells joves més casolans, aquells a qui no agrada viatjar, aquells que tenen lligams forts aquí, com ara una parella o una família de qui tenir cura? No els hauria valgut més la pena no preparar-se tant?

    D’ara endavant, doncs, en lloc de preguntar als nostres fills “Què vols ser quan siguis gran?”, els haurem de preguntar “On vols viure quan siguis gran?”. Segon quina sigui la resposta, tindrem feina a convèncer-los que no vagin a la universitat.

  17. Montse Bellot

    28 Nov 13
    20:15 #

    ARTICLE D’OPINIÓ: L’ESTAFA A LA MARE TREBALLADORA

    Recentment he llegit una entrevista a Carlos González, autor del llibre ‘ El teu pediatre i tu’ en la que afirmava que a la dona se l’havia enganyat amb l’alliberació.

    Aquesta lectura m’ha fet pensar i opino d’una banda, que està bé que la dona pugui treballar fora de casa i sentir-se realitzada però per altre banda crec que se’ns ha venut un model de “Super Woman” que gestiona de manera extraordinària la feina, la família i les amistats i que des de el meu punt de vista es troba molt lluny de la realitat.

    Opino que quant una dona és mare es troba en el dilema d’intentar conciliar la seva carrera i la seva família . Partint de que jo em realitzo sent persona i sent mare, crec que els fills els han de cuidar i educar els pares i miro amb enveja la societat finlandesa on les mares s’acullen a excedències i es queden a casa fins que els nens començen l’escola. A casa nostre prendre aquesta mesura, o alguna més suau com la reducció de jornada, suposa perdre qualsevol opció de prosperar en la teva carrera.

    Per acabar i com a conclusió, crec que s’ha produït una estafa a la dona ja que se’ns ha inculcat un model de vida mot exigent i per altre banda no s’han facilitat recursos per a poder dur-lo a terme.

    Montse Bellot

  18. Isabel Rayas

    01 Des 13
    12:51 #

    ARTICLE D´OPINIÓ: ISABEL RAYAS
    SOM EL QUE MENGEM

    Un tema que em preocupa i em toca de molt a prop (degut a la meva feina) és l’alimentació infantil. Som el que mengem, i el que és més important i preocupant avui dia, som el que no mengem. A Catalunya, un de cada 4 nens, d´entre 3 i 12 anys, té un excés de pes i de greix. Així doncs, davant aquestes dades ens hauríem de plantejar un canvi d’actitud en quant a alimentació es refereix.
    Sens dubte, un dels pilars del benestar i salut és portar una dieta sense excessos i que inclogui tots els grups alimentaris bàsics, però en la seva justa mesura això sí. Els mals hàbits que els infants adquireixen durant la seva infantessa són els que mantindran quan siguin grans. Els nens canvien l’entrepà de l’esmorzar i del berenar per brioixeria industrial, mal hàbit que es repetirà al llarg de les seves vides.
    Tant el sucre com els aliments que són més apetitosos i calòrics “enganxen”. L’endocrinòloga de la Vall d´Hebron Marian Albisu així ho assegura. S’han fet experiments científics amb ratolins que demostren que aquestes bestioles són capaces de fer un gran sobreesforç per aconseguir el menjar que els provoca més plaer que no pas l’altre, igual de nutritiu.
    El sucre és l’enemic més dolç, que fins i tot pot arribar a provocar alteracions en l’estat anímic. Consumir molt de sucre de cop, fa pujar el nivell de glucosa a la sang. Això provoca que la persona, en aquell moment, estigui molt hiperactiva. Però quan l’efecte del sucre baixa, provoca un estat d’apatia. I fa que es vulgui tornar a menjar sucre, per sentir la pujada un altre cop. Com adults responsables de l’alimentació dels nostres infants hauríem de prendre consciència real de la importància que té la ingesta d’una dieta variada, que estimuli els nens i cobreixi les seves necessitats nutritives. És molt important incloure a diari porcions de tots els grups alimentaris ( cereals, verdures, fruites, peix o carn, llegums i làctics).
    Així doncs, faig una crida a la població catalana. Cal que ens posem tots a una i retrobem els valors de la nostra dieta, la dieta Mediterrània, per tal d’educar i conscienciar als nostres infants de la importància d’un equilibri nutricional per tal d’evitar a la llarga problemes de salut molt greus.

  19. Pilar

    03 Des 13
    19:13 #

    ARTICLE D´OPINIÓ

    L´ OBESITAT EN ELS NENS

    L´obesitat es pot definir com el cúmul excessiu de teixit adipós. En els nens els dipòsits de greix s´ acumulen principalment a nivell subcutani , mentre que en els joves i adolescents, ho fan igual que en els individus adults. Els depòsits de greix es formen intra-abdominals, i això, s´associa amb un major risc de trastorns metabòlics.
    A Catalunya hi ha 80.000 nens amb sobrepès i 63.000 obesos.
    Un 60% dels nens que són obesos entres els 3 i els 6 anys ho continuaran senten el futur.
    El creixement de l´obesitat en els nens i adolescents és molt preocupant. Hem superat als Estats Units en obesitat infantil, ells tenen un 16% i nosaltres un 19%. Aquest percentatge triplica el que teníem fa 30 anys
    Per què engreixen els nostres nens?
    Jo penso que no hi ha una sola causa, que són vàries:
    En primer lloc, la manca de temps i organització per fer un dinar equilibrat, ja que les mares treballen i s´ha perdut la costum de consumir fruites, verdures, llegums i peix.
    En segon lloc, la influència de la indústria alimentària, la gran quantitat de “llaminadures”, “brioixeria” i menjars ràpids que els nens consumeixen.
    En tercer lloc, el sedentarisme en els nens i joves. Les activitats físiques s´han canviat per activitats extraescolars que els impedeixen disposar de temps lliure per practicar esport. Les noves tecnologies, com les vídeo consoles, l´ordinador i la televisió, també el fomenten.
    Tot això fa que els nens i joves s´engreixin i que tinguin problemes físics com ara ( la diabetis tipus II, hipertensió arterial, triglicèrids, colesterol, …) i psicològics (baixa autoestima, estigma social..). Alguns estudis indiquen que l´obesitat disminueix l’esperança de vida en 13 anys.
    Per concloure, és molt important que es faci educació als pares i nens de com fer una dieta equilibrada així com fomentar el fer esport .

    Pilar Cervera

  20. Anna Izquierdo

    03 Des 13
    19:42 #

    Diwali: espiritualitat, religió i pobresa

    En ocasions la societat pot arribar a ser contradictòria, falsa i perversa. Ens ho volen vendre com a màgia i sagrat però darrera d’aquesta cortina de seda, perfums i flors, no hi ha res més que misèria i fatiga.

    La festa del Diwali significa per a la població indú el predomini del bé damunt el mal. Es la llum guanyant a la foscor i la victòria del coneixement per sobre de l’ignorància.
    Un bon exemple d’aquest fet es el gran enlluernament que presenten de nit els pobles i grans ciutats amb milers d’espelmes.
    Una de tantes llegendes conmemora al príncep Ram quan va retornar al seu regne i guanyà al rei dimoni a l’illa de Lanka. Els habitants de la ciutat van il·luminar tots els carrers per a què trobés ràpidament la sortida i se’n anés.

    D’una banda, cal pensar en la fe forta i ferma que els hi han inculcat des de petits per la seva religió, la qual a tres quartes parts de la població els hi obstaculitza i ofega. Així doncs, sabem que el Diwali són uns dies entre l’octubre i el novembre els quals solament és pensa en venerar i complaure als Déus per a què així siguin venevolents amb ells i els donin durant tot l’any protecció i favors.
    En aquests dies ens torbem amb un despilfarro de pirotècnia, inciens i espelmes subvencionat per el gran govern de l’India.

    D’altra banda, des d’un punt de vista humanitàri, l’India es un dels païssos que menys gasta en sanitat, on els metges es desentenen dels pacients amb la freqüència sí l’hospital es públic, així com habitual l’absentisme dels professors als col·lègis estatals de dit país.
    Ens aquestos moments sabem que la nació de l’elefant té quatre-cents milions d’indús que encara no tenen electricitat perquè viuen a la pobresa extrema.
    L’India a elevat els seus ingressos per càpita però ha caigut posicions en els marcadors socials.

    Finalment, la pobresa d´`ona als rics una direcció moral, sinó per si mateixos per la nació: acabar amb la pobresa. I un horrible motiu per despreciar als polítics: no acaben amb ella, solament la maquillen i disfrassen en aquestos dies anomenat-la Diwali.

    En conclusió, el Diwali es una festivitat consumista, elitista, falsa i mentidera la qual solament està a l’abast d’uns pocs privilegiats. El govern d’aquest país és conscient. La manca de recursos socials, les necessitats sanitàries i educatives però continuen posan espelmes, inciens i esperant a que arribi el pròxim any.

    Anna Izquierdo

  21. Noemí Bermúdez

    09 Des 13
    11:19 #

    MODIFICACIÓ LLEI AVORTAMENT
    Els mitjans de comunicació han deixat anar que els nostres polítics estan debatint una reforma de la llei de l´avortament, tot i que la darrera va ser només fa quatre anys. Em provoca especial neguit el canvi que es proposen pel que fa a un dels supòsits que fins ara ha estat protegit per la llei: el dret a l´avortament durant tot el curs de l´embaràs quan es demostra que el fetus presenta anomalies fetals incompatibles amb la vida o enfermetats incurables.
    Fins fa quatre anys, la llei només acceptava l´avortament fins les vint-i-dues setmanes de gestació sempre que hi haguessin anomalies fetals i els pares estiguessin d´acord, per suposat. Amb la darrera rectificació, s´hi va perllongar durant tot l´embaràs ja que en ocasions, no sempre és possible detectar una malformació.
    Actualment, aquesta llei ofereix tranquil•litat a uns pares que s´assabenten d´una patologia greu del seu futur nadó en un estat avançat de la gestació, ja que si després de rebre la informació mèdica adequada i posterior meditació, poden optar per finalitzar l´embaràs si així ho desitgen. Però, en el cas que canviés la llei, això no seria possible i seria el nouvingut, els seus pares i tothom que els envolta els que patirien les conseqüències d´un seguit d´anomalies incompatibles amb una qualitat de vida digna i acceptable.
    Em pregunto si mai algun d´ells han hagut de viure en primera persona una situació tan complicada i delicada com aquesta, o si tan sols mai s´han trobat amb un familiar proper que n´ha estat víctima. En definitiva, faig una crida per a que no facin modificacions legals de temes que funcionen i que tant hem hagut de lluitar per a que això fos possible.

    Noemí Bermúdez

  22. lourdes carreras

    09 Des 13
    12:05 #

    DELS DOGMES I ELS ESTÀNDARDS CULTURALS…

    Diu l’Antropologia social i cultural que CULTURA és tot el que aprenem i que, per tant, ningú no és inculte o inculta.
    Certament, tothom arriba a la vida sense escollir on naixerà, i anem posant, al nostre farcell, inicialment únic, actituds, valors, dites i respostes donades per l’entorn familiar, escolar i social.
    Creixem i ens trobem davant un fet inevitable:anar prenent decisions, relacionades amb els estudis, la feina, la parella, els fills…
    Davant les diferents situacions, posarem a prova si la nostra cultura, la pròpia i intransferible, ens guia amb valentia i maduresa cap a camins també personals o ens adreça, inevitablement, cap a senders ja traçats o més que repetits.
    Potser perquè ens sentim més segurs si ens movem amb els “com déu mana” “com s’ha fet sempre” o “com toca”… sovint ens trobem immersos dins una herència cultural, de la qual, potser, voldríem desfer-nos-en, però que ens costa posar en dubte.
    Així ens pot passar que, amb els anys, no entenem massa bé perquè vivim tal com ho fem les relacions de parella, la sexualitat, la igualtat i la diferència, la maternitat, i tants i tants calaixos vitals que acaben marcats pels dogmes i els estàndards culturals.
    Per exemple, quantes vegades no hem escoltat dir que un dia o altre les dones sentim la crida de la maternitat i la criança? o quantes vegades no assumim sense fer-nos preguntes que pel fet de parir una dona ja ÉS mare?
    Fets quotidians, molts propers, que no deixen de ser tòpics, estàndards culturals que la literatura i el cinema tradicionals han ajudat a certificar, però que el contacte amb altres móns i circumstàncies ens fan trontollar.
    El més greu de la repetició sense reflexió és que l’estigma del que cal fer, o queda bé, o senzillament no ens plantegem, és que ens porta a la mentida i l’autoengany, i podem viure a mitges, o fins i tot desembocar en al desequilibri absolut del cos i de l’ànima.
    L’escolta de la pròpia essència, guiant-nos per l’esperit, potser ens resultarà més difícil que deixar-nos arrossegar pel corrent assumit socialment, però crec que és més grat gaudir la vida, per complicada que sigui, amb sinceritat, veracitat i llibertat personals.

    Lourdes Carreras Gallardo

  23. Anna Balada

    09 Des 13
    21:05 #

    El món submarí i els éssers humans

    Menjar aleta de tauró, la pesca no controlada, els abocaments de substàncies químiques i residus, la construcció de cases a primera línia de mar, la caça indiscriminada de balenes. Totes aquestes accions tenen un efecte negatiu envers les espècies marines més sensibles i a la llarga poden arribar a modificar-les, extingint-ne gran. Són realment necessàries o són simples capricis dels éssers humans?

    M’agrada viatjar i conèixer món i en especial la fauna submarina. Moltes vegades he pensat com els hi explicaré als meus néts que per culpa de les activitats humanes els coralls s’han desfet i algunes espècies s’han extingit, i la veritat és que em falten paraules.

    Vivim en un món on el consumisme està a la ordre del dia. Que ens ve de gust menjar aleta de tauró? Doncs en capturem un, li tallem l’aleta i el retornem, encara viu, al fons de l’oceà perquè poc a poc perdi la vida. Aquest és només un petit exemple de com els capricis dels éssers humans estan destruint la nostra fauna marina.
    Si analitzem aquesta acció fredament ens adonem que per satisfer la voluntat humana podem ser molt cruels, fins el punt de deixar a un animal agonitzar al fons de l’oceà.
    Cada cop es veuen més noticies on s’intenta conscienciar a la població de l’efecte negatiu de la contaminació, però només es busca una solució quan els afectats som nosaltres mateixos, així d’egoistes ens hem tornat. Tants drets i deures que sempre estem reclamant i les obligacions que tenim envers al nostre planeta qui les controla?

    Per acabar m’agradaria recalcar que entre tots hauríem de conscients que tenim la gran sort de poder conviure amb altres espècies, però de nosaltres depèn poder gaudir de la seva companyia en un futur.

    Anna Balada

  24. Jaume Capdevila

    10 Des 13
    13:47 #

    Índex de referència de préstecs hipotecaris, IRPH= ESTAFA.

    Pel que fa als tipus d’índexs de referència de préstecs hipotecaris, que fan servir les entitats bancàries a Espanya, existeixen diversos. Un que considero que és una estafa i que actualment es parla molt, perquè es manté, i per la seva dubtosa transparència, és l’IRPH entitats, sent aquest el substitut dels ja desapareguts IRPH Caixes, IRPH bancs i CECA.

    La substitució dels índexs a dalt esmentats pel IRPH entitats, que només s’aplicarà de forma automàtica quan el contracte hipotecari no prevegi la substitució per un altre tipus concret, va entrar en vigor el passat 1 de novembre, tal i com està estipulat en la llei d’emprenedors i amb sis mesos de retard, a causa que el govern no va desenvolupar a temps el nou règim.
    L’esmentat substitut que substitueix a altres igual o pitjors, es calcularà en funció dels préstecs hipotecaris a més de tres anys per a l’adquisició d’habitatge lliure concedits per les entitats de crèdit a Espanya. Actualment aquest índex es troba en un 3,5% aproximadament. Si el comparem amb un altre índex anomenat Euribor, més utilitzat i que es troba en un valor aproximat del 0,50%, podem comprovar i no s’ha de ser cap catedràtic en Matemàtiques, la gran diferència entre un i l’altre, dit d’una altre manera, és un abús tan clar com l’aigua que brolla entre les roques d’una muntanya.
    Per què el govern ha trigat tant en aplicar el nou règim? Per què està estipulat dins d’una llei que no te res a veure? O per què es manté un índex que, fins i tot, la comunitat europea es qüestiona la seva transparència?
    Tantes i tantes preguntes que ningú respon, tants i tants ciutadans perjudicats, tants i tants polítics corruptes fan que cada dia que passi s’apreciï més clar l’engany en el qual vivim.

    Per concloure, dir que agrupacions d’afectats per IRPH estan demanant i reclamant la seva desaparició amb força, amb ganes però de moment amb pocs resultats positius.

  25. Jordi

    16 Des 13
    23:17 #

    El maquillatge de la veritat.

    Si ens parem a observar com ens influeix l’art de les paraules com a consumidors en general, ens n’adonarem que afecta directament a tots els membres de la societat.
    La falta de transparència en la contractació de productes financers per part de les entitats financeres de referència, el maquillatge de xifres per part dels concessionaris quan ens decidim a adquirir un vehicle o la manca d’objectivitat a l’hora de realitzar informatius per part dels principals mitjans de comunicació, són els principals motius pels quals crec que és important incidir en aquest tema.
    El maquillatge de la veritat ens afecta perjudicant-nos de ple a tots els nivells, principalment en l’aspecte econòmic, i no menys important, influint en l’opinió pública en alguns temes d’actualitat que crispen el gruix de la societat
    Quant a entitats financeres, la manca d’un organisme regulador que depuri responsabilitats tant administratives com penals, ha permès que els bancs i caixes deixin endeudar-se als clients per sobre de les seves possibilitats, i també s’han venut productes contaminats, maquillant el nom del producte per fer-lo més comercial, amb l’objectiu de sanejar el seu coeficient d’endeutament i maquillar xifres finals a l’hora de fer balanços. A conseqüència de tot això aquestes entitats acaben fent fallida i han de ser rescatades amb diners públics que fan trontollar l’equilibri econòmic de l’administració.
    Un altre exemple clar és l’adquisició d’un vehicle. Les marques, a l’hora de realitzar una campanya publicitària, maquillen el preu del vehicle per atraure al client i quan aquest s’acosta al concessionari, es troba que el preu real s’incrementa en milers d’euros. La raó és que per aconseguir tots els descomptes que fan possible el preu anunciat, s’han d’acomplir una infinitat de requisits tals com una ajuda del govern denominada PIVE en el cas del vehicle nou, o PIMA en el cas del semi nou, que casualment ja ha finalitzat i a més té repercussions negatives a la declaració de la renda; un altre requisit és que s’ha de financiar part de l’import del vehicle amb la financera de la marca, i per últim que el color ofertat és el basic que casualment està exhaurit i qualsevol altre color incrementa de nou el preu.
    Aquests són dos exemples que deixen al descobert, com n’està d’instaurat el maquillatge de la veritat en la nostra societat. Amb això voldria concloure i fer arribar al lector un missatge molt clar, i es que aquest tema ens perjudica a tots i molt.

  26. Monica

    17 Des 13
    1:38 #

    La Corona

    La Constitució Espanyola estableix que la forma de govern és la monarquia parlamentària.
    El terme monarquia expressa que el Cap de l’Estat no és un president escollit per un període de temps, sinó un Rei que assumeix el càrrec per herència i amb caràcter vitalici.
    Vull pensar que en algun moment de la història el Rei i la monarquia parlamentaria, entesa com a forma de govern, van tenir el seu sentit. Malauradament en els temps que corren aquesta institució guanya cada cop més detractors.
    Els escàndols constants que protagonitzen els seus membres fan que la corona sigui un tema que constantment està d’actualitat, i no pas per la professionalitat dels seus integrants sinó pels episodis vergonyosos que encadena la família Reial.
    Es lucren de les seves relacions institucionals per interessos personals i les seves funcions, originalment simbòlica, representativa i moderadora, a dia d’avui són molt qüestionables.
    En l’apartat dels privilegis, destacar que no s’ajusten a llei. Per una banda el Rei disposa d’inviolabilitat, que suposa la impossibilitat de ser jutjat; per altra banda gaudeix també de la irresponsabilitat, que es refereix a que no es pot demanar compte pels seus actes polítics, ambdós privilegis posen de manifest que contràriament al que diu la Constitució Espanyola, no tots som iguals davant la llei.
    D’altra banda la Corona no hauria de lucrar-se de les seves relacions institucionals per a interessos personals, tal com ha fet infinitat de vegades, atribuint-se un tant per cent en les operacions econòmiques que ha avalat en els seus viatges.
    Per concloure aquest article, m’agradaria recordar que la Corona és una figura imposada, obsoleta i que no reflecteix el sentiment actual d’un país que fa aigües , que hauríem de poder decidir mitjançant sufragi si volem que segueixin representant-nos o pel contrari si és suficient que el cap d’estat sigui un president elegit democràticament.

  27. Mireia B

    17 Des 13
    10:55 #

    LA DOCTRINA PAROT I EL TRIBUNAL D’ESTRASBURG
    La doctrina Parot és un tema d’actualitat, de l’àmbit jurídic i no gaire senzill d’entendre, que no parem d’escoltar i llegir en els mitjans de comunicació, per la qual cosa em va sorgir la curiositat, i podria dir, fins i tot, la necessitat, de saber-ne més per poder construir la meva opinió al respecte.
    La doctrina Parot de 2006 és la jurisprudència establerta en la sentència del Tribunal Suprem espanyol, que va sorgir a partir del cas del etarra Parot i que va fer que les redempcions de pena- això és la reducció de la condemna per dies treballats- no s’apliquessin sobre els trenta anys establerts per la llei, com havia passat fins el moment, sinó que s’apliquessin sobre els anys reals del total de les penes, cosa que comportava que gras delinqüents, com terroristes i assassins, prolonguessin la seva estància fins els trenta anys màxims establerts per la llei.
    La problemàtica està en què a Parot se li va aplicar a la seva condemna la interpretació del Tribunal Suprem espanyol de forma retroactiva. D’aquesta manera, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, va sentenciar que la doctrina Parot violava la irretroactivitat de les lleis penals, per la qual cosa instava el govern espanyol a posar en llibertat, després de divuit anys de presó, a Inés del Río, membre d’ETA i condemnada a més de 3000 anys, perquè se li havia d’aplicar el Codi Penal de 1973 vigent en el moment dels delictes.
    Considero que la decisió tindrà una gran repercussió en el nostres país perquè suposarà la posada en llibertat de molts membres d’ETA, empresonats per atemptats que van suposar la mort de cents de persones innocents; i no només això, violadors i assassins també en sortiran beneficiats.
    Al meu parer, és indignant el fet que éssers humans que són pitjor que les bèsties puguin gaudir de la llibertat, quan aquests han acabat amb la llibertat a la vida de les seves víctimes. El Tribunal Europeu defensa els drets humans, però és que aquests s’han d’aplicar a persones que no han respectat ni el més mínim els drets dels altres? Jo penso, sense cap dubte, que no.
    Espanya es un país en què la presó està entesa com a una via per a la reinserció social, de manera que s’espera que el condemnat no torni a delinquir. En la majoria de casos aquestes persones no milloren, o bé perquè tenen una maldat interna incomprensible pròpia dels psicòpates, o bé perquè no han rebut cap tractament psicològic dins de la presó. Quina hipocresia, no? Es pretén la reinserció, com? Per art de màgia? Els mitjans que s’empren no són suficients i tampoc els adequats.
    A partir d’aquesta realitat -subjectiva en certa manera- considero que la llei del talió, la del “ojo por ojo”, s’hauria d’utilitzar una mica més apropant-nos al model dels Estats Units, encara que potser aquest es troba en l’altre pol, el de la radicalitat. Crec que un model intermedi entre el nostre i el nord-americà seria la solució, ja que defenso la cadena perpètua pels grans criminals però no pas la pena de mort, un extrem propi del no-evolucionisme.

  28. Àngels Corominas

    17 Des 13
    11:01 #

    COMENTARI D’UN TEMA D’ACTUALITAT

    Ramon Espadaler, conseller d’Interior, ha demanat aquest dimecres prudència a l’hora d’enjudiciar l’actuació d’un grup de mossos d’esquadra al Raval durant la detenció de Juan Andrés Benítez, que va morir el 6 d’octubre passat, presumptament a causa de les ferides sofertes poc abans. “No actuarem fins a tenir certeses”, ha reiterat.
    Espadaler ha declarat a Catalunya Ràdio que el departament d’afers interns dels Mossos està investigant la intervenció dels agents en la reducció de Benítez, de forma paral·lela a la Policia Nacional. Aquest cos de seguretat de l’Estat ha detallat en un informe que un dels mossos que va participar en la detenció de l’empresari li va donar cinc cops de puny al cap, malgrat que aquest havia estat immobilitzat pels agents autonòmics.

    Fins que els mateixos Mossos no facin arribar al conseller el seu informe, Espadaler no adoptarà cap mesura contra els agents implicats. “No podem actuar a cop de titular periodístic. Hem d’actuar i actuarem. No allargarem el calendari, però no ens volem precipitar”, ha afirmat el titular d’Interior, que ha insistit que, si s’han produït “males pràctiques” en aquesta intervenció policial, s’adoptaran les mesures pertinents, si bé ha subratllat que, en qualsevol cas, no és “un acte generalitzable”. “Una determinada acció no pot emmascarar la imatge d’un cos i no es pot elevar a categoria un fet puntual”, ha conclòs el conseller democristià.
    Es diu que el detingut anava drogat, si això es cert em pregunto jo: algú s’ha parat a pensar com reacciona la gent que va drogada?. La gent sap que una persona drogada es pot donar cops de cap ell sol en una garxola, per exemple quan han estat detinguts, a on està tot solet i fer-se ferides sense que ningú l’hagi tocat?. Les drogues generen violència cap els altres i a ells mateixos.


Categories


Històric


Blogroll


Per resoldre dubtes


Recursos per a l'aprenentatge


Vídeos


Darrers comentaris


Núvol d’etiquetes


Share