Els beneficis de la risoteràpia
Amb l’arribada de la tardor i la disminució d’hores d’exposició solar, ens trobem més cansats i una mica deprimits. Per això vam demanar ajuda a l’experta en risoterèpia, Carmen González, alumna del Suficiència 1 de la delegació de Sant Andreu. Ella fou la convidada de la secció de català del programa Tot un poble de Ràdio Trinitat Vella d’ahir dilluns.
Escolteu-la en aquest enllaç a partir del minut 33.
1 comentari
Romy Roca
15 nov. 14
18:24 #
Record de les escoles
El llibre “ Les meves escoles” de “ Francesc Candel” m’ha fet reviure la meva infantesa amb enyorança i un tènue somriure alhora. Des del principi he trobat moltes coincidències amb la meva etapa escolar tot i que no és la mateixa època, hi ha fets que no canvien mai. Quan he tornat a llegir “Los pajaricos sueltos”, “Las fábulas de Samaniego” i “Platero y yo”, m’ha fet molta emoció i m’ha evocat a aquells anys feliços, no absents de misèria i tribulacions també.
Als anys 50- 60, no hi havia tantes comoditats com hi ha ara, es passava gana i fred. A tot arreu anàvem caminant. Per anar a l’escola havia de caminar gairebé una hora, però no em queixava, sempre anava feliç i contenta. Pel camí la meva mare em comprava coca tova amb xocolata_ per a mi la més bona que mai he menjat_ Recordo que a l’hivern, tan bon punt arribava a l’escola el primer que feia era treure’m la bufanda i posar-la a terra junt amb dues més, llavors jugàvem a triple salt de longitud i se’ns passava el fred de seguida. Abans d’entrar a classe formàvem files per cursos, edats i alçada. Les petites davant. Després cantàvem el “Viva España” i ordenadament anàvem desfilant cap a les aules corresponents.
La meva escola estava situada als afores de la ciutat i envoltada de camps de blat. Era un edifici majestuós de totxo de color vermellós que ocupava quatre mançanes. Tenia dos patis i dues entrades, una pels nens i una altra per les nenes, al costat hi havia un hort ple d’arbres fruiters i hortalisses que abastia el menjador del col·legi. El tercer pis hi havia el Museu de la pell, molt important i únic a Espanya. Només ens el van deixar visitar un cop.
Pel que fa a les meves professores , en recordo tres. Isabel González de tercer, casada amb el director de l’escola. Un matrimoni vingut de castellà amb molt bona formació. Aquesta professora era una dona molt culta i ben educada. No cridava mai i tenia molta paciència, sempre ens donava bons consells. Amb ella vaig aprendre a escriure i a dibuixar. També vaig utilitzar per primera vegada l’enciclopèdia “Alvarez” un llibre de text que servia per a totes les matèries i que m’acompanyaria al llarg de la meva vida escolar, només canviava la dificultat a mesura que anaves canviant de curs.
A quart vaig tenir com a professora una senyoreta que també es deia Isabel. Era aragonesa i tenia molt mal geni, sempre anava esfereïda i nerviosa. No tenia temperament per tractar amb nens. A la mínima ens donava cops de puny al cap i ens deia_ potros, salvajes. No va durar gaire , la van expulsar per incompetent.
La de cinquè va ser la més important per a mi. Es deia Mercè Valls d’Igualada. Era una professora molt carismàtica, intel·ligent i amb molta vocació. Tenia molt interès pels alumnes, ens coneixia molt bé i sabia com tractar-nos. No oblidaré mai el dia que es va presentar a casa junt amb la directora per demanar-li a la meva mare que en acabar el curs, em matriculés a una altra escola superior per continuar els meus estudis, només tenia 11 anys, però no va poder ser, eren temps difícils. Guardo molt bon record d’ella. Com anècdota diré, que al cap de 40 anys, un dia mentre mirava un programa de televisió d’entrevistes, casualment ella era la convidada. Explicava les seves vivències i experiències de la seva vida professional. De sobte em vaig assabentar que els antics alumnes li havien organitzat un dinar per celebrar un homenatge que l’Ajuntament li havia concedit per la seva dedicació a l’ensenyament. No hi vaig poder assistir ja que hi
va haver un incendi al col·legi i es van cremar molts arxius. Com que m’havia traslladat de ciutat no em van poder localitzar. Quina llàstima.
Respecte al llibre, he de dir que m’ha sorprès gratament. No sabia que dominés tan bé la llengua catalana. Està clar que va aprofitar molt bé el temps de la República per aprendre català i que després es va preocupar de millorar-lo, tot i que la seva llengua materna i el seu entorn era castellà. La veritat és que té molt mèrit. També utilitza molt vocabulari i fa unes descripcions de les coses tan detallades i precises que sembla que les estiguis veient. El llibre aporta molta informació dels llocs i dels personatges que ell va conèixer. De vegades se’m feia pesat per la quantitat de noms i dades que fa referència però no hi ha dubte que està molt ben documentat.
L’he trobat un cert envaniment quan parla de la seva infantesa, presumint de la seva memòria i d’alumne avantatjat. També m’adono que sovint parla del llibre “Els altres catalans”, no se sap ben bé en quina intenció. Malgrat tot, va ser un escriptor que va rebre diversos premis, sobretot per la seva labor d’integració dels Nouvinguts i també pel seu compromís social i polític.