La Carme Noguera és una voluntària que acaba de fer 100 anys. Sí, ho heu entès bé, 100 anys! De fet, és la voluntària més gran de Catalunya, però diu que es veu amb cor de fer més parelles mentre “sigui normal”. I què vol dir ser normal per la Carme? Vol dir fer vida normal, com fins ara, al marge de l’edat. La Carme, encara que us pugui semblar estrany, es desplaça a peu per Vic, tot i que pensa que els darrers cinc anys ha perdut “una mica de velocitat”. Va a classe de francès i, fins fa ben poc, també aprenia anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes. Es defineix com una persona independent i un pèl rebel. Pel seu aniversari va demanar un ordinador portàtil, perquè creu que la clau per poder envellir amb dignitat és no “caducar”. “Sóc gran però no estic caducada”, ens diu la Carme, amb qui es pot parlar absolutament de tot, de política, d’història, de viatges, de llengua… Perquè us en feu una idea, fa només 3 anys se’n va anar a Londres a practicar anglès i en fa 5, va fer un creuer meravellós. De la primera meitat del segle XX recorda especialment la infantesa, que va passar a Olot, i el temps que va viure a Barcelona mentre estudiava infermeria a la primera promoció de l’Escola d’Infermeria de la Generalitat. Era el temps de la República. Un cop formada va exercir fins després de la guerra a l’Hospital Clínic.
Quan parlem del VxL recorda la seva participació a la representació dels Pastorets i d’una obra de teatre basada en contes de Pere Calders. Aquestes representacions les van protagonitzar els voluntaris i aprenents del CNL d’Osona. També té molt present l’acte de celebració del desè aniversari del VxL, que es va fer l’any passat a Barcelona i al qual va assistir.
Sens dubte, però, del que més parla és de les dues parelles que ha tingut, la Sarah i en Julius, tots dos dels Estats Units.
La Sarah va néixer i va viure molts anys a Nova York i, tot i que el seu pare és català, només parlava anglès. Quan es va decidir a venir a Catalunya a buscar part de les seves arrels, es va trobar que a Vic li era difícil relacionar-se sense saber català. Per això es va apuntar als cursos del CNL d’Osona i al VxL. La Carme recorda que es trobaven cada setmana per esmorzar plegades i que, a poc a poc, es van anar fent amigues. Al final la Sarah anava a dinar alguns dies a casa de la Carme, que procurava fer-li macarrons, perquè li agradaven molt. Recorda també un dia que va acompanya la Sarah al Palau de la Música a recollir un premi de poesia. Va ser un acte molt llarg en què només va poder llegir unes línies del seu poema i va agrair sincerament a la Carme la paciència que havia tingut per haver-se hagut de desplaçar a Barcelona i per haver hagut d’esperar tant per sentir-la però, especialment, per haver-la ajudat a pronunciar una paraula molt difícil per a ella, “nenúfar”. Cada cop que li ve al cap aquesta paraula es recorda de la Sarah, que ja no viu a Barcelona però amb qui manté el contacte. De fet, a l’estiu, quan va fer els 100 anys, li va enviar un text de felicitació.
Pel que fa a en Julius, també nord-americà, quedaven cap al vespre i recorda que reien molt, perquè ell sempre demanava cervesa i ella, aigua. En Julius sempre exclamava: “aigua!”, amb una ganyota, mentre ell es bevia una bona gerra de cervesa ben freda. A més, estèticament també feien una parella ben curiosa: una dona de més de 90 anys i un noi amb rastes! Amb en Julius, a més de parlar en català, també practicaven una mica l’anglès. Ell li feia aprendre frases llargues de memòria que la trobada següent havia de recordar.
Del VxL en destaca la possibilitat d’haver pogut conèixer persones d’altres països i cultures que, com en el cas de la Sarah, s’han convertit en amigues. A més, les estones de conversa l’han enriquida des d’un punt de vista humà i cultural.
– Per què sóc voluntari?
