Festa de la tardor a la Nau Ivanow
Les fulles cauen dels arbres, l’olor de les castanyes cuites, els moniatos i els panellets ja és aquí i Tots Sants truca a la porta… Fem una festa! El dia 31 d’octubre, a partir de les 18h, els alumnes i les alumnes de la delegació de Sant Andreu ens reunirem per celebrar el temps de la tardor a la Nau Ivanow (c/Hondures, 28-30). Explicarem contes de por, llegirem poemes i xerrarem al voltant d’una copa de vi ranci. Apunteu-vos-hi!
Per anar escalfant motors lingüístics, us animem a resoldre aquests dos mots encreuats que la Monika i la Tere, dues alumnes de Suficiència 2 han creat per a l’ocasió. Quan els hàgiu fet, podeu trobar la solució en aquest enllaç.
I per aquells que tinguin ganes de llegir una bona història de por, escrita pel Salvador, un company també de Suficiència 2, continueu llegint…
JUGUESCA
Deixeu-me que em presenti. Sóc en Joan, l’enterramorts de la comarca. La família Castanyer- Panellets em va fer l’encàrrec de posar ordre al seu panteó familiar, al poble de Sant Llorens de les Ànimes, on avui dia no hi viu ningú. Un parent Castanyer-Panellets, malalt, enamorat d’aquestes contrades, lluitava entre la vida i la mort. Els metges li donaven poques esperances de vida i esperant un desenllaç fatídic calia estar preparats. Vaig agafar els estris de neteja i em vaig dirigir a la meva feina. Una vegada dins aquella petita joia arquitectònica i en encendre les espelmes vaig tenir un gran ensurt. Allà al mig i entre els dos taüts jeia al terra un cos humà sense vida. Entre els dits de la mà esquerra agafava fortament un tros de paper. Vaig estirar el paper amb curiositat i vaig sortir a la llum per telefonar a la policia. Mentre esperava la seva presència vaig veure unes paraules escrites que em van espantar molt i que ara us les vull reproduir:
Aquestes paraules potser són les darreres que escric i ho faig amb la llum d’una espelma. Entre dos taüts i envoltat pel fred d’unes parets esculpides amb relleus que no puc veure ni tampoc imaginar-me. Sóc cara a cara assegut davant el meu futur i el de tots. El seus ulls són foscos i penetrants. Ell no només és davant meu, sinó que amb la mirada i una veu apagada em crida: vine, vine, vine… Calmosament m’apropa la mà. Una mà freda i aspra que vol dur-me més enllà…
Això havia escrit aquell home en una cara del full i res més, però al donar-li la volta continuava:
La desesperació és gran, tan gran que no sé si podré acabar d’escriure-les. Tot va començar per un desafiament, per una juguesca, i una restitució moral. Em titllaven de covard. L’aposta, amb els companys consistia a passar tota una nit, la de Tots Sants, al cementiri de qualsevol poble; ja sabeu, la nit en què les ànimes surten a redimir els seus pecats.
Cap al tard, als voltants de l’hora baixa, l’expectació resseguia l’entrada del cementiri. Tothom a un costat de la reixa esperava l’hora convinguda per tancar la porta i jo a l’altre preparat per passar una nit en blanc. Arribada l’hora, em vaig quedar sol davant l’adversitat.
Caminava entre les ombres i les tonalitats fosques que es movien al so d’un gèlid vent que em feia petar les dents. La foscor m’envaïa els ulls, l’ofec penetrant produït pel silenci i una quietud espessa en l’ambient em glaçava la sang. Les tombes eren repartides arreu, a peu pla, presidides per ànimes ballant al seu voltant. Una mica més enllà hi havia un bosc poc espès i ocults dins ell, petits panteons on espectres anaven i venien encomanant-se a la foscor i els sentiments dels morts allà enterrats.
Ja no caminava, corria, corria; millor dit, fugia, fugia, dels udols esgarrifosos sortits del no res, dels ulls vigilants, dels esquelets, morts vivents i ànimes que ballaven per tot arreu. El terra tremolava i s’esquerdava i de les esquerdes s’alçaven mans que volien agafar-me. Jo seguia fugint, fugint i de cop queia, queia i no m’aturava. Va ser llavors quan un soroll metàl•lic i un reflex de llum em van despertar.
Vaig obrir els ulls, davant hi tenia una escalinata que duia a una porta enreixada per on entrava la llum del dia. No sabia on era, vaig donar un cop d’ull i allà a la meva esquena dos taüts. El pànic em va envair, a corre-cuita vaig pujar les escales, la porta era tancada. Vaig cridar amb totes les meves forces però ningú no va respondre. El rellotge marcava dos quarts de dues de la tarda. Massa tard per retrobar els amics. Havíem convingut de trobar-nos a les nou en punt del matí davant per davant separats per la tanca del cementiri. Sí jo no hi era tindrien raons per pensar que era un covard. Havia fet tard i estava atrapat. La suor em regalimava pel front i el terror m’empresonava.
Ja fa més de cinc dies que soc aquí enterrat en vida. He tingut molt de temps per esbrinar que va succeir. Crec que a l’entrar al cementiri l’espant em va fer buscar un lloc segur on passar la nit. Deuria entrar on sóc ara, i sense adornar-me’n hauria tancat la porta darrere meu. Amb la foscor hauria relliscat i hauria rodolat escales avall. M’hauria donat un fort cop al cap i hauria perdut el coneixement. No recordava res. Sé que no sortiré d’aquí. Ja no em queda veu de tant cridar ni esma per demanar ajuda. I els meus companys no tornaran…
En aquest punt de la narració les lletres eren borroses i no es podia seguir llegint, més avall continuava:
Ara quan la llum de l’espelma es dilueix i les meves forces diuen prou, després de dies sense beure ni menjar res. Arriba l’hora on la penombra es transforma en foscor i la remor dels batecs del meu cor, esdevé un silenci sepulcral. És l’hora quan aquella gèlida i aspra mà m’estira cap al no res i les veus dels meus companys d’estança en donen la benvinguda i jec per sempre al somni etern…
Ja no hi havia res més escrit. Bocabadat pels fets vaig fer-me’m una còpia i me la vaig guardar. Després vaig entregar el full a un inspector, vaig contestar totes les seves preguntes i vaig marxar cap a casa. Mai he entès que per demostrar un la seva valentia hagi de passar una nit en un cementiri, quan els temors i les pors no són dins les seves parets sinó fora, a plena llum del dia.
2 comentaris
Verónica García
21 nov. 12
8:59 #
El dia de la Tardor
Castanya i la castanyera,
panellets i el pastiser.
Tots estan preparats per la festa,
tots sants recorda al que ja no hi es.
Verónica.
Roser Soler i Ferret
14 nov. 12
9:39 #
FESTA DE LA CASTANYADA
Aquell dia, va despertar-se gris i plujós, al capvespre els carrers eren tots molls i les fulles ballaven al pas constant de la gent.Tothom caminava atrafagat com si quelcom els esperés a casa.Jo també m´afanyava per no fer tard a la trobada que tenia amb els companys del curs de català, per celebrar la castanyada amb una lectura de textos relacionats amb la diada de Tots Sants i que dies abans havíem estat preparant.Tots estavem molt nerviosos i alhora contents.
El lloc escollit per l´acte era la Nau Ivanow, al barri de la Sagrera, una antiga fàbrica de pintures i actualment un centre multicultural, obert al barri i a la ciutat.
Les lectures van estar molt emotives i gratificants.
Els textos que més em van agradar, van ser: el conte d´una nena i el seu gosset i un poema musicat per Lluís Llach, Cant de l´enyor.
Com a cloenda de la trobada hi va haver una estona de convivència tot compartint una copeta de cava i panellets.
La meva experiència personal d´aquella trobada és molt positiva i amb ganes de tornar-la a repetir.
Roser Soler i Ferret (INTERMEDI 3)
14 /11/2012