• Llegim poesia!

    Amb motiu del Dia Internacional de la Poesia, ens hem proposat de fer una lectura de poemes. Per poder compartir els nostres autors preferits, a part de llegir el poema, n’escriurem una petita nota biogràfica. Aquí teniu la nostra selecció. Podeu sentir els poemes seguint l’enllaç del títol.

    separador

     

    Print Friendly, PDF & Email
  1. pilar danes

    22 març 13
    17:49 #

    L´Elionor

    L´Elionor tenia
    catorze anys i tres hores
    quan va posar-se a treballar.
    Aquestes coses queden
    enregistrades a la sang per sempre.
    Duia trenes ancara
    i deia <> i<>.
    La gent se l´estimava,
    l´Elionor,tan tendra,
    i ella cantava mentre
    feia córrer l´escombra.
    Els anys,però, dins la fabrica
    es dilueixen en l´opaca
    grisor de les finestres,
    i al cap de poc l´Elionor no hauria
    pas sabut dir d´on li venien
    les ganes de plorar
    ni aquella irreprimible
    sensació de solitud
    Les dones deien que el que li passava
    era que es feia gran i que aquells mals
    es curen casant-se i tenint criatures.
    L´Elionor, d´acort amb la molt sàvia
    predicció de les dones,
    va créixer,es va casar i va tenir fills.
    El gran, que era una noia,
    feia tot just tres hores
    que havia complert els catorze anys
    quan va posar-se a traballar.
    Encara duia trenes
    i deia<<si senyor<<, i<<bones tardes<<.
    ;
    Miquel Marti i Pol

    Lluís Ginebra Vaqué

  2. Cristina Bernárdez

    21 març 13
    20:38 #

    Com és l’any de Salvador Espriu i ningú no ha triat cap dels seus poemes, jo vaig a transcriure un poema molt curt que tenia preparat i un resum de la seva biografia.

    Salvador Espriu i Castelló

    Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913- Barcelona, 22 de febrer de 1985, fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.
    La producció literària d’Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d’Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d’estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb “Sinera”, que és el nom d’Arenys llegit al revés. Primera història d’Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l’autor com una “improvisació per a titelles”, pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l’actriu Núria Espert.
    Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les “Cançons de la roda del temps” i el poema “He mirat aquesta terra”, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d’Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

    Premis i reconeixements:

    1956 – Premi Lletra d’Or.
    1971 – Premi Montaigne.
    1971 i 1983 – Candidat al Premi Nobel de Literatura.
    1972 – Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
    1972 – Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Setmana Santa
    1980 – Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
    1980 – Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Languedoc.
    1980 – Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
    1982 – Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.
    1982 – Creu d’Alfons X el Savi, guardó que rebutjà.
    1982 – Premi Crítica Serra d’Or de prosa per Les roques i el mar, el blau

    Obres:

    1929: Israel, el seu primer llibre, escrit en castellà
    1931: El Dr. Rip
    1932: Laia
    1934: Aspectes
    1935: Ariadna al laberint grotesc / Miratge a Citerea
    1938: Letizia / Fedra / Petites proses blanques
    1939: Antígona
    1943: Historia antigua, que comptava amb la col·laboració d’Enrie Bagué
    1946: Cementiri de Sinera
    1948: Primera història d’Esther
    1949: Les cançons d’Ariadna
    1951: Mariàngela l’herbolaria / Tres soreres
    1952: Anys d’aprenentatge / Les hores / Mrs Death
    1954: El caminant i el mur
    1955: Final del laberint / Les hores / Antígona
    1957: Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes
    1960: La pell de brau / Sota la fredor parada d’aquests ulls
    1963: Obra poética: Antologia dels seus poemes / Llibre de Sinera
    1967: Per al llibre de Salms d’aquests vells cecs
    1968: Aproximació, tal vegada el·líptica, a l’art de Pla Narbona
    1969: Tarot per a algun titella del teatro d’Alfanja
    1978: Una altra Fedra, si us plau
    1980: D‘una vella i encerclada terra alguns poemes seran incorporats a Per a la bona gent
    1981: Les roques i el mar, el blau
    1984: Per a la bona gent

    Mrs. Death / FINAL DEL LABERINT (1952)

    Quan aquells dits sensibles
    toquin músiques fràgils
    i lentament vacil·lin
    llums canviant de ciris,
    surt de la festa. Mira
    quanta nit, quina extrema
    solitud se t’emporta,
    per la rialla, a l’home
    justificat i lliure
    que neix del teu silenci.

    SALVADOR ESPRIU (1913 – 1985)

  3. pilar danes

    21 març 13
    19:26 #

    Assaig de càntic en el temple

    Oh, que cansat estic de la meva
    corvarda, vella, tan salvatge terra,
    i com m´agradaria d´allunyar-me´n
    nord enllà,
    on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure,
    desvetllada i feliç.
    Aleshores, a la congregació, els germans dirien
    desaprovant. Com l´ocell que deixa el niu,
    aixi l´home que se´n va del seu indret.
    Mentre jo, ja ben lluny, em riuria
    de la llei i de l´antiga saviesa
    d´aquest meu àrid poble.
    Però no he de seguir mai el meu somni
    i en quedaré aqui fins a la mort.
    Car sóc també molt covard i salvatge
    i estimo a més amb un
    desesperat dolor
    aquesta meva pobra,
    bruta, trista dissortada pàtria.

    Salvador Espriu

  4. Edita Hovhannisyan

    20 març 13
    15:55 #

    Núria Sales i Folch
    Barcelona, 1933

    Historiadora.
    Filla de Joan Sales i Vallès. El 1961 publicà el llibre de poesia Exili a Playamuertos . Llicenciada en història i deixebla de J.Vicens i Vives i de P.Vilar, ha publicat, entre altres obres, Història dels mossos d’esquadra (1962), Els botiflers (1981), Senyors bandolers, miquelets i botiflers... (1984), Els segles de decadència (segles XVI-XVIII) (1989), La revolució catalana de 1640 (1991) i De Tuïr a Catarroja: estudis sobre institucions catalanes i de la corona d’Aragó (segles XV-XVII) (2001). Professora a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (1991-95), ha col·laborat en revistes com Afers i L’Avenç.

    Exili a Playamuertos

    LA BISBESSA

    La bisbessa Lynn fa mig segle
    que viu
    a Playamuertos
    però no diu
    ni piu
    més que en anglès.
    S’ha entestat a no saber res
    més
    i ha reeixit.
    La bisbessa Lynn no es vol barrejar,
    aplatanar.
    Per això
    mal que es mori de calor
    pren el seu te calent
    cada tarda a les cinc.
    Per això mal que es mori de calor
    cada dia passa el rasclet
    pel seu jardinet
    simètric i retallat
    on només deixa créixer
    herbeta verda
    retalladeta
    i roses de marca:
    pena de mort a les flors indígenes
    transgressores:
    flamboyants, orquídies,
    buguenvíl.lies
    i altres males herbes.
    Per això, mal es mori de calor
    juga a tenis cada migdia
    i només es fa amb la tia
    del cònsol del Salvador.
    La bisbessa de Lynn no es vol aplatanar
    però un dia es morirà
    i ja veurem qui guanyarà.

  5. Mabel Alonso

    20 març 13
    0:05 #

    Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic, cantautor i escriptor català. Va ser l’últim component del grup dels Setze Jutges i se’l considera un dels capdavanters del fenomen de la Nova Cançó com a artista engatjat, ha estat un referent, no solament musical, sinó també intel•lectual de tres generacions.

    Perseguit pel franquisme, als anys setanta va haver d’exiliar-se un temps a París. Al setembre de 1979 va esdevenir el primer cantant no operístic que va actuar al Gran Teatre del Liceu per presentar Somniem.] El 6 de juliol del 1985, Llach va congregar 103.000 persones al Camp Nou durant la celebració d’un concert, el més gran fet mai a Europa fins aleshores.

    Ja en els seus primers discos es troben cançons que posen música a composicions de poetes com Kavafis, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres o, amb gran dedicació en els últims anys, Miquel Martí i Pol.

    Entre el 1969 i el 2007, Llach va enregistrar 33 discos. La seva cançó més popular i més compromesa, L’estaca (1968), fou adaptada com a himne pel sindicat polonès Solidarność fundat per Lech Walesa, i també es va convertir en l’himne oficial del club de rugbi Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà i de la Revolució de Tunísia del 2011.

    El 2011 va crear la Fundació Lluís Llach al Senegal. El seu llibre Memòria d’uns ulls pintats fou un dels més venuts de l’any 2012. És un dels fundadors de l’Assemblea Nacional Catalana.
    Lluís Llach va debutar en el món literari amb la novel•la “Memòria d’uns ulls pintats” (Empúries), que va arribar el dia 2 de febrer de 2012 a les llibreries.
    Aquest llibre és una formidable història d’amor entre homes lliures, emocionant i colpidora, que retrata aspectes essencials de la Catalunya de la primera meitat del segle XX.

    QUE TINGUEM SORT (Lluís Llach)

    Si em dius adéu,
    vull que el dia sigui net i clar,
    que cap ocell
    trenqui l’harmonia del seu cant.

    Que tinguis sort
    i que trobis el que t’ha mancat
    en mi.

    Si em dius “et vull”,
    que el sol faci el dia molt més llarg,
    i així, robar
    temps al temps d’un rellotge aturat.

    Que tinguem sort,
    que trobem tot el que ens va mancar
    ahir.

    Si véns amb mi,
    no demanis un camí planer,
    ni estels d’argent,
    ni un demà ple de promeses,
    sols un poc de sort,
    i que la vida ens doni un camí
    ben llarg.

    1. Carme Rigal

      20 març 13
      22:54 #

      Us voldria comentar una anècdota personal que vaig viure al voltant de la cançó “L’Estaca”. Fa una colla d’anys, l’hivern abans que caigués el mur de Berlín, vaig viatjar a Polònia amb motiu d’una trobada ecumènica anomenada Taizé. Milers de joves d’arreu del món envaíem un país que havia viscut hermètic en els últims anys. Ens comunicàvem com podíem. Algú parlava en polonès, un altre traduïa en alemany, després de l’alemany a l’anglès o al francès i així anàvem fent. Un dels últims dies, es va fer una gran trobada per posar en comú inquietuds. Quan es va acabar i, de manera improvisada, vam començar a cantar. Cada grup cantava una cançó, la primera que recordés. Potser els francesos van cantar Le Metéque, els gallecs Alfonsina y el Mar… Els catalans vam triar l’Estaca. Vam començar a entonar malament i amb veus massa primes i vacil•lants, però a la segona estrofa s’hi van afegir els polonesos, majoria a la sala, en polonès. I vam seguir cantant tots plegats, ara sí amb una emoció que no ens permetia deturar-nos. Crec haver notat la vibració de les nostres veus a les parets del recinte. Són moments que agermanen per sempre. Així vaig saber que el nostre Lluís Llach era un símbol de resistència per al sindicat Solidarność i per a molts polonesos que no combregaven amb els ideals comunistes.

  6. Ricardo

    19 març 13
    23:28 #

    FUGANT PER LES LLIVANYES I JUNTERES

    Fugant per les llivanyes i junteres
    D’aquesta paret seca; entre mac
    I mac d’oblit; entre les pedres dures
    De cega desmemòria que endures
    et sé. I saber-te em dóna terra, arrel.
    Et sé i em sé, en el mirall Fidel
    del teu poema, aferrissadamente
    clivella pedra de silenci opac
    -dona rèptil, dona monstre, dona drac,
    Com el cactus, com tu, supervivent

    Maria Mercè Marçal

    BIOGRAFIA DE L’AUTOR@.
    Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) va ser una poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista catalana i comunista i per un temps, editora. Usà com a nom de ploma Maria-Mercè Marçal.[1]

    Va passar la infantesa a Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell) d’on sempre es va considerar originària. Va estudiar el batxillerat a l’Institut de Lleida. El 1969 es va traslladar a Barcelona per ingressar a la Universitat. Es va llicenciar en Filologia Clàssica, i posteriorment exercí de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
    El 1972 es va casar amb el poeta Ramon Pinyol Balasch, de qui es va separar el 1976.
    El 1980 té la seva filla Heura,[2] que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes (Triar entre ells), i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari Terra de mai,[2] del 1982 (títol alusiu a la seva companya Mai Cobos), que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre La germana, l’estrangera. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988.
    OBRES
    • Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977 (Premi Carles Riba 1976).[3]
    • Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979
    • Terra de mai. València: El cingle, 1982
    • Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982
    • La germana, l’estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985
    • Contraclaror: Antologia poètica de Clementina Arderiu Barcelona: La Sal, edicions de les dones, 1985
    • Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 – Empúries, 1988
    • Llengua abolida (1973-1988). Valencia: 1989
    • La passió segons Renée Vivien, 1994. (Premi Carlemany 1994)[3]
    • Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del S.XX Barcelona: La Magrana, 1999
    • Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 – Empúries, 2000
    • Contraban de llum. Antologia poètica Barcelona, Proa, 2001
    • El meu amor sense casa (CD), Barcelona, Proa, 2003

  7. Dolors Juárez Vadillo

    18 març 13
    23:28 #

    Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889-1976), poeta. En 1916 es va casar amb el poeta Carles Riba. El seu primer llibre publicat va ser Cançons i elegies, desprès van seguir uns altres títuls com Sempre i ara (1946) amb el que va guanya el premi Joaquin Folguera a l’any 1938, És a dir (1958) o L’esperança encara(1969). La forma més emblemática de la seva obra va ser la canço, però la seva temática, segons escriu Enric Bou, oscila entre l’amor, cert sentiment religios i la feminitat.

    La seva va ser una generació marcada per la Guerra Civil. Ella i el seu marit van anar a viura a Françá fins l’any 1943, desprès van tornar a Barcelona i es van convertí amb un referent de les joves generacions. La seva poesia va ser reunida per la mateixa autora en Obra poètica, Barcelona, Edicions 62, 1973.

    L’ESPERANÇA, ENCARA

    En la meva donzellesa
    ja et portava dins el pit.
    Esperança, Confiança.
    moviment de l’esperit!
    “Sempre invoca l’esperança”
    -diu un critic-“i de qué?”
    Mai no m’he sentit ben sola
    que Esperança vol dir Fe.
    I la casa se’m fa ampla

    quan aquest vent s’hi expandeix,
    alades paraules sento
    veig l’arbre que refloreix.
    En la meva viduesa
    no vull ombres al meu dol.
    He estat i sóc encara
    dona que viu a ple sol.
    La nit es lliga amb el dia
    i et sé tan sovint amb mi !
    Que volo, somnio i sento
    com si encara fos ahir.
    Si el meu Carles m’enamora
    -oh Esperança!-
    tu encara dius que sí.

  8. Vanesa Legido Hernández

    18 març 13
    14:18 #

    Dani Macaco

    Daniel Carbonell va néixer el 6 d’agost de 1971 a Barcelona. No es tracta d’un poeta pròpiament dit sinó d’un músic però les seves cançons són com a poemes plens de vitalitat i positivisme.

    El seu sobrenom “Macaco” sorgeix perquè la seva mare li deia “mico” de petit i quan feia les seves actuacions pels carrers de Barcelona es movia de tal manera que la gent va començar a dir-li “Macaco”. La seva carrera artística com a tal va començar el 1997 i des de llavors ha editat 7 discos amb cançons en les quals barreja estils com el reggae, rumba i sons llatins.

    Compromès amb el medi ambient i els problemes socials ha col·laborat amb diferents col·lectius aportant les seves cançons per a diferents causes. Amb les seves cançons “Mama Tierra” i “Moving” va col·laborar amb National Geographic, va realitzar un vídeo en col·laboració amb FISAHARA en el campament de refugiats Sahrauís de Dajla amb la seva cançó “Mundo Roto” i més recentment amb la seva cançó “Seguiremos” va realitzar un video amb els nens, pares, professionals i voluntaris de la planta d’oncologia de l’hospital Sant Joan de Deu per la recerca del càncer infantil amb en el qual van recaptar al voltant de vint mil euros en pocs mesos.

    Principalment hi ha dues raons per les quals l’he triat per a aquesta lectura de poemes. La mes personal és perquè amb la seva música ha aconseguit animar-me a seguir endavant en molts moments difícils amb el seu missatge que intenta transmetre que encara que ens trobem en situacions complicades cal buscar el costat positiu i seguir cap a endavant i, sobretot, veure el got mig ple i no mig buit. I la segona raó per triar-lo és perquè al març de 2012 va editar un llibre ple de petits escrits amb poemes, pensaments i rimes anomenat “Amor a lo diminuto” del qual he escollit un poema anomenat “Mediterrània”

    Mediterrània

    Blau encanteri, antídot pel pensament bacteri.
    Petit bassal per la visió global.
    Volcà espaordit per la diminuta petxina que s’aparca al meu dit.
    No em canso de gaudir el teu sense fi.
    M’omples però mai em sento tip.
    Ets de tots i ets per compartir.
    Però no puc evitar, quan et toco i et miro,
    sentir-me el teu únic amant.
    Escollit entre tots pels teus colors mutants.
    Abraça’m, ona romana.
    Mulla’m, gota de la Còrsega somiada.
    Porta’m pel camí dels cavalls a la Menorca verda i blava adorada.
    “Sábana santa” de la Barceloneta xarnega i pagana.
    Ets la meva dona compartida, per mi l’única, Mediterrània.

    1. Ricardo

      19 març 13
      23:32 #

      No sabia que Macaco fos poeta. Quina sorpresa, m’agrada molt com grup musical

  9. Mariana Valencia

    18 març 13
    13:33 #

    IMMA FUSTER I TUBELLA

    Nascuda a Barcelona. Professora de català, escriptora i poetessa.
    En aquests moments no concep la vida sense l’escriptura i, sobretot, sense la
    poesia.
    Des de l’any 2005, els seus treballs han estat premiats
    A part de la seva trajectòria poètica té publicats contes, narratives, monòlegs i
    relats d’humor, alguns dels quals han estat escenificats.
    Ha participat en sis llibres col·lectius: La Catalana de Lletres (2005), Relats breus
    per a dones “Joana Raspall” (2008),Abraçada a la meva pròpia pell (2011), Poesia a
    la frontera (2011), L’ésser humà del futur (2012), Noces d’Or Poètiques de Parets
    del Vallès (2013).

    Vaig trobar l’Imma en un blog de poesia infantil i juvenil (http://bibliopoemes.blogspot.com.es/), on harmonitzen el text amb imatges, i em va cridar l’atenció les il·lustracions i i el titol que l’acompanyava:
    Un pessic de bogeria per festejar aquest dia: 8 de març, Dia de la Dona Treballadora

    Un pessic de bogeria

    Deixeu-­‐me ser feliç.
    No em recrimineu aquest pessic de bogeria.
    Vull que la meva ànima camini
    per tots els camins.
    Vull que els meu dits acaronin
    els meus somnis agosarats.
    Vull que els meus ulls tafanegin el meu interior més pregon.
    Avui sóc un mar
    brau i calmat alhora.
    Un mar infinit i inesgotable.
    Deixeu-­‐me ser feliç.
    No em recrimineu aquest pessic de bogeria.

  10. crigal

    18 març 13
    7:58 #

    Gemma Gorga López (Barcelona 1968). És doctora en Filologia Hispànica, i actualment treballa com a professora a la Universitat de Barcelona. .

    LLIBRES DE POESIA PUBLICATS
    – Ocellania (Barcelona, Parsifal, 1997). Premi de Poesia Cadaqués a Rosa Leveroni.
    – El desordre de les mans (Lleida, Pagès Editors, 2003. Segona edició: 2008). Finalista del VII Premi de Poesia Màrius Torres.
    – Instruments òptics (València, Brosquil, 2005). Premi de Poesia Gata de Gorgos.
    – Llibre dels minuts (Barcelona, Columna, 2007). Pemi de Poesia Miquel de Palol. Traduït al castellà per V. Berenguer (Libro de los minutos y otros poemas, València, Editorial Denes, 2009).
    – Diafragma (Girona, Curbet Edicions, 2013). Poemes de Gemma Gorga i fotografies de Joan Ramell.

    També ha publicat: La cuina natural. Salut, tradició i plaer a taula (Barcelona, Ara Llibres, 2004. Llibre escrit en col•laboració amb Antoni Lozano). Pròleg de Narcís Comadira.

    El poema que he triat pertany al llibre El desordre de les mans. Parla de tristesa, de por i de llibertat.

    Entrar en la nit

    Acostes lentament els llavis als meus ulls
    i, d’una lleu bufada, els apagues la llum.
    El fred comença sempre sota les parpelles,
    en el plec que queda entre la mirada i l’aire
    caigut. Hi ha dies en què oblido que el món és
    alçària, que el món és ple de capitells
    i núvols, d’acròbates que caminen entre
    banderes i ocells. La tristesa s’inicia
    sempre sota les parpelles, quan lentament
    acostes els llavis als meus ulls i els apagues
    el color. Hi ha dies en què ensopego amb l’ombra
    del cor. I penso entrar en la nit i quedar lliure
    de la nit. I penso entrar en la por i quedar lliure
    de la por. Entrar en tu i quedar lliure de tu. Faig
    veure que entenc el que no entenc i que desitjo
    el que en realitat no desitjo. Massa nit,
    massa por, massa tu. I quedar lliure de tot.

  11. Esther Arias

    17 març 13
    12:43 #

    Bon dia a tothom, he escollit la narració de Paulo Coelho “Manual per pujar muntanyes” pel que significa per a mi, no només per la meva dedicació al món del spinning, sinó perquè crec que el missatge es pot transmetre a qualsevol indret de la vida.
    Paulo Coelho va néixer l’any 1947, és narrador, periodista i guionista de televisió brasiler. Humanista polifacètic, aficionat a la música, teatre. Ben aviat el seu nom va quedar consagrat en l’àmbit de la narrativa contemporània. De fet la seva obra mestra més coneguda és L’Alquimista. Fill d’una família acomodada, va rebre una educació a càrrec dels jesuÏtes, amb qui va cursar estudis de dret, però la seva vocació literària el va fer deixar els estudis per deixar-se portar per la seva passió per l’escriptura. És conseller especial per la Unesco, pel programa de Convergència Espiritual i Diàlegs Interculturals.

    Paulo Coelho “Manual per pujar muntanyes”

    A. Tria la muntanya que desitges pujar, no et deixis portar pels comentaris dels altres.
    B. Sàpigues com arribar davant d’ella, encara que tinguis reptes, encara que sembli llunyana, per això busquem tots els camins possibles per arribar-hi.
    C. Tingues un objectiu a la ment, arribar al punt més alt, a cada metre conquerit, pots veure coses de les quals ni te n’havies adonat.
    D. Respecta el teu cos, només acosegueix pujar una muntanya aquell que presta atenció al seu cos; tenim tot el temps que ens dóna la vida, així que quan caminis, no t’exigexis més del que puguis donar.
    E. Alegra’t quan arribis al cim, plora, aplaudeix, crida als quatre vents que ho has aconseguit! Deixa que el vent allà dalt (perquè allà dalt sempre fa vent) purifiqui la teva ment, refresqui els teus peus suats i cansats. Obre els teus ulls i treu la pols del teu cor.
    F. Explica la teva història, sí, ofereix el teu exemple, digues a tothom que és possible i així altres persones tindran el valor per enfrontar-se a les seves pròpies muntanyes.

  12. Melissa Calaresu

    16 març 13
    21:42 #

    Primera cançó

    Corren les nostres ànimes com dos rius paral•lels.
    Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

    No podem acostar les nostres vides calmes:
    ens separa una terra de xiprers i de palmes.

    En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
    Sento, com si em seguís, el teu batec suau

    I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
    de la font a la mar – la nostra pàtria antiga–.

    Aquesta es la primera cançó de ‘Cançons de Mahalta’ de Màrius Torres (Lleida 1910-Sanatori de Puig d’Olena 1942). Màrius Torres era un poeta que treballava com a metge fins que va contreure una tuberculosi pulmonari als vint-i-cinc anys. Va ingressar al Sanatori de Puig d’Olena a 1935 on va morir set anys després el 1942. La seva vida literària real comencava amb la seva estada al sanatori, tanmateix tenia interessos literaris quan estudiava medecina a Barcelona i Madrid. Escrivia poemes sobre el passeig del temps i la mort. Tenia amistats amb malalts dintre el sanatori i amb poetes i artistes fora del sanatori. Els seus poemes no eren publicats durant la seva vida però molts catalans exiliats a França els llegien com Pau Casals, Pompeu Fabra, i Clementina Arderiu. Els seus poemes van ser publicats a Mèxic en 1947 per Joan Sales amb qui va mantenir una llarga correspondència durant la seva vida. Torres va escriure les Cançons el 1938 per a la Mercè Figueras, una malalta del sanatori i una coneguda d’en Sales. Mahalta és un antic nom per Matilde, el nom de la dona del comte Cap d’Estopes, enterrada a Girona, on va néixer la Mercè. M’agraden molts els poemes de Màrius Torres com ‘La ciutat llunyana’ que parla de la guerra perduda. M’agrada més la primera cancó de Mahalta perquè parla d’un amor que no podia ser. Lluis Llach va cantar una versió del poema al seu disc, ‘I si canto trist’ de 1974. Podeu trobar en Llach cantant-la amb una petita introducció aqui: http://www.santamariamasblanc.org/?page_id=25

    Aquesta és la segona versió de la meva nota biogràfica. He perdut la primera a l’aire del web!

  13. joaquim Delclos Urgell

    15 març 13
    11:06 #

    Donat que es tracta d’una jornada dedicada a la poesia en general m’atreveixo a transcriure un poema en occità. A Tolosa de LLanguedoc podem trobar una botiga, solament una botiga! de literatura occitana. França és sense cap dubte el nostre pitjor enemic.

    Max Lafargue. Lo Gai Saber nº especial de 2006

    A l’òrle del còr.

    Païsatge d’ivèrn

    Ara que lo camin
    S’avalís dins la nèbla
    Que lo gibre a trenat
    Lagremas de cristal
    Sus ta fenèstra clausa
    Dins los borrilhs del temps
    Escota lo silienci
    Del país presonièr
    Qu’emmantèla la neu….

    Com diria un torero: Aquí resta aquest tastet! Ho diria diferent, segur.
    No deixa d’ésser un cant a la llibertat.

    Joaquim

  14. oghi

    14 març 13
    23:52 #

    Hi ha molts poemes catalans bons i bonics. En podria escollir més d’un, però
    aquest matí he llegit el poema “Monòleg del temps” d’Emilio Cavalieri. La qüestió és que aquest poema m’ha arribat sol.
    Estem preparant amb la companyia de teatre una obra que es diu “Barrabàs bogeria del poder”. Tracta de temes actuals dins la realitat sociopolítica que es viu a Europa i, més concretament, a Espanya. L’obra s’acaba amb un text que és d’Emilio Cavalieri. Aquest text dóna ensenyança i optimisme, sobretot reflexió. M’ha agradat moltíssim. Així doncs he decidit recitar-lo. Deixo una curta biografia per no avorrir-vos.

    Emilio Cavalieri va néixer el 1550. Era un compositor italià, productor, organista, diplomátic, coreògraf i ballarí .

    Cavalieri va ser una figura clau en el Barroc primerenc. Va produir diverses de les cantates i pastorales que obria el camí a l’oratori d’estil barroc i òpera, així com dels intermediaris, avantpassats de l’intermezzo i de l’òpera en general.

    Va néixer a l’aristocràcia i va ocupar diversos càrrecs per a la branca de Roma de la família Mèdici, així com la d’organista de l’oratori del Santissimo Crocifisso.

    La majoria de les seves obres s’han perdut, però sembla que també hauria escrit un primer oratori.
    El 1600, la seva La representació di Anima e di Corpo va ser estrenada a l’oratori della Vallicella a Roma com una obra de 3 actes amb dos entreactes. L’obra és reclamada per alguns estudiosos de la música com el primer oratori, per altres com la primera òpera.

    EL MONOLEG DEL TEMPS

    EMILIO DE CAVALIERI , SEGLE XVII

    El temps, el temps fugi
    la vida és destrueix
    surtin de la fossa
    cendres escampades i ossos Sorgeixen
    les ànimes que sou encara
    Vingueu a dir la veritat que
    aquesta vida és un vent
    que vola en un moment
    avui se surt afora, demà es mor
    avui s’apareix, demá es desapareix
    Provi, doncs, cadascú
    mentre té temps d’actuar amb la mà,
    actuar amb el cor
    perquè del ben obrar, és fruit, l’honor

  15. joaquim Delclos Urgell

    14 març 13
    23:21 #

    Per no allargar l’aportació anterior n’obro una altra.
    He llegit un poemari d’una poeta polonesa, que per afinitat al nostre sobrenom, va de perles.
    Es tracta de Wislawa Szymborska, 1923-2012, premi Nobel de Literatura de 1996.
    Wislawa neix justament el 1923 quant apareix el poemari de Ventura Gassol de “Les tombes flamejants”, també en un desgraciat país sacsejat per les voluntats imperialistes de russos i alemanys, dividit i fraccionat.
    En un poemari anomenat “Vista amb un gra de sorra” gaudim d’una traducció brillantisima dels poemes de W.Szymborska.
    N’he triat un d’oportú en els nostres temps:

    Escriure un currículum

    Què cal fer?
    Cal omplir una instància,
    i, a la instància, afegir-hi un currículum.

    Sense tenir en compte la durada de la vida,
    el currículum convindrà que sigui breu.

    Cal tenir present la brevetat i la tria dels fets.
    La conversió dels paisatges en adreces
    i dels records volubles en dates immutables.

    De tots els amors basta el de casats,
    i dels fills, solament els legítims.

    Importa més qui et coneix que a qui coneixes.
    De viatges, només si són a l’estranger.
    La pertinença “a què”, però sense dir-ne el “perquè”
    Els guardons, sense explicar-ne els motius.

    Escriu com si mai no haguesis parlat amb tu mateix,
    i t’haguessis vist de lluny, passant pel carrer.

    Omet amb un silénci els gossos, els gats, els ocells,
    les antigalles entranyables, els amics i els somnis.

    Compta més el preu que la vàlua
    i mes el títol que el contingut.
    Compta més el número de la sabata que cap on va
    aquell que segueixes.
    Posa-hi una foto amb l’orella descoberta.
    L’important és la forma, no pas allò que sent.
    I què sent?
    El soroll de les màquines que esmicolen el paper.

    Wislawa Szymborska : “Gent de dalt del pont” 1986

    Gaudiu-lo a poc a poc
    Joaquim

  16. joaquim Delclos Urgell

    14 març 13
    22:47 #

    Pensaments sobre la lectura :
    Dades sobre la poesia Josep Bargallo ” Què és la mètrica” EDicoions 62 ,Proa 2007
    Tots els idiomes tenen dues maneres d’organitzar el llenguatge escrit o de paraula: la prosa i el vers.
    El vers és universal i es troba a toes les cultures des de el començament de l’expressió escrita, en les tàbules babilòniques, les gestes de Gilgamesh ja s’escrivien en vers, fa més de quatre mil anys ( 2650 a.C.) ” El poema de Gilgamesh” Feliu Mateu i Millet Alba 2007 U.A.”
    Un escrit en prosa es pot interpretar de forma resumida i el sentit i l’objectiu de l’autor es pot veure correctament expressat.
    Un poema o una cançó s’ha de reproduir tal com és, sense canviar res, si no es així no es pot captar el sentit i la intencionalitat de l’autor.
    ” La poesia i la cançó són sentiments, sentits, sensacions. La descripció d’un momnet o la reflexió d’un pensament profund. La captació d’una imantge, d’un sol. d’una olor. Potser d’un neguit, d’un record oblidat. O d’un compromís, la força d’una idea. La poesia és el jo del poeta, del seu mon. El nosaltres de la seva col.lectivitat. La poesia és un calaix sense fons que pot parlar d’alló que és més petit i que pot parlar, també, de la immensitat més infinita.La poesia és la suma de la tradició més clàssica i de la contemporaneïtat més rabent”
    Aquesta reflexió de Josep Bargalló defineix perfectament el sentit de la poesia.
    El que diferencia la poesia de la prosa és la mètrica, que són com les regles del joc de la poesia, que en marca la regularitat sil.làbica, el ritme i la rima.
    La mètrica és el comjunt de normes que assenyales la mesura dels versos, les estrofes i les composicions poètiques.Tenim moltes formes de mètrica.
    “El vers és una seqüencia lingüistica que pertany a un determinat model, es a dir un patró marcat per la tradició poètica o una teoria mètrica concreta”
    Per finalitzar l’aportació apunto un enllaç multimedia, sobre Biografies breus de Dones poetes que tracten de Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Feícia Fuster, Maria Beneyto, Mara Ângels ANglada, Quima Jaume, Olga Xirinacs, Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal, totes dones catalanes i poetes.

  17. joaquim Delclos Urgell

    14 març 13
    21:20 #

    Poesia a l’aula de català:
    Ventura Gassol i Rovira ( Selva del camp 6 d’octubre de 1893- Tarragona maig de 1980
    Nota biogràfica.
    Seminarista, el 1903 abandona la carrera de l’església i es trasllada a Barcelona. El 1914 s’encarrega de la Secció Pedagògica de la Protecció de la Infantesa. El 1916 ingressà al Consell de Cultura de l’Ajuntament de Bracelona com a col.laborador de l’Assessoria Tècnica Pedagògica. Alternà l’activivitat pedagògica i literària fins al 1923. Amic de Folch i Torres, Jaume Bofill i Mates, Josep Carner , Espriu, Alcover, Garcés, Triadú, Bartra i Arderiu entre altres. Desenvolupà activitat teatral, poètica i política. El 1934 és empresonat pels fets del 6 d’octubre. Amb el triomf del front popular del febrer de 1936 tornà a la Conselleria de Cultura de la Generalitat Republicana. La seva tasca en favors de les persones i del patrimoni cultural català l’obligaren a marxar a França. Fou el principal responsable de salvaguardar la vida del cardenal Vidal i Barraquer.
    El 1941 ha de fugir a Suïssa per escapar de la Gestapo. El 1977 tornà a Catalunya i va morir el maig de 1980 a l’hospital de Tarragona.
    La seva obra poètica no és gaires extensa i probablement poc coneguda pel gran públic, però un llibret de poemes patriòtics editat el 1923 i reeditat el 1977 i 1980. Les tombes flamejants ens transporta a un Ventura Gassol entusiasta de la causa catalanista i que creu en l’esperança d’una nova renaixença. Segons Xavier Fot i Bufill eren temps de circumstàncies ” propìcies a les embranzides patriòtiques”
    Les tombes flamejants va ser prohibit des de la seva aparició i va circular sotamà com a símbol de resistència a la Dictadura de Primo de Rivera; sols el fet de comentar-lo o ensenyar-lo ja era motiu de detenció policial. També va ser prohibit durant la dictadura franquista . La reedició de 1977 va voler ser un homenatge al personatge i un retrobament amb l’esperit de resistència d’un poble que no vol morir.

    Respondre

    joaquim Delclos Urgell
    12 mar 13
    20:47 #

    Sonet que obre el temari de poemes anomenats Les tombes Flamejants

    Fou una pàtria. Va morir tan bella,
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d’estrella
    sota de cada estrella un català.
    Tan a la vora de la mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit oïa
    com li anaven desvetllant el cor.
    Un dia es féu una claror d’albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremí una veu novella el cant dels cants:
    -Foc nou, baixa del cel i torna a pendre.
    Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants!

    Ventura Gassol 1923

  18. Pilar Baliarda Olivé

    14 març 13
    16:00 #

    El meu pensament era fer (de nou) una breu bibliografia de Joan Salvat Papasseit, però com que veig que això ja està solucionat i algun company recitarà un dels seus poemes d’amor, canvio de poesia i així serà més variat.

    He triat una cançó del Dyango. Suposo que tothom el coneix, és un cantant de “música melòdica” una mica ja passat de moda, però que té unes lletres precioses. No he pogut trobar si la lletra de la cançó ” La mare” correspon a alguna poesia escrita amb anterioritat o si es va crear directament per a la cançó. Sigui com vulgui, és molt bonica i representa un sentiment fort i poderós que arriba a tots.

    LA MARE

    El nen és petit
    i mig adormit
    la mare, se’l mira
    i junt al bressol
    no el deixa mai sol
    joiosa sospira.

    I vetllant el seu son amb amor
    ella pensa tranquil•la i ditxosa
    el meu fill val un món i un tresor,
    i l´adorm tot cantant-li amorosa.

    Fes nones, reiet,
    fes nones, fill meu,
    que ets un angelet,
    que m´ha enviat Déu.
    Li besa la cara
    el besa al front
    petons d´una mare
    “lo” més gran del món

    El nen és més gran,
    la mare plorant
    li diu cada dia,
    no surtis de nit
    i fuig dels brogits,
    treballa, estudia

    I tapant-li els defectes que té
    l´aconsella amb “carinyo” i el guia
    pel camí del treball i del bé
    que és “lo” que ella desitja i ansia.

    Perdona´m, fill meu,
    però jo t´haig de dir
    que el meu cor et veu
    per molt mal camí

    Qui mal t´aconsella
    deu ser algun ningú
    fes cas d´una vella,
    que sols viu per tu.

    Veient-te perdut,
    per tots menyspreat,
    per què no has vingut
    aquí al meu costat?
    no abaixis la cara,
    aixeca el front,
    que et queda una mare,
    “lo” més gran del món

  19. Cristina Bernárdez

    13 març 13
    19:42 #

    Josep Vicenç Foix

    Va néixer a Sarrià, 28 de gener de 1893 i va morir a Barcelona, 29 de gener de 1987. Va ser un poeta, periodista i assagista català, un dels més destacats de les avantguardes literàries catalanes. Tant la seva poesia com la seva prosa són un miratge sensual del paisatge català. Foix aconseguí una poesia autèntica, no falsejada. J. V. Foix es va formar en ambients noucentistes, per tant va rebre rigoroses exigències per a l’ús de la llengua. Va escriure en una gran diversitat de formes, estils i barreja tècniques d’avantguardes amb la tradició literària clàssica. J. V. Foix, va participar a la vida pública catalana en el camp polític.

    Obra poètica:

    Sol i de dol.1947 (sonets)
    Les irreals omegues 1949
    On he deixat les claus? 1953
    Onze Nadals i un Cap d’Any 1960
    Desa aquests llibres al calaix de baix 1964
    Obres completes I, 1974 (poesia de 1971 a 1973)
    Cròniques de l’ultrasò 1985

    Aquest poema “Es quan dormo que hi veig clar” és un clar model d’obra surrealista, ja que l’autor deixa córrer la imaginació i interpreta la realitat amb ulls inconscients. Les seves descripcions produeixen un efecte plàstic per la seva evocació de colors i formes. Aquesta poesia, pertany al llibre On he deixat les claus? que es va escriure el 1953 .
    Aquest poema també relata les il·lusions dels somnis, això ho observem: és quan dormo que hi veig clar.
    Podem dividir el poema en tres parts:
    – Primera estrofa: descriu l’escenari en que es mou, a prop del mar, al Port de la Selva.
    – Segona estrofa: caricatura d’ell mateix.
    – Tercera estrofa: imatges relacionades amb el sexe femení.

    On he deixat les claus? / Es quan dormo que hi veig clar

    És quan plou que ballo sol
    Vestit d’algues, or i escata,
    Hi ha un pany de mar al revolt
    I un tros de cel escarlata,
    Un ocell fa un giravolt
    I treu branques una mata,
    El casalot del pirata
    És un ample girasol.
    És quan plou que ballo sol
    Vestit d’algues, or i escata.

    És quan ric que em veig gepic
    Al bassal de sota l’era,
    Em vesteixo d’home antic
    I empaito la masovera,
    I entre pineda i garric
    Planto la meva bandera;
    Amb una agulla saquera
    Mato el monstre que no dic.
    És quan ric que em veig gepic
    Al bassal de sota l’era.

    És quan dormo que hi veig clar
    Foll d’una dolça metzina,
    Amb perles a cada mà
    Visc al cor d’una petxina,
    Só la font del comellar
    I el jaç de la salvatgina,
    –O la lluna que s’afina
    En morir carena enllà.
    És quan dormo que hi veig clar
    Foll d’una dolça metzina.

    Josep Vicenç Foix (1893-1987)

  20. Luis Trigoso

    13 març 13
    19:31 #

    Elogi de l’amor a Salvat-Papasseit

    Us deixo avui un poema més amorós i romàntic -podríem fins i tot dir que té moments eròtics. Aquí el poeta fa un elogi del bes i del besar o del petó i fer petons, però, és clar, “besar” i “bes” són mots molt poètics. Ens convida a besar i deixar-nos besar per la persona que ens plau. Són versos d’un sabor molt intens perquè d’una manera molt discreta ens invita a besar ferventment, de manera roent, perquè qui en coneix el plaer, segons Salvat-Papasseit, no s’ha d’estalviar aquest goig. A mig poema ens recorda que s’ha d’aprofitar el temps i que no podem morir sense haver besat algú. I acaba fent honor al clàssic “carpe diem”, convidant-nos a aprofitar els goigs de la vida, perquè la vida “és comptada”. Us convido a gaudir amb mi d’aquest poema tan preciós i dolç.

    MESTER D’AMOR

    Si en saps el pler no estalvïis el bes

    que el goig d’amar no comporta mesura.

    Deixa’t besar, i tu besa després

    que és sempre als llavis que l’amor perdura.

    No besis, no, com l’esclau i el creient,

    mes com vianant a la font regalada;

    deixa’t besar -sacrifici ferent-,

    com més roent més fidel la besada.

    Què hauries fet si mories abans

    sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

    Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

    amant o amada -la copa ben alta.

    Quan besis, beu, curi el veire el temor:

    besa en el coll, la més bella contrada.

    Deixa’t besar i si et quedava enyor

    besa de nou, que la vida és comptada.

    Joan SALVAT-PAPASSEIT

    Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 – Barcelona, 7 d’agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d’extracció humil, esperit rebel i altament autodidacte. Conegut com a poeta d’avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d’articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l’època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d’obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

    A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis ha estat de lectura obligada a l’ensenyament secundari de Catalunya

  21. Mercedes Serrano

    13 març 13
    18:47 #

    JOAN MARAGALL
    Biografia.

    Joan Maragall i Gorina neix el 10 d’octubre de 1860 a Barcelona.
    El seu pare vol incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topa amb la seva resistència
    i deixa que cursi la carrera d’advocat.
    De tota manera s’instrueix en la literatura catalana, castellana i s’apassiona pels
    autors alemanys com ara Goethe.
    L’any 1881, guanya el seu primer premi Literari amb el poema “Dins sa cambra”.
    El seu procés d’integració el consoliden dos fets: l’ingrés el 1890, al Diario de Barcelona
    i el casament , al 1891 amb Clara Noble (amb qui té 13 fills).
    En aquest periode, la seva tasca periodística és bàsica per al naixement del moviment
    modenista.
    L’any 1894 guanya l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona amb el poema “La Sardana”.
    L’any següent, publica el llibre de Poesies, considerat com a molt innovador.
    Maragall adquireix renom com a escriptor, traductor i periodista.
    Implicat en els esdeniments socials i politics de l’època escriu el poema “Oda a Espanya”
    referit al desastre colonial i a la crisi que s’en deriva.
    Ja totalment dedicat a la creació literària fins a la seva mor el 20 de desembre de 1911.

    LA GINESTA (poema de Joan Maragall)

    La ginesta altra vegada
    la ginesta amb tanta olor
    És la meva enamorada
    que ve al temps de la calor.

    Per a fer-li una abraçada
    he pujat dalt del serrat:
    de la primera besada
    m´ha deixat tot perfumat.
    Feia un vent que enarborava,
    feia un sol molt resplendent:
    la ginesta es regirava
    furiosa al sol rient.

    Jo la prenc per la cintura:
    la tisora va en renou
    desflorant tanta hermosura
    fins que el cor me n’ha dit prou.
    Amb un vimet que creixia
    innocent a vora seu
    he lligat la dolça aimia
    ben estreta en un pom breu.

    Quan l’he tinguda lligada
    m’he girat de cara al mar…
    M’he girat al mar de cara,
    que brillava com cristall;
    he aixecat el pom enlaire
    i he arrencat a córrer avall.

  22. Pilar Baliarda

    13 març 13
    17:09 #

    Biografia d’ en Joan Salvat Papasseit

    Nasqué a Barcelona, el 16 de maig de 1894 i morí al 1924. Poeta.
    De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l’avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l’Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d’aprenent d’adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista» per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionaries com ara Los Miserables, La Justicia Social de Reus i Sabadell Federal, des del 1915. S’inspirà en l’anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera.
    La seva obra assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918) els textos dels Mots propis (1917-1919) publicats a la revista Un Enemic del Poble, i finalment,La ploma d’Aristarc, que no arribà a publicar.
    El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé i Núria, a les quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d’infants (1926). A partir de l’any 1919 es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes sota la protecció de Santiago Segura. Batejada posteriorment com Llibreria Nacional Catalana, l’escriptor la convertir, en un focus avantguardista, sobretot a partir de l’estada que va fer a París el 1920 on prengué contacte amb diferents autors d’avantguarda. De salut molt feble hagué de fer diverses estades als sanatoris de Les Escaldes, Amélie-les-Bains i el Vernet, cosa que influí decissivament en la seva obra.

    Arran d’una forta crisi personal i desenganyat del socialisme abandonà la política i es dedicà de ple a la poesia que no deixà de conrear fins el moment de la mort. Però, a més de poeta, fou un agitador cultural com ho demostra la fundació de tres revistes: Un Enemic del Poble (1917-1919), lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment i que evolucionà cap al futurisme el segon, Arc-Voltaïc (1918) model avantguardista per excel•lència on col•laborà Joan Miró, Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, i Proa (1921), de caire postavantguardista, que alternà textos nacionalistes amb poesies.
    El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc»

    La seva obra poètica la integren sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), L’Irradiador del port i les gavines (1921). Les conspiracions (1922), La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), El poema de la rosa als llavis (1923), i finalment, Óssa Menor: fi dels poemes d’avantguarda (1925), aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l’angoixa i la proximitat de la mort.

    Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren sempre dedicades a l’exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l’heroisme i la lluita.
    La seva poesia ha estat musicada per diversos cantautors catalans i ha estat traduïda a diferents idiomes. Tant la seva persona com la seva producció han estat objecte de nombrosos números monogràfics a revistes i homenatges.

    El poema que he triat es DÓNA´M LA MÁ

    Dona’m la mà que anirem per la riba
    ben a la vora del mar
    bategant
    tindrem la mida de totes les coses
    només en dir-nos que ens seguim amant

    Les barques llunyanes i les de la sorra
    prendran un aire fidel i discret,
    no ens miraran;
    miraran noves rutes
    amb l’esguard lent del copsador distret.

    Dona’m la mà i arrecera la galta
    sobre el meu pit, i no temis ningú.
    I les palmeres ens donaran ombra.
    I les gavines sota el sol que lluu

    ens portaran la salabror que amara,
    a l’amor, tota cosa prop del mar:
    i jo, aleshores, besaré ta galta;
    i la besada ens durà el joc d’amar.

    Dona’m la mà que anirem per la riba
    ben a la vora del mar
    bategant,
    tindrem la mida de totes les coses
    només en dir-nos que ens seguim amant.

  23. Roser Soler i Ferret

    13 març 13
    15:04 #

    Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924)

    Conegut sobretot com a poeta, és autor també d´articles, de manifestos i altres proses de caire polític i social.La seva obra és marcada per l´incorformisme, l´idealisme i l´ombra d´una mort precoç.Els seus poemes, que tenen influències avanguardistes però també tradicionals, evolucionen des de Poemes en ondes hetzianes (1919) passant per La gesta dels estels (1922) i culminant amb entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Mor de tuberculosi el 1924.
    La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema “Nocturn per acordió”, que fa referència a l´època en que l´autor va fer-hi de vigilant nocturn .La seva obra poètica ha estat difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicasions i recitacions de Lluis Llach, Ovidi Motllor. Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat, entre altres.

    PERQUÈ HAS VINGUT

    Perquè has vingut han florit els lilàs
    i han dit llur joia
    envejosa
    a les roses:

    mireu la noia que us guanya l´esclat,
    bella i pubilla, i és bruna de rostre.

    De tant que és jove enamora el seu pas
    –qui no la sap quan la veu s´enamora

    Perquè has vingut ara torno a estimar:
    dirè el teu nom
    i el cantarà l´àlosa.

    (El poema de la rosa als llavis).

  24. Francisco Pareja

    12 març 13
    19:58 #

    Biografia d’Apel•les Mestres:
    Apel•les Mestres va néixer el 29 d’octubre de 1854 a Barcelona. Va ser un home molt polifacètic i erudit. Als quatre anys va anar al col•legi francès, i als catorze va entrar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. La influència del seu entorn familiar en general, i la de seva àvia en particular, va marcar la seva personalitat i el seu gran interès per la lectura, els idiomes, els viatges i les excursions per tot Catalunya.
    Apel•les Mestres va ser un home d’idees republicanes, de pensament liberal i agnòstic. Va exercir i a la vegada va destacar com poeta, dibuixant, jardiner, músic o col·leccionista. Aplegava objectes tan diversos com estampes, ferros antics, rodolins, felicitacions de Nadal, elements arquitectònics, rajoles, restes arqueològiques, joguines populars antigues, insectes dissecats, objectes i gravats d’art oriental.
    A partir del 1.894 i a causa del seu estat de salut Apel•les Mestres va viure durant gairebé catorze anys seguits reclòs a casa seva. No li agradaven les reunions en locals públics i els sopars d’amics, preferia la trobada en la intimitat. Els seus amics més coneguts érem entre d’altres Jacint Verdaguer, Lluís Masriera, Enric Granados, Joaquim Mir, Joaquim Renart i Ramon Casas.
    El 1.895 publica Tradicions, el 1.876, dos anys després de la mort d’Anselm Clavé, per qui sentia una gran admiració, va publicar Clavé, sa Vida ses Obra. El 1912 La Casa Vella, obra il•il·lustrada per ell on evoca amb enyorança la casa on va néixer. El 1.913 surt el Llibre d’Or. Durant la primera Guerra mundial va publicar el poema La Cançó del Invadits popularment coneguda per “No Passareu”. Entre el 1.900 i el 1.914, va perdre la visió en tots dos ulls. Per aquest motiu orientà la seva dedicació més cap a la producció teatral i cap a la composició de cançons.
    La seva veritable passió, que li venia des de molt petit, era les flors i les plantes. El terrat de casa seva ho va convertir en el seu propi jardí botànic i hivernacle. De fet, el darrer desig que va expressar el poeta abans de morir, va ser que l’ajudessin a pujar al terrat.
    La vida d’Apel•les Mestres va transcórrer entre la popularitat i la incomprensió. Era massa jove pels romàntics, massa gran pels modernistes. Poc modernista per a les generacions més joves, i massa modernista pels noucentistes.

    Aquest és el poema que jo he escollit per a llegir i es titula CANÇÓ TRISTA

    Era un pobre teixidor
    que teixia, que teixia,
    era un pobre teixidor
    que teixia nit i dia.
    Teixia un somni d’amor
    que era un cel de poesia;
    per trama pena i dolor
    per ordit, goig i alegria;
    el seu cor per obrador;
    per tela la fantasia …
    Era un pobre teixidor
    que teixia! que teixia!
    Mes l’amor és un traïdor,
    tot engany i picardia;
    obre l’ala al bo i millor
    i s’allunya amb el nou dia.
    I ara el pobre teixidor
    ja no canta com solia
    gira els ulls en la foscor
    i li sembla que somnia;
    i morint-se de tristor
    troba dolça sa agonia …
    Era un pobre teixidor
    que es moria! que es moria!

  25. Elias Valle Brenchat

    12 març 13
    19:52 #

    Miquel Marti i Pol

    Va néixer a Roda de Ter l’any 1.929 i va morir a Vic l’any 2003.
    Destaquem de la seva obra unes característiques importants que el defineixen.
    Un fort lligam al poble nadiu.
    La seva condició obrera, va treballar dels 14 als 43 anys en una fabrica tèxtil del seu poble, fins que per l’esclerosi múltiple que se li va declarar l’any 1.970 va deixar el seu lloc de feina a la fàbrica.
    Fort compromís amb la seva classe social i amb el seu país.
    L’etapa inicial es pot considerar com la del “realisme històric” amb llibres com El poble i La Fàbrica.
    Després arriba una segona etapa en què la poesia s’interioritza com a conseqüència de la malaltia, un llibre d’aquesta època és Vint-i-set poemes en tres temps.
    La tercera etapa es mostra a partir de l’any 1976 en què arriben els textos més madurs, ens mostra un cant a la vida i a portar el futur amb optimisme. Obres d’aquesta etapa son Quaderns de vacances i Estimada Marta.
    Ha rebut els màxims guardons de les lletres catalanes, inclús va ser proposat al premi Nobel de Literatura.
    Els seus poemes han estat musicats per cantants com Lluis Llach, Maria del Mar Bonet i d’altres.

    Refugiats

    Així que pugui tornaré, germans,
    perquè de fet us enyoro.

    Ara visc a l’exili i tafanejo
    tots els llibres.

    No pot ser que el camí
    s’hagi esborrat per sempre.

    És dur de viure sol
    i sempre em dic
    que no hem de pensar en la mort,
    que no hem de voler pensar en la mort,
    per tal que mai no arribem a disfressar-nos
    amb un hàbit de discreta resignació.

    L’esperança és el do dels qui sofreixen.

Comptador de visites


Delegació de Sant Andreu

Atenció al públic a Sant Andreu:

de dilluns a divendres de 9.00 a 13.30 h i dijous, també, de 16.00 a 20.00 h

932 740 356

Recinte Fabra i Coats

Sant Adrià, 20 / Gran de Sant Andreu, 202

Edifici 15, 1r pis

santandreu@cpnl.cat          

 

Consulta l’oferta de cursos aquí.


Recursos lingüístics en línia


Arxius