Les mateixes estrelles
Dimecres 13 de febrer, a les 11:30 h
Auditori de la Biblioteca Ignasi Iglésias
Entrada lliure
Els companys i companyes del curs E1-530 que va finalitzar el 7 de febrer ens tornarem a trobar aquest dia per comentar amb l’autora la Núria Martí Constans els aspectes del seu llibre: Les mateixes estrelles que vam estar llegint a classe.
16 comentaris
emendoza
12 febr. 13
0:05 #
Les estrelles del cel de França són les mateixes estrelles del cel de Xile. Què penses que vol dir això?
emendoza
12 febr. 13
0:00 #
Com senten la Sara i la Miranda quan es troben?
emendoza
12 febr. 13
0:03 #
Emocionades. Abraçades, reien, xisclaven i ploraven d’emoció.
emendoza
11 febr. 13
14:24 #
Un país nou, una vida nova.
La Miranda s’estima Xile. Per quin motiu et sembla que recorda sovint França i Catalunya?
emendoza
11 febr. 13
23:57 #
La Miranda s’havia convertit en una dona. Feia de professora i a més escrivia contes per a nens i nenes. Eren contes que parlaven d’amistat i de viatges. I encara conservava la nina de drap plena de palla a sobre el llit, tot i que ja estava força descolorida. La Miranda pensava sovint en França i en Catalunya. I tota convençuda, afirmava que algun dia agafaria un avió i s’hi plantaria. Potser era el record de la ciutat on havia nascut, o el de les muntanyes de la frontera, els Pirineus o potser el record de la Sara.
Encarna
11 febr. 13
9:08 #
Ja eren a Xile!
Per què la Miranda s’asseu a la teulada de la pensió i mira les estrelles?
Resposta
11 febr. 13
11:15 #
La Miranda va començar a anar a l’escola. El primer matí es volia endur la nina, però la Teresa li va dir que era millor que la deixés a sobre el llit. I la Miranda se’n va separar amb la mirada una mica trista. La Sara era tan lluny, a França!
Quan l’enyorava molt, pujava a la taulada de la pensió. Li agradava asseure’s al pendent, sobre les teules, i mirar les estrelles brillants.
Encarna
10 febr. 13
13:11 #
El Winnipeg va arribar a Xile la nit del 3 de setembre de 1939 amb més de 2000 exiliats: La Teresa, en Federico i la Miranda agafats fort de les mans, deixaven anar sense vergonya les llàgrimes galtes avall. Quan, al cap d’una mica, van baixar del vaixell les cames els tremolaven. Feia una brisa suau i fresca que els feia imaginar una vida nova, lliure i feliç.
1. Cliqueu aquí per saber-ne més
2. Cliqueu aquí, hi trobareu fotografies molt interessants.
Encarna
10 febr. 13
10:32 #
Al vaixell la Teresa i la Miranda coneixen al Federico. I arriba l’amor.
Què pensa la Teresa del Federico? I el Federico de la Teresa?
Resposta
10 febr. 13
12:57 #
La Teresa es va adonar que estimava en Federico…
Li agradaven les seves mans, primes i llargues. I els seus ulls blaus i els cabells tan negres que tenia. I el nas, punxegut i arromangat. I les dents, encara que fossin un xic mal posades. I sobretot, sobretot, li agradava la seva veu suau, que la tranquil·litzava i li donava pau. L’hauria estat escoltant tot el dia. No s’hauria cansat mai de ser al seu costat.
En Federico va fer un petó a la Teresa…
Després d’aquell petó en van venir molts més. S’amagaven una mica de la gentada que tothora rondava pel vaixell. En Federico li deia que cap dona era com ella, que tenia la pell fina com l’airet de la nit i els ulls bonics com les estrelles. Que el coll li feia olor de roses i que els rínxols de color de castanya eren flonjos com la molla del pa tou.
encarna
09 febr. 13
10:54 #
Saps qui era Pablo Neruda?
Resposta
09 febr. 13
19:52 #
Pablo Neruda, poeta i diplomàtic xilè:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pablo_Neruda
Poema número 15
Veinte poemas de amor i una canción desesperada
Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.
Resposta
09 febr. 13
10:47 #
La Teresa amb uns trossos de draps vells que la Maria Bertrand, la mare de la Sara, li va donar, els va cosir una nina.
Eren pedaços de roba de tots colors, uns de ratlles verdes, uns amb floretes roses i uns altres amb quadres vermells.
Quan els va tenir cosits com si fossin una bossa amb la forma d’una nina els va omplir amb palla. Va fer els ulls amb dos botons negres grossos i, al final, va cosir uns quants fils de llana al cap que feien de cabells.
La nina era una mica estranya, però va agradar molt a la Miranda i a la Sara, i es va convertir en la millor amiga de jocs de les dues nenes.
Encarna
08 febr. 13
18:48 #
Com era la nina de la Sara i la Miranda?
Encarna
08 febr. 13
18:47 #
Penses que la Teresa i la Miranda, la seva filla, són valentes? Per què?
Resposta
09 febr. 13
10:43 #
Hi havia una guerra. Queien bombes. Les cases s’ensorraven i els homes i dones només volien fugir.
– On anirem, mare? – va preguntar la Miranda, que només tenia 8 anys.
– Marxarem cap a França.
L’estació era pleníssima de gent i els trens estaven aturats a les vies amb les portes ben tancades.
Finalment hi van anar a peu. Era el mes de gener. S’acostaven als Pirineus. Queien volves de neu i els camps eren blancs de glaç.
Van caminar hores i hores fins que van arribar a la frontera molt cansades, amb els peus molls i les mans gelades i quan feia una bona estona que arrossegaven els peus van veure llum en una casa de pagès.