Connectats a Sant Andreu

Com és l’any de Salvador Espriu i ningú no ha triat cap dels seus poemes, jo vaig a transcriure un poema molt curt que tenia preparat i un resum de la seva biografia.

Salvador Espriu i Castelló

Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913- Barcelona, 22 de febrer de 1985, fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.
La producció literària d’Espriu és extensa, però cal destacar els llibres de poemes El cementiri de Sinera, El caminant i el mur i La pell de brau, probablement la seva obra més coneguda, en què desenvolupa la visió de la problemàtica històrica, moral i social d’Espanya. Al llarg de la seva obra poètica (d’estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb “Sinera”, que és el nom d’Arenys llegit al revés. Primera història d’Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l’autor com una “improvisació per a titelles”, pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l’actriu Núria Espert.
Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra. Cal remarcar les “Cançons de la roda del temps” i el poema “He mirat aquesta terra”, magnífica contemplació de Catalunya mitjançant el paisatge d’Arenys de Mar. Segons el mateix Espriu, Raimon cantava els seus poemes com ningú no ho havia fet mai.

Premis i reconeixements:

1956 – Premi Lletra d’Or.
1971 – Premi Montaigne.
1971 i 1983 – Candidat al Premi Nobel de Literatura.
1972 – Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
1972 – Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Setmana Santa
1980 – Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
1980 – Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Languedoc.
1980 – Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
1982 – Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.
1982 – Creu d’Alfons X el Savi, guardó que rebutjà.
1982 – Premi Crítica Serra d’Or de prosa per Les roques i el mar, el blau

Obres:

1929: Israel, el seu primer llibre, escrit en castellà
1931: El Dr. Rip
1932: Laia
1934: Aspectes
1935: Ariadna al laberint grotesc / Miratge a Citerea
1938: Letizia / Fedra / Petites proses blanques
1939: Antígona
1943: Historia antigua, que comptava amb la col·laboració d’Enrie Bagué
1946: Cementiri de Sinera
1948: Primera història d’Esther
1949: Les cançons d’Ariadna
1951: Mariàngela l’herbolaria / Tres soreres
1952: Anys d’aprenentatge / Les hores / Mrs Death
1954: El caminant i el mur
1955: Final del laberint / Les hores / Antígona
1957: Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres notes
1960: La pell de brau / Sota la fredor parada d’aquests ulls
1963: Obra poética: Antologia dels seus poemes / Llibre de Sinera
1967: Per al llibre de Salms d’aquests vells cecs
1968: Aproximació, tal vegada el·líptica, a l’art de Pla Narbona
1969: Tarot per a algun titella del teatro d’Alfanja
1978: Una altra Fedra, si us plau
1980: D‘una vella i encerclada terra alguns poemes seran incorporats a Per a la bona gent
1981: Les roques i el mar, el blau
1984: Per a la bona gent

Mrs. Death / FINAL DEL LABERINT (1952)

Quan aquells dits sensibles
toquin músiques fràgils
i lentament vacil·lin
llums canviant de ciris,
surt de la festa. Mira
quanta nit, quina extrema
solitud se t’emporta,
per la rialla, a l’home
justificat i lliure
que neix del teu silenci.

SALVADOR ESPRIU (1913 – 1985)

Núria Sales i Folch
Barcelona, 1933

Historiadora.
Filla de Joan Sales i Vallès. El 1961 publicà el llibre de poesia Exili a Playamuertos . Llicenciada en història i deixebla de J.Vicens i Vives i de P.Vilar, ha publicat, entre altres obres, Història dels mossos d’esquadra (1962), Els botiflers (1981), Senyors bandolers, miquelets i botiflers... (1984), Els segles de decadència (segles XVI-XVIII) (1989), La revolució catalana de 1640 (1991) i De Tuïr a Catarroja: estudis sobre institucions catalanes i de la corona d’Aragó (segles XV-XVII) (2001). Professora a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (1991-95), ha col·laborat en revistes com Afers i L’Avenç.

Exili a Playamuertos

LA BISBESSA

La bisbessa Lynn fa mig segle
que viu
a Playamuertos
però no diu
ni piu
més que en anglès.
S’ha entestat a no saber res
més
i ha reeixit.
La bisbessa Lynn no es vol barrejar,
aplatanar.
Per això
mal que es mori de calor
pren el seu te calent
cada tarda a les cinc.
Per això mal que es mori de calor
cada dia passa el rasclet
pel seu jardinet
simètric i retallat
on només deixa créixer
herbeta verda
retalladeta
i roses de marca:
pena de mort a les flors indígenes
transgressores:
flamboyants, orquídies,
buguenvíl.lies
i altres males herbes.
Per això, mal es mori de calor
juga a tenis cada migdia
i només es fa amb la tia
del cònsol del Salvador.
La bisbessa de Lynn no es vol aplatanar
però un dia es morirà
i ja veurem qui guanyarà.

Primera cançó

Corren les nostres ànimes com dos rius paral•lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
ens separa una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
Sento, com si em seguís, el teu batec suau

I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar – la nostra pàtria antiga–.

Aquesta es la primera cançó de ‘Cançons de Mahalta’ de Màrius Torres (Lleida 1910-Sanatori de Puig d’Olena 1942). Màrius Torres era un poeta que treballava com a metge fins que va contreure una tuberculosi pulmonari als vint-i-cinc anys. Va ingressar al Sanatori de Puig d’Olena a 1935 on va morir set anys després el 1942. La seva vida literària real comencava amb la seva estada al sanatori, tanmateix tenia interessos literaris quan estudiava medecina a Barcelona i Madrid. Escrivia poemes sobre el passeig del temps i la mort. Tenia amistats amb malalts dintre el sanatori i amb poetes i artistes fora del sanatori. Els seus poemes no eren publicats durant la seva vida però molts catalans exiliats a França els llegien com Pau Casals, Pompeu Fabra, i Clementina Arderiu. Els seus poemes van ser publicats a Mèxic en 1947 per Joan Sales amb qui va mantenir una llarga correspondència durant la seva vida. Torres va escriure les Cançons el 1938 per a la Mercè Figueras, una malalta del sanatori i una coneguda d’en Sales. Mahalta és un antic nom per Matilde, el nom de la dona del comte Cap d’Estopes, enterrada a Girona, on va néixer la Mercè. M’agraden molts els poemes de Màrius Torres com ‘La ciutat llunyana’ que parla de la guerra perduda. M’agrada més la primera cancó de Mahalta perquè parla d’un amor que no podia ser. Lluis Llach va cantar una versió del poema al seu disc, ‘I si canto trist’ de 1974. Podeu trobar en Llach cantant-la amb una petita introducció aqui: http://www.santamariamasblanc.org/?page_id=25

Aquesta és la segona versió de la meva nota biogràfica. He perdut la primera a l’aire del web!

Hi ha molts poemes catalans bons i bonics. En podria escollir més d’un, però
aquest matí he llegit el poema “Monòleg del temps” d’Emilio Cavalieri. La qüestió és que aquest poema m’ha arribat sol.
Estem preparant amb la companyia de teatre una obra que es diu “Barrabàs bogeria del poder”. Tracta de temes actuals dins la realitat sociopolítica que es viu a Europa i, més concretament, a Espanya. L’obra s’acaba amb un text que és d’Emilio Cavalieri. Aquest text dóna ensenyança i optimisme, sobretot reflexió. M’ha agradat moltíssim. Així doncs he decidit recitar-lo. Deixo una curta biografia per no avorrir-vos.

Emilio Cavalieri va néixer el 1550. Era un compositor italià, productor, organista, diplomátic, coreògraf i ballarí .

Cavalieri va ser una figura clau en el Barroc primerenc. Va produir diverses de les cantates i pastorales que obria el camí a l’oratori d’estil barroc i òpera, així com dels intermediaris, avantpassats de l’intermezzo i de l’òpera en general.

Va néixer a l’aristocràcia i va ocupar diversos càrrecs per a la branca de Roma de la família Mèdici, així com la d’organista de l’oratori del Santissimo Crocifisso.

La majoria de les seves obres s’han perdut, però sembla que també hauria escrit un primer oratori.
El 1600, la seva La representació di Anima e di Corpo va ser estrenada a l’oratori della Vallicella a Roma com una obra de 3 actes amb dos entreactes. L’obra és reclamada per alguns estudiosos de la música com el primer oratori, per altres com la primera òpera.

EL MONOLEG DEL TEMPS

EMILIO DE CAVALIERI , SEGLE XVII

El temps, el temps fugi
la vida és destrueix
surtin de la fossa
cendres escampades i ossos Sorgeixen
les ànimes que sou encara
Vingueu a dir la veritat que
aquesta vida és un vent
que vola en un moment
avui se surt afora, demà es mor
avui s’apareix, demá es desapareix
Provi, doncs, cadascú
mentre té temps d’actuar amb la mà,
actuar amb el cor
perquè del ben obrar, és fruit, l’honor

Pensaments sobre la lectura :
Dades sobre la poesia Josep Bargallo ” Què és la mètrica” EDicoions 62 ,Proa 2007
Tots els idiomes tenen dues maneres d’organitzar el llenguatge escrit o de paraula: la prosa i el vers.
El vers és universal i es troba a toes les cultures des de el començament de l’expressió escrita, en les tàbules babilòniques, les gestes de Gilgamesh ja s’escrivien en vers, fa més de quatre mil anys ( 2650 a.C.) ” El poema de Gilgamesh” Feliu Mateu i Millet Alba 2007 U.A.”
Un escrit en prosa es pot interpretar de forma resumida i el sentit i l’objectiu de l’autor es pot veure correctament expressat.
Un poema o una cançó s’ha de reproduir tal com és, sense canviar res, si no es així no es pot captar el sentit i la intencionalitat de l’autor.
” La poesia i la cançó són sentiments, sentits, sensacions. La descripció d’un momnet o la reflexió d’un pensament profund. La captació d’una imantge, d’un sol. d’una olor. Potser d’un neguit, d’un record oblidat. O d’un compromís, la força d’una idea. La poesia és el jo del poeta, del seu mon. El nosaltres de la seva col.lectivitat. La poesia és un calaix sense fons que pot parlar d’alló que és més petit i que pot parlar, també, de la immensitat més infinita.La poesia és la suma de la tradició més clàssica i de la contemporaneïtat més rabent”
Aquesta reflexió de Josep Bargalló defineix perfectament el sentit de la poesia.
El que diferencia la poesia de la prosa és la mètrica, que són com les regles del joc de la poesia, que en marca la regularitat sil.làbica, el ritme i la rima.
La mètrica és el comjunt de normes que assenyales la mesura dels versos, les estrofes i les composicions poètiques.Tenim moltes formes de mètrica.
“El vers és una seqüencia lingüistica que pertany a un determinat model, es a dir un patró marcat per la tradició poètica o una teoria mètrica concreta”
Per finalitzar l’aportació apunto un enllaç multimedia, sobre Biografies breus de Dones poetes que tracten de Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Montserrat Abelló, Feícia Fuster, Maria Beneyto, Mara Ângels ANglada, Quima Jaume, Olga Xirinacs, Marta Pessarrodona i Maria Mercè Marçal, totes dones catalanes i poetes.

El meu pensament era fer (de nou) una breu bibliografia de Joan Salvat Papasseit, però com que veig que això ja està solucionat i algun company recitarà un dels seus poemes d’amor, canvio de poesia i així serà més variat.

He triat una cançó del Dyango. Suposo que tothom el coneix, és un cantant de “música melòdica” una mica ja passat de moda, però que té unes lletres precioses. No he pogut trobar si la lletra de la cançó ” La mare” correspon a alguna poesia escrita amb anterioritat o si es va crear directament per a la cançó. Sigui com vulgui, és molt bonica i representa un sentiment fort i poderós que arriba a tots.

LA MARE

El nen és petit
i mig adormit
la mare, se’l mira
i junt al bressol
no el deixa mai sol
joiosa sospira.

I vetllant el seu son amb amor
ella pensa tranquil•la i ditxosa
el meu fill val un món i un tresor,
i l´adorm tot cantant-li amorosa.

Fes nones, reiet,
fes nones, fill meu,
que ets un angelet,
que m´ha enviat Déu.
Li besa la cara
el besa al front
petons d´una mare
“lo” més gran del món

El nen és més gran,
la mare plorant
li diu cada dia,
no surtis de nit
i fuig dels brogits,
treballa, estudia

I tapant-li els defectes que té
l´aconsella amb “carinyo” i el guia
pel camí del treball i del bé
que és “lo” que ella desitja i ansia.

Perdona´m, fill meu,
però jo t´haig de dir
que el meu cor et veu
per molt mal camí

Qui mal t´aconsella
deu ser algun ningú
fes cas d´una vella,
que sols viu per tu.

Veient-te perdut,
per tots menyspreat,
per què no has vingut
aquí al meu costat?
no abaixis la cara,
aixeca el front,
que et queda una mare,
“lo” més gran del món

Elogi de l’amor a Salvat-Papasseit

Us deixo avui un poema més amorós i romàntic -podríem fins i tot dir que té moments eròtics. Aquí el poeta fa un elogi del bes i del besar o del petó i fer petons, però, és clar, “besar” i “bes” són mots molt poètics. Ens convida a besar i deixar-nos besar per la persona que ens plau. Són versos d’un sabor molt intens perquè d’una manera molt discreta ens invita a besar ferventment, de manera roent, perquè qui en coneix el plaer, segons Salvat-Papasseit, no s’ha d’estalviar aquest goig. A mig poema ens recorda que s’ha d’aprofitar el temps i que no podem morir sense haver besat algú. I acaba fent honor al clàssic “carpe diem”, convidant-nos a aprofitar els goigs de la vida, perquè la vida “és comptada”. Us convido a gaudir amb mi d’aquest poema tan preciós i dolç.

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalvïis el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa’t besar -sacrifici ferent-,

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan SALVAT-PAPASSEIT

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 – Barcelona, 7 d’agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d’extracció humil, esperit rebel i altament autodidacte. Conegut com a poeta d’avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d’articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l’època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d’obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.

A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis ha estat de lectura obligada a l’ensenyament secundari de Catalunya

Biografia d’ en Joan Salvat Papasseit

Nasqué a Barcelona, el 16 de maig de 1894 i morí al 1924. Poeta.
De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l’avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l’Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d’aprenent d’adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista» per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionaries com ara Los Miserables, La Justicia Social de Reus i Sabadell Federal, des del 1915. S’inspirà en l’anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera.
La seva obra assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918) els textos dels Mots propis (1917-1919) publicats a la revista Un Enemic del Poble, i finalment,La ploma d’Aristarc, que no arribà a publicar.
El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé i Núria, a les quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d’infants (1926). A partir de l’any 1919 es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes sota la protecció de Santiago Segura. Batejada posteriorment com Llibreria Nacional Catalana, l’escriptor la convertir, en un focus avantguardista, sobretot a partir de l’estada que va fer a París el 1920 on prengué contacte amb diferents autors d’avantguarda. De salut molt feble hagué de fer diverses estades als sanatoris de Les Escaldes, Amélie-les-Bains i el Vernet, cosa que influí decissivament en la seva obra.

Arran d’una forta crisi personal i desenganyat del socialisme abandonà la política i es dedicà de ple a la poesia que no deixà de conrear fins el moment de la mort. Però, a més de poeta, fou un agitador cultural com ho demostra la fundació de tres revistes: Un Enemic del Poble (1917-1919), lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment i que evolucionà cap al futurisme el segon, Arc-Voltaïc (1918) model avantguardista per excel•lència on col•laborà Joan Miró, Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, i Proa (1921), de caire postavantguardista, que alternà textos nacionalistes amb poesies.
El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc»

La seva obra poètica la integren sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), L’Irradiador del port i les gavines (1921). Les conspiracions (1922), La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), El poema de la rosa als llavis (1923), i finalment, Óssa Menor: fi dels poemes d’avantguarda (1925), aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l’angoixa i la proximitat de la mort.

Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren sempre dedicades a l’exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l’heroisme i la lluita.
La seva poesia ha estat musicada per diversos cantautors catalans i ha estat traduïda a diferents idiomes. Tant la seva persona com la seva producció han estat objecte de nombrosos números monogràfics a revistes i homenatges.

El poema que he triat es DÓNA´M LA MÁ

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant

Les barques llunyanes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dona’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Biografia d’Apel•les Mestres:
Apel•les Mestres va néixer el 29 d’octubre de 1854 a Barcelona. Va ser un home molt polifacètic i erudit. Als quatre anys va anar al col•legi francès, i als catorze va entrar a l’Escola de Belles Arts de la Llotja. La influència del seu entorn familiar en general, i la de seva àvia en particular, va marcar la seva personalitat i el seu gran interès per la lectura, els idiomes, els viatges i les excursions per tot Catalunya.
Apel•les Mestres va ser un home d’idees republicanes, de pensament liberal i agnòstic. Va exercir i a la vegada va destacar com poeta, dibuixant, jardiner, músic o col·leccionista. Aplegava objectes tan diversos com estampes, ferros antics, rodolins, felicitacions de Nadal, elements arquitectònics, rajoles, restes arqueològiques, joguines populars antigues, insectes dissecats, objectes i gravats d’art oriental.
A partir del 1.894 i a causa del seu estat de salut Apel•les Mestres va viure durant gairebé catorze anys seguits reclòs a casa seva. No li agradaven les reunions en locals públics i els sopars d’amics, preferia la trobada en la intimitat. Els seus amics més coneguts érem entre d’altres Jacint Verdaguer, Lluís Masriera, Enric Granados, Joaquim Mir, Joaquim Renart i Ramon Casas.
El 1.895 publica Tradicions, el 1.876, dos anys després de la mort d’Anselm Clavé, per qui sentia una gran admiració, va publicar Clavé, sa Vida ses Obra. El 1912 La Casa Vella, obra il•il·lustrada per ell on evoca amb enyorança la casa on va néixer. El 1.913 surt el Llibre d’Or. Durant la primera Guerra mundial va publicar el poema La Cançó del Invadits popularment coneguda per “No Passareu”. Entre el 1.900 i el 1.914, va perdre la visió en tots dos ulls. Per aquest motiu orientà la seva dedicació més cap a la producció teatral i cap a la composició de cançons.
La seva veritable passió, que li venia des de molt petit, era les flors i les plantes. El terrat de casa seva ho va convertir en el seu propi jardí botànic i hivernacle. De fet, el darrer desig que va expressar el poeta abans de morir, va ser que l’ajudessin a pujar al terrat.
La vida d’Apel•les Mestres va transcórrer entre la popularitat i la incomprensió. Era massa jove pels romàntics, massa gran pels modernistes. Poc modernista per a les generacions més joves, i massa modernista pels noucentistes.

Aquest és el poema que jo he escollit per a llegir i es titula CANÇÓ TRISTA

Era un pobre teixidor
que teixia, que teixia,
era un pobre teixidor
que teixia nit i dia.
Teixia un somni d’amor
que era un cel de poesia;
per trama pena i dolor
per ordit, goig i alegria;
el seu cor per obrador;
per tela la fantasia …
Era un pobre teixidor
que teixia! que teixia!
Mes l’amor és un traïdor,
tot engany i picardia;
obre l’ala al bo i millor
i s’allunya amb el nou dia.
I ara el pobre teixidor
ja no canta com solia
gira els ulls en la foscor
i li sembla que somnia;
i morint-se de tristor
troba dolça sa agonia …
Era un pobre teixidor
que es moria! que es moria!